UNA PASSEJADA ARRAN DE MAR:
DE SANT POL A PINEDA
Ens aixequem amb un molt bon dia. Sol, pocs núvols i gens de vent.
La passejada promet. Com a mínim, no ens mullarem, ni passarem fred.
Sortim de l’estació de Sant Pol amb un petit contratemps, a
l’Elena –que tenia d’agafar el tren a Premià- aquest li ha passat pels nassos
(bueno, nasset) i, al no veure’ns (nosaltres, xerrant dins, tampoc ens hem
adonat per on passàvem), ha pensat que aniríem en el següent tren...
Un quart d’hora després, ja tots a Sant Pol de Mar, esmorzem al
mirador que hi ha sota la blanca ermita
de Sant Pau i que ofereix un bon
panorama sobre les platges de Sant Pol,
del Tumultu i de les Barques o dels
Pescadors, la població i l’amfiteatre de muntanyes o turons que l’envolta.
Entrepans, aigua, vi, olives artesanes, cafè, “gotes”, coca –que les “noies”
han comprat, al sortir de l’estació, en un forn del poble - i llaminadures.
Comencem be !!.
Avui és Sant Llúcia i és un dels dies en que aquesta ermita,
normalment tancada, està oberta perquè més tard hi faran missa. Aprofitem per a
visitar-ne l’interior. Hi pugem per unes escales fetes de maó. Una noia, que ens
comenta viu a sota mateix i que amb el seu company en tenen cura, està
preparant uns rams de flors per a l’altar. Entrem. El temple fa uns intens olor
d’encens, “és un tipo de incienso de
sudamerica” ens diu la noia –amb un clar accent sud-americà- mentre
nosaltres inspirem profundament. Després ens comentarà que ella no és d’allà,
que és italiana... (?). La capçalera de la capella, vista per l’interior, ens
sorprèn. Aquesta ermita, que domina la població per llevant i és molt visible
des de tot arreu, sempre ens havia donat l’aspecte de ser una mena de
fortalesa, una antiga torre de defensa transformada en capella. És tot el
contrari. En realitat és la primera fita històrica del terme, el que queda del monestir de Sant Pol del Maresme -que
existia ja l’ any 955- i que ha donat origen i nom a la població. Ens sorprèn
agradablement l’absis romànic, del segle XI, genuí per l’interior i realçat i
fortificat per l’exterior davant el perill dels pirates, el segle XIV. La nau i
les voltes del temple son, segurament, del segle XIII. Per això des de fora,
sinó fos pel campanar que en delata la funció, Sant Pau sembla més una
torre-castell que una pacífica capella.
Comencem la passejada baixant del promontori on hi ha l’ermita, per
un caminet que passa entre la carretera i la via del ferrocarril, fins a
l’alçada de la Platjola o platja de Can
Lluís amb el restaurant on hi hem menjat en alguna ocasió. Travessem
la platja del Morer arribant a un
punt on sembla que la via passi a ran de mar per sobre d’un estret trencaones
que intenta protegir-la i on, damunt d’unes roques, hi podem veure una nombrosa
colònia de corbs marins prenent-hi el sol. Som ja a la petita i recollida platja de la Roca Grossa coneguda també
per la de la Cabra. Rep aquest nom per l’ illot –ara ja unit a terra per un
braç de sorra- que sobresurt dins el mar. El camí, en aquest tros, voreja la
carretera i travessa una riera per un pont amb diverses arcades. A l’interior,
vall amunt, hi podem veure els càmpings Bonavista i Roca Grossa, fora de
temporada, sense cap tipus d’activitat.
Arribem a la línia termenera entre Sant Pol i Calella a un lloc
anomenat Les Roques. Els contraforts
que baixen del Montnegre arriben en aquest punt al mar formant, en la trobada,
espadats rocosos, petites cales i algunes roques emergents. La carretera i el
camí –per on anem- s’hi enfilen suament guanyant alçada en mig d’un petit bosc
de pins, mentre que el ferrocarril ho te de travessar per mitjà d’un parell de
túnels. A sota hi veiem la Platja de la
Vinyeta –en realitat formada per un seguit de petites i recollides cales.
La sorra és de gra gros i, diuen, que l’entrada al mar amb forta i pronunciada
pendent. És una platja nudista i per aquesta raó els miradors que, al costat
d’uns petits espais d’aparcament la dominen, estan molt freqüentats també, a
l’estiu, per malaltissos “miradors” de carn humana.
Continuem la marxa. En Josep Mª, l’organitzador de la sortida, ens
proposa fer una petita variant en l’itinerari previst per a pujar fins dalt de
l’anomenat Capaspre (Cap Aspre) –a 119
m d’alçada-, on hi ha les restes d’unes antigues torres de telegrafia òptica
(1). Finalment, davant d'alguna veu discordant, decidim prendre una ruta intermèdia,
no farem cim, ni anirem per baix pel costat de la carretera, pujarem fins a
mitja alçada fent un tros de l’anomenada “Ruta del corb marí”. Travessem la
carretera per un pont de fusta fins que arribem gairebé a tocar del Far de Calella, inaugurat el 1859 en el lloc on hi havia una torre de
guaita medieval, i actualment uns del símbols de la població. La vista
especialment sobre la platja i la població de Calella (2) és des d’aquest lloc molt amplia. Travessem de nou, amb
precaució, la carretera fins a un aparcament de vehicles i unes escales que
baixen fins la platja. Trobem uns wàters públics oberts i molt nets
que, després d’un recorregut amb pocs amagatalls, ens fan un bon servei. Aquest
tros de la platja d’uns 800 m de llarg, que va des de sota el far fins a la
riera de Calella, l’anomenen platja de Garbí.
Caminem per un Passeig Marítim molt ben condicionat. Passem sobre la riera de Calella per un modern pont “de
disseny”. Som a la platja Gran de Calella, ampla, de sorra gruixuda, amb
un suau pendent damunt l’aigua i amb uns 1,5 km de llargada, és l’orgull d’aquesta
vila. La platja, solitària en aquesta època de l’any convida a passejar-hi,
cosa que fan alguns/es de la colla. Una mica més enllà hi podem veure, mig
submergit, un bunker dels molts que al llarg de la costa es construïren durant
la darrera guerra civil. Passem per un passeig urbà, ombrejat per uns grans plàtans
que ara van deixant anar les fulles. Aquí hi fan els Aplecs de la Sardana (hi
veiem el monument de quan va ser “Ciutat Pubilla”) i moltes altres celebracions, com la Festa de
la Cervesa, ens comenta en Josep Mª. Voregen el Cementiri Vell, un típic cementiri
mariner ple de nostàlgia, en Llorenç proposa entrar-hi però –incomprès- ningú
li fa cas. 
Passem
a tocar d’un càmping amb uns gran eucaliptus -ara vuit- i, al travessar l’anomenat
Rierany dels Frares (un antic
torrent cobert i urbanitzat que ara permet enllaçar amb la carretera nacional)
entrem dins el terme de Pineda. De
pins, al menys a ran de mar, cap; el que si hi han plantat, al costat del Passeig
Marítim, son palmeres. Palmeres i alguns tamarius ja que aquests darrers, diuen,
aguanten be la salinitat del sol. Més enllà trobarem bellaombres, aquells
gruixuts arbres que diuen van portar els indianos
des d’Amèrica. Anem molt be de temps i portem un ritme tranquil, xino-xano, que
ens permet anar badant i xerrant fins que arribem on hi ha l’estació de
Rodalies de Pineda de Mar. .jpg)
Coincidim
amb un matí de mercat, millor dit de mercadillo, i com cal fer temps fins l’hora
de dinar... mentre uns s’entaulen per
a prendre unes cerveses, unes decideixen donar un tom per les parades: no comprarem rés, només mirarem...
diuen. Però algunes (no totes, clar), tornen amb alguna bossa... amb camises
per a les seves parelles !!. Son així de maques i generoses !!.
Quan
falta ¼ per a les dues decidim, carrer del Mar amunt, anar fins al restaurant Can Formiga on ja ens deuen
esperar ells que només han vingut al dinar i, ben segur, ja hi tindrem la
taula parada. El dinar, com ja ens imaginàvem, perfecte. Als postres hem
brindat amb cava: a) per la salut de tota la colla, b) pel 4art aniversari de
les sortides Xino-xano i c) l’endemà de l’acord, per fixar la data i el
contingut de la pregunta sobre el futur del nostre país, pel Si i Si !!!!. Aquest
darrer punt ha estat ratificat, també, pels comensals de les taules veïnes.
A
mitja tarda, a 2/4 de sis, donem per finalitzada la sortida fent-nos la “foto
oficial” del grup a la porta de Can Formiga i acomiadant-nos amb el desig de
que tots plegats passem unes molt FELICES FESTES i una BONA ENTRADA D’ANY NOU.
Agraïm
a tots i a totes la vostra assistència i, especialment, a en Josep Maria l’organització
de la sortida. Fins la propera !!.
Una
abraçada.
NOTES.-
1.- A mitjan
segle XIX van ser construides al cim del Capaspre dues torres destinades a la
transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions
basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de
telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb
una complexa codificació. Aquestes torres de Calella constituïen una estació
intermèdia entre la torre dels Encantats
de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al
1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i
amb nombroses espitlleres, era servida per soldats i tenia fonamentalment
funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials.
Van
deixar de funcionar quan es va implantar la telegrafia elèctrica. Actualment es troben en estat ruïnós
però han estat consolidades.
2.-
Aquesta vila, segurament per a no confondre’s amb Calella de Palafrugell -més amunt, a la Costa Brava- s’anomena
de diverses maneres: Calella (a seques) el nom oficial, Calella de Mar, Calella
de la Costa, Calella del Maresme, Calella dels alemanys.... en Salvador Ginesta
al seu llibre El Maresme (1968) diu
que l’origen d’aquest darrer nom ve de quan un autocar ple de turistes germànics sortí del seu país en direcció a
Calella... de Palafrugell. Proveït del corresponent mapa de carreteres SPANIEN
i un cop ben informat (!), el conductor anà a parar a Calella... de la Costa.
El lloc era bell, tranquil (parlem dels inicis del turisme), la gent
acollidora, hi... s’hi quedaren. Aquest grup en portà d’altres, s’engrescà la
cosa i... resultat: els dos-cents hotels actuals. El nom ...dels alemanys i, segurament, la Festa de la Cervesa... afegiriem nosaltres.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Montserrat B., Antonio, Enric i Joan Miquel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada