diumenge, 7 de setembre del 2025

CRÒNICA DE LA 142ª SORTIDA XINO-XANO





UNA BONICA I REFRESCANT EXCURSIÓ A VALLFOGONA

 DE RIPOLLÈS


Encara no eren les 10 del matí que tots, puntuals, ja estàvem -amb els cotxes ben aparcats- pels voltants del pàrquing municipal de Vallfogona de Ripollès. Alguns, fins i tot, han deixat el vehicle al mateix carrer del restaurant «El Forn» on desprès hi anirem a dinar. Aprofitem per saludar als de l’hostal i dir-los -com el president Terradelles- que «ja som aquí», confirmar els plats del menú i que, després, a l’hora de dinar, ens veurem de nou...

Afables i sentides salutacions entre tots i totes. Un mes de vacances (i això que la majoria de nosaltres les fem tot l’any...) sense veure'ns, fa que la retrobada -quan fa, només, unes setmanes que no ho fem- sigui més esperada i sentida...

Avui estem contents perquè, des del lloc on -actualment- resideix a Benavarri (La Ribagorça), s’han afegit a l’excursió en Josep Lluís i la seva dona, l’Empar. Com que el viatge és llarg, han passat la nit a Vallfogona i gaudiran -gaudirem- tots plegats, avui, de l’excursió i la seva companyia.

Vallfogona, pel que veiem, és un poble tranquil i petit però, agradable, polit i ben endreçat. El topònim Vallfogona, ve del llatí Vallis fecunda -vall fèrtil-; documentat des de l’any 900, moltes de les terres del terme, van ser treballades i poblades ja des de l’Edat Mitjana. De Vallfogones, a Catalunya, en tenim tres: Aquesta del Ripollès, la de Riucorb a la Conca de Barberà -famosa pel seu mossèn poeta, el Rector de Vallfogona- i la de Balaguer a la Noguera.


L’esmorzar.- A Vallfogona de Ripollès, damunt de l’aparcament municipal que hi ha a tocar de la zona esportiva, hi trobem l’escola, la parròquia (el Santuari de la Salut) i l’ajuntament que, amb el bar restaurant «El forn» i el que, també, hi ha a la piscina, formen el nucli de serveis de la vila. En aquest mateix lloc, en un racó d’aquest espai tant important del poble, ombrejat per uns grans i vells plàtans d’ombra, també hi ha el parc infantil amb estris per a que la mainada hi jugui i alguna taula i bancs per a reposar-hi o fer-hi un mos... un indret ideal, doncs, per a esmorzar.

Porta i façana del santuari (avui parròquia)
de la Salut. Obra de l'any 1701

Muntem la «parada» amb les olives, la bota de vi, i -després- els bombons de xocolata i «anem per feina»...


Detalls de l'esmorzar...

Aprofitem, també, amb l’ajuda d’uns grans panells i mapes informatius, que tenim a tocar, per a informar-nos, complementar, localitzar i confirmar l’itinerari que tenim previst fer avui.

Seguirem per una pista encimentada, que arrenca d’aquí mateix, fins a la «Font de la Tosca» i, des d’allà, continuarem fins a desviar-nos pel sender que, vorejant el «Torrent de la Masica», s’endinsa per un frondós bosc passant per un seguint de salts i gorgs.


La passejada.- Arrenquem, amb ganes de caminar -ens fa un dia fantàstic, clar, temperat i només amb algun petit núvol per a fer bonic...-.

Anem per la pista que surt del poble -ens han dit que fins la Font de la Tosca s’hi pot anar en cotxe (hi ha un petit espai d’aparcament per a -ben posats- 4 o 5 cotxes)- però, bons caminadors com som, ho fem -tots i totes- a peu.

Passem prop del cementiri i, damunt d’ell, ens crida l’atenció l’impressionant edifici de l'Església de Sant Juliàconsagrada l’any 960 (a la façana de ponent hi ha la portalada romànica amb alguns elements esculpits); el temple, molt reformat -va estar greument afectat pels terratrèmols posteriors- te detalls barrocs i forces elements afegits com capelles laterals, contraforts, realçats i una torre de defensa. Era l’antiga parròquia del poble -però, des de finals dels anys 60, aquesta es traslladà, pel mal estat de l’edifici, al Santuari de la Salut dins del nucli urbà-. Davant de Sant Julià -si hi pugem- hi podrem veure un «comunidor» des del qual es «beneïa el terme», foragitant-ne les turmentes (els més burlescos deien que «enviant-les al -habitualment rival- poble veí...» i s’hi feien conjures i exorcismes per tal d’espantar bruixes i esperits malignes.


Esglesia de Sant Julià


El comunidor


Anem seguint per la pista, travessem -per damunt d’un passallís- la Riera de Vallfogona.

La Riera de Vallfogona des del passallis de la pista

Unes noies -que passejaven un gos i un gat-, amb les quals hem coincidit una estona pel camí, ens suggereixen que, al tornar -per no fer-ho, de nou, per la pista encimentada- ens desviem, poc desprès de visitar la «Font de la tosca» i a l'alçada del mas La Plana Gran, per un corriol que pel costat de la riera passa pel pont medieval i puja fins el poble.


Vallfogona des del camí cap a la Font de la Tosca

Acostem l'imatge... Dalt del nucli urbà, destaca el castell de La Sala


Camí de la Font de la Tosca

Arribem a la Font de la Tosca. L’indret és una espectacular formació, barreja de pedra, aigua, herbes, falgueres, molsa, escales, baranes i passadissos que s’enfilen i internen dins la roca... Tot un espectacle que ens sorprèn i impressiona. Copiem una explicació que hem trobat sobre aquest fenomen: La pedra tosca o travertí és un tipus de roca calcària, molt porosa i poc densa, originada per la precipitació de carbonat de calci. Tal com passa amb les estalactites i estalagmites de dins d’una cova. La roca es forma quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal·litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes d’herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les formes de tiges i fulles. Tot un monument de la natura.... diem.



Detalls de la visita a la Font de la Tosca.
Tot un espectacle !!!...


Foto del grup al peu de la Font de la Tosca

Gairebé tots pugem pels senderons i escales que permeten apropar-se i, fins i tot, entrar dins d’aquest singular «morro» que raja, gairebé per tot arreu, cortines d’aigua. Els més «espavilats» protegits per capelines, barrets o caputxes i d’altres -més valents, poc previsors o atrevits- «a pel». Com que el «tunel» per on passem és un pel baix, cal tenir precaució per a no topar, amb el cap, amb el sostre o les parets, ni relliscar amb el fangueig que s’hi forma. Ho fem, tot rient, sense cap problema... Ara, a l’estiu, la remullada fins i tot és gratificant.

Fem un munt de fotografies i vídeos, doncs l’»espectacle» i el lloc s’ho mereixen.

Demanem a un treballador, que està netejant d'herba les vores del camí, si ens pot fer una fotografia del grup -per al nostre record i deixar constància de la visita- al peu de la «Font de la tosca».

La colla, a partir d’aquest punt es parteix. Alguns decideixen anar retornant, xino-xano, cap el poble i el restaurant. Diuen que, seguint la recomanació que les noies d'abans ens han fet, ho faran resseguint el curs de la riera fins al pont medieval  enfilant-se, tot seguit, fins al poble...

Un altre grup, que podríem qualificar de més «canyer», decideix continuar amb l’excursió anant a cercar i seguir el curs del Torrent de la Malica, amb la seva exuberant vegetació, gorgs i salts.

Continuen pista amunt, fins que -aproximadament- quinze minuts després, trobem -a l’esquerra- un gran cartell indicador i un graonat que s’enfila i endinsa al bosc.


Trencant cap al Torrent de la Malica...

Un corriol ben marcat -amb senyals, un punt blau, de tant en tant- ens va confirmant el camí. Falgueres, roques vestides amb molsa i matolls envolten el sender. Anem pujant -per un camí ben marcat- per dins d’una fageda, que ens fa ombra i guarneix l’entorn amb les seves verdes fulles. A la tardor, amb tot el ventall de colors -des del groc, els roigs i el marró intens- i el terra encatifat de fulles, aquesta ruta deu ser -també- espectacular.



Detalls de la ruta pel camí del Torrent de la Malica

Arribem a una passera de fusta, feta amb troncs, que ens permet travessar el torrent. Hi passem, això ens indica -segons hem llegit- que ja estem prop del primer gorg: el Gorg de Baix. Un bonic racó, amb un petit salt. Damunt d’aquest hi ha una mena de continuació, amb un altre gorg amb el salt una mica més alt.






Continuem pel sender i una mica més amunt, trobem una bifurcació: a la dreta, el camí indica Gorg de Dalt i, a l’esquerra, Bauma de Boer. Anem cap el gorg. Hi arribem al cap de molt poc. El gorg és més gran que l’anterior i en un espai més obert. Per això, diuen, que a l’estiu alguns (valents) s’hi banyen.... Com en l’anterior, un petit salt corona el gorg.




Detalls de la ruta pel camí del Torrent de la Malica

Nosaltres, avui, hem continuat el torrent una mica més amunt i ens ha donat la impressió que, aquest, s'embardissava i en dificultava el seguiment. Ara, al fer la ressenya, cercant més informació, hem vist que si haguéssim retornat fins a la darrera bifurcació del camí, prenent la direcció de la Bauma de Boer i, al cap de poc, travessar -per una passera de pedres- el torrent, una mica més amunt, haguéssim arribat al Saltant, un salt que -si hi baixa aigua- és més alt i espectacular. Dit queda i, si és el cas, ja ho sabem per una altra ocasió.


El Saltant.

De retorn -ja per la pista- cap el poble, seguim la recomanació de les noies i ens desviem pel corriol que, pel costat de la riera, ens porta a una nova passera -aquesta feta de formigó- i al pont medieval del segle XIV. Construït pels senyors de Milany, en l'època en que aquests van traslladar la seva residència des del castell de Milany al de La Sala situat damunt el nucli del poble; la seva funció era travessar la Riera de Vallfogona permetent la comunicació amb la vila, el vell castell de Milany i Vidrà. Per aquest pont passava, també, el vell camí que anava de La Garrotxa fins a Ripoll.

El pont medieval damunt la Riera de Vallfogona

El darrer tram d’aquest camí -un veritable camí de bast-, empedrat en forces trams, permetia el pas d’animals de ferradura carregats amb sàrries i arreus, però no -per la poca amplada i la forta pendent- de carros. Certament, des del pont al poble, la pujada, ens fa bufar una mica... però la «variant» de tornada ens ha agradat força.


Detall del pont medieval. Observeu que els pas nomes permet el transit
d'animals de ferradura (i persones i ramats, clar)

Arribem al poble i encara tenim temps per a fer-ne una ràpida visita al seu nucli antic: Algun dels portals d’entrada de l’antiga muralla, la plaça major, els vells carrerons, la pujada fins La Sala i el campanar de la vella capella del castell -la Mare de Déu del Pòpul- amb el seu antic rellotge del segle XVII.

Segons l'equip de mesura d'un dels que han fet el recorregut llarg, avui hem caminat prop de 10km. Calculem que, l'altra grup de la colla, en deu haber fet, aproximadament, la meitat.


El campanar de la capella del Pòpul


Detall d'un carrer del nucli antic

Detall de la plaça major

La part de la colla que, desprès de la Font de la Tosca, han tornat cap al poble també han fet una bona caminada. Han agafat el trencant que, a l’alçada del mas La Plana Gran, es desvia -a l’esquerra- tot vorejant la riera fins arribar a la passera de formigó. Allà n’hi ha hagut un que, volent-se saturar de l’esperit i les aigües d’aquesta vall, s’ha deixat «sucar» -sense cap greu problema (només la remullada)- dins la riera. Aquest incident -que no accident- ha motivat que decidissin -cercant un camí més segur, còmode i sense «riscos»- desfer el tros de sender que ja havien fet i retornar fins a la pista, anant per aquesta -més còmoda i segura- fins al poble. Ja ho diu aquella vella dita: "Qui vulgui fer dreçera, que no deixi la carretera..."


En Josep Lluís i l'Empar a tocar de la Riera de Vallfogona

Les tradicionals cerveses i el dinar.- Com tenim per costum, especialment els dies que fa calor, un cop som al restaurant prenem unes cerveses i refrescos tot comentant anècdotes i detalls de l’excursió. En aquesta ocasió ho fem, davant «El Forn», en unes taules que tenen esteses, al llarg de la façana, al carrer.

El moment (solemne) de prendre les cerveses...

Al poc, l’hostaler ens diu que podem entrar que ja tenim la taula parada i el dinar gairebé ja està a punt.

El dinar, tenint en compte que son plats de menú i a un preu ajustat, ha estat molt be. N’hem retratat alguns plats.



Detalls del dinar

Seques (fesolets) esparracades.


Croquetes de bacallà

Pollastre a la cassola amb prunes

Llonza de porc a la brasa

Calamars a la romana

De postres la majoria hem demanat gelats, un grossos talls d’aquells de barra que abans ens servien en mig de dues galetes: de nata i de torró ben banyat de ratafia -un «catalanet» en diuen-.

Amb els postres ens han servit unes copes de cava i és que, aquest mes de setembre, dos de la colla compleixen anys: En Ricard, 80, i ningú no ho diria, doncs està fet un autèntic atleta, sempre capdavanter, fresc i eixerit en totes les caminades... i l’Enric, que en farà 74, també «canyer», dibuixant, poeta i un dels bons i fidels reporters fotogràfics de les nostres sortides. «Per molts anys i que en puguem anar celebrant i vosaltres complint, amb salut, molts més...» diem, alçant i fent xocar les copes alhora que expressem aquest sentit desig.

Poc abans dels cafès i els tallats, sortegem l’ampolla de vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida. En aquesta ocasió, el paperet amb el mot «PREMI», l’ha agafat -«sin trampa, ni cartón», sense trucs, ni engany...- la Conxita. Enhorabona !!!.

Mireu-la que contenta està

Detall de l'etiqueta

Demanem el compte, fem números, paguem i, després d’agrair a la família que regenta el restaurant, el bon servei i l’atenció sortim al carrer on una de les joves que ens ha ates ens fa, per al record, una fotografia dels grup on tots i totes sortim ben guapos i amb cara de satisfacció. Mireu, mireu...


Foto (oficial) del grup.


Propera sortida.- La propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada per al dijous dia 2 d’octubre.

Ja anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals -correu electrònic i txat de WhatsApp- on anirem i els detalls de l’excursió.

Fins llavors doncs, gràcies un cop més, per la vostra companyonia, amistat i participació.

Continuem en contacte.


Text: Pep

Fotografies: Enric C., Conxita, Joan B., Josep F., Elena S. i Pep.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada