SIS DIES D’OCTUBRE
Dilluns
Finalment el passat 24 d’octubre, en Carles Pérez, en Josep Lluís Lirola i
el que us relata la crònica, Joan Miquel Cortés vàrem embarcar-nos per fer una
travessa menor ideada feia força temps i reiteradament posposada per circumstàncies
atribuïbles només al que us escriu.
Mea culpa, mea màxima culpa!!
Mea culpa, mea màxima culpa!!
 |
| Els queviures |
L’armador, el Capità i en Josep Lluís (uno i trino, com Déu) estan a punt, el vent era favorable, la mar era arrissada, els queviures ja a bord i dos amics que ens acomiaden al pantalà. Cal desitjar res més?
 |
| La partida |
Doncs sí. Cal esperar que els xinesos en miniatura encabits en els aparells electrònics de bord facin bé la seva feina i no ens donin per la popa. Però heus aquí que abans de sortir ens adonem que el AIS (Sistema de identificació automàtica)(*1) que ens acaben de entregar suposadament re-configurat, funciona precàriament i encara dona dades de l’antic nom i bandera del veler d’en Pepeluí.
Decidim sortir donat que aparentment és una contrarietat menor i fonamentalment administrativa.
 |
| La boira |
A unes sis milles de la costa comprovem amb estupor que l’avaria no és només que emet dades incorrectes, sinó que també rep dades dels vaixells del voltant només quan li rota als xinesos del aparell. Acte seguit es declaren en vaga i simultàniament la boira fa acte de presència.
Els amics que ens han acomiadat a port que tractaven de seguir-nos per la
traça del AIS, amoïnats per la falla ens truquen per la ràdio VHF i a penes els
sentim, quan a la fi aconseguim la connexió d’anada i tornada comprovem que només
tenim un fil de ràdio quan a la distància que estem haurien d’entrar a
canonada.
 |
| Els dos amics |
A tot això ja estem a unes deu milles de Premià. Decidim unànimement que cal tornar, que la nostra travessa ha de ser d’esbarjo, que no tenim cap obligació que ens meni a fer bestieses. Navegar en boira, sense que sigui segur que altres ens “vegin” a la seva pantalla del AIS, amb el eco incert que un veler respon al radar dels vaixells que en porten (i no en porten tots) i a sobre amb la radio capada, és definitivament una bestiesa.
I és el que fem. Afortunadament els GPS que portem per partida doble si que
funcionen. De moment.
De moment perquè en la ruta de tornada els satèl·lits que vetllen per a què tothom que tingui un GPS estigui ben ubicat, fan una desconnexió i quedem a expenses del compàs. No podíem desitjar res més romàntic. Navegàvem com els antics, pendents de la brúixola. Encara sort que al Maresme per tornar a terra només cal fer cap al Nord.
De moment perquè en la ruta de tornada els satèl·lits que vetllen per a què tothom que tingui un GPS estigui ben ubicat, fan una desconnexió i quedem a expenses del compàs. No podíem desitjar res més romàntic. Navegàvem com els antics, pendents de la brúixola. Encara sort que al Maresme per tornar a terra només cal fer cap al Nord.
Entrem a port enmig de la boira a les últimes clarors del vespre, després
d’haver hagut de fer un gir en rodó per no anar a petar contra les roques de
l’escullera del port de Premià. Tant era d’espessa la boira que només vàrem
veure una cosa fosca allargassada a proa que ens barrava el pas.
I és clar, al port no ens esperava ningú.
Amarrem de nou a Premià. Assemblea extraordinària de tripulants, es tracta
de debatre si convé dormir al vaixell o tornar a casa. Guanya per majoria
simple (la meitat més un) la opció de anar a dormir a la comoditat de casa, i
així deixem el petate a bord i tornem a les nostres respectives llars.
Dimarts
L’endemà 25, esperem el whatsupp d’en Lirola confirmant que els problemes
elèctrics s’han solucionat i tornem a fer cap a Premià per, aquesta vegada si,
sortir rumb a les Illes.
Ens reunim a la Ona per fer l’última cervesa (l’última a terra, és clar) i
ens proveïm d’entrepans “fantàstics” ® per el dinar i sopar i sortim de la
bocana a dos quarts de tres... a motor puix que no fa prou vent. Aproem el rumb
156 per fer les 100 milles exactes que ens separen del Cap Formentor a Mallorca.
Ens esperen 20 hores de navegació a la velocitat que ens impulsa el motoret
Solé Diesel que porta el RosElen. Molt a prop de la costa ens acompanyen durant
una estona un estol de dofins, deu d’haver-hi peix, ens diem, perquè aquests
mamífers marins jalen de valent.
En caure la nit, comencem a fer guàrdies informals, és a dir, sense horari
pre-establert, una mica sobre demanda, com si diguéssim. Ho fem sobre la base
de que sempre hi hagin dos a la banyera (*2) més o menys desperts i un intentant dormir
sota coberta. Com que no hi ha feina de ajustar veles per manca de vent, el
Capità amb molt bon criteri (com es va demostrar després) decideix ser el
primer en fer la becaina, per reservar-se per quan s’alci el Gregal que sabem
que bufarà. Quedem en Charly i jo al aguait.
 |
| El Capi |
Al voltant de mitja nit en Pepelui, que diu que ja ha descansat prou, torna
a la banyera i veient que jo no aguanto les parpelles obertes, m’envia a dormir
a la cambra de proa. Jo que no tinc ànima de sacrifici, no em faig de pregar.
Ja ho diu la dita, “a la taula i al llit,
al primer crit”. La cambra de proa és un llogaret tancat en forma de
triangle prou gran com per dormir dues persones, a condició de que siguin
baixetes. El lloc ideal per mi! Allà amb els sorolls de la navegació molt
apaivagats i la suau remor monòtona del motor, a la poca estona em vaig adormir profundament.
 |
| En Charly |
Mentre tant, jo òbviament no sé a quina hora, el Gregal va començar a bufar i el Capità ajudat per en Charly, poden des-enrotllar la Gènova i ajustar la Major per recolzar el motor i començar a guanyar velocitat. Cap a dos quarts de tres de la matinada, la parada del motor en desperta, faig cap a coberta i... estem navegant només a vela!!! I fem força via, anem a una mitjana de 7 nusos.
 |
| En J.M. |
Habituat a dormir cada dia només sis hores, no em va costar de despertar-me
una mica abans i vaig pujar a la banyera quan ja s’albirava la llum del far de
Cap Formentor, eren dos quart de sis i devíem d’estar a unes vint milles del
Cap per tant. Alliberat del pes de les meves parpelles i descansada la
musculatura abdominal supero les queixes de les articulacions i em disposo a
vigilar els instruments i guaitar l’horitzó a la cerca de llums d’altres
embarcacions. Això permet a la resta de la tripulació de fer capcinades per donar
un respir al cervell, tots dos es van tornant per baixar sota coberta a
estirar-se als sofàs del saló.
El vent és força persistent la qual cosa evita de fer ajustos del trimat de
les veles, per sort per mi, perquè si hagués calgut hauria d’haver demanat l’atenció
del capità Lirola. De sobte, es veu una ombra fosca a la tènue llum de l’alba,
crido al Càpi i ell decideix de fer senyals amb la seva llanterna de llarg
abast. Des de l’ombra ens contesten també amb senyals de llum, era un veler
petit sense llums de posició ni ràdio. Sabem que no portava ràdio perquè no
tenia cap mena de reflex a la pantalla del AIS i ens vàrem quedar sense saber si
era un vaixell fantasma o era l’holandès errant.
 |
| Cap Formentor |
Cap les nou del matí doblem el Cap Formentor, hem estat navegant a vela sense el motor a unes velocitats de entre 6,5 i 7,5 nusos fent palès que el RosElen és un veler realment ràpid, de fet el seu disseny (Furia 28) (*4) va ser concebut com a veler de regates. Al entrar a la badia de Pollença el vent amaina per efecte del relleu del terreny i a les deu i mitja desem les veles i arrenquem el motor. La badia és tant llarga que encara trigarem una hora i mitja en arribar a Pollença.
 |
| Pollença |
Manquen cinc minuts per les dotze de migdia quan amarrem al Reial Club Nàutic de Pollença. Hem estat vint i dues hores i vint i cinc minuts (d’aquestes vuit a vela) per fer les 111,37 milles nàutiques que separen els dos pantalans.
A una mitjana ponderada de 4,93 nusos.
Ningú se’n recorda de la son, en canvi tots tenim gana, així que un cop
enllestides les gestions administratives de l’arribada a port, ens disposem a
fer una mena de “Brunch”. Expressió anglòfona que es va posar de moda a
Barcelona fa uns anys per definir un esmorzar tardà i que és la contracció de
Breakfast i Lunch i que més ens hagués valgut d’anomenar amb el terme més
nostrat de “esmorzar de forquilla”. Però és que a Pollença tot i ser la època
de l’any que és, està plena de “guiris” i això s’encomana.
Tornem al vaixell a fer una petita migdiada i sortim després a voltar per
el bonic nucli del port de Pollença, encarreguem les típiques ensaïmades i
sopem de menú planejant destinar el matí seguent a visitar el poble antic de
Pollença que es troba separat de la costa. Volem navegar de tornada després de
dinar perquè qui més qui menys té compromisos adquirits pel cap de setmana.
Però ves tu aquí que un cop sopats i de tornats al veler em disposo a estudiar
els mapes meteorològics i veig estorat que la tramuntana que es prepara per
l’endemà és de les de força 7, és a dir vent de més de 30 nusos, l’últim esglaó
abans de la tempesta.
Es convoca per segona vegada l’assemblea de tripulants i aquest cop per
unanimitat decidim que val més esperar que l’atmosfera es tranquil·litzi.
Tothom truca a les respectives per demanar perdó i justificar el retard i gaire
bé totes les respectives celebren amb alegria l’extensió de la seva llibertat. Avisem
a la pastisseria que l’encàrrec es posposa un dia i a les deu de la nit tots
caiem en un son profund i reparador.
Dijous
Esmorzem al vaixell com si es tractés del buffet lliure dels hotels i anem a prendre
el bus que ens ha de portar a Palma. Fem el turista a Palma de Mallorca que és
el s’escau.
Sorprèn que aquí la proporció de turistes és menor que a Pollença, i sorprèn encara molt més que després del imperi a les Illes del PP (o potser com a reacció) se senti molt més gent parlant Balear que no pas Castellà. Fem el turista però, tot cercant una botiga d’efectes nàutics que ens han dit que tenen extintors molt bé de preu. Se’ns en va tot el matí en la cerca, però ens ha servit per caminar per tots els llocs emblemàtics de Palma. És quelcom que li hem d’agrair A en Josep Lluís, sempre preocupat amb la seguretat a bord. Per partida doble, per la seguretat i per la passejada.
 |
| Cami del Port de Palma |
Sorprèn que aquí la proporció de turistes és menor que a Pollença, i sorprèn encara molt més que després del imperi a les Illes del PP (o potser com a reacció) se senti molt més gent parlant Balear que no pas Castellà. Fem el turista però, tot cercant una botiga d’efectes nàutics que ens han dit que tenen extintors molt bé de preu. Se’ns en va tot el matí en la cerca, però ens ha servit per caminar per tots els llocs emblemàtics de Palma. És quelcom que li hem d’agrair A en Josep Lluís, sempre preocupat amb la seguretat a bord. Per partida doble, per la seguretat i per la passejada.
 |
| Casa de IKEA intruccions complexes |
Dinem força bé de menú amb plats tradicionals de la terra, el Frít malloquí (*5) (boníssim) al costat d’es Baluard, fem les fotos de rigor i comprem les típiques però exquisides sobrassades i tornem a prendre el bus per arribar al vespre a Pollença. Lamentablement sense temps per visitar el nucli vell del poble. Sopar de tapes, acoblament dels extintors, estudi dels mapes meteo i a dormir.
 |
| Catedral de Palma |
El vent entre les Illes i Premià ha amainat i és quasi inapreciable, però
encara és present a la badia de Pollença, si bé que molt més fluix i el que
queda és la mar de fons, incòmoda però no perillosa. Mentre en Charly prepara
el buffet lliure i en Pepeluí va a liquidar els comptes amb el Club Nàutic, jo vaig a
recollir les ensaïmades i comprar pa pels entrepans de la tornada.
 |
| Sortint de Pollença |
Cap a les deu del matí sortim de Pollença. Si a la arribada penetrar la badia de Pollença ens va costar força temps, sortir de les profunditats d’aquesta badia, amb el mar, la mica de vent i fins i tot la corrent en contra va agotar la nostra paciència. Doblàvem el Cap Formentor ben bé cap a la una de la tarda. Com ja esperàvem, ja no hi havia vent i continuàrem amb el motor. I així fins a arribar a Premià.
Com que no hi ha veles que ajustar i la nit, encara que fosca perquè tenim
lluna nova, és tranquil·la i la monotonia del motor mena a fer un altre cop les
guàrdies a demanda, i així de tant en tant un de nosaltres baixa sota coberta a
clucar els ulls i descansar. I, us ho de dir, els que queden a la banyera
tampoc estan veritablement desperts. A les tantes de la negra nit, veiem un
vaixell de considerables dimensions (enorme diria jo) que porta les llums de
coberta encesos. Per això hauria de ser un creuer, però el que no lliga és que
el seu pas per l’horitzó és molt lent, i normalment aquests vaixells de
passatgers van que se les pelen. El debat que suscita en nosaltres acaba amb la
conclusió de que potser va poc a poc per permetre un descans més guaridor pels
creuerístes. “Se non é vero, és ben
trovato”.
Dissabte
La matinada es lleva amb el mateix escenari, sense vent, la mar quasi en
calma i el motor rodant incansablement. Comencem a veure pescadors de lleure,
força lluny per no ser professionals.
Els d’ofici, per conveni no treballen avui.
O potser si que ho són i fan trampa. Ves a saber! Ja més a prop de Premià un que si que deu de ser afeccionat per la seva manera de tocar el que no sona, ens fa una passada per l’amura de babor sense respectar la preferència i ens deixa ballant al ritme de la seva estela. A la mar també hi ha que tenen pressa.
Els d’ofici, per conveni no treballen avui.
O potser si que ho són i fan trampa. Ves a saber! Ja més a prop de Premià un que si que deu de ser afeccionat per la seva manera de tocar el que no sona, ens fa una passada per l’amura de babor sense respectar la preferència i ens deixa ballant al ritme de la seva estela. A la mar també hi ha que tenen pressa.
 |
| Plàcida tornada |
A vegades sorprèn la precisió amb que els GPS ens guien directament a lloc. A diferència del passat dilluns en que els americans que controlen el Global Positioning System van apagar momentàniament el sistema, avui ens ha conduït a la bocana del port de Premià amb una precisió de quatre metres.
Cap a migdia, a tres quarts de dotze per ser exactes amarrem al pantalà “Charly”
del port de Premià, base del RosElen. Ens esperen els dos amics que ens varen
acomiadar el dilluns, però hi ha més gent. La Ma. Glòria, el meu fill Marc i
els dos nets, en Bernat i la Bruna m’esperen a mi i aprofiten per donar la
benvinguda a la resta de la tripulació.
Només ha faltat la banda de música.
Per celebrar-ho anem tots plegats a dinar a la Ona.
I això ha estat tot, amics!
Joan Miquel
Googlegrafia (Bibliografia 2.0):
(1)
(4)
(5)
