dimarts, 14 de maig del 2019

CRÒNICA DE LA 96ena SORTIDA XINO-XANO



CAMINADA PRIMAVERAL AL SALT DEL MIR (SANTA MARIA DE BESORA)


A la primavera, amb el temps, mai se sap... Havíem passat uns dies de sol però també de pluges i ni tant sols els homes i dones del temps s’atrevien amb un pronòstic ferm : “Pluges a les comarques de muntanya, però no a tot arreu, tot i que també tindrem clarianes..”, és a dir, tothom content però nosaltres no sabíem de cert si ens mullaríem o no...

Dimecres, va ploure per la zona on anàvem però dijous ens despertarem amb un cel radiant, sense cap núvol... Perfecte, així pel Salt del Mir hi veurem baixar força aigua, vàrem pensar... Gairebé sempre l’encertem !!!.

Passats uns minuts de les nou del matí, l’hora convinguda, ens trobem tots els cotxes i els excursionistes davant l’ajuntament de Santa Mª de Besora. La Queralt, la mestressa del restaurant “Els Bufadors”, entra i surt atenent alguns clients que prenen el sol matiner i els tallats o carajillos a la porta de l’establiment. “Ens veurem després, a les dues i aquest cop, no pateixis, que serem ben puntuals...” li diem tot rient.

Després de les salutacions amb els qui han anat directament a Santa Mª de Besora (els altres ja ho hem fet, pocs minuts abans de les vuit, al punt de trobada de Barcelona), comencem la caminada.


La caminada.- Sortim de Santa Maria de Besora des de darrera l’ajuntament, on hi ha una bona zona d’aparcament (que sempre es bo de saber).

El poble està enfilat en un vessant assolellat, per damunt de la riera de la Foradada i encarat a les boscoses serres de Cogulera i de Bellmunt. Fent la seva històrica funció el castell de Besora, dominant-ho, vigila omnipresent tot l’entorn.

Anem baixant, suaument per una pista en direcció a la casa de l’Adam [1]. Ens impressionen els verds prats que tenim per sota i que graonats van baixant cap a la riera. Un ramat de cabres que, atipant-se de la fresca i tendra herba hi pasturen, hi dona el toc pastoril... “Ca macu...”, “ca bonic...”, “quin dia més bo hem arreplegat...”, “on esmorzarem...?” amb aquest ordre i amb creixent intensitat anem sentint aquestes frases. “Esmorzarem ara, tot seguit trobarem la font de l’Adam i allà ben segur ho podrem fer...” contesta el qui ha preparat l’excursió.


Font de l'Adam: a esmorzar !!!


L’esmorzar.- Passada la casa de l’Adam, arribem a la font: dues grans arcades amb uns abeuradors (darrera hi ha com una cambra que deu ser on hi ha la deu...), un tub de plàstic aboca un bon raig d’aigua sobre una de les piques... però hi ha força mullader per terra i (com que d’aigua de la font, nosaltres, no en beurem...) decidim tirar una mica més enllà i muntar la “paradeta”, amb les olives damunt unes pedres, en un racó solejat del camí.


Esmorzant... hi som tots (fins i tot el fotògraf).

Esmorzem, alguns asseguts en un marge i la majoria a peu dret, tot fent camins cap a on son les olives i demanant, de tant en tant -per ajudar a fer baixar l’entrepà-, la bota de vi...

Amb el cafè i les “gotes” (que faríem sense la Mª Rosa i en Jaume... !!) la Conxita ens ofereix unes molt “cruixents” i bones pastes.


Reprenem la caminada.- Satisfets, al punt de les deu, continuem la caminada. Entrem en una zona de bosc, roures, algun pi roig i forces alzines. Hem vist que n’exploten la fusta segurament per a les encara necessàries, practiques i romàntiques llars de foc. El camí puja, lleugerament, fins que arribem a una petita clariana, amb un creuament de pistes, és el collet de les Pedregoses. Continuem per la pista que, girant a l’esquerra, s’endinsa per dins d’un alzinar -amb alguns exemplars segurament centenaris- i un espès sotabosc de boix.


Camí del collet de les Pedregoses

Quan ja portem recorreguts, aproximadament 1,7 km, arribem a la pista que comunica la carretera de Vidrà amb el veïnat del Mir. En aquest punt hi ha un panell informatiu que ens ajuda a anar situant diferents punts destacats de l’entorn, com el santuari de Bellmunt -que tenim, dalt de la serra, davant-, Sant Salvador del Prat, el salt del Mir, etc. Venint per aquesta pista més transitada, poc abans d’arribar on som hi ha el gran casal anomenat El Noguer [2].


Arribant al veïnat del Mir. No hem parat de xerrar...
però encara ens queda corda !!

Continuem, girant des de l’encreuament a la dreta, per la pista principal en direcció al veïnat del Mir. Aquest tros de camí és un molt bon mirador cap el nord: Identifiquem l’Adam -per on hem passat-; el poble; el turó cònic, amb les runes del castell de Besora i la vella església romànica de Santa Maria, al capdamunt i tot seguint -direcció  ponent- els plans de Revell; darrera el poble, en primer terme, la Serra de Bufadors i al fons, nevat, el Pirineu amb un cim que identifiquem com el Puigmal. Espectacular.


Panorama des del veïnat del Mir: El turó del castell i el poble.
Darrera la serra dels Bufadors i al fons el Pirineu.

Arribem al veïnat del Mir, molt endreçat -com li agrada dir a en Josep Maria-, amb nombrosos testos amb flors i una monumental alzina. És un nucli de cases format per El Graell amb una de les característiques pallisses de la zona amb una gran volta, el Pous, el Molinot i El Mir- amb la casa pairal i, també, la cabana (reconvertida en restaurant, la “Cabana del Mir”).

Passem entre la casa i la pallissa i anem baixant pels quintans del Mir, on les pastures -amb nombrosos cavalls- obren una gran clariana en un paisatge forestal amb vistes a les obagues de les serres de Bellmunt (pràcticament davant nostre) i a llevant (més a l’esquerra) la de Curull.

La pista va baixant, fent alguns revols i envoltada de vegetació i bosc de ribera cap la riera que travessarem per una curiosa i bonica passera o pont de fusta. Aigües amunt hi podem veure, encara, les restes d’una petita resclosa que acumulava l’aigua per als molins (les restes dels quals trobarem més avall).


El pont
La resclosa

Si ens fixem en la llera del riu, veurem -paral·lels al pont- uns curiosos forats quadrats que sostenien els vells pilars de fusta d’un pont anterior, més ample, que permetia el pas dels carros que anaven (amb gra) i tornaven (amb farina) dels molins.




És un racó amb un cert encant i el dia -seré, clar i solejat-, a fe de Déu, que hi acompanya. Ens hi estem una estona, contemplant el paisatge, fent fotos, bromes i sentint la remor de l’aigua.






Just passat el pont, trobem l’indicador que, a l’esquerra, assenyala el camí que -per la masia i el coll de Bosquetell- va al santuari de Bellmunt. Nosaltres agafem el corriol que, a la dreta, va cap els molins i el salt del Mir.

La impressionant (i perillosa) comporta
Continuem baixant per la vella pista, un veritable “camí de carro” que va cap els molins. Durant un bon tros anem pel costat de l’antic canal que arreplegava l’aigua de la resclosa que hem vist més amunt. Cal prestar atenció a alguns corriols que, a la dreta, s’endinsen al bosc que hi ha entre l’estimball de sobre la riera i el camí. Ens hi fiquem per un d’ells, que passa pel costat d’una fossa -tallada a la roca- força curiosa (i perillosa): és una comporta. Des de la resclosa que hem vist al costat del pont, pel canal, conduïen l’aigua fins un petit embassament o bassa que encara podem apreciar en la mena de camp quadrat que, al costat d’aquesta fossa, hi ha a un nivell inferior del camí. Aquí tenien la reserva d’aigua. Quan necessitaven energia per a moure les moles per moldre el gra, obrien la comporta i l’aigua -pel gran desnivell- queia amb molta força damunt el rodet, és a dir les pales de la turbina que impulsaven l’eix que feia girar les moles. Sense tenir de pagar ni un euro a Endesa... !!. A tocar de la comporta, el soroll del salt ens hi portarà, hi ha una mena de mirador (precaució amb el cingle !!!) que ens permet veure’n tota la seva magnitud des de dalt. Impressionant.


El Salt del Mir, espectacular, des de la comporta.

Retornem a la pista, que al costat d’un derruïda construcció (potser l’habitatge d’algun dels moliners...) gira, amb pendent, cap a la dreta. Anem baixant fins que aquesta s’acaba, transformant-se en diversos corriols. A l’esquerra hi ha un petit prat, davant tenim una bonica pollancreda amb forces faigs.


Els molins.- És molt recomanable dedicar una estoneta per anar visitant els molins (aprofitant la mateixa aigua, n’hi havia tres). Per un corriol, a la dreta, anem fins al molí 1. Malgrat el seu estat ruïnós, encara hi podem veure el mecanisme, l’eix amb les moles de pedra: la superior es la mòbil (anomenada volandera); la inferior és la fixa o estàtica (que anomenen sotana -la de sota...-). Al girar la volandera sobre la sotana es trinxava i molia el gra, fins aconseguir una farina fina que s’utilitzava per a fer pa o, en forma de pinso, com aliment per al bestiar... segons el tipus de gra (blat, ordi, “blat de moro”,...) que es molinava.


Les moles: les volanderes i les solanes...
(sempre aprenem alguna cosa nova)

Seguint el corriol baixem, fent una ziga-zaga graonada, fins el molí 2. És una edificació en força bon estat, tot i que li falta la teulada. Una mica més avall, ja quasi a peu de riera, hi ha el molí 3, al costat hi ha el vestigis d’una font.


Restes del molí 3, el de baix de tot.

Baixem per una escala de fusta fins arribar al mirador del Salt del Mir. L’indret és de postal. Una fresca i ombrívola raconada que convida a estar-hi una bona estona.


El mirador des del salt

Al fons (amb precaució per no relliscar  -com han fet alguns de la colla-, per la riba que hi ha sota del mirador, es pot anar fins sota mateix del caient d’aigua) veiem l’impressionant Salt del Mir. Té uns 35 metres d’alçada. Ens crida l’atenció el cúmul de calç -que ha originat una mena de cova- que s'hi ha format sota.






També observem diverses cassoletes dins l’aigua, unes cavitats en forma de cassola -excavades pel corrent- a la roca del llit de la riera. Sovint dins les cassoletes hom hi troba una o més pedres esfèriques de diverses mides -les “pilotilles” de l’escudella...- que són l’instrument o eina que han anat tallat aquestes cavitats.

Ens hi fem la foto del grup i moltes, moltes, altres.


Hi falta en Joan B. que és el fotògraf




Retorn.- Ben satisfets i amb un punt d’emoció, quan falta un quart per les dotze del migdia, retornem -desfent el mateix camí- cap a Santa Maria de Besora.


Retornant per la fageda que hi ha a tocar del salt, a 
l'esquerra les restes d'un dels molins.

Ara, xino-xano, ens podem anar recreant contemplant -sense presses- qualsevol detall de la riera, prats, boscos, cases, bolets de soca, plantes, flors, animalons -cavalls, gossos i rucs- o el paisatge del camí.






Sortint del bosc de l'Adam (ja de tornada)

Falten uns minuts per a la una del migdia quan arribem -tal i com hem promès a primera hora del matí a la seva mestressa- al restaurant “Els Bufadors” de Santa Maria de Besora, on la Queralt ja ens te la taula a punt.

Segons l’equip de mesura d’en Joan P. en la caminada hem recorregut, en total, 8 km, superant uns desnivells acumulats de +/- 225 m i emprant en fer tot el recorregut -a un ritme “xino-xano”, amb pauses i aturades (esmorzar inclòs)- un total de 3h 45' (des d' 1/4 de 10 del matí  fins a la les 13h del migdia).



El dinar.- Primer demanem i prenem les cerveses ben fresques que, amb aquest bon temps, ja comencen a venir de gust.

La Queralt ens porta -ja amb el dinar- les paneres de pa, l’aigua, les gasoses i un grossos porrons de vi.

Tot seguit ens  “canta” una bona col·lecció de primers plats -de cuina casolana- molt difícils, ara, de recordar: “Trinxat amb rosta”, “xató”, amanides, cigrons amb  cansalada,... i, desprès, els segons: galta guisada, pollastre rostit, conill a la brasa, filets de lluç a la planxa, costellam, “pilotilles” amb salsa,... tot molt bo.




Per molts i molts anys !!!
Després amb els postres, tots fets a la casa, en Joan B. ens convida a cava.

Precisament ahir va complir 70 anys (La Isabel els va fer, també, fa pocs dies). “Per molts anys... !!, Salut... !!, Molta felicitat ... !!, A complir-ne molts i molts més... i que nosaltres ho veiem... !!!”, els brindis i la xerinola i gresca habituals.

Tanquem l’àpat, amb els cafès, tallats, “carajillos” o poliols... Demanem el compte, fem números i paguem. Agraïm a la Queralt el seu -com sempre- amable acolliment i acurat servei (ens fas sentir “com si estiguéssim a casa...”, li diem), li comprem algunes botifarres, fuets i secallones (“son de Vidrà”, ens diu), ens acomiadem  i l’advertim: “fins a la propera... doncs encara tenim pendent pujar fins dalt del castell... he, he”.

Un cop fora, ens acomiadem entre nosaltres i, repartits de nou en els diferents cotxes, retornem a les respectives localitats i llars.

Coincidim en que ha sigut una molt agradable, bonica i còmoda excursió.

Fins la propera.


Text.- Pep.

Fotografies.- Joan Blanc i Pep.


Itinerari.- Joan P.: 




[1] Adam com Mir, son noms molt antics que encara conserven els actuals propietaris d’aquestes històriques i importants cases pairals.
 
[2] El Noguer és una masia del terme de Santa Mª de Besora que figura dins l’ Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està documentada des del segle XIII. Se saben els censos que pagava al senyor de Besora (una gallina, una quartera de forment, un formatge i un cistell de faves). La masia que avui podem veure, però, data dels segles XVII o XVIII, amb reformes fetes als anys seixanta i setanta del segle XX. Com altres masies, el Noguer ha esdevingut segona residència, fet que ha contribuït a preservar-lo. El seu estat de conservació, actualment, és perfecte. La restauració ha esta respectuosa amb les línies de la casa, transformant-ne per complet la seva funció original. Té la façana principal orientada al sud, on es troba la porta d'accés i una galeria al pis superior. La restauració ha afectat la seva estructura interior i la  totalitat de les obertures (se n'han practicat de noves a la cabana i a tramuntana). El material constructiu original fou la pedra, per bé que en els marcs de les finestres hi podem veure maons. Tot l'entorn de la casa ha estat enllosat. La restauració ha reconvertit els antics espais d'estables en garatge, però ha sabut conservar el seu aspecte original.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada