 |
| Una de les vistes des del claustre-mirador d'Escornalbou |
CRÒNICA D’UN CALORÓS DIA D’ESTIU PELS PAISATGES, ALGUNS MONUMENTS I LA GASTRONOMÍA DEL BAIX CAMP
“El dia 7 va ser un altre dia tòrrid: a Lleida el mercuri es va disparar fins a 43,1 graus, a Artés van arribar a 43 i a Tremp a 42, però es van arribar a fregar els 40 graus en algunes localitats del Pirineu...”, això deia el diari Ara, el dissabte 9 de juliol, en la seva crònica meteorològica de la setmana.
La sonda termomètrica exterior dels nostres vehicles, en alguns moments del nostre recorregut, ha marcat els 38 º (dins però, gràcies a l’aire condicionat, estàvem –segons els gustos- a 21 º o menys...). Ens felicitem, doncs, per haver organitzat la sortida de juliol, pràcticament, “a cobert” fent la passejada per dins d’ombrejats edificis o “a cavall” de climatitzats carruatges. Altrament, amb la calor i xafogor d’aquests dies, haguéssim pogut prendre mal...
Primera parada: Punt de trobada.-
Com ha de ser, ben puntuals (el cotxe on anava aquest cronista ha estat el darrer, tot i això, hi hem arribat a les 8h 30’ clavades...), ens hem trobat tots els xino-xaners –els qui venim de Barcelona i l’Hospitalet, els del Maresme i el del Vallès Occidental- al “punt de trobada”, l’àrea de servei “La Porta de Barcelona”, pràcticament a l’entrada de l’autopista que ens portarà cap a Tarragona. Som, en total, 6 cotxes. A aquesta hora del matí l’ambient és fresc tot i que (com ja ens ha advertit en Joan Miquel al seu pronòstic), a mesura que el dia avanci, “lo caloret” es farà sentir.
L’aproximació.-
Després de les salutacions el cap d’expedició, en Josep Maria, dona el senyal de marxa... un parell de cotxes, però, neguitosos... rummm... rummm... rummm... ja han premut l’accelerador i han sortit autopista enllà. El altres, disciplinats, anem –en fila índia- un darrera l’altre. Al poc –a l’alçada de Sant Sadurní- ens contacta un dels “fugits” per afegir-se a la comitiva... l’altre, “quien sabe onde para...”. No patim, com tots sabem on hem d’anar, ja ens trobarem.
El fet d’anar seguint a en Josep Maria, “senyor de Bot” i bon coneixedor d’aquesta ruta, ens fa estalviar (sense fer cap estafa ni infracció) alguns calerons en peatges i això sempre va be.
Segona parada: L’esmorzar.-
A 3/4 de deu arribem a Riudecanyes, vila situada –a 195 m d’altitud- sota el pantà d’aquest mateix nom. Cal esmorzar hi ho fem, demanant les begudes i els cafès, al bar “La Societat” on molt amables ens obsequien amb uns plats ben plens de excel•lents olives arbequines.
Escornalbou.-
A 2/4 d’onze tenim concertada la visita guiada al castell-monestir d’Escornalbou situat, en un dels contraforts de la serra de l’Argentera, damunt del poble. Quan hi arribem, ja ens hi espera el cotxe de la colla, “fugit” i “perdut” que faltava. Ja hi som tots !!!. Des de l’aparcament veiem, dalt d’un promontori rocós, el Mirador de Puig-Ferrós; el camí que –en uns cinc minuts- hi mena surt d’un dels extrems del pàrking on hem deixat, per a que descansin, els vehicles. El mirador, protegit amb baranes, és ben ple de nois i noies escoltes -amb els seus acolorits fulards- alegrois i juganers: “com nosaltres fa uns quants anys...”, diem nostàlgics. Falta molt poc per l’hora que hem quedat amb el guia i, a més, amb tanta joventut com hi ha, dalt del mirador, no hi cabríem... Ens enfilem doncs, no cap el Puig-Ferrós, sinó per l’empedrat camí que porta dins del recinte del castell-monestir.
Paguem el tiquet (a preu de jubilats) –al guia ho farem després- i comencem la visita. L’antic castell i convent de Sant Miquel d’Escornalbou (1) està situat en un replà del turó de Santa Bàrbara o de la Mola, a 649 m d’alçada, a l’extrem sud de la serra de l’Argentera.
La visita.-
Desprès de veure, ben asseguts en una sala on hi estem molt fresquets, un audiovisual comencem la visita del castell-casa senyorial i recinte del monestir. Ho fem –com si haguéssim arribat a cavall de mules- per les cavallerisses, on hi ha penjats estris i muntures d’època. Passem, tot seguit al rebedor de la casa que Eduard Toda condicionà dins del que havia sigut l’antic castell i convent.
 |
| Hem localitzat al "Princep Blau" en un dels seus palaus. |
Per una escala de fusta accedim al primer pis. El guia ens mostra l’anomenat Saló Blau. Podríem dir que és la sala principal de la casa on hi veiem l’estil de decoració que hi imperava quan Eduard Toda i els següents propietaris, la van habitar. Per una petita finestra, darrere d’un piano de mitja cua, es veu el menjador que després visitarem. Hi ha, també, quadres d’antics propietaris -entre els quals destaca el del matrimoni Bridgman- i alguns objectes i col•leccions, com diferents peces de vidre bufat, procedents d’alguns dels viatges o de la dèria d’anar aplegant pedres i objectes curiosos d’en Toda.
Visitem, tot seguit, la biblioteca. És un conjunt de dues sales on Eduard Toda hi va disposar, a inicis de segle XX, una excepcional biblioteca. La col•lecció de llibres consta, actualment, d’uns 5.000 volums de diferents temàtiques, entre les quals destaquen un conjunt de miscel•lànies de viatges, botànica, història,..., en diverses llengües, principalment, el francès i l’anglès. Una de les curiositats que hi ha exposades és un globus terraqüi del segle XIX. En una estança annexa, amb una acollidora –i a l’hivern necessària- llar de foc, Eduard Toda s’hi instal•là el despatx.
Per un rebedor, accedim a un conjunt de sis habitacions, de les quals quatre són dormitoris, una sala, l’escriptori, i la anomenada Sala d’armes amb peces, armes i objectes “per a fer pupa” que Toda portà dels seus llavors exòtics viatges i –segons el guia- pistoles, trabucs, navalles i punyals utilitzats pels antics bandolers que ocuparen el castell.... D’aquesta primera planta hi destaquem, també, els espais destinats al Cardenal Vidal i Barraquer, on hi ha una gran cambra amb unes vistes espectaculars sobre el Camp de Tarragona i la costa, una dependència destinada al repòs o les converses i un petit escriptori.
Pugem al segon pis. Després de passar per un rebedor, passem a visitar vuit habitacions més per a convidats, quatre d’elles dormitoris. En destaca l’habitació de la mare d’Eduard Toda, Francesca Güell i Mercader. Aquesta planta estava reservada, preferentment, a les convidades femenines de la família. Des de totes les finestres, podem gaudir de les boniques vistes que donen al pati amb el claustre-mirador del monestir, una de les torres i la façana de la Sala Capitular en primer terme i, més enllà, la plana, les muntanyes i – avui mig encalitjat- el mar.
Baixem un parell de plantes. Accedim al menjador una de les dependències, també, destacables de la casa. En un dels panys de paret –damunt d’una gran llar de foc-, hi ha un Sant Jordi i el drac, fet de terracota. El mobiliari de la sala: taula, cadires, bufet, armari plater, llampares i complements formen un harmoniós conjunt. Un petit balcó, anomenat dels músics, enlairat i que comunica amb el Saló Blau, era sovint aprofitat per amenitzar els àpats més importants. Des del menjador es pot sortir directament al pati on hi ha el claustre del monestir; Toda entenia aquest espai-jardí, especialment a l’estiu, com un complement o continuació del menjador (ens hi imaginem després de sopar els homes, per un costat, fumant havans amb la copa de conyac als dits i les dones, per un altre, fent temps fins a l’hora d’anar a dormir “fer-la petar” en animades converses...).
Visitem, a continuació, la Sala de la Ceràmica on podem, en certa manera, apreciar una de les principals aficions de Toda: el col•leccionisme. Hi veiem rajoles d’èpoques i procedències distintes, dins de les quals, hi destaca una col•lecció de ceràmiques de “blau català”, una auca de rajoles catalanes amb la representació de vells i diferents oficis i les peces del “Delfts Blauw”, ceràmica blava holandesa, que Eduard Toda va anar aconseguint al llarg dels seus viatges i estades a l’estranger.
L’última sala que visitem és el celler, on hi podem apreciar l’aprofitament de les antigues estructures del monestir per a la construcció de la casa. Hi destaquen, a més de les imprescindibles botes per al vi, tres “moralitzadors” murals pintats a la paret. Un d’ells explica la llegenda dels frares franciscans que tenien prohibida la ingesta de carn (i del que feien per a amagar-ho...). El segon, ens parla dels amors prohibits entre una princesa cristiana i un rei sarraí (i el càstig que, per aquest “pecat”, patiren...). I el tercer, la llegenda de com es va construir el monestir i què se’n va fer de la pedra que en va sobrar. |
| "El rapte de la princesa..." |
Sortim a l’exterior, a l’espai que antigament ocupà el claustre, situat a resguard del temple i actualment reconvertit en el pati-jardí-mirador que hem vist des de les finestres de les habitacions. Aquí hi podem apreciar molt be les dues etapes evolutives del monestir. En l’època dels pares agustins, el claustre, únicament tenia un pis d’alçada però, durant l’època franciscana es va decidir construir un nou claustre, de tres pisos, per donar cabuda al gran nombre de frares que hi vivien. D’aquesta mateixa època seria la cisterna. El que ara podem veure, l’ala sud del claustre convertit en un magnífic mirador sobre la vall, és un dels elements que més destaquen del pati-jardí que Eduard Toda es va fer construir a principis de segle XX. La part del claustre que es convertí en barana-mirador ja estava desmuntada i moltes pedres i fragments de la resta es troben disseminats i reutilitzats per tots els edificis. Ens hi estem una estoneta, mig asseguts a l’ombra de les arcades, contemplant el panorama. A l’ala de llevant es conserven algunes dependències del vell monestir, la Sala Capitular i la Sagristia (que comunica aquesta sala amb el temple). Estan construïts amb gres vermell i moltes de les pedres presenten unes curioses formes “artísticament” erosionades.
 |
| Panorama des d' Escornalbou (el poble i la serra de l'Argentera) |
 |
| La Verge del Llibre a la Sala Capitular |
Passem per l’antic espai que, durant segles, ocupà el cementiri del monjos, ara un ombrejat, gràcies a alguns vells xiprers, mirador damunt l’entorn –pobles, vals i muntanyes- que ens envolten.
Per una escala-passadís-tunel, situada al costat del mur nord de l’església, baixen fins la Cripta que hi ha sota del presbiteri. És una sala formada per tres petites naus separades per dues files d’arcs amb un pilar central. Sortim de la cripta, per uns esglaons que comuniquen directament amb l’interior del temple.
L’església de Sant Miquel és, sens dubte, l’element més rellevant del conjunt del monestir. Construïda entre els segles XII i XIII, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb l’altar elevat atès que sota seu, com ja hem vist, hi ha la cripta. Es poden observar, actualment, els desperfectes de la desamortització del 1835, com també els efectes d’una explosió de pólvora, produïda durant les Guerres Carlines, que van destrossar l’espai central de la volta. Avui en dia, al recinte no si fa cap mena de culte i es fa servir, únicament, per a la realització d’actes civils, culturals i lúdics. A la façana de ponent hi ha la porta principal, amb un timpà-llinda llis decorat exteriorment per tres arquivoltes amb columnes, capitells llisos i bases molt erosionades. Sobre la porta hi podem veure dues finestres decorades i una rosassa.
Al sortir de l’església veiem a terra, en un dels costat de la porta i paral•lels a la façana, dos enterraments de tipus antropomorf excavats a la penya viva, segurament del segle XII. Per antigues fotografies sabem que aquestes tombes es trobaven, a principis de segle, dins el porxo o atri avui ja desaparegut però que abans hi havia, davant de la porta, adossat a la façana.
Ens acomiadem del guia, que dona la visita per acabada. Li agraïm (i paguem) el servei, pensem que veure –amb un cert detall- el lloc ha estat molt interessant i s’ho val i ens disposem a continuar l’excursió per un altre indret de la comarca.
Cap al Santuari de la Mare de Déu de la Roca.-
Passa ¼ de les 12 del migdia i la calor, al sortir a l' exterior, es fa notar. Seguint les ombres que projecten arbres i parets, baixem fins l’aparcament i, mentre la majoria fa ús dels serveis per satisfer les “necessitats hidràuliques”, el xofers posem en marxa l’aire condicionat dels vehicles.
Ara sí, un cotxe darrera l’altre, ens dirigim cap a Mont-roig del Camp. Des d’aquesta vila, envoltada de camps de conreu, ens enfilem fins als 294 m d’alçada fins al Santuari de la Mare de Déu de la Roca on hi tenim previst dinar. Joan Miró que residí i pintà alguns racons i vistes de Mont-roig, deia d’aquest lloc: “L’ermita de la Mare de Deu de la Roca sempre ha estat un gran impacte per a mi. Aquell color roig envinagrat que donà nom al poble... ” i certament, independentment del panorama i l’original situació del santuari, construït damunt i al peu (on hi ha l’ermita de Sant Ramón) d'una gran roca, els gresos i conglomerats roigs, transmeten la força, l’impuls i l’impacte visual que aquest revolucionari i excitant color emana.
Santuari de la Mare de Déu de la Roca i el dinar.-
Deixem els cotxes aparcats sota el gran penyal on hi ha l’ermita de Sant Ramón. Mentre uns estiren les cames o seuen sota alguna ombra, uns pocs ens enfilem fins a un proper mirador natural (el camí, amb nombroses cavitats obertes en la penya roja, surt d’un dels costats del pàrking, als 5’ hi ha el mirador i la ruta -si es vol- continua pel Sender dels Carlistes, la Cova Foradada i, en 10’ més, les anomenades Escales del Diable). Des del mirador –protegit amb baranes- el panorama sobre la vall, els pobles de la costa de Salou i Cambrils i la visió de la, gairebé suspesa a l’aire, ermita de Sant Ramon (el Santuari de la Mare de Déu ens queda tapat per la mateixa penya) és espectacular.
Passen pocs minuts de la una del migdia ens dirigim, doncs, a visitar el Santuari, prendre les –avui més desitjades i necessàries que mai- cerveses i el dinar que ja tenim encomanat en la hostatgeria.
El camí ens condueix, voltant la gran roca damunt la qual hi ha l’ermita de Sant Ramón i passant per davant d’una font, fins a una ombrejada porxada. La passem i ens trobem dins una gran plaça porticada presidida pel Santuari de la Mare de Déu de la Roca (2) amb l’allargat edifici de l’hostatgeria, a l’ esquerra, i una gran balconada -amb un impressionant panorama sobre la vall i el litoral-, a la dreta.
 |
| Panorama de camps d'oliveres, el poble de Mont-roig (al fons a l'esquerra) i, a l'horitzó, el mar des del Santuari de la Mare de Déu de la Roca |
Entrem dins l’església, sense llum permanent però que s’il•lumina per mitjà d’un interruptor-guardiola. Gràcies a aquest modest “peatge” podem apreciar els detalls de l’interior, el cambril amb la imatge de la Verge i el cor amb l’escala que hi permet l’accés.
Son gairebé les dues, per tant acordem pujar al menjador –on ja hi tenim la taula parada- per a prendre-hi les cerveses de rigor. Pel que veiem deu ser habitual, a la comarca, acompanyar els aperitius i begudes amb uns generosos plats ben plens de gustoses olives arbequines... aquí també ens hi han obsequiat. Les cerveses, avui (com quasi sempre), les prenem amb molt de gust i –tot i que, potser, és pecat- diríem que amb veritable plaer...
 |
| Foto del grup a l'hora del dinar |
El menú ja ens el havia avançat, un parell de dies abans, l’organitzador de la sortida, en Josep Mª. Només tenim, doncs, d’anar confirmant a la noia que ens atent els plats triats per cadascú: Xató, amanida fresca de llenties, musclos a la marinera,... de primers i bacallà amb crema d’alls tendres, carn a la brasa, fricandó... de segons. Cal dir que el servei i el menjar ha estat molt be i bo. Tot i que us perdreu alguns del sentits... adjuntem alguna foto que ho confirma.
Després dels postres, els cafès, els tallats, els cigalons i les animades converses... pagar i agrair als responsables de l’hostatgeria la seva bona feina i l’acolliment, baixem a la plaça per a fer el rotet i estirar les cames.
El sol ha fet la seva feina i les pedres de les parets, el paviment i la barana treuen foc... potser d’aquí els ve el color rogenc !!!. Amb tot, no ens podem estar de contemplar, un cop més, el panorama dels nombrosos camps d’oliveres i altres conreus, la plana, els pobles i la línia de la costa que tenim als nostres peus.
Mentre uns quants de la colla es refugien a l’ombra de les porxades de la plaça o de la gran arcada de la portalada d’accés, els més inquiets decidim pujar fins a l’ermita de Sant Ramón.
Ermita de Sant Ramon de Penyafort.-
Per un passadís accedim a l’anomenat Fossar de les Monges d’on arrenquen unes escales tallades a la roca. A mesura que anem pujant anem descobrint, a vol d’ocell, la part del darrera i els diversos edificis que formen el Santuari així com els nombrosos recs, esculpits a la mateixa roca, que formen els sistema de recollida de les aigües pluvials i les canalitza cap a la cisterna.
El camí és molt agradable, amb detalls i formes de la roca erosionada que possiblement van inspirar a artistes (Miró) i arquitectes (Gaudí).
Un cop som dalt, al punt més elevat del turó amb la façana principal de la ermita de cara el mar, la visió que tenim de tot l’entorn impressiona. Diuen que en aquest lloc hi hagué la torre mestra del vell castell feudal del segle XIII (en podem reconèixer algunes restes i dependències amb alguna sala aconseguida “buidant” la mateixa roca).
L’actual ermita de Sant Ramon va ser construïda el 1826 per tal de guiar als mariners i va ser restaurada el 1902. Diuen que la imatge de Sant Ramon va ser trobada al mar per uns pescadors de Cambrils, per això la gent de mar de la comarca tenen una especial estima per aquesta ermita que veuen i els orienta des de mar endins. Per aquesta raó presenta tots els murs emblanquinats (tot i que en la nostra visita hem vist que ja toca fer-hi una nova emblanquinada... ). El seu interior, molt senzill i també de parets blanques, mostra dos escultures de sants, a més de la de Sant Ramon, sobre un petit altar.
El grup que ha fet l’ascensió ( hi falta la Montserrat Baig que és qui ha fet la foto) ens fem la fotografia a la barana que hi ha davant l’ermita.
Retrobats tota la colla a la plaça del Santuari, desfem el camí fins on hem deixat els cotxes, ens acomiadem desitjant-nos (aquells que en facin) unes bones vacances d’estiu i –guiats per en Josep Mª fins la ruta (lliure de peatges) que ens menarà fins l’autopista- retornem als respectius llocs d’origen.
Recordeu que la propera sortida Xino-Xano la tenim prevista per al dijous 22 de setembre.
Bon estiu i una forta abraçada a tots/es.
Text.- Pep.
Fotografies.- Enric, Josep Lluís, Montserrat Baig, Elena Iniesta i Pep.
NOTES.-
1.- El nom d’Escornalbou es esmentar ja en un document del 1153 com a castro de Cornu Bovis. Cap els segles II – III desprès de C. hi hagué un assentament romà (la capella de Santa Bàrbara –damunt del monestir-, de començament del segle XIX, aprofità en la seva construcció les restes d’una torre de guaita romana, i en les actuals construccions d’Escornalbou hi ha, incrustades, restes de les fortificacions romanes, com un fragment de muralla d’un km de llargada així com una escultura representant un cap de bou).
Al segle VIII s’hi establiren els sarraïns que batejaren amb el nom de Saloquia, que vol dir “guaita”, el lloc on hi ha l’ermita de Santa Bàrbara.
L’heràldica de les parets deixa constància de la història d’Escornalbou, un monestir fortificat com també ho son els propers de Poblet i Santes Creus, una canònica fundada per ordre del rei Alfons I el Cast i de la seva esposa Sança de Castella –les tombes dels quals vàrem veure, a la passada sortida de Tardor, a Poblet- per tal de restaurar i repoblar l’indret. Aquesta canònica agustiniana va ser fundada, el 1192, pel prior Joan de Santboi i sis canonges més que depenien de la seu tarragonina. El 1240 Pere d’Albalat consagrà l’església; aleshores el convent tenia claustre, sala capitular, vuit cel•les, hostal, refectori i cuina.
El darrer terç del segle XIV, el convent devia estar força abandonat segurament com a conseqüència de la mala administració dels seus bens i territoris. La guerra civil catalana del segle XV n’accentuà la decadència. Un segle més tard, l’any 1574, només hi residia un canonge. Davant d’aquest fet l’arquebisbat va optar per la secularització, permetent l’establiment a Escornalbou d’una comunitat –que es creu no superà mai els 10 frares- de franciscans. La guerra contra Castella, de mitjans del segle XVII, motivà l’ocupació d’ Escornalbou l’any 1646 pels castellans, l’any 1647 pels catalans i francesos que el fortificaren i de nou els francesos l’any 1651. El franciscans hi crearen, el 1648, un col•legi per a pares missioners període, fins a començaments del segle XIX, en el qual el convent arribà a la quarantena de frares amb nombroses reformes i ampliacions com la capella del Santíssim o el passeig dels frares, finançades per notables famílies de la comarca. Una de les tasques més importants dels missioners va ser la de la divulgació de l’espiritualitat popular -feta sempre en català- amb catecismes, llibres de pietat i reculls de cançons i poemes que assoliren diverses edicions.
Durant la Guerra del Francès els frares participaren activament en la lluita popular contra les tropes napoleòniques, aquest compromís provocà un violent saqueig del convent el gener de 1811 per part dels francesos.
Les guerres carlistes també tingueren com a escenari Escornalbou, on els frares –sembla- donaren acolliment a guerrillers absolutistes, amb nombroses estades alternatives, en el decurs d’aquestes guerres, de lliberals i carlins. En el transcurs d’una d’aquestes un escamot liberal reusenc volà part de l’església, que ja estava afectada –des de començament del segle XIX- per un terratrèmol, i la volta de sala capitular.
Els franciscans es mantingueren al lloc fins a l’ exclaustració de 1835. A partir de llavors s’accelerà l’abandonament i l’espoli per part dels habitants dels pobles veïns i els delegats del govern (propietaris de l’indret). El 1843 el convent, amb totes les seves terres, va ser adquirit –en subhasta pública- al govern per John Bridgman vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona, interessat especialment en l’explotació del mineral de barita (el 1844 el metge reusenc Marià Alberich promogué l’explotació d’una mina de barita, sota del Puig-Ferrós, que s’hagué d’abandonar anys després pel seu escàs rendiment). El 1845 s’habilità part dels edificis del convent com a casa de pastors i l’església com a corral. Però l’abandonament i la ruïna del castell-monestir era ja total.
L’any 1908, el diplomàtic, egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador, bibliògraf i filantrop català Eduard Toda adquirí aquelles runes i en començà –en un estil molt lliure i poc rigorós- la restauració. Toda després de realitzar estudis de dret a Madrid, va ingressar a la carrera diplomàtica el 1876 i exercí com a vicecònsol a Macau i, posteriorment, a Hong Kong i Xangai. Un cop acabada aquesta experiència per l'Extrem Orient va tornar a Catalunya. El 1884 marxà a Egipte com a cònsol. En aquesta època va començar l’ interès de Toda per la figura del viatger Alí Bei. D'Egipte es va traslladar, el 1887, a Càller (Sardenya) on “descobrí” i difongué la persistència de la variant del català que es parla a l’Alguer. Durant el temps que va residir en aquesta illa, va establir uns estrets lligams amb l'Alguer. Continuà l'activitat diplomàtica com a cònsol a Hèlsinki i a L’Havre. El 1898 actuà a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els EUA. Es va retirar del món de la diplomàcia i va viure un temps a Londres, on treballà de representant comercial d'una companyia naviliera. El 1918 tornà a Catalunya i es va instal•lar a Escornalbou on hi va crear una gran biblioteca. A banda d’ adquirir el monestir, Toda també comprà una casa a L’Argentera, on es traslladà a viure la seva mare, i des d'on van supervisar tant mare com fill les obres del monestir. Les remodelacions, criticades sovint, es van fer al gust de Toda amb l'assessorament, de tant en tant (tot i que Toda no li va fer mai gaire cas), de Puig i Cadafalch.
Toda s'anà fent a Escornalbou casa seva a poc a poc on hi va fer arribar la seva extensa col•lecció de llibres i objectes (era un gran col•leccionista). En aquest període, exercí un ampli mecenatge: donà milers de volums al Centre de Lectura de Reus, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca de Montserrat i a la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer entre d'altres.
Sobre la vida de Toda a Escornalbou, aquest que havia estat tan actiu durant tants anys, en aquest moment preferí la solitud només trencada per algunes trobades o visites d'amics alternant-ho amb petites estades a Barcelona, Tarragona i Reus. A més de la visita d'amics (la majoria erudits, escriptors i gent de diversos cercles intel•lectuals), Toda mantingué una bona relació amb bona part de la jerarquia eclesiàstica, política i social. Molts d'aquests homes pernoctaren més d'un cop a Escornalbou, fins i tot el cardenal Vidal i Barraquer (llavors arquebisbe de Tarragona) hi tenia per al seu ús personal una cambra i algunes dependencies. També el visità, el 25 de maig de 1930, Alfons XIII amb la seva esposa Victòria Eugènia de Battenberg en el marc d'un viatge reial al port de Tarragona, pantà de Riudecanyes i monestir de Poblet.
El 1926 E. Toda cedí Escornalbou al bisbat de Tarragona per a que aquest hi fes un seminari d’estiu (cosa que, finalment, no es va realitzar) reservant-se l’ usdefruit.
Al llarg de la guerra civil de 1936-1939, per iniciativa del mateix Toda (segurament per a preservar el lloc de les accions d’”incontrolats”), s’instal•là a Escornalbou l’Escola d’Art de Tarragona depenent de la Generalitat de Catalunya.
Amb la fi de la Guerra Civil, Toda (ja força ancià) passarà certes dificultats econòmiques. Fonamentalment per les dificultats de la postguerra i per la pèrdua progressiva de capital, bé pel seu alt nivell de vida o bé perquè alguns familiars s'hi acostaren demanant-li ajut. En aquells moments Toda es desprengué d' Escornalbou (amb el mobiliari, col•leccions i biblioteca inclosos) i el vengué a l’arquebisbat de Tarragona no sense dificultats per cobrar-ne l’import fixat. L’any 1941 comprà Escornalbou el comerciant reusenc Josep Mª Llopis que amb la seva família l’utilitzà, fins l’any 1979, com a segona residència. A partir d’aquest any passà a ser propietat del Banco Urquijo fins que, el 1983, un consorci format per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona l’adquiriren. Avui Escornalbou és una de les seus, repartides pel país, del Museu d’Història de Catalunya.
Eduard Toda morí a Poblet el 26 d'abril de 1941, als 86 anys i està enterrat, dins una tomba de pedra picada, tocant a la paret del creuer de l'església gran d’ aquest monestir.
2.- Alguns historiadors, fonamentant-se en que en aquest lloc s’hi trobà un fragment d’una làpida votiva romana amb l’inscripció: DE ISIDE IST IT argumenten que molt possiblement, els segles I o II després de Crist, hi hagué on ara hi ha el Santuari un lloc de culte a la deessa –d’origen egipci- ISIS; divinitat que tingué molts devots, especialment entre alguns sectors de la comunitat hispano-romana, per a sol•licitar-li o agrair-li el guariment de malalties.
Documentalment, però, la capella dedicada a la Mare de Déu és esmentada des de l’any 1230. Segons la tradició la imatge original de la verge, destruïda el 1936, havia estat trobada –en aquest mateix indret- per un pastor sota una palmera.
L’església i l’hostaleria van ser refetes després de la destrucció provocada per les tropes franceses l’any 1811. Sembla que de l’any 1439 al 1835 en tingueren cura els frares d’Escornalbou i una tradició no provada hi esmenta l’existència d’un convent de monges (en un dels costats del santuari, on comença el camí que puja a l’ermita de Sant Ramón, hi ha el lloc anomenat precisament: El Fossar de les Monges).
El temple, d'una sola nau quadrangular (de 20 m de llarg x 7 m d’ample), és construït amb carreus i, en part, està excavat a la roca de pedra sorrenca vermella. Té un petit campanar en un dels costats de la façana. La capella té un cor alt als peus i un cambril, amb la imatge de la Verge, a la capçalera. La imatge original de la Verge amb el nen, de fusta ennegrida, sembla que era del segle XVIII. Segons la tradició havia estat trobada –en aquest mateix indret- per un pastor sota una palmera. Destruïda el 1936, la que avui hi podem veure és obra de l’artista local Francesc Javaloy feta l’any 1980.
En una restauració recent, s'ha posat al descobert una part de la façana amb una porta -amb un arc rodó adovellat- cegada, de l'any 1655, al costat esquerra de la porta d'entrada a la capella on hi ha gravat l’any: 1785. A l’entrada de l'església, hi ha una llosa funerària amb la data de l’any 1737 -pel bonet de quatre puntes que hi ha gravat- podria correspondre a la sepultura d’un capellà.
Al pòrtic que dona accés a la placeta de davant del Santuari hi ha una llosa amb la inscripció "B(eata). M(aria). Giberga. Me. Fecit. Ann(orum) 1591".
La festivitat de la Mare de Déu de la Roca es celebra, com gairebé totes les Mare de Deu trobades, el 8 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada