dilluns, 12 de novembre del 2018

CRÒNICA DE LA 90ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA TARDORAL PER LES ERMITES 
I LA RIERA DE MARGANELL


Aproximació.- Sortim, de bon matí, dels diferents llocs d’origen, al Barcelonès, el Maresme i el Vallès Oriental. Travessem, en hora punta, la zona vallesana de la industriosa Àrea Metropolitana per, poc abans d’arribar a Manresa, enfilar per la carretera BV-1123 que va cap a Marganell.

Uns pocs quilòmetres abans d'aquest poble, ens concentrem tots els cotxes -al voltant de l’hora assenyalada, entre un i dos quarts de deu- al punt on hem de començar la primera part de la caminada, un espai d’aparcament que hi ha al lloc d’on arrenca la carretera BV-1122 que va a Sant Cristòfol i segueix fins a Montserrat.

Som 15 excursionistes que hi hem arribat en 6 vehicles.

Fetes les salutacions i uns breus comentaris, sobre alguna marrada matinera i el trànsit que tots hem trobat, comencem la ruta a peu.


La passejada (I): “Ruta de les ermites romàniques”.- A 2/4 de deu, seguint els senyals -blanc i roig- del GR-4, ens dirigim cap a la primera ermita.

Fem uns primers metres per la carretera que mena fins a Sant Cristòfol però, ben aviat, seguint la senyalització del Parc Natural, agafem una pista.



Passem a tocar d’una barraca de pedra seca (avui en veurem unes quantes) i d’un pou o cisterna. Uns metres més endavant, un petit corriol -que surt a l’esquerra- s’enfila, entre arbres, fins l’ermita de Sant Jaume de Marganell.


Sant Jaume de Marganell
És un edifici romànic del segle XII, restaurat l’any 1958.  Envoltat per un petit bosquet d’alzines, uns camps i les instal·lacions d’una hípica, és el lloc que hem triat per a l’esmorzar.

L’esmorzar.- Entre els arbres i les boirines matineres tenim una bona visió del massís de Montserrat. Al costat d’aquest antic temple, ens sentim segurs i protegits però, la carn (encara sense esmorzar) és feble i ens caldrien uns bancs o pedrissos per a seure-hi, deixar-hi la bota, les olives i, desprès, les tassetes del cafè i les petaques de les “gotes”...

Esmorzem, quasi tots, a peu dret... però amb força animació i gana. Al poc, però, ens arriben un parell d’imprevistos convidats: dos gossos ben macos que, amb un posat trist, de bon pidolaire, ens demanen –“dame algo...”- algun tros de pa i, si pot ser, de pernil o llonganissa...

Son llestos, doncs, quan han vist que els entrepans s’han acabat i ja començàvem a prendre els cafès i els complements alcohòlics, amb la mateixa discreció amb que han aparegut, han marxat.

No ho dieu a ningú però, anem ampliant l’assortit d’esperitosos per afegir o prendre amb el cafè: conyac, whisky,... i, avui, ratafia !!!.

Reconfortats, reprenem la ruta. Baixem, de nou, a la pista per on passa el GR-4 i seguim endavant. Passades unes cases, travessem el torrent del Carner o de Can Martorell. Normalment deu baixar sec, però amb la darrera temporada de pluges hi baixa un rec d’aigua. El creuem, però, sense cap dificultat.


La "tropa" passant el torrent, sense novetat...
Ara el camí travessa una zona boscosa, tot i la tardor, encara força verda i fresquívola. Tornem a travessar el torrent i notem que el camí va pujant, suaument, fins que arribem al Pla de Masroig

Aquesta extensa plana, amb una magnifica panoràmica del vessant nord de la muntanya de Montserrat -hi reconeixem el Cavall (Carai ?) Bernat, el sector d’Agulles, els Frares Encantats i Sant Jeroni, amb l’antena de comunicacions-. El lloc es dedica, ara, al cultiu de cereal, però antigament hi havia plantades nombroses oliveres (en veurem, encara algun exemplar, poc abans del camí que va cap a Sant Cristòfol). 

Sembla que el seu nom ve del desaparegut Mas Roig que estava situat a la part sud, davant del Carner.


Montserrat des del Pla de Masroig
Passem vora d’una cabana de pedra seca i, seguint els rètols indicadors, anem vorejant el pla -sempre presidits per la visió del massís de Montserrat- fins a un creuament de camins. Seguim el que, en un rètol, ens indica cap a Sant Cristòfol i Sant Esteve.


Durant bona part del recorregut, el massís
 de Montserrat ha presidit el panorama

Arribem a una nova cruïlla, agafem -a l’esquerra- el camí que baixa fins al torrent de Cal Cileta i continua cap el petit nucli o barri de Sant Cristòfol.


El barri de Sant Cristòfol des del Pla de Masroig
Passem prop d’un mas on, en un tancat, hi ha un parell de rucs que s’acosten al camí per a que els amanyaguem. Alguna cosa devem tenir (o com a mínim no fem por...) doncs, avui, totes les besties que trobem ens venen a rebre amigablement. Deu ser que ens veuen gent de pau, amics dels animalons i de la natura...



La pista-camí, per on anem, es converteix en un carrer asfaltat que entra en una petita zona urbanitzada, amb forces torres protegides per gossos que, aquests si, borden al nostre pas: “la gent hi deu viure permanentment però, ara, deuen estar treballant i deixen els gossos com a guardians...”, diem. 

Uns pocs metres més endavant, a l’esquerra, trobem l’ermita de Sant Cristòfol de Castellbell.


Sant Cristòfol de Castellbell

Sant Cristòfol és una ermita del segle XI o començaments del XII, tot i que modificada al segle XVII. Va ser restaurada els anys 1979 i 1981. Al costat del conjunt que formen l’església i una casa (que possiblement era la rectoria) hi ha una tranquil·la i ombrejada placeta dedicada a mossèn Joan Farràs i Tort, poeta i rector d’aquesta parròquia. És, aquest, un bon lloc per a visualitzar exteriorment l’absis romànic, decorat amb els arquets i les leseres llombardes de l’edifici original. Intentem localitzar, per les cases dels voltants les claus de l’ermita per visitar-ne l’interior (però no hi ha -o no ens contesta- ningú, només els lladrucs dels gossos guardians...). Hem llegit que, per dins, el temple està ben conservat i habilitat per al culte. També te, aquest edifici, la característica singular de que l’absis està lleugerament desviat respecte a l’eix de la nau... Ho tindrem de deixar per a un altre dia... 
Al moment d’escriure la crònica he “pispat” una foto d’internet en la qual es pot veure l’interior del temple i, si us hi fixeu, aquesta  suau desviació de l’absis vers l’esquerra .


Interior de Sant Cristòfol de Castellbell
Detall de Sant Cristòfol de Castellbell
Detall de Sant Cristòfol de Castellbell
Després de la visita i de fer unes quantes fotos, desfem el camí per on hem vingut fins arribar, de nou, a la cruïlla del Pla de Masroig que fa poc hem deixat. 

Agafarem, ara, el camí que a la nostra esquerra gira cap a la dreta i, en un nou creuament de camins que hi ha més endavant, seguim l’indicador que assenyala cap a Sant Esteve de Marganell.


De tant en tant, fem una assemblea per tal de
repartir -i diluir- la responsabilitat de les "perdudes"...

L’itinerari transcorre, travessant el Pla de Masroig, per una pista.  Quan arribem al final, a la dreta, en un petit promontori hi veiem una curiosa construcció circular envoltada de bancs i una taula de pedra: la base d’una torre, un dipòsit, una cabana,... ? potser en aquest lloc és on, "davant del Carner" com diuen les cròniques, hi hagué el Mas Roig ?. No ho sabem, però l'indret és, si més no, curiós. Hi fem unes fotos i continuem.


Edifici circular, en un dels extrems del Pla de Masroig,
poc abans de travessar el Torrent del Carner
El camí baixa per travessar el torrent del Carner (on hi ha la Font d’aquest mateix nom), l’itinerari diu que hem de deixar el GR-4 (1), que continua pel torrent, i seguir per la pista que puja fins al mas del Carner. Nosaltres però, en aquest punt, ens hem despistat i veient una senyal del GR-4 al torrent -i que a la pista, per on veníem i que puja cap El Carner, hi havia la X amb els colors roig i blanc-, erròniament, hem seguit el GR-4, per la llera del torrent (on, per cert, hi baixava força aigua), fins que ens hem adonat que per allà no anàvem be... El tros que hem fet -d’anada i tornada- engorjat, ombrívol i feréstec era, però, molt bonic. "Ha valgut la pena la marrada..." diem i qui no es conforma, és perquè no vol...

Retornats “al bon camí” (“nosaltres no ens perdem mai...” com repeteix sempre, com un lema, en Joan Miquel) pugem fins al trencant que porta a El Carner.


El Carner des de dalt del Pla de Masroig, 
on hi ha el curiós edifici circular.

Aquest gran mas, citat ja l’any 1328, està situat dalt d’un petit turó a l’esquerra del torrent. Possiblement el nom de la casa faci referència a l'ofici desenvolupat per algun dels seus membres, es a dir, carnisser. Tot i que, també, s'anomena carner l’ indret on es llencen ossos o cossos morts.

Des d’una mica desprès de Sant Cristòfol, un dels companys que avui ens acompanya no es troba gaire bé. Una antiga lesió a les cervicals li està provocant vertigens. Per això acordem que es quedi -acompanyat d’un de nosaltres (concretament "una")- assegut en un pedrís que hi ha a la desviació que porta al Carner, mentre dos companys baixen fins al lloc on, aquest matí, hem deixat els cotxes i retornen, amb un vehicle, a buscar-los. La resta de la colla continuem la ruta i la caminada pista avall.

Deixem enrere El Carner i, per poca estona, els dos companys. El camí, paral·lel i per damunt del torrent, va baixant cap a Sant Esteve. Una mica més avall, deixem la pista més transitada -que marxa cap a la dreta- i prenem un camí de carro que surt a l’esquerra. Fa estona que anem veient el campanar i les parets de l’antiga parròquia de Sant Esteve de Marganell i, al seu costat, la gran masia -avui restaurant- de Can Font.

Sant Esteve de Marganell i Can Font
Travessem un petit torrent i ens enfilem fins a Sant Esteve de Marganell, la darrera ermita de la ruta d’avui. L’edifici és originalment romànic, dels segles XI-XIII, però molt modificat amb reformes posteriors -absis realçat, capelles laterals, nova porta i campanar de torre- i, actualment, està en runes.


Sant Esteve de Marganell


Els primers mesos de la guerra civil, l’any 1936, el temple va ser profanat i incendiat. L’any 1945 es va inaugurar la nova parròquia -de línies senzilles i modernes- al nucli més poblat de terme, a tocar de la carretera que va de Castellbell a Marganell. L’antic temple de Sant Esteve restà com havia quedat desprès de l’incendi: amb el cel com a sostre i les parets tancant les plegaries, els records i les cerimònies -alegres i tristes- de tants i tants segles... Fa pocs anys, es van consolidar i dignificar aquestes runes per evitar-ne el seu deteriorament.



Al costat mateix de Sant Esteve hi ha un petit bosquet i una àrea de pícnic, és l'anomenat Hort del Rector. Hi ha també un pou de pedra, de planta circular i coberta de mitja esfera. Des d’aquest tranquil lloc hi ha una bona perspectiva de l’ermita i el seu entorn.


Hort del Rector a Sant Esteve de Marganell
Desprès de la visita continuem per la pista asfaltada que porta fins la carretera de Marganell. Tot just ens trobem davant del restaurant Can Font, que hi ha a tocar del vell temple, que arriben -per a fer la visita a l’ermita- els tres companys i la companya que venen en cotxe des del Carner.

Ja tots plegats, acabem aquesta primera part de l’excursió al lloc on, a primera hora d’aquest matí, hem deixat els vehicles aparcats i hem iniciat la caminada.

   
Dinar.-  Un cop aparcats els cotxes a l’espai d’estacionament que hi ha a la sortida del nucli de Marganell, on hi ha la parada del bus i l’anomenada Caseta de Fusta, ens disposem a anar a dinar.

Son 2/4 de dues. Deixem la majoria de motxilles i bastons als cotxes, constatem que el company indisposat ja es troba millor i enfilem cap al restaurant Cal Jaume, amb l'entrada per damunt la carretera, al carrer de Sant Esteve.


Cal Jaume, des del carrer de Sant Esteve
Falten uns minuts per les dues. Ja tenim la taula parada, en un lloc privilegiat, a tocar d’una gran vidriera amb vistes a la carretera i a la riera. 

Una enfiladissa heura d’aquelles que, amb el color de les seves fulles, va marcant les diferents estacions de l’any: verd clar, a la primavera; verd intens, a l’estiu; rogenc granatós, a la tardor i completament despullada, a l’hivern... ens indica en quina època ens trobem.

Ens entaulem i tot i que no fa calor (tampoc fred), seguint la tradició, demanem les cerveses i brindem per la salut de tots i celebrar que, un cop més, podem gaudir de l'amistat, la companyonia, el paisatge, la caminada i, evidentment, l'àpat.

Ja havíem dit a l’hostaler, ahir, els plats del menú que cadascú volia. Pensem que això els ha facilitat la feina. Unes noies ens van portant, sense cap error, els plats triats: amanida de magrana i formatge de cabra, crema de moniato i carbassa amb pernil, raviolis d’espinacs a la genovesa, xapata amb escalivada i tonyina,... i, de segons, “Robespierre” de vedella, conill a la brasa, mandonguilles guisades amb carxofa, “lagarto” de porc a la brasa, orada a la brasa,... Tot ho trobem al seu punt i bo. Als postres, com no pot ser d’altra manera, domina el producte local per excel·lència: el mató de Marganell amb mel.

Rematem l’àpat amb els tallats, cafès, carajillos i cigalons

Demanem el compte, paguem, ens acomiadem del xef-hostaler i de les noies que ens han atès, agraint-los el bon servei i -amb l’estómac satisfet- ens disposem a fer la segona part de la passejada d’avui.








La passejada (II): “Ruta per la riera de Marganell”.-  Ens dirigim, de nou, a l’àrea d’aparcament de la Caseta de Fusta ja que és, en aquest lloc, on hi ha l’inici d’aquest recorregut. 

Seguim els rètols que assenyalen el sender que porta a les fonts de Ferro i del Bisbal. El recorregut passa, primer, per sota d’uns horts i desprès transcorre, paral·lel a la riera, entre arbres i vegetació de ribera .




Trobem, a la dreta, un primer trencant amb un senderó esglaonat que porta a la font de Ferro. Veritablement és una font de ferro, urbana, malmesa, re-aprofitada i gens natural. No ens agrada gens.


Trencant que baixa cap a la Font de Ferro

La "lletja" i des-angelada Font de Ferro. I, a mes, no raja.
Sembla que fa temps, sota aquesta font, hi havia una passera que permetia anar a l’altra riba i resseguir la riera fins al Pont de Fusta. Actualment no hem sabut veure ni la passera ni el camí que, diuen, travessava i passava pel costat del torrent. Si és que encara hi son, deuen estar completament malmesos i embardissats.

Retornem al sender per on veníem i prosseguim riera amunt. Abans d’arribar a la font del Bisbal ja veiem la part superior del salt.

Quan som davant les passeres de pilons de formigó, que ens permetran travessar la riera, la visió del salt i el gorg que s’hi ha format sota, impressiona.


Visió parcial del Salt del Bisbal

Avui hi baixa força aigua, però els indicis del seu pas per damunt la vegetació i els espais encara humits ens indiquen que, aquests passats dies, en degué passar molta més.


Passeres sobre la riera, al fons la Font del Bisbal

La Font del Bisbal, està situada en un racó ombrívol al costat dret de la riera  -ja dins el terme municipal del Bruc-. Els anys 60 del segle passat, segons el llibre Ermites i Fonts Montserratines (2) “... era molt abundant l’aigua que sortia pel broc…”. Actualment una aixeta la regula per així garantir-ne el raig en períodes de sequera.

Pel costat i per sota la font, es despenja el Salt del Bisbal, d’uns 20 m d’alçada total. 

Amb els anys el salt ha anat formant, al seu peu, un gran gorg que antigament, en els períodes més calorosos de l’any, la gent del poble aprofitava per banyar-se i era conegut com “la piscina” de Marganell.

Fem forces fotos de l’indret i una del grup de caminadors i retornem, de nou, fins la Caseta de Fusta per, des d’allà, fer un tros més del recorregut per la riera.


Foto de grup dels caminadors (hi falta en Josep Lluís i en Pep) davant la Font del Bisbal


Un cop a l’aparcament, continuem -amb una certa atenció- per la carretera en direcció a Castellbell i el Vilar. 

Sota mateix de Cal Jaume, per un pas senyalitzat que hi ha a la nostra dreta, baixem al Pont de Fusta. Aquest pont, conegut anteriorment com el Pont de Cal Janet, va ser construït arran dels aiguats de l'any 2000 que es van endur l'antic pont i s'ha convertit, a data d'avui, en el nexe d'unió entre la muntanya i el poble.


El Pont de Fusta
Salt i gorg del Pont de Fusta
M'hi tiro...?. Dieu-me "gallina"... !
Sota mateix del pont hi ha un altre salt, el Salt del Pont de Fusta, potser més espectacular que el de la Font del Bisbal. Per a veure’l cal travessar el pont, baixar -per l’esquerra- a sota i fer un curt tros riera avall. 
Un petit replà, damunt d’unes grosses pedres, n’és un bon mirador. 

Des d’aquesta riba, passant per sota el pont i per un sender que anava paral·lel a la riera, hi havia un corriol -avui completament embardissat- que permetia fer un tros de ruta per la riera fins a la Font de Ferro. Avui aquest camí s’ha perdut.

Fem una bona sèrie de fotografies i retornem fins a la carretera.


Racó de la riera de Marganell,
amb Montserrat al fons

En la passejada d’avui, en total, hem recorregut 8’4 km., amb uns desnivells acumulats de +/- 170 m. El temps que hem emprat -amb l’esmorzar, pauses i visites inclosos- ha estat de 4h en la primera part i 45’ en la segona.


Visita a un obrador artesà de mató i formatges.- Des de la carretera podem contemplar, amb tot el seu esplendor tardoral, l’heura de Cal Jaume.


Cal Jaume, des de la carretera.

Per unes escales pugem al carrer de Sant Esteve i girem a la dreta fins al carrer Major -es deu dir així, no per la seva llargada, sinó perquè durant molts anys hi hagué l’ajuntament (avui al seu lloc, sembla, hi ha el Centre Cívic i l’ajuntament és en un nou edifici  situat al llarg i, aquest si, principal carrer de Sant Esteve).

Anem a Can Florí (3), un dels molts artesans del poble que fan mató i formatges.

Els propietaris son una parella jove, tot i que és la quarta generació que, en aquesta casa, fan mató. Ens expliquen que, primer de tot, es fa bullir la llet en un pasteuritzador, una gran cubeta d’acer inoxidable, amb una temperatura controlada per tal de preservar-ne les propietats.

Un cop la llet cuita es deixa en repòs per tal que es refredi i es qualli. Finalitzat aquest procés, se separa el mató del xerigot (l’aigua que desprèn, que no s’utilitza, i que -com és el seu cas- han de portar com a rebuig a una deixalleria controlada). 

Tot seguit, es posa el mató dins d’uns motlles coberts per una gasa, a fi que agafi una temperatura adient i s’acabi descórrer el xerigot que hi queda. Es reparteix el mató, en motlles de diferents mides coberts també amb una gasa, i es deixa refredar al frigorífic fins al moment de consumir-lo. El mató té una textura suau, lleugerament gelatinosa, amb un sabor fresc i humit.



Aquesta jove i emprenedora parella, ha ampliat l’obrador amb una formatgeria, en unes noves instal·lacions situades a la casa del costat on, aprofitant l’antic celler, hi han habilitat les cambres i caves per a “curar” i envellir els formatges.

També, ben il·lusionats, ens ho mostren. Els desitgem molta salut i feina... “Si, de moment, per anar pagant la inversió...” ens contesten amb un somriure.


Formatges "reposant" a la cambra.

Per a poder tastar els diferents productes que elaboren, especialment el mató i el formatge, i -també- per a ajudar-los a que puguin “anar pagant...”, els comprem terrines de mató, formatges, flams de mató i pastissos de formatge... Ara, que ja els hem provat, podem “certificar” que son molt bons !!!.

Retornem a la Caseta de Fusta, on hi tenim aparcats els cotxes. Hi ens hi fem, de cara al nou temple parroquial, la foto del grup.




Ens acomiadem fins a la propera activitat que, segurament, serà la 91ena Sortida Xino-Xano, amb dinar de caragolada inclòs, al Baix Empordà i el Gironès el dimecres dia 5 de desembre. Preneu-ne nota, però ja us anirem informant.

Si no ens veiem abans, fins llavors doncs.

Una abraçada a totes i tots.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan P., Joan S., Jaume, Joan Miquel i Pep

Vídeo.- https://youtu.be/Pkbz3NVd_qg  Jaume


NOTES.-

1.- El GR-4 -de “França a Montserrat”-, que hem seguit a primera hora del matí fins al desviament de Sant Cristòfol, i després, hem tornat a agafar fins a sota del Carner; comença al pont internacional de Puigcerdà -on entronca amb el GR-E7 europeu- i acaba, després de més de 160 km, al Monestir de Montserrat. Des de l’ermita de Sant Jaume fins a Can Martorell, poc abans d’arribar al refugi Bartomeu Puiggròs de Montserrat, aquest GR va seguint -més o menys- el torrent del Carner o de Can Martorell.

2.- Ermites i fonts Montserratines. Amics de Montserrat. Editorial Montblanc. Granollers 1967.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada