PASSEJADA
TARDORAL PELS MOLINS DEL GURRI
(SEVA)
Des de Sau a la Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d’en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
(Fragment de la cançó «Torna, torna Serrallonga» del grup Esquirols)
El cert és que el nostre pas per alguns dels indrets, ombrívols i feréstecs, de la excursió d’avui, ens ha fet reviure -als peus del Montseny- alguns dels possibles amagatalls d’en Serrallonga: Boscúries, camí ral, aïllats masos i molins, ponts, encreuament de camins,... han sigut els escenaris perfectes per a fer volar la nostra, encara romàntica, imaginació.
Penso que podem definir aquesta passejada, carregada d'història i d'històries, com una interessant, bonica i agradable excursió.
El bon temps ens ha acompanyat (un cop més el nostre meteoròleg de capçalera, en Joan Miquel, ho ha encertat de ple). No hem tingut pluja (pels bassals que hi hem trobat i per com baixava el riu, constatem que, segurament, aquests passats dies o aquesta mateixa nit, ha plogut); el vent ha estat calmat; al cel algun núvol, per a fer bonic, intentava amagar el sol i el fred matiner -15 o 16º-, suportable, l’hem deixat de notar tant aviat com ens hem anat «escalfant» amb la caminada.
Puntuals, (dona gust tenir uns companys i companyes tant «formals», obedients i disciplinats), a les 10 del matí, ja érem tota la colla a la Plaça de la Creu de Seva disposats a fer la caminada. Els darrers que -tot i que dins del límit de temps acordat- hi hem arribat, després de les salutacions, hem anat a complir amb una qüestió important: Dir, tal i com havíem quedat per telèfon, als del restaurant Can Rafael -situat en aquesta mateixa plaça- el nombre de comensals que serem, al mig dia, a dinar. Resolt això, comencem l’excursió.
Avui tenim la sort de comptar amb un guia d’excepció. En Joan S., des que era un infant, ha estiuejat molts anys a Seva. En coneix, doncs, molts racons del poble i, amb la bicicleta -recorda-, havia anat amb la seva colla de llavors, en nombroses ocasions a banyar-se en algun dels petits gorgs del Gurri per on passarem avui...
L’esmorzar.- Guiats per en Joan S. ens dirigim a la Font del Sors. Hi anem per un passeig que ens porta a un espai ombrejat per grans plàtans. Al fons hi veiem la font, amb dos brocs, que brolla d’un frontis amb forma de caseta on hi veiem l’escut -molt malmès- de la família Casanovas-Sors. Antigament hi havia també uns safareigs públics i era la principal font d'abastament d'aigua del poble La gent hi acudia pel carrer anomenat, per això precisament, de la Font.
Davant la font hi ha unes grans taules i bancs de pedra, on teníem previst esmorzar-hi, però no ens hi asseiem perquè està tot molt moll pels darrers xàfecs. Sempre amb gana (i que duri...), anem menjant -drets- els entrepans al voltant d’uns bancs d’obra i els murs perimetrals del recinte. Allà hi muntem la «paradeta» amb les olives, la bota de vi i, de postre, els tradicionals bombons de xocolata que sempre ens ofereix en Carles P. I és que, com les criatures, «a nadie le amarga un (o dos o tres...) dulces»
 |
| Dues imatges de l'esmorzar |
La passejada.- Desprès d’esmorzar, seguint el tancat que voreja la propietat, la bassa i els jardins de la gran casa pairal del Sors, comencem la caminada.
Enfilem pel camí del Cementiri, «al cementiri es bo d’anar-hi, però no que t’hi portin...» sentencia algú quan hi passem per davant. La pista es planera i de molt bon caminar, un veí que passeja un juganer gos, ens confirma que anem be per anar cap els molins del Gurri, «aneu seguint els pals que ho indiquen...» afegeix.
Deixem, a la dreta, Can Roca i, per un trencant a l’esquerra, anem baixant cap al Gurri. El camí ens porta, ben aviat, al Molí Xic de Sors -anomenat també El Molinot- unes restes, encara de bon veure, que van ser «rescatades» de la memòria local, l’any 2015, quan el Centre Excursionista de Seva desembrossà i recuperà el camí dels molins. Un didàctic panell explica el funcionament del molí i ens indica -al costat i damunt del molí- la bassa que magatzemava l’aigua del Gurri per a fer funcionar les moles. El accés a aquesta bassa, en el moment de la nostra visita, està tancat per raons de seguretat.
Continuem, en una petita clariana prop del riu i a tocar del camí, ens sorprèn una alzina monumental.
Seguint els senyals, agafem un corriol que -diu- porta al Molí de Sors. El Gurri baixa per la nostra esquerra, i el sender ens porta fins al Mirador del Pont -un treballat «balcó» fet amb troncs- des d’on tenim una bona visió del Pont de Sors i, mig amagat per la bardissa i a l’altre costat del riu, al Molí de Sors. El problema és que, avui, baixa molta aigua pel torrent i el llit de pedra del mateix pot ser relliscós. Decidim doncs, no arriscar-nos i desfer una mica el camí, tot fent un tomb, per anar a buscar l’antic camí ral que passa per damunt del pont.
 |
| "El riu baixa un pel "fort"... anirem al molí passant pel pont..." |
 |
| Panell indicador al Molí de Sors |
Així arribem, sense mullar-nos -ni els peus, ni el cul...- a dalt del Pont de Sors o d’en Gatus. Construït, segurament els segles XVI o XVII, sobre la roca natural, per tal que el Camí ral pogués salvar el Gurri que, en aquest punt, fa de límit termener entre Seva i Taradell. Per això el pont pertany als dos municipis. Consta de dos arcs de mig punt -un més gran que l’altre- fets amb maó col·locat a plec de llibre. Popularment aquests pont és conegut, també, com el Pont d’en Gatus perquè a la dècada dels 40 del passat segle, en l’arcada petita -més elevada i per on, normalment, no hi passa aigua- s’hi instal·là un captaire -l’Agustí- que anomenaren en Gatus, perquè amb ell hi convivien sis o set gats. Era un home pacífic, però una mica esquerp i que fugia de la gent. Adequà la «seva» volta del pont -per a millorar-ne la intimitat- amb «cortines», algun «moble», testos, pots i algunes florides plantes. Hi va estar gairebé vint anys i va ser un personatge popular a Seva. D’ell si que en podem dir, ben bé, que va anar a viure a sota d’un pont...
 |
| En Joan S., el nostre guia, dalt del pont |
 |
| Imatge mural d'en "Gatus" a la vila de Seva |
Quan som tots dalt del pont ens hi fem una fotografia i en contemplem el pas de l’aigua i el petit salt que, aigües amunt, provoca l’antiga resclosa del Molí de Sors. En Joan S. ens comenta que, en totes les vegades que havia estat al pont, mai hi havia vist passar tanta aigua... Alguns, per aprofitar la visita, s’acosten fins el proper Molí de Sors, documentat des de l’any 1188 amb el nom de «molí a la ribera del Gurri» i pertanyent a la rica propietat de Can Sors de Seva (però, com ja hem explicat, situat dins del terme de Taradell). Aquest molí estigué en funcionament fins després de la darrera Guerra Civil espanyola. «Devia ser gran i important, però ara està «enrunat i fet caldo...» ens diuen els companys.
 |
| El Gurri al salt de la vella resclosa del Molí de Sors |
Des del pont, continuem la ruta enfilant-nos per sobre de Can Calvet. Passem per un camí enllosat, vorejant alguns camps del Pla de Sors. amb la intenció d’anar al Molí de Montmany, situat al Gurri en el punt on aquest riu conflueix amb el petit Torrent de Montmany.
 |
| Camí enllossat al Pla de Sors |
Anem passant, tot fent drecera, per les pinedes del Serrat de Sors. Unes tanques per bestiar ens dificulten baixar cap a la llera del Gurri i arribar-nos fins el Molí de Montmany. La pista per on anem -que porta a Seva- passa prop del Mas El Montmany, una gran casa pairal esmentada ja el 1245. A finals del segle XIX s’hi va fer una important reforma amb la construcció de dos pisos de galeries i un nou accés a l’habitatge per la banda de ponent. Una torreta, pròpia d’aquella època, sobresurt del teulat per a donar llum a l’escala i fer, potser, la funció de mirador. L’aspecte senyorial i el color roig de les façanes donen a l’edifici un singular caràcter.
 |
| El Montmany, ja de retorn a Seva |
Sota d’aquest Mas, ens comenta en Joan S., hi ha la Font de Montmany, però els tancats pel bestiar, ens ho posem difícil per anar-hi. «No pateixis, Joan, guardarem la set per a les cerveses...» li diem.
Decidim, doncs, continuar per la pista fins a Seva i -com que, fins l’hora de dinar, anem molt be de temps- fer un tomb pel nucli antic de la vila.
Un tomb per la vila de Seva.- Entrem a Seva, pel carrer Montmany, passem de nou -per a veure-ho amb més detall- pel jardí i la casa del Sors. L'origen d’aquest mas, «mas dels Horts» toponímicament escrit amb la forma Sorts, tot i que documentat des de l’any 1134, es remunta al segle XIII. Al segle XVI es va reedificar o ampliar com ho revela un finestral gòtic d'arc conopial encara existent. Al segle XIX s’incorpora un altre finestral del segle XIII procedent de la població i un altre de gòtic de la mateixa procedència. Són característiques les torres octogonal, neoromàniques, de poca alçada, que protegeixen la façana nova a la part de ponent, construïdes el 1878. Al jardí, molt ben cuidat hi ha una gran bassa o gran diposit, arranjat el 1891, que recull l'aigua sobrant de la font -on hem esmorzat- que serveix pel regadiu del jardí i horts del mas. És molt probable que la font sigui la que va fer que s'edifiqués el mas enmig d'horts i d’on va prendre el nom. A tocar de la bassa, dins del jardí, hi ha un vell pinsap -declarat arbre monumental l’any 1997-, plantat el 1880, amb una alçada total de 32 m i una circumferència, a 1 m de terra, de 3,7 m. A més del pinsap monumental, al jardí hi ha una gran presència d’arbres. Els més vells van ser plantats per Ramon de Casanova i Mir fundador, el 1851, de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre -la gran patronal agrícola catalana-. De fet, entre d’altres especies, encara hi poden contemplar uns castanyers d'Índies que tenen més de 150 anys. No hem entrat al jardí però des de l’exterior, voltant la tanca, hem pogut veure detalls del mateix i de la casa.
 |
| El pinsap monumental del Mas Sors |
 |
| Detall del Mas Sors |
En l’aspecte monumental destaquem la parròquia de Santa Maria, originàriament romànica -esmentada documentalment l’any 952-, però tan modificada que de la primitiva sols en resten els murs laterals de la nau. Va ser reconstruïda durant el segle XII. En una època incerta entre els segles XVII o XVIII s’aixecà la teulada, l’absis es transformà en un ampli presbiteri i s’allargà el cos de la nau per encabir-hi més capelles laterals. La façana va ser modificada -en un estil neoromànic- cap el 1920. L’esvelt campanar -acabat modernament amb merlets- és una notable edificació romànica, del segle XII, és adossat a l'església, te planta completament quadrada amb sis pisos o nivells d’obertures, a més de la planta baixa o d'accés.
 |
| Lateral i campanar de la parròquia de Santa Maria |
 |
| Detall del rellotge de sol de l'esglesia de Santa Maria |
Passem per la plaça de l’Ajuntament, a tocar de la parròquia i per diversos carrers del barri vell. Hi veiem antigues cases de pedra amb interessants finestrals gòtics i, alguns, potser, més vells de transició del romànic al gòtic. Observem moltes cases amb portals adovellats i altres elements singulars (llindes, pedres cantoneres, finestres,..) que caldria conservar i evitar que, amb el pas del temps, desapareguin.
 |
| Llinda de l'any 1673 |
El dinar.- Com ens han demanat els qui porten el restaurant aquest matí, hi anem fins i tot 1/4 abans de l’hora acordada (3/4 de 2 havíem quedat). Així podrem prendre, també, les cerveses. Ens diuen que les demanem -paguem i agafem- a la barra del local i les anem a prendre a la terrassa-pati del darrera del edifici. Estan enllestint la nostra taula al primer pis i, en un quart d’hora, ja ens avisaran per pujar-hi. Així, clar, ho fem. «Qui mana, mana i més en les coses del menjar...»
 |
| L'hora de les cerveses... |
Complidors, al cap de poc, ens diuen que ja podem pujar a dinar. Ens han parat la taula en un racó de l’espaiós i bonic menjador del primer pis. El de la planta baixa i bona part del que ocuparem nosaltres, està ple. Ens estranya, veure-hi tanta gent, en un dia entre setmana... els caps de setmana -si no ho has encarregat- deu ser impossible trobar-hi lloc. Bona senyal, pensem.
El dinar i el tracte del noi que ens ha anat servint, ha estat molt be: atent, servicial i agradable. Només una cosa ens ha sorprès i incomodat. Amb nosaltres ve un company que te un problema per engolir el menjar, per això porta sempre preparat en forma de «puré» el seu dinar. Fins avui, no hem tingut -mai- cap problema en les diferents sortides i en els molts restaurants en els que, pràcticament cada més, hem estat. Fins i tot en algun lloc, els mesos d'hivern, s’han ofert per a escalfar-li el seu «puré»... Sempre, aquest company -com no pot ser d'altra manera-, ha estat un més a la taula, un més de la colla de comensals, però ell necessita porta-se el seu específic dinar i a l’hora de pagar el compte, clar, n’ha estat -sempre- exclòs de la resta del grup (pagant, clar, allò que expressament ha demanat -un cafè o una cervesa sense alcohol...-) .
Avui no ha estat així. Li han portat una nota, independent de la de la resta, amb el cost -«a preu de carta», ens han dit- del plat, coberts, aigua, una copa de vi i el cafè. Una mica menys del que hem pagat cadascun dels altres pel menú del dia... Lleig, ens ha semblat molt lleig... «Cap restaurant deixarà que algú es porti el seu dinar en un taper...» ens ha dit, secament, -quan li hem comentat el fet- la senyora que, sembla, porta aquest restaurant... Fals, rotundament fals, fins avui... Gairebé un cop al mes -des de fa molts anys (aquesta ha estat la sortida que feia el nº 134)- fem la nostra sortida mensual i mai, mai, ens hem trobat amb una cosa així...
Solem ser un grup d’entre 15 o 20 jubilats, una bona colla, que gairebé sempre prenem alguna beguda -refrescos o cerveses-, abans de dinar i els cafès, tallats, cigalons o carajillos, desprès. Puntualment, celebrem -amb algunes ampolles de cava- alguna efemèride o aniversari... Vull dir, amb això, que -a part del dinar- també fem un cert «gasto» al establiment que, pensem, be pot compensar que un de la colla -per raons ben justificades- ocupi un seient a la taula portant-se, per imperatiu mèdic, el seu dinar... Com s'ho deuen fer, en aquest restaurant, les famílies que porten un nadó o un nen petit, d’aquests que encara mengen «potitos»...?.
Sovint una mica d’empatia, el saber entendre i comprendre els motius, sentiments i necessitats dels altres, dona més valor a les persones, els serveis i els establiments... Llàstima perquè el lloc i el menjar ens ha agradat... Ja ho sabem, però, per una altra ocasió.
A l’hora dels postres, hem tingut cava. Hem celebrat i brindat per l’aniversari de dos dels companys: En Carles B., (79 anys) i en Zacaries (77 anys). Felicitats «xavals» !!!. Que pugueu, puguem, anar-ne complint i celebrant -amb salut- molts més !!.
Amb els cafès hem fet córrer la gorra amb les paperetes -tantes com gent hem anat a la sortida-, amb només una amb la indicació «PREMI, una ampolla de bon vi». L’afortunat -i ha dit que és el tercer cop que li toca... !!- ha estat en Carles P.. Enhorabona i potser, Carles, que compris un dècim de loteria per tota la colla... he, he.
 |
| Quina sort tens, Carles... !!! |
 |
| Foto del grup que hem participat a la 134ena Sortida Xino-Xano |
Propera sortida.- Recordem -al calendari de sortides així consta- que el mes de desembre, per l’ «aqüeducte» de primers de mes i les Festes Nadalenques, no tenim sortida. La propera, si Deu i la Mare Natura volen, serà segurament el dijous 9 de gener del 2025.
Fins llavors, doncs, gracies per la vostra participació i companyonia. Cuideu-vos molt !!!.
Text.- Pep
Fotografies:- Joan B., Josep F. i Pep
Ruta Wikiloc.- Joan P. https://ca.wikiloc.com/rutes-tren/molins-de-seva-190924192?utm_medium=app&utm_source=1996039
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada