DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (11): EL TÒTEM

Dibuix d'en Josep Blanc reproduït de la Revista 
"Barcelona Escultista", II Època, nº 2, Abril 1966.

ELS TÒTEMS A L’ESCOLTISME

El tòtem [1].- Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, tòtem és el nom d’un animal o planta (rarament un objecte o fenomen natural) amb el qual s’anomena -en una mena de cerimònia iniciàtica- una persona, grup humà o clan vinculant aquesta persona i l’ espècie triada amb una mateixa relació de parentiu o de concordança mítica. La Vikipèdia, per un altre costat,  defineix el tòtem com un objecte, ésser o animal sobrenatural, que en les mitologies d'algunes cultures es pren com a emblema de la tribu o de l'individu; aquest pot incloure una diversitat d'atributs i significats. El totemisme, s'entén també com una relació simbòlica entre la natura i el grup o l'ésser humà.

Moltes cultures “primitives”, principalment les que viuen i depenen dels entorns naturals que les envolten, recullen d’aquesta mateixa naturalesa (animals, plantes, elements geografics -cims, balmes o coves-, fenòmens naturals...) un seguit de patrons, normes, usos i costums d’algun d’aquest elements -el tòtem- considerat el seu referent i model mític, sovint divinitzat.

El tòtem és, doncs, la personificació de les virtuts i característiques de l’animal trasllades a un mateix, és a dir, la força, astúcia, intuïció, agilitat, valor o qualsevol de les qualitats de l’animal son adoptades per la persona totemitzada com a model i símbol.

Baden-Powell també tenia el seu tòtem.- “Impeesa” és el sobrenom que el zulús de Sud-àfrica donaren a Baden Powell, aleshores un dels caps de l’Exercit Colonial Angles en guerra amb ells. 

Significa “el llop que mai no dorm" i al·ludeix a la gran capacitat d’aguaitar que aquest tenia.

“Impeesa” va ser, doncs, el primer tòtem de l’escoltisme, però l’origen del totemisme, una llarga tradició entre els scouts, és una mica més incert.

Observeu que la salutació que es fan el cap zulú i en BP és amb la mà esquerra (a la dreta hi
 porten les armes). D'aquí vindrà la peculiar forma de saludar-se entre els scouts.

Inicis i evolució del totemisme a l’escoltisme.- Possiblement les primeres influències totèmiques a l’escoltisme provinguin del juliol de 1906. En aquelles dates, BP estava treballant en la formació d'una nova organització de joventut, els Boy scouts, -amb una ètica basada en l’honor i una relació, poc habitual a l'època, més directa amb la natura- quan va caure a les seves mans un llibre titulat “The Birch-bark Roll of the Woodcraft Indians” d’un britànic, Ernest Thompson Seton, que vivia als Estats Units [2].

El llibre, que reflectia els coneixements de Thompson Seton sobre els boscos i la filosofia indígena nord-americana, va entusiasmar BP i tot seguit va intentar contactar amb l’autor. Aquest havia creat, el 1902, a Amèrica del Nord una organització juvenil de “Woodcraft Indians” o “Xarxa Indians Boys” inspirada en l’ètica, habilitats i costums dels indis.

Baden Powell, “Impeesa” (“el llop que mai no dorm”), va escriure a  Thompson Seton, també conegut com “llop negre”: “Pot ser que li interessi saber que he estat redactant un projecte, juntament amb un manual, per educar als nens com exploradors, que curiosament s’assembla molt al seu”.

Thompson Seton va quedar molt interessat amb la carta de BP i, finalment, es van poder conèixer el 30 d’octubre del 1906. Baden-Powell va demanar permís a Thompson Seton per tal que li deixés utilitzar algunes de les seves idees en el nou moviment. El gran cap dels “Woodcraft Indians” va autoritzar complagut que BP fes servir algunes de les seves practiques, d’estima i vida en la natura, com a referents dels nous “scouts”. Més tard, del 1910 al 1915, Ernest Thompson Seton exerciria el càrrec de Cap Scout dels  “Boy Scouts of America” (BSA), escrivint el primer manual scout dels Estat Units.

L’obra de E. Thompson Seton i els seus “indis” influiria també, anys més tard, en el jove Edward Urner Goodman [3], que aprofundiria en la idea de les tribus índies, creant l’any 1915 la “Order of the Arrow” (“Ordre de la Fletxa”) on es combinen idees de “L’últim dels mohicans”, els “Woodcraft Indians” i les tradicions dels indis delaware o lenapes.

És així que, al llarg de tots els EUA, van anar sorgint nuclis de l'Ordre de la Fletxa (OA) davant la mirada de desconfiança d’altres scouts que veien en l’obra de E. Urner Goodman una mena de “confraria secreta” contrària a les idees de BP.

El propi Urner Goodman es va encarregar de desmentir aquestes versions i, l’any 1948, l’Ordre de la Fletxa va quedar formalment admesa -tot i que ho va ser amb una majoria força ajustada de vots- en l’organigrama dels “Boy Scouts of America” (BSA).

Les tradicions de la OA eren bàsicament nord-americanes i la seva implantació en altres llocs era gairebé impossible. Baden-Powell mateix s'havia adonat que els “Woodcraft Indians” de Thompson Seton no prosperarien a Anglaterra. De totes maneres, en alguns països anaren sorgint “tribus” similars a les d'aquests moviments nord-americans amb diferents tradicions. En el propi Regne Unit es crearen “tribus” com les de Thompson Seton adaptades a la mentalitat anglesa, de la mà de John Hargrave (“Guineu Blanc”), un vell scout que va fundar la “Kibbo Kift Foundation”.

Expliquem tot això per tal de mostrar que, al llarg de la història de l’escoltisme, les “arts i costums dels pellroges” -el llibre “Arte y Costumbres de los Pieles Rojas” d’en Julian Harris Salomón, estava en gairebé totes les biblioteques dels grups scouts i en moltes de les nostres-, l’”indianisme” i el “rebatejar-nos” el nom amb un “tòtem”, hi ha tingut un cert predicament, atracció i tradició. 

El costum i els rituals de totemisme que nosaltres vàrem conèixer i practicar, en certa manera i amb les distancies que calguin, bevien -en bona part- d’aquelles fonts. Vegem-ho.

En "Chus", el més gran apassionat de les cultures índies que tenim al Clan.
Foto feta al refugi que Els Vells Óssos tenien al Montseny (Arxiu Jesús Gasulla) 

El “Consell del Clar de Lluna”.- Aquest era -i pensem deu continuar sent- el nom del “Consell”, o alta reunió, formada per tots els membres de l’agrupament que ja tenen tòtem.

Estava, en el nostre temps, presidit pel “Gran Sachem” [4], el membre totemitzat de més edat, que conduïa l’acte, les qüestions o preguntes a plantejar a l’aspirant, les proves a que aquest era sotmès i imposava finalment, per acord del “Consell”, el noms dels nous tòtems als aspirants.

Normalment, el “Consell del Clar de Lluna” es reunia dos cops l’any, coincidint amb els campament de Setmana Santa i d’Estiu. Excepcionalment, aprofitant alguna altra acampada o trobada de dos o tres dies, es podia també reunir.

Prèviament, els “padrins” havien fet arribar, per mitjà dels caps d’unitat, la sol·licitud de totemització al Gran Sachem que fixava el dia (millor dit, la nit) i el moment de la reunió. Aquesta es feia, ja entrat el vespre, sota el Clar de Lluna (si n’hi havia) amb els nervis i l’espera expectant -normalment amb pijama, dins del sac i de la tenda- dels aspirants. D’un en un, segons l’ordre establert des del “Consell”, els “padrins” els anaven a buscar i els portaven a la seva presència.

El “Consell” solia estar reunit, formant un semi-cercle, en un indret apartat del campament, normalment en un prat o clariana, on la il·luminació de la Lluna acompanyava el resplendor i l’escalfor del foc i les brases que, sovint, també co-presidien l’acte.

L’aspirant, acompanyat i presentat -com s'ha dit- per un company que li feia de  “padrí”, triava el nom (normalment d’un animal amb el qual es sentia identificat) i el “Consell” hi afegiria -si aquest superava el ritual- el complement, adjectiu o cognom que el personalitzaria des d'aquell moment en endavant. Les normes, mai escrites, del "Consell" deien que aquest qualificatiu tenia que reflectir algunes de les virtuts o trets característics del sol·licitant i una certa relació amb les peculiaritats de l'animal triat. El tòtem seria, a partir d'ara, el reconeixement i estímul de la seva manera de ser i fer i una mena de referent en la seva actuació en el futur. Al menys, en teoria, tenia que ser així.

Personalment he format part, en diverses ocasions -mai, però, com a Gran Sachem-, d’aquests “Consells”. I ho poso en plural perquè, sincerament, n’he vist de tots colors... alguns, per la seva forma de procedir, ben diferents dels altres... N'he vist -dins l'esperit de mantenir una certa tradició entre companys i amb una intenció constructiva- de molt bons, de no tant i, francament, de dolents...

Dels que en conservo un més bon record, potser, és dels primers en els quals vaig assistir, segurament per la novetat... 

Era una qüestió de principis i, també, d'estil. En tots, però, l’escenari de l’acte solia ser -amb matisos puntuals- com us he explicat fins ara. 

Un cop l’aspirant estava davant del “Consell”, indicava el nom de l’animal triat, amb una breu explicació del perquè d’aquesta elecció. El Gran Sachem feia i permetia que d’altres membres del “Consell” fessin també, algunes preguntes sobre la vida scout de l’aspirant [5] i les característiques i qualitats que hi veia en l’animal escollit. L’interrogatori, no solia ser molt llarg i les respostes, donada la situació, eren curtes i concises... Recordo, en molts casos, la bona feina dels “padrins” -normalment el cap de la patrulla o un bon company i amic del noi sotmès a l'interrogatori- que, davant d’alguna pregunta un xic malintencionada o excessivament especifica, havia sabut reconduir feliçment la situació. 

Continuava la “cerimònia”, en una segona part, sovint temuda per l’aspirant i esperada per alguns dels membres del “Consell”: Les “proves”, que tenien que mostrar “el valor”, “la resignació”, “l’energia”, “la constància”, “la paciència”, “l’astúcia”, “la força” i d’altres virtuts de l’aspirant.

Normalment aquestes consistien, malauradament en forces ocasions, en el que en d'altres ambients anomenen com a “novatades” o bromes -al meu parer-, algunes, de mal gust: Si estàvem prop d’un riu o riera, l’aspirant acabava -segur- dins l’aigua...; a un company que havia triat com a nom “Goril·la” el van fer pujar, mig despullat, dalt d’un arbre on s'hi va estar -sota el plugim de la nit- una bona estona (mentre “atenien”, sense presses, a un altre aspirant)...; els estris de la farmaciola eren, per alguns, un bon recurs: la Mercromina com a “pintura” per a empastifar-ho tot, l’esparadrap (com a cinta depilatòria), la sal de fruites (un bon grapat a la boca i un únic trago d’aigua, feia que la bromera resultant sortís per la boca -que obligaven a mantenir tancada-, el nas, les orelles i -segurament- els ulls...); el foc i les brases eren, també, un bon element per a espantar i “torturar” les víctimes... 

Quan, entre els membres del “Consell”, hi havia algun “sàdic” que es volia venjar del que -deia- a ell també li havien fet, al “Gran Sachem” se li girava feina... El que us deia, n’he vist de tot tipus... i, sovint, aquesta part de la cerimònia era la que menys m’agradava. 

Fins i tot (i que ningú s’ofengui), sotmetre a un noi que havíem tret de la tenda, adormit i mig despullat, sotmetre’l -sota la llum de la Lluna- a una mena de tribunal i, després, a un seguit de ridícules “proves” i vexacions... em semblava, més que un ritual mític i motivador de benvinguda a un nou estament, un acte -per part d’alguns-, de covard abús, amb nocturnitat inclosa, i força discutible dins dels mètodes i l'esperit de germanor escolta. 

El testimoni personal que puc fer de la meva totemització és força (i ho sento) imprecís i borrós. Si que recordo els nervis de la llarga espera, despert i fent veure que dormia, dins de la tenda ("que deuen fer que encara no venen", pensava...) i el moviment i alguna rialla, que venia de la tenda més propera, quan anaven a buscar algun altre aspirant... De com va anar exactament la cerimònia, res de res... ni preguntes, ni respostes, ni, tant sols, cap imatge de record... (els anys no passen en va i potser en aquell moment el que desitjava era que tot passes el més ràpid i bé possible). Degué ser un "Consell" normal i rutinari, sense cap fet destacable. Si que tinc present, desprès d'haver intentat espantar-me amb la proximitat del foc (m'havien embenat els ulls, però notava l'escalfor i  l'espetegar de les brases...), "tens calor ?", em preguntaren, per afegir tot seguit: "no pateixis, te la farem passar..." i em portaren a fer un curt passeig, amb el banyador (que el "padrí" em recomanà portes posat), per dins d'un torrent proper per on, afortunadament, hi baixava poca aigua... No hi estava sol... més amunt sentia el riure, el soroll de l'aigua i el xivarri que feien d'altres companys... En aquests casos (ho vaig experimentar després en les novatades de la "mili") el que més motiva i diverteix als "inquisidors" és que la "victima" es rebel·li, vulgui escapolir-se o es "reboti"... Aquell dia, sembla que o perquè tots estàvem cansats o perquè erem "bestiar manso"... la nit va ser tranquil·la. No tinc tampoc present, ni recordo, quan em comunicaren el tòtem, ni qui va ser el Gran Sachem que ho va fer (potser, en Ramón López...): Llop Impertorbable, em digueren. Tot i que llarg (hagués preferit -posat a triar- un tòtem més curt) em va agradar. Potser el meu posat relativament tranquil ("ves que hi farem... ?"), de conformitat i resignació, davant les "proves" hi va ajudar...

En fi, érem joves i segur que no hi havia, en tot això, cap mala intenció o propòsit; només hi predominava una certa malèvola voluntat de diversió, de passar-ho bé (tot i que fos a costa i de fer passar una mala estona a alguns companys). A l'endemà tot quedaria oblidat i ningú retreuria rés a ningú. La majoria, "victimes" i "botxins", recordarien entre somriures alguns dels moments de la nit... i tot passaria a formar part o seria oblidat dins el "disc dur" de les memòries personals.  

M’han explicat que en d’altres casos, normalment amb poca gent o en circumstàncies especials, com ensopegar una nit amb forta pluja i haver de fer l’improvisat “Consell” dins d’una tenda i sota l’”avancé”... la cosa no va anar així i en resultà un acte força més íntim, entranyable, personalitzat i, fins i tot, humanitzat. Està clar que mai es pot generalitzar.

El nom dels tòtems i el seu ús posterior .- L’acte de totemització concloïa comunicant a l’aspirant el nom del tòtem que el “Consell” havia decidit per a ell.

Aquest ha estat, també, un tema controvertit. És evident que l’esperit tradicional del tòtem és el de contribuir, amb aquest “nom de guerra”, en el compromís individual de cadascú i com un instrument més en la formació que el noi totemitzat fa dins l’escoltisme. El mètode de formació escolta és, en bona mesura, així: una continua i constant progressió personal, superant etapes, compromisos, proves, nivells, reptes, responsabilitats, processos auto-formatius,...  

Aquesta, segurament era una de les intencions del tòtem, la realitat -pel que hem anat veient- en alguns casos, però, no va ser ben bé així.

Certament, si mireu la llista que hi ha més avall, hi predominen els “cognoms” o qualificatius, que podríem denominar clàssics, que ennobleixen el nom de l’animal i del totemitzat: Reflexiu/va, Decidit/da, Noble, Constant, Impassible, Valent/a, Prudent/a, Treballador/a, Traçut/da...

Signatura d'un informe utilitzant els tòtems. Patrulla de formació
de Caps i Subcaps de Patrulla de la Tropa Scout. Curs 1967-68.

La decisió del “Consell”, en alguns altres casos, penso, no va ser tant encertada.

Adjectivar, per exemple, amb un “Pa’ dentro” el nom d’un animal (i company) perquè el qui l’havia triat, al riure, els semblava que ho feia “cap a dins”..., o qualificar d’”Exaltat” o “Rebel” el nom de l’animal del tòtem perquè segurament, els aspirants, davant la duresa i brutalitat de les proves se’ls havien “rebotar”... o, com ens explicà el bon company scout i amic Eduard Candami, parlant d’aquest tema, el cas d’un scout del grup “Santa Maria del Mar” -amant de les novel·les i westerns de l’Oest- que trià el nom de “coyote” per a l'animal i el “Consell” acordà complementar, el tòtem definitiu, no amb un qualificatiu sinó amb tota una frase: "Coyote de las praderas cheyennes donde habita el Gran Manitú"... Sense comentaris.

Un altre document, balanç de les activitats mensuals efectuades 
el desembre de 1964, signat pel Cap del Clan (Lobo Comprensivo) 

L’ús, que la majoria, fèiem del tòtem -cal dir que la realitat i els documents de que disposem ho demostren- depenien molt d’aquest nom. Jo ho havia plantejar (amb sorts diverses), en alguna reunió del "Consell del Clar de Lluna", quan en la deliberació final es proposava algun nom que em semblava poc correcte o fins i tot ofensiu: “Penseu que aquest serà el nom que, a partir d’ara, tindrà entre nosaltres... No li foteu aquesta putada...”

La gent solíem/em utilitzar els tòtems que ens deixen bé o ens agraden. En aquests casos utilitzàvem el tòtem (us en ensenyem alguns exemples) per a signar tota mena de documents, informes, dibuixos o escrits. Poques vegades fèiem i fem servir el tòtem, amb tota franquesa, en les converses o relacions quotidianes entre nosaltres... com veig que fan, encara, alguns vells scouts en algunes pàgines de Facebok ("Compartiendo-Exploradores de España", "Proyecto Siempre Adelante",...) o recordo feien i suposo continuen fent, els membres de la Patrulla del Kanguro. 

En els que el tòtem no va ser del tot del seu gust, evidentment, han estat els directament afectats els qui, bé o malament, els han patit i els noms -poc o gens afortunats- han anat quedant arraconats, únicament, per a la història i, potser, vergonya dels seus “promotors” i “padrins de bateig”.

Fins aquí els meus records de confinament...

Com ho veieu o que en recordeu, vosaltres ?.

Si és el cas ja anireu dient.

Una abraçada.

  

ELS NOSTRES TÒTEMS (els que hem sabut trobar o recordar):

Arisa Josep ........................... Llop Impertorbable

Blanc Joan ............................ Àguila Constant

Blanc Josep .......................... Poltre Valent

Beltran Pedro ........................ Castor Azul

Cabrol Llorenç ....................... Pantera Impassible

Carrión Ferran ....................... Pantera Prudent

Charlez Joan ......................... Castor Perseverant

Cots Josep Lluís .................... Coiot Valent

Cortés Joan Miquel ................. Brau Exaltat

Davalillo Conxita .................... Ciervo Soñador 
del Valle Óscar ...................... Lobo Solitario 

Escobedo Enric ...................... Llop Exaltat

Escorsa Mª Rosa ...................  Gavina Reflexiva

Estrada José ......................... Lobo Pesimista

Figueredo Josep .................... Pantera Immutable

Fitó Josep ............................. Pantera Decidida

Garcia Immaculada ................ “Bambi” Tossut

García Joan ........................... Puma Emprenedor

Gasulla Jesús ........................ Camell Simpàtic

Iniesta Elena ......................... Bauma Amiga i Engrescada
Pages Mª Lluisa ......................... Quetzal Constant

Pérez Carles .......................... Goril·la Ferm

Jaurrieta Eduardo ................... Pantera Fuerte

Jaurrieta Juan Antonio ............. Zorro Pa’ dentro

Lirola Josep Lluís .................... Falcó Voluntariós

López Ramón ......................... Lobo Comprensivo

Luna José Antonio .................. Alce Sosegado

Martínez Mª José..................... Abella Laboriosa

Niubó Mario ........................... Goril·la Rebel

Niubó Zacaries ....................... Mussol Impenetrable

Palomo Miguel Angel................ Pantera Reflexiva

Soler Elena ............................ Gasela Juganera  

Soler Joan Josep ..................... Cangur Prudent

Surdé Josep ........................... Poltre Feliç

Terrones Antonio ..................... Cernícalo Inquieto

---

[1] En moltes cultures el “tòtem” és una gran figura, normalment feta d’un sol tronc treballat i esculpit, que presideix l’espai central del poblat de la tribu. En l’Escoltisme s’anomena, així mateix, “tòtem” al bastó -normalment rematat pel cap o la figura d’un llop- fet pels mateixos llobatons i decorat amb cintes, que és el símbol d’aquesta unitat o branca i presideix totes les seves cerimònies i reunions. També, entre els scouts i les guies, el “tòtem” és el sobrenom que poden sol·licitat, aquells/es que ja han arribat a un cert nivell d’antiguitat i tècnica dins l’organització, tal i com intentarem explicar en aquest post.

[2] Podeu veure més informació sobre Ernest Thompson Seton i la seva relació amb BP clicant damunt l’enllaç: https://clanosgris.blogspot.com/search?q=Ernest+Thompson+Seton

[3] Edward Urner Goodman (Filadèlfia 1891 – Nova York 1980) va ser un influent dirigent dels “Boy scouts of America” (BSA) durant gran part del segle XX. Als 20 anys va ser el Cap de la primera Tropa Scout que es formà a Filadèlfia. Goodman va ser el director del Programa Nacional de formació a partir de 1931 i fins el 1951. Va desenvolupar el Centre nacional d'entrenament de la BSA en la dècada de 1930 i va ser responsable de la publicació del molt llegit “Manual del boy scout” i altres llibres sobre escoltisme, com el ”Manual dels Caps” utilitzat pels dirigents del moviment als Estats Units durant els anys 1930 i 1940.

[4] Massassoit (Gran sachem) fou el títol que va dur Woosamequin (Pluma Groga, m. 1660), qui fou un cap dels wampanoag, citat pels anglesos per primer cop el 1619. Gran sachem potser volia dir "gran cap" i era un càrrec i no pas el seu nom. El 1621 va signar un tractat amb els colons pelegrins de Massachusetts, el 1623 els blancs el curaren d'una malaltia i ell els ajudà contra els massachussets. Va mantenir una bona relació amb la colònia de Plymouth fins a la seva mort el 1660. (Extret de la Vikipèdia).

[5] No recordo la normativa oficial (si és que n’hi havia) que regia per a poder l’scout sol·licitat el tòtem. Crec recordar que s’exigia una certa antiguitat dins l’agrupament o associació i en el cas dels scouts i escultes calia que haguessin aconseguit el nivell de la “Segona Classe”. Un cop al Clan, tenien que haver estat investits com a “Escuderos” nivell previ al de “Rover”. En el cas de les noies, gairebé totes formaven part i provenien d’agrupaments de guies (de les de Catalunya o de les d’Espanya) i, pel que ens han explicat, el procediment era similar tot i que, excepte en algun cas excepcional, les “proves” a que eren sotmeses no eren tant “besties”.