CRÒNICA DE LA 49ena SORTIDA XINO-XANO

PEL SUD-OEST DEL COLLSEROLA: DEL BAIXADOR DE VALLVIDRERA A MOLINS DE REI, PELS TURONS DE CAN PASCUAL, SANTA CREU D’OLORDA I CASTELLCIURÓ

En aquesta excursió el viatge d’aproximació fins al punt on hem començat la caminada ha estat curt i barat. Un quart d’hora triga el tren dels FGC entre les estacions de Plaça de Catalunya i el Baixador de Vallvidrera, trajecte que hem pogut fer amb la targeta multi-viatges de l’Àrea Metropolitana. El retorn l’hem fet, des de Molins de Rei, amb la línia de Rodalies de la Renfe, també en poc temps i baix cost.

Encara no son 2/4 de 9 del matí que ja comencem la caminada des del Baixador de Vallvidrera (230m. d’alçada). Travessem la carretera que va de Vallvidrera a Sant Cugat i, per pistes, ens anem enfilant –amb força pendent- en direcció al Collet de Can Sauró (350m. d’alçada), en aquest lloc desemboca al GR 92 (per on anem nosaltres) el GR 96 que va de Barcelona a Montserrat. 

Com que ja hem superat 120 m de desnivell en poc més d’un quilòmetre, ja tenim gana i decidim aturar-nos per a esmorzar. Ho fem al costat del camí, en una petita clariana d’un bosquet d’alzines, amb alguns pins i un espès sotabosc.

En pocs segons “parem taula”, avui, sobre un petit desnivell de terra (“potser, en properes sortides, tindrem de portar una tauleta plegable...” comenta algú): les olives, un boníssim pastís de poma 

–que, per aquesta excursió, ha preparat la Mª Rosa-, la bota de vi, les tassetes per al cafè i les “gotes” ( “Mascaró”, “Torres” i “Bourbon”).  Només han quedat, desprès de l’àpat, unes quantes  olives i una mica de vi, brandi i bourbon (aquestes “gotes” desapareixeran, però, a la sobretaula del dinar).

Reprenem el camí. L’itinerari previst, el GR 92, segueix costejant –fen una gran volta- el Turó d’en Llavallol (394m d’alt) i conflueix, de nou, amb el GR 96 –després de prop d’ 1,5 km- en una nova cruïlla, entre el Turó de Can Castellví (464m) i els Turons de Can Pascual (467m)-. Nosaltres –amb l’empenta que ens ha donat l’esmorzar- seguim, erròniament, per la pista on ens hem aturat a menjar i que, passant per la Font de Can Castellví -amb una curiosa i ben conservada sínia per a fer pujar l’aigua- i Can Castellví (390m) ens portarà, vorejant el Turó de Can Castellví pel nord, dalt la carena al punt on hem dit es troben el GR 92 i el GR 96.  

Hem fet una marrada però, pràcticament, els mateixos quilòmetres de recorregut i per un lloc –la cara nord del turó- més fresc. Tornem a ser –gràcies a l’ orientació d’en Josep Mª, que obre la marxa, i deixant més tranquil a en Pep que, amb el mapa als dits,venia dient que no anàvem per la ruta triada- al punt correcte. 

Continuem carenejant, per una amplia pista, fins que arribem als Turons de Can Pascual (el tercer cim de la serra de Collserola, després del Tibidabo (516m) i el Turó de Miralluny (477m). Al punt culminant dels Turons de Can Pascual, assenyalant una cota de 470m,  hi ha un vèrtex geodèsic de l’ Instituto Geográfico y Catastral. Sembla també que, aquest cim, va ser un dels vèrtex auxiliars que s’utilitzaren, a finals del segle XVIII, per a determinar la longitud estàndard del metre (1). Ens desplacem una mica cap un dels costats dels Turons 

–on també hi ha arribat la reivindicació independentista, amb una estelada feta de pedretes- per a contemplar la privilegiada visió que, des d’aquest lloc, es te sobre la vall de Sant Just, Sant Pere Màrtir (384m.), els pobles i ciutats del curs final del Llobregat, l’ampliació del port de Barcelona, l’aeroport i el mar Mediterrani.

Seguim, amb una lleugera baixada, per dalt la carena. Passem per Can Masdemont (447m) una casa enrunada amb algun intent, sembla fallit, d’ocupació. Arribem a la carretera que comunica Sarrià amb Molins de Rei (BV-1468) la seguim a la dreta uns 600 m, passant pel costat de Mas Pins. 


Deixem l’asfalt per agafar, també a la dreta, una pista que ens condueix a un corriol que discorre un bon tros per un espai de bosc força atapeït i que més endavant ens porta, de nou,  a la carretera. En un revolt, recorreguts uns 50 m, deixem la BV-1468 i en una clariana agafem un camí que surt a la dreta. Arribem a una cruïlla, el Coll de Can Mallol (375m), on tenim l’opció d’agafar el PR C-165 que per la Rierada ens portaria a Molins de Rei o continuar, pel GR 92, planejant per l’esquerra del Turó de Can Serra (397m), cap a Santa Creu d’Olorda. Seguim pel GR 92.

La pista va baixant. Veiem davant nostre, a l’altre costat del Torrent de Can Serra i en un dels vessants del Turó d’Olorda, l’antiga cantera de la fabrica de CEMENTOS SANSON (actualment Cementos Molins). Passem a tocar d’un transformador de corrent elèctrica i després de travessar, un cop més, la carretera arribem a l’esplanada on hi ha Santa Creu d’Olorda (380 m) (2).  

Hi fem una petita parada per a visitar els exteriors de l’antiga parròquia (oberta només els caps de setmana) i la Pedrera dels Ocellets. 

Formada pel “sot” d’una antiga mina i pedrera de pissarres –llicorelles- negres va estar explotada des del 1872 fins l’any 1965. De les seves roques se n’extreia principalment grafit, tot i que també es va arribar a explotar el seu contingut de ferro. A començament dels anys 90 del passat segle, es va restaurar com a auditori i espai de jocs però es va haver de tancar en descobrir que el talús de la pedrera era inestable (de fet al cap d’uns mesos d’estar tancada al públic hi va haver-hi un important esllavissament). 

Posteriorment es va recuperar com a zona humida on puguin niar especies diverses d’ocells i amfibis i oferir la possibilitant d’observar tan les aus de la zona com les característiques geològiques de l’ indret però sense que el públic visitant pugui accedir al recinte de la pedrera.

Reprenem l’itinerari per la pista principal que des de Santa Creu d’Olorda porta cap a Molins de Rei. 

Passem per Can Portell (295m), construïda el 1917 seguint l’estil modernista i ara transformada en restaurant. Continuem baixant fins que passem a tocar de Can Ribes (287m), una altra de les masies més antigues del Collserola, també, reconvertida actualment en restaurant. 

La pista de forma continuada segueix baixant, amb fort desnivell, cap el Llobregat:   “Deu ni do, la pujada que hi ha per aquest costat, hem fet be de fer l’excursió des del Baixador de Vallvidrera... ha estat una mica dur al començar però, després, tot es baixada...”, diem. 

Passem pel costat mateix de Can Vilagut (193m) (abans Mas Déu o Feu) amb un bonic rellotge de sol –amb indicació de l’any 1786- i un notable exemplar d’eucaliptus al costat del camí.

Mig quilòmetre més avall, veiem les restes de Castellciuró (155m) (3) amb una ombrejada esplanada als seus peus, condicionada com àrea de lleure i amb un petit auditori semicircular.  

Com que anem molt be de temps i encara no és ni  la una del mig dia, decidim aturar-nos una estona per a visitar les runes del castell, explicar-ne els principals fets històrics, petar –asseguts a l’ombra- la xerrada i contemplar el panorama que ens envolta. Davant nostre, dalt d’un turó que, també, domina la vall del Llobregat hi podem veure l’esglesiola romànica, del segle XII, de Sant Pere de Romaní adossada a una torre de guaita medieval.

Arribem a Molins de Rei (37m), hi entrem pel Camí Antic de Santa Creu d’Olorda, travessem el nucli històric, per la plaça del Mercat, fins que arribem a l’Hotel Calasanz al restaurant del qual hi tenim la taula parada per al dinar. 

Prenem, amb delit, les cerveses i tot seguit un assortit i bon menú.

Entaulats, a l’hora del cafè, ens fem la foto “oficial” del grup.

En aquesta excursió, segons el podòmetre d’en Joan Miquel, hem recorregut prop de 8 km; mentre que comprovant el recorregut efectuat, pel Google Earth, ens dona 8,82 km.

Ens acomiadem dels companys que han vingut en cotxe, només al dinar, i la resta ens dirigim a la propera estació de “Rodalies” per a agafar el tren que ens retornarà als respectius punts d’origen.

Agraïm l’organització d’aquesta sortida a en Josep Mª i en Pep i a tots i totes la vostra assistència i participació. 

Recordeu que la propera Xino-Xano, la que farà 50,  serà el dijous 3 de juliol i, segurament, anirem a un lloc emblemàtic. Tindrà cura de l’organització el company Llorenç. Ho anunciarem prèviament, uns dies abans, al Blog.

Fins a la propera, doncs. (Els qui anem a la Trobada-Sopar d’Estiu ens veurem el divendres 27 de juny).

Una abraçada.

NOTES.-

1.- El 1790 l'Assamblée Nationale Française va proposar la necessitat de mesurar amb exactitud el metre com a patró de mesura de longitud. Per efectuar els mesuraments es va utilitzar l'arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona que passava per París i que era llavors el meridià origen per als geògrafs i navegants francesos. El 20 de Juny de 1792 Jean Baptiste Délambre i Pierre Méchain començaren a mesurar aquest meridià. Aquesta operació, que suposà sis anys de comprovacions trigonomètriques, va permetre calcular la circumferència de la Terra i determinar el metre com deumilionèsima part del quart de meridià terrestre. Els anys 1792 i 1793, aquets dos astrònoms van estar a Barcelona per a aquest fi. Es van utilitzar diversos “vèrtexs” d’aquesta ciutat: la torre del castell de Montjuïc, el campanar nord de la catedral, la Torre del Rellotge del port, el terrat de la fonda La Fontana de Oro del carrer d’Escudellers on s’hostatjaven els científics i la Torre de Sant Joan dins la Ciutadella  aleshores reconvertida en presó. Fora de Barcelona, al terme de Vallvidrera, s’utilitzà com a vèrtex el cim del Turó de Can Pasqual. El 1799 es va poder, per fi, presentar la mesura del metro amb exactitud: 3 peus, 11 línies i 296 mil·lèsimes. Ni més, ni menys. Al turó de Can Pasqual hi ha, des del 1977, una columna de vèrtex geodèsic (amb el número d’identificació 287125001). Al centre de la Plaça de les Glòries de Barcelona, des del 1992, un monument recorda i commemora aquest fet ocorregut, a la ciutat, uns 200 anys abans.

2.- L’església de Santa Creu d’Olorda està situada en un ampli coll, rodejat de boscos, situat entre el Puig d’Olorda i el Turó d’en Serra (dalt d’aquests dos turons hi existiren poblats ibèrics). El topònim Olorda, documentat des del 986, és un mot preromà -possiblement d’origen basc- que significaria “camí o pas dels vedells”. L’església no s’esmenta fins el 1032, malgrat això, el temple és força anterior doncs te restes preromàniques que evidencien la seva antiguitat, possiblement, del segle X. L’edifici va ser modificat en els segles posteriors, des del XIV als XVI i XVII quan es va construir el cementiri exterior, el campanar de planta quadrada, s’allargà la nau i  es substituí la porta romànica per l’actual, d’estil renaixentista, que duu la data de 1632 a la llinda. Alguns autors consideren que el gran casal –ara en runes- que fins fa pocs anys ocupà la casa rectoral, correspon al castell d’Olorda (la primera referència del qual és del 1113) construït al voltant d’un pati central i amb una gran sala amb diverses arcades ogivals. La torre d’aquest castell, amb porta adovellada i oberta al jardí d’entrada a l’església, confirma el caràcter de residencia senyorial de l’edifici, tot i que els senyors d’Olorda hi degueren estar poc temps traslladant-se a d’altres castells-palaus més ben situats o millor comunicats. Després de la Guerra del Francès Sant Creu d’Olorda va ser municipi independent amb un ampli terme municipal, dissolt el 1916 se’l repartiren Sarrià, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. El 1936 tot el temple va ser destruït i incendiat fins que, l’any 1952, va ser restaurat per l’entitat excursionista Els Blaus de Sarrià.

3.- Aquest castell, dominant estratègicament la plana, formava part de la línia defensiva de la riba esquerra del Llobregat. La part més antiga correspon a les restes d’una torre, de planta circular, anterior al 985 -any en que consta va ser enderrocada per les incursions sarraïnes d’ Al-Mansur- i segurament d’origen visigòtic. El primer nom d’aquesta fou “Torre Guadallo”, esmentada al cartulari de Sant Cugat el 998. El “Lloc de Ciuró” era un alou existent el 1143 del qual, segurament, el castell en prengué el nom. El 1202 consta que era propietat dels templers. Dels templers, l’alou passà, el segle XIII, a la corona, al rei Jaume II el Just. Les restes conservades del castell delimiten una planta trapezoïdal, amb la torre mestra de planta quadrada, en un costat i vora seu un murs amb aparell d’”opus spicatum”, probablement del segle VIII. El veritable castell Ciuró no es va construir fins el 4 de juliol de 1368 segons un decret de Pere III autoritzant Berenguer de Relat per a la seva construcció. En aquest decret ja consta que la edificació serà construïda damunt de ruïnes d’anteriors fortaleses. La majoria de les restes que avui perviuen son, doncs, del segle XIV. Dins el recinte hi ha una gran cisterna –actualment tancada amb una portella metàl·lica-, en part excavada a la roca i coberta amb una gran volta de canó. Posteriorment, el 1369, s’hi construí –a l’interior del castell- una capella dedicada a Santa Maria i a Sant Jordi.
         

Text.- Pep Arisa

Fotografies: 
Per ordre d'aparició - Jaume Llobera, Pep Arisa, Joan Miquel Cortés i Enric Escobedo
Per ordre d'aportació -  Pep Arisa, Joan Miquel Cortés, Jaume Llobera i Enric Escobedo