diumenge, 13 de novembre del 2016

Una visita a les Illes dels Països Catalans

SIS DIES D’OCTUBRE

Dilluns
Finalment el passat 24 d’octubre, en Carles Pérez, en Josep Lluís Lirola i el que us relata la crònica, Joan Miquel Cortés vàrem embarcar-nos per fer una travessa menor ideada feia força temps i reiteradament posposada per circumstàncies atribuïbles només al que us escriu.
Mea culpa, mea màxima culpa!!

Els queviures


L’armador, el Capità i en Josep Lluís (uno i trino, com Déu) estan a punt, el vent era favorable, la mar era arrissada, els queviures ja a bord i dos amics que ens acomiaden al pantalà. Cal desitjar res més?
La partida




Doncs sí. Cal esperar que els xinesos en miniatura encabits en els aparells electrònics de bord facin bé la seva feina i no ens donin per la popa. Però heus aquí que abans de sortir ens adonem que el AIS (Sistema de identificació automàtica)(*1) que ens acaben de entregar suposadament re-configurat, funciona precàriament i encara dona dades de l’antic nom i bandera del veler d’en Pepeluí.

Decidim sortir donat que aparentment és una contrarietat menor i fonamentalment administrativa.
La boira

A unes sis milles de la costa comprovem amb estupor que l’avaria no és només que emet dades incorrectes, sinó que també rep dades dels vaixells del voltant només quan li rota als xinesos del aparell. Acte seguit es declaren en vaga i simultàniament la boira fa acte de presència.
Els amics que ens han acomiadat a port que tractaven de seguir-nos per la traça del AIS, amoïnats per la falla ens truquen per la ràdio VHF i a penes els sentim, quan a la fi aconseguim la connexió d’anada i tornada comprovem que només tenim un fil de ràdio quan a la distància que estem haurien d’entrar a canonada.

Els dos amics

A tot això ja estem a unes deu milles de Premià. Decidim unànimement que cal tornar, que la nostra travessa ha de ser d’esbarjo, que no tenim cap obligació que ens meni a fer bestieses. Navegar en boira, sense que sigui segur que altres ens “vegin” a la seva pantalla del AIS, amb el eco incert que un veler respon al radar dels vaixells que en porten (i no en porten tots) i a sobre amb la radio capada, és definitivament una bestiesa.

I és el que fem. Afortunadament els GPS que portem per partida doble si que funcionen. De moment.
De moment perquè en la ruta de tornada els satèl·lits que vetllen per a què tothom que tingui un GPS estigui ben ubicat, fan una desconnexió i quedem a expenses del compàs. No podíem desitjar res més romàntic. Navegàvem com els antics, pendents de la brúixola. Encara sort que al Maresme per tornar a terra només cal fer cap al Nord.

Entrem a port enmig de la boira a les últimes clarors del vespre, després d’haver hagut de fer un gir en rodó per no anar a petar contra les roques de l’escullera del port de Premià. Tant era d’espessa la boira que només vàrem veure una cosa fosca allargassada a proa que ens barrava el pas.

I és clar, al port no ens esperava ningú.

Amarrem de nou a Premià. Assemblea extraordinària de tripulants, es tracta de debatre si convé dormir al vaixell o tornar a casa. Guanya per majoria simple (la meitat més un) la opció de anar a dormir a la comoditat de casa, i així deixem el petate a bord i tornem a les nostres respectives llars.


Dimarts
L’endemà 25, esperem el whatsupp d’en Lirola confirmant que els problemes elèctrics s’han solucionat i tornem a fer cap a Premià per, aquesta vegada si, sortir rumb a les Illes.
Ens reunim a la Ona per fer l’última cervesa (l’última a terra, és clar) i ens proveïm d’entrepans “fantàstics” ® per el dinar i sopar i sortim de la bocana a dos quarts de tres... a motor puix que no fa prou vent. Aproem el rumb 156 per fer les 100 milles exactes que ens separen del Cap Formentor a Mallorca. Ens esperen 20 hores de navegació a la velocitat que ens impulsa el motoret Solé Diesel que porta el RosElen. Molt a prop de la costa ens acompanyen durant una estona un estol de dofins, deu d’haver-hi peix, ens diem, perquè aquests mamífers marins jalen de valent.
En caure la nit, comencem a fer guàrdies informals, és a dir, sense horari pre-establert, una mica sobre demanda, com si diguéssim. Ho fem sobre la base de que sempre hi hagin dos a la banyera (*2) més o menys desperts i un intentant dormir sota coberta. Com que no hi ha feina de ajustar veles per manca de vent, el Capità amb molt bon criteri (com es va demostrar després) decideix ser el primer en fer la becaina, per reservar-se per quan s’alci el Gregal que sabem que bufarà. Quedem en Charly i jo al aguait.

El Capi
Dimecres
Al voltant de mitja nit en Pepelui, que diu que ja ha descansat prou, torna a la banyera i veient que jo no aguanto les parpelles obertes, m’envia a dormir a la cambra de proa. Jo que no tinc ànima de sacrifici, no em faig de pregar. Ja ho diu la dita, “a la taula i al llit, al primer crit”. La cambra de proa és un llogaret tancat en forma de triangle prou gran com per dormir dues persones, a condició de que siguin baixetes. El lloc ideal per mi! Allà amb els sorolls de la navegació molt apaivagats i la suau remor monòtona del motor, a la poca estona em vaig adormir profundament.
En Charly

Mentre tant, jo òbviament no sé a quina hora, el Gregal va començar a bufar i el Capità ajudat per en Charly, poden des-enrotllar la Gènova i ajustar la Major per recolzar el motor i començar a guanyar velocitat. Cap a dos quarts de tres de la matinada, la parada del motor en desperta, faig cap a coberta i... estem navegant només a vela!!! I fem força via, anem a una mitjana de 7 nusos.


En J.M.
Em trobo als dos entusiasmats amb la proesa i em diuen que no cal que siguem tres a la banyera, que per la operació dels winches (*3) més aviat faria nosa i... us ho juro, m’envien de nou al catre. Així que jo, ben manat, me’n torno i encara vaig dormir tres horetes més.

Habituat a dormir cada dia només sis hores, no em va costar de despertar-me una mica abans i vaig pujar a la banyera quan ja s’albirava la llum del far de Cap Formentor, eren dos quart de sis i devíem d’estar a unes vint milles del Cap per tant. Alliberat del pes de les meves parpelles i descansada la musculatura abdominal supero les queixes de les articulacions i em disposo a vigilar els instruments i guaitar l’horitzó a la cerca de llums d’altres embarcacions. Això permet a la resta de la tripulació de fer capcinades per donar un respir al cervell, tots dos es van tornant per baixar sota coberta a estirar-se als sofàs del saló.
El vent és força persistent la qual cosa evita de fer ajustos del trimat de les veles, per sort per mi, perquè si hagués calgut hauria d’haver demanat l’atenció del capità Lirola. De sobte, es veu una ombra fosca a la tènue llum de l’alba, crido al Càpi i ell decideix de fer senyals amb la seva llanterna de llarg abast. Des de l’ombra ens contesten també amb senyals de llum, era un veler petit sense llums de posició ni ràdio. Sabem que no portava ràdio perquè no tenia cap mena de reflex a la pantalla del AIS i ens vàrem quedar sense saber si era un vaixell fantasma o era l’holandès errant.
Cap Formentor

Cap les nou del matí doblem el Cap Formentor, hem estat navegant a vela sense el motor a unes velocitats de entre 6,5 i 7,5 nusos fent palès que el RosElen és un veler realment ràpid, de fet el seu disseny (Furia 28) (*4) va ser concebut com a veler de regates. Al entrar a la badia de Pollença el vent amaina per efecte del relleu del terreny i a les deu i mitja desem les veles i arrenquem el motor. La badia és tant llarga que encara trigarem una hora i mitja en arribar a Pollença.

Pollença


Manquen cinc minuts per les dotze de migdia quan amarrem al Reial Club Nàutic de Pollença. Hem estat vint i dues hores i vint i cinc minuts (d’aquestes vuit a vela) per fer les 111,37 milles nàutiques que separen els dos pantalans.
A una mitjana ponderada de 4,93 nusos.

Ningú se’n recorda de la son, en canvi tots tenim gana, així que un cop enllestides les gestions administratives de l’arribada a port, ens disposem a fer una mena de “Brunch”. Expressió anglòfona que es va posar de moda a Barcelona fa uns anys per definir un esmorzar tardà i que és la contracció de Breakfast i Lunch i que més ens hagués valgut d’anomenar amb el terme més nostrat de “esmorzar de forquilla”. Però és que a Pollença tot i ser la època de l’any que és, està plena de “guiris” i això s’encomana.

Tornem al vaixell a fer una petita migdiada i sortim després a voltar per el bonic nucli del port de Pollença, encarreguem les típiques ensaïmades i sopem de menú planejant destinar el matí seguent a visitar el poble antic de Pollença que es troba separat de la costa. Volem navegar de tornada després de dinar perquè qui més qui menys té compromisos adquirits pel cap de setmana. Però ves tu aquí que un cop sopats i de tornats al veler em disposo a estudiar els mapes meteorològics i veig estorat que la tramuntana que es prepara per l’endemà és de les de força 7, és a dir vent de més de 30 nusos, l’últim esglaó abans de la tempesta.
Es convoca per segona vegada l’assemblea de tripulants i aquest cop per unanimitat decidim que val més esperar que l’atmosfera es tranquil·litzi. Tothom truca a les respectives per demanar perdó i justificar el retard i gaire bé totes les respectives celebren amb alegria l’extensió de la seva llibertat. Avisem a la pastisseria que l’encàrrec es posposa un dia i a les deu de la nit tots caiem en un son profund i reparador.

Dijous
Esmorzem al vaixell com si es tractés  del buffet lliure dels hotels i anem a prendre el bus que ens ha de portar a Palma. Fem el turista a Palma de Mallorca que és el s’escau.
Cami del Port de Palma


Sorprèn que aquí la proporció de turistes és menor que a Pollença, i sorprèn encara molt més que després del imperi a les Illes del PP (o potser com a reacció) se senti molt més gent parlant Balear que no pas Castellà. Fem el turista però, tot cercant una botiga d’efectes nàutics que ens han dit que tenen extintors molt bé de preu. Se’ns en va tot el matí en la cerca, però ens ha servit per caminar per tots els llocs emblemàtics de Palma. És quelcom que li hem d’agrair A en Josep Lluís, sempre preocupat amb la seguretat a bord. Per partida doble, per la seguretat i per la passejada.
Casa de IKEA intruccions complexes





Dinem força bé de menú amb plats tradicionals de la terra, el Frít malloquí (*5) (boníssim) al costat d’es Baluard, fem les fotos de rigor i comprem les típiques però exquisides sobrassades i tornem a prendre el bus per arribar al vespre a Pollença. Lamentablement sense temps per visitar el nucli vell del poble. Sopar de tapes, acoblament dels extintors, estudi dels mapes meteo i a dormir.



Catedral de Palma
Divendres
El vent entre les Illes i Premià ha amainat i és quasi inapreciable, però encara és present a la badia de Pollença, si bé que molt més fluix i el que queda és la mar de fons, incòmoda però no perillosa. Mentre en Charly prepara el buffet lliure i en Pepeluí va a liquidar els comptes amb el Club Nàutic, jo vaig a recollir les ensaïmades i comprar pa pels entrepans de la tornada.
Sortint de Pollença

Cap a les deu del matí sortim de Pollença. Si a la arribada penetrar la badia de Pollença ens va costar força temps, sortir de les profunditats d’aquesta badia, amb el mar, la mica de vent i fins i tot la corrent en contra va agotar la nostra paciència. Doblàvem el Cap Formentor ben bé cap a la una de la tarda. Com ja esperàvem, ja no hi havia vent i continuàrem amb el motor. I així fins a arribar a Premià.
Com que no hi ha veles que ajustar i la nit, encara que fosca perquè tenim lluna nova, és tranquil·la i la monotonia del motor mena a fer un altre cop les guàrdies a demanda, i així de tant en tant un de nosaltres baixa sota coberta a clucar els ulls i descansar. I, us ho de dir, els que queden a la banyera tampoc estan veritablement desperts. A les tantes de la negra nit, veiem un vaixell de considerables dimensions (enorme diria jo) que porta les llums de coberta encesos. Per això hauria de ser un creuer, però el que no lliga és que el seu pas per l’horitzó és molt lent, i normalment aquests vaixells de passatgers van que se les pelen. El debat que suscita en nosaltres acaba amb la conclusió de que potser va poc a poc per permetre un descans més guaridor pels creuerístes. “Se non é vero, és ben trovato”.

Dissabte
La matinada es lleva amb el mateix escenari, sense vent, la mar quasi en calma i el motor rodant incansablement. Comencem a veure pescadors de lleure, força lluny per no ser professionals.
Els d’ofici, per conveni no treballen avui.
O potser si que ho són i fan trampa. Ves a saber! Ja més a prop de Premià un que si que deu de ser afeccionat per la seva manera de tocar el que no sona, ens fa una passada per l’amura de babor sense respectar la preferència i ens deixa ballant al ritme de la seva estela. A la mar també hi ha que tenen pressa.
Plàcida tornada


A vegades sorprèn la precisió amb que els GPS ens guien directament a lloc. A diferència del passat dilluns en que els americans que controlen el Global Positioning System van apagar momentàniament el sistema, avui ens ha conduït a la bocana del port de Premià amb una precisió de quatre metres.

Cap a migdia, a tres quarts de dotze per ser exactes amarrem al pantalà “Charly” del port de Premià, base del RosElen. Ens esperen els dos amics que ens varen acomiadar el dilluns, però hi ha més gent. La Ma. Glòria, el meu fill Marc i els dos nets, en Bernat i la Bruna m’esperen a mi i aprofiten per donar la benvinguda a la resta de la tripulació.
Només ha faltat la banda de música.
Per celebrar-ho anem tots plegats a dinar a la Ona.

I això ha estat tot, amics!
Joan Miquel

Googlegrafia (Bibliografia 2.0):
(1)
(4)
(5)




dimecres, 26 d’octubre del 2016

CRIDA A LA 72ena SORTIDA XINO-XANO

El Montseny des dels camps de Can Miloca

XINO-XANO A LA SERRA DEL CORREDOR 
(Sant Andreu del Far, Alzina de Can Farrerons, Can Miloca i Santuari del Corredor)


Data.- Dijous 3 de novembre del 2016.

Tipus d’itinerari.- Tranquil·la i plàcida excursió per un dels indrets més assequibles i, alhora, més harmoniosament conservats del Parc del Montnegre i el Corredor. 
Des del punt de vista paisatgístic, el tret més característic és el relleu suau del Corredor, que contrasta amb el més accentuat del Montnegre. La vegetació és força diferent als dos vessants: el que mira al litoral està poblat de pins pinyers i el que està encarat al Vallès, molt més humit, el bosc esta constituït per alzines, roures, arbres de fulla caduca i, fins i tot, faigs. 
La relació de l’home amb aquestes muntanyes de la Serralada Litoral es remunta al Neolític i ha perdurat fins als nostres dies. Recordeu les nostres xino-xano al dolmen de Pedra Gentil, al Turó Gros i la capelleta de Santa Mª de Montnegre, al castell de Montpalau i a Sant Pere del Riu, a la vall d’Olzinelles amb les seves font i pous de glaç, ...
En aquesta ocasió hi tornarem (a veure si hi descobrim els primers canvis de colors de la tardor) per a fer-hi una passejada pels seus boscos visitant alguns dels seus elements patrimonials històrics i culturals (l’església de Sant Andreu del Far, antigues masies i el santuari del Corredor) i alguna de les seves curiositats naturals (l’alzina monumental de Can Farrerons). Si el dia ens hi acompanya, especialment a l'alçada de Can Miloca, tindrem unes boniques vistes sobre el Montseny.          
 
Sant Andreu del Far
Can Farrerons
Recorregut i dificultat.- La aproximació la farem en cotxes. Anirem, des dels nostres respectius llocs d’origen, fins al Coll de Can Bordoi situat a la carretera B -510 que comunica Llinars del Vallès amb Argentona, passant per Dosrius. Quan arribem al coll, continuarem per la pista asfaltada que porta fins a Sant Andreu del Far i segueix fins el Santuari del Corredor. Recorregut a peu: un cop a l’església de Sant Andreu del Far (tot i que esmentada documentalment des del 1164 l’edifici actual data del segle XV, d’estil gòtic tardà,amb un massís campanar de torre quadrada a la façana); hi aparcarem els cotxes, hi esmorzarem i, després, començarem la caminada (estem a 427 m d’alt). L'itinerari a peu s'inicia prenent la mateixa pista per on hem arribat però en direcció al Santuari del Corredor. Després de 9 min. de caminar entrarem en un magnífic alzinar. Trobarem una bifurcació, però la ruta segueix el camí principal. Al cap  d'1 min. hi ha una desviació a la dreta que davalla cap a Canyamars, no l’hem de prendre. En acabar-se l'alzinar, l'itinerari es dirigeix cap a uns camps conreats. Als 600 m de Sant Andreu, després d'11 min., en un trencall, deixarem la pista i n'agafarem una altra, a l'esquerra, que ressegueix un camp de conreu. Poc després de 20 min tindrem de deixar una desviació que se'n va cap a la dreta. El camí s'endinsa pel bosc i empitjora, es passa el torrent d'Arenes, es deixa algun trencall secundari i se segueix el camí preeminent. Després de 40 min., en passar un giravolt, divisarem Can Farrerons (439 m. d’alt). En un marge del costat de la casa hi ha una alzina gegantina, esplendorosa (2,3 km recorreguts). Continuarem camí enllà fins a una pista que prendrem cap a la dreta (2,7 km, 60 min. de recorregut) i que ens portarà fins a  Can Miloca (500 m d’alt) (3,9 km, 1 h i 30 min). Continuarem pel mateix camí fins arribar a la pista que va del Far al Corredor (517 m, 4,7 km, 1 h 45 min). Des d'on, per la dreta, retornarem al trencall -per on hem passat al anar a Can Farrerons- (6,4 km); continuarem pista enllà fins arribar, de nou, a Sant Andreu del Far (7 km, 2 h i 30 min).
Retornats a Sant Andreu del Far prendrem els cotxes i, per la pista, ens acostarem fins al Santuari del Corredor . Situat al punt més alt de la serra del seu nom, a 633 m, en un paratge molt pintoresc. La capella, del segle XVI, és un edifici d’estil gòtic tardà, de planta de creu llatina i campanar quadrat. Val la pena visitar-lo (tot i que segurament, en un dia feiner, estarà tancat: només obren els caps de setmana -de divendres a diumenge-).

Alzina de Can Farrerons

El recorregut, a peu, total és d’uns 7 km. Desnivells acumulats + 120 m i – 50 m. Temps emprat en la caminada 2h 30’ + 1h en la vista, amb els cotxes, al Santuari del Corredor. Dificultat baixa.

Santuari del Corredor

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l’excursió, a les 14h, al restaurant Can Llançà a l’ Urbanització de Sant Julià d’Alfou; Avd d’Alfou s/n al terme de Sant Antoni de Vilamajor, tel 93 846 10 03. http://www.canllanca.com/index_archivos/Page3150.htm
Tenen un menú els dies feiners de 15 euros, IVA inclòs, (16 euros amb cafè).   

Restaurant Can Llançà

Equip necessari.-
Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi.
Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons.  

Lloc i hora de trobada.- Farem el recorregut d'aproximació al lloc de la caminada en cotxes. Caldrà, doncs, uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- dir els que serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada a Barcelona serà a les 7h 45’ del matí a Travessera de Gràcia / Llepant. Si venen els companys/a del Maresme ens trobarem tots plegats, aproximadament, a les 9h 30’ a Sant Andreu del Far.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a mig matí del dilluns 31 d’octubre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Maria -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar, el dimarts (que tot i ser festiu tenen obert) al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar. 

Una abraçada.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL
















Aquest proper dijous a la zona del Corredor de Montnegre, els mapes meteorològics ens indiquen que podem esperar un dia assolellat, escassa humitat i un contrast de temperatura extraordinari.

Serà, sembla ser, un dia típic de situació anticiclònica, de brisa suau i canviant de direcció que no permetrà massa aireació cosa que comportarà que el sol escalfi de valent un aire molt fred al matí fins a arribar als 20 a migdia.


La recomanació és portar roba d’abric fàcil de anar traient al llarg del dia.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

CRÒNICA DE LA 71ena SORTIDA XINO-XANO


ELS BUFADORS DE BEVÍ I EL SEU ENCANT, TAMBÉ, EN UN DIA RÚFOL 
(SANTA MARIA DE BESORA)

“Ens mullarem” advertia el nostre “home del temps” particular, en el seu pronòstic, pocs dies abans de la sortida. Sempre l’encerta. Ben matiners, previnguts (i resignats) amb la capelina o el paraigua a la motxilla, fem cap fins el punt de trobada.
Quan engeguem els cotxes, a Barcelona, comença a ploure amb un fort xàfec. Mentre anem pel Vallès, camí de Sant Quirze de Besora, el dia continua rúfol però gairebé no plou. A veure si s’aguanta així, diem esperançats.

A l’arribar a Sant Quirze de Besora (587 m d’alt) ens aturem, tal i com havíem acordat, a la plaça que hi ha davant del bar-restaurant Ca la Candida per a esperar als companys que venen del Maresme. Gràcies a una oportuna trucada de telèfon sabem que son ells els qui ja ens estan esperant,  set quilòmetres més amunt, a Santa Maria de Besora.

Quan ens trobem –tots- al petit i endreçat poble de Santa Maria de Besora (866 m d’alt), no plou. El dia continua, però, encapotat i boirós. De lluny, sentim algun tro i per sobre les muntanyes uns negres núvols treuen el cap amenaçadors. "Ens fotran l’esmorzar enlaire...", sentenciem. Però no, mentre ens esperaven, els maresmencs han descobert -a la mateixa carretera que travessa el poble- un bar-restaurant que és (i més en un dia com avui) un acollidor i agradable refugi: “Els Bufadors”. “No és aquí on teníem d’anar ?, doncs ja hi som !!”, diu algú amb sornegueria. Tot just ens entaulem per a esmorza-hi quan un nou i gran tro fa trontollar els vidres i aquells negres nuvolots que havíem vist descarreguen, en pocs minuts, els 5 litres per metre quadrat que en Joan Miquel ens havia pronosticat que podien caure en qualsevol moment del dia. Sort que som sota cobert !.

La boca de l'antic forn de pa que han conservat al restaurant "Els Bufadors"
La noia que ens atén, molt amable i complaent, ens explica que el local havia sigut l’antic forn de pa o fleca del poble -Can Toia- i que quan, des de fa pocs mesos, el varen transformar en restaurant conservaren, integrats dins l’acollidor menjador, alguns dels vells elements (una gran fotografia del forner, el vell forn, la gran màquina de pastar, les pales o “rems” d’enfornar i d’altres estris) d’aquell  establiment. Ha estat molt cordial. Desprès d’esmorzar ens acomiadem de la agradable hostalera amb un sincer: “Gràcies i a reveure !!” (com que tenim previst fer alguna xino-xano més per aquests voltants, segurament, hi anirem a dinar).

Ha deixat de ploure. Agafem els cotxes i, per la pista cimentada que va “a Ripoll per Llaers”, recorrem els 3,5 km que hi ha des de Santa Maria de Besora fins el Coll de Beví (910 m d’alt) (1). El paisatge ombrívol i feréstec, ple de vegetació, boscos i torrenteres, és –especialment, avui, net i vivificat per la pluja- d’una especial bellesa. Un cop arribem al coll hi aparquem els 3 RAV’s: el d’en Llorenç, el d’en Josep Surdé i el meu. El dia continua encapotat, però no plou.

Panorama des del Coll de Beví (al fons a l'esquerra la Serra de Bellmunt)

Després d’uns mesos sense xino-xano tots tenim ganes –“mono” ha dit algú- d’emprendre de nou les nostres caminades (amb tot el que hi penja: l’esmorzar, les xerradetes, la gresca, la companyonia i el dinar,...).
Ja a peu i reculant per on hem vingut agafem la pista que, una mica abans d’arribar al coll, surt cap al Mas Veí, Sant Moí i la Farga de Bebié. El dia no és l’ideal, però el paisatge que avui ens envolta te quelcom d’especial: les boires pentinant les muntanyes, el verd dels prats i l’olor d’humitat que es arriba dels camps, els boscos amb els arbres encara degotant, les roques i muntanyes amb els foscos colors que la mullena els ha donat, una estranya claror que -tot i els núvols- lluita per omplir-ho tot o el mateix camí, amb algun bassal de tant en tant, que compactat per la pluja fa de bon caminar... tot això fa que l’excursió tingui, malgrat que el sol no ens esclafa, un cert encant i atractiu.




Foto de grup dels caminadors/es (observeu que ja hi ha qui porta la bossa mig plena de bolets...)

Passem planerament, pel mig de camps i pastures –un bon ramat de bens hi fan estada, sembla que força satisfets, assaborint l’herba humida-, anem per la cara solejada (avui no) i per sota dels cingles que, per aquest costat, presenta la Serra de Bufadors (2). Els més boletaires de la colla, sense separar-se gaire del camí, van ajupint-se aquí i allà per arreplegar algun bolet. En veuen molts però, clar, alguns no els coneixen... i amb aquest mena de “bestiar” no s’hi pot fer bromes... Ens ha comentat la noia del restaurant on hem esmorzat que, pels boscos de l’entorn, ja n’han sortit i que la gent del poble, aquests dies, ja n’han “caçat” forces.




Quan portem quasi una hora de camí, a l’arribar a un petit collet, deixem la pista per on anem -que baixa cap a Sant Moí i la Farga de Bebié- per agafar, a la dreta, un camí (assenyalat amb el rètol “Bufadors”) que baixa primer, per una zona esclarissada i pedregosa i desprès per una fageda, vers la cara obaga de la serra.

Sort del petit rètol-fletxa que hi havia penjat a l'arbre....
Al poc trobem un altre indicador (en aquesta ocasió, el que hi ha és una petita fletxa de cartró amb un nom: “bufadors”) que ens mena cap un agradable corriol que es va enfilant fageda endins.



Detall del desviament, una mica incòmode
 i "amagat" al camí dels Bufadors.
Quan, al cap de ven poc, aquest camí planeja cal estar a l’aguait doncs ens trobem en un punt “clau”: s’ha d’agafar un senderó a la dreta que, al començament, ens obligarà a pujar –amb l’ajuda de les mans i agafant-se en arrels i algun boix- una mena de marge (“aquí si que hi caldria un bon indicador...”, diem). Després el corriol es fa més evident i ja ens portarà, directament i sense pèrdua, a Els  Bufadors (al voltant dels 900 m d’alçada) (3).


Ens estem una bona estona contemplant els detalls d’aquest màgic i sorprenent lloc. Francament, si ha plogut mentre hi érem, no ens en hem adonat !!. Hem estat –passejant, sorprenentment, quasi en silenci- pendents dels grans blocs de pedra i les altes parets arrebossades de molsa...; dels llocs on hi havia un bufador, una fissura o un racó singular; dels llargs faigs que arrelats al fons del canyó cercaven, al capdamunt de l’escletxa, la llum i el sol; dels camins i “les places” que ens han permès anar veient, seguint i fotografiant -com si d’un itinerari preestablert es tractés- tots aquests elements extraordinaris; de si notàvem xiular o bufar el vent –com diuen- per les esquerdes i els forats... (no ha estat així, i si bufaven era molt poc –cal llegir l’explicació de la Nota 3, segurament la diferencia entre la temperatura ambient i la de l’interior de les cavitats (14 ºC) devia ser molt poca, per això no s’ha produït cap corrent d’aire...-).







“Prefereixo que ens hagi fet un dia rúfol com aquest...”, m’ha comentat, a cau d’orella, en Josep Maria “... la  boirina, el silenci, la humitat i aquesta llum tèrbola i, alhora, diàfana... fa que el lloc sembli, encara, més màgic i especial: de conte de fades o de bruixes...”, continua dient. Plenament d'acord.


Sortim d’aquesta mena de bosc humit o selva tropical, que sorprenentment tenim a Catalunya, per un corriol que puja –per la dreta- al final (a l’altre extrem d’on hem entrat) del recorregut de dins dels Bufadors i s’enfila per anar a buscar la carena. Quan, després de superar un parell d’arbres caiguts, som dalt –en un fals coll- trobem una bifurcació de camins: el de la dreta baixa, en direcció sud, cap a la cara solejada (i ens permetria retornar fins al Coll de Beví, desfent el camí d’anada, per sota dels cingles) i el de l’esquerra –que és el que agafem- que puja, en sentit est, cercant el llom de la serra.

Anem carenejant per dalt de la cinglera fins que arribem al Collet de Bufadors (947 m d’alt). Les boires ens deixen veure, a estones, com un joc: ara sí, ara no, el panorama que tenim als nostres peus. El camí i planes per on hem vingut, les valls, les muntanyes i el poble de Santa Maria de Besora pel costat sud i, amb més dificultat per la vegetació i la boira més espessa, la riera i la petita localitat de Llaers pel vessant nord (en un dia clar, per aquest costat, es veu fins i tot el Pirineu, destacant-hi el Puigmal).


Fins i tot dalt la carena hi ha qui continua "caçant" bolets...

Resseguint, gairebé per dalt de tot, el perfil dels cingles –ara pugem, ara baixem...- anem superant tots els “morros” i turons de la serra fins i tot el Turó de Bufadors (1.006 m d’alt) el seu vèrtex culminant. Tot i que no ens fa un bon dia –de tant en tant, notem alguna gota-  el temps s’aguanta prou be. Superem algun pas difícil -a tocar de l’estimball o per damunt de pendents de roca molls i lliscants- arrapats als petits troncs o branques de boix que tenim a l’abast. Sempre diem que tenim de dur un llarg de corda per aquestes situacions... a veure si hi pensem !!. En general, el camí és agradable i poc perdedor i al seu tram final, en sostinguda baixada, ens porta –just quan torna a fer un fort xàfec- fins el Coll de Beví, on acavem la caminada. Hem fet, segons la cartografia, 7,4 km; amb uns desnivells acumulats de + 310 m i – 270 m. Us ho creieu ?... sembla que hem caminat més !!. El temps emprat en fer el recorregut des del coll de Beví, amb pauses i visites incloses, ha estat de 3h 30’.

Amb una hora de retard –ja els hem avisat per telèfon-, a les 3 de la tarda, ens entaulem al restaurant Ca La Càndida de Sant Quirze de Besora. Ja fa estona que ens hi està esperant en Enric que, amb el cotxe, ha fet part de la nostra ruta –fins al Coll de Beví- i aprofitat el matí per a conèixer les valls que, fins a Llaers i Ripoll, hi ha a l’altra costat de la serra. 
La taula, amb els comensals, fa goig. Prenem les cerveses i comencem a demanar: escudella de galets, canelons d’espinacs i pinyons, mongetes seques tal i com surten de l’olla, patates farcides a l’estil d’Olot,... ens porten, també, uns grans plats d’amanida –"que bona que està la ceba... !!", diu en Carles- i desprès els segons: galtes guisades, “pelotilles” de la casa, llom i/o llonganissa a la brasa, broqueta de pollastre,... tot molt bo i amb unes racions generoses. Ens queda, encara, lloc per a les postres i els cafès, tallats, perfumats  i cigalons... Hem dinat molt be i, per a que quedi per a la història la cara de satisfacció que fem, ho immortalitzem amb una fotografia.


Al acomiadar-nos i anar a agafar els cotxes el sol sembla que vol sortir per darrera d’uns núvols que, mandrosos, no volen desaparèixer. Ja no ens plourà.

La sortida, tot i que no les teníem totes, ha anat prou be. No ens hem perdut (i això que avui no portàvem ni mapa ni GPS’s); el lloc ens ha semblat sorprenent i molt interessant; la caminada no ha sigut –amb perdó- cap “mariconada”, fins i tot, tenint en compte que algun dels assistents està en fase de recuperació postoperatòria, un pel dura o “canyera”...; el dinar, de notable cap amunt i els assistents, no cal dir-ho, uns xavals i xavales de categoria !!!.

Fins la propera que serà, recordeu-ho, el dijous 3 de novembre.

Una abraçada.
          

NOTES.-

1.- Diuen que el nom de Beví prové d’una fortalesa –avui desapareguda- anomenada castell de Beví (del llatí Bevino o Beiuino), del qual es tenen notícies durant els segles X i XI, que devia trobar-se sobre els cingles de la serra de Bufadors. Hi ha, als peus dels precipicis en una zona més planera, dues cases de pagès que porten també aquest nom: el Beví Gros i el Beví Xic.

2.- La Serra de Bufadors està situada a cavall dels municipis de Santa Maria de Besora (Osona) i del de Ripoll (Ripollès), entre els torrents de Llaers i el dels Ferrers ambdós afluents del Ter. És, per la seva cara sud un cingle en cresta ple d'estimballs, mentre que a la cara nord, molt més obaga, hi dominen principalment els boscos de faig i roures amb sotabosc de boixos.
L’ indret, que segueix l’eix est-oest, és ple de racons i raconades. Per aquesta raó en aquesta zona, propera a Ripoll i a les rutes de comunicació amb França, va haver-hi forta activitat guerrillera, després de la II Guerra Mundial, per part dels maquis antifranquistes.
Per aquí es movien també, els anys 80, alguns membres del GRAPO. El 17 de juny de 1981 –quatre mesos desprès del Cop d’Estat protagonitzat per Tejero-, quatre joves activistes d’aquell grup politic-militar foren morts a La Farga de Bebié per la Guàrdia Civil. Dos d’ells, Dolores Castro Saa de 24 anys i Albino Gabriel López de 23 anys, desprès de ser detinguts quan havien anat a La Farga, per a comprar queviures i esbrinar l’horari de trens cap a Puigcerdà, i portats al “cuartelillo” i els altres dos, F. Roberto Liñeira Oliveira de 22 anys i Antonio Cabezas Bella de 29 anys, en la tenda que el grup tenia plantada a la Riera de Fogonella –un lloc habitual d’acampada- prop del Ter i a un quilòmetre de La Farga.
Precisament “el cuartelillo” on, el juny de 1981,  foren morts dos d’ aquests activistes del GRAPO havia estat cedit per la direcció de l’empresa Edmundo Bebié S.A. a la Guàrdia Civil trenta-cinc anys abans, ja que aquest cos policial els ho demanà al considerar-ho un enclau estratègic en la lluita contra els maquis antifranquistes infiltrats des de França. 
(Font de la notícia sobre el GRAPO: “Els Bufadors de Beví” http://eoliumtrek.cat i notícies de premsa de l’època).

3.- Els Bufadors són una peculiar formació geològica originada pel trencament de la cresta de la serra que porta aquest mateix nom formada, principalment, per diferents estrats (gresos –roques rígides- i margues –roques plàstiques-). Això, combinat amb la forta inclinació d’aquests estrats, provocà el trencament dels gresos que lliscaren, vessant avall, formant una gran esquerda o esvoranc d’uns 400 m de longitud –orientada d’est a oest- amb parets de fins a 20 m d’alçada, un conjunt de petites esquerdes paral·leles a la principal i una acumulació de grans blocs de roques que, en deixar espais buits a l’interior i estar més o menys comunicades entre si, han format diferents tipus de cavitats: “forats”, esquerdes, avencs, coves i balmes.
Tot i que és una hipòtesi, no és descabellat pensar que els Bufadors tinguin el seu origen en un cataclisme de tipus sísmic; de fet es coneix que el conegut terratrèmol de l’any 1428 va provocar greus desperfectes al Mas de la Vila, gran masia al peu del Castell de Llaers molt propera a aquest lloc.
Els corrents d’aire que circulen per aquestes cavitats, al sortir a l’exterior, és el que provoca el fenomen dels “bufadors”. Millor dit: l’aire que circula per l’interior de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14ºC i quan la diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies molt calorosos) l’aire fred de l'interior, al ser més pesant, surt amb força pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’Avenc del Vent situat a 890 metres d’altitud. Contràriament, en dies molt freds, l’aire calent i humit de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que cobreix tota l’àrea dels bufadors. En determinades condicions, especialment si fa vent, aquestes sortides d’aire provoquen també xiulets.
El fenomen dels bufadors crea un microclima que fa que, en aquest reduït espai, hi sobrevisquin –a més de les molses i les falgueres que dominen els llocs ombrívols i poc solejats- espècies vegetals que normalment es troben més al nord o a més alçada. En són un exemple el corniol (Aquilegia vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium martagon), el botó d’or (Ranunculus repens) o la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium). També s’hi pot trobar una espècie rara a Catalunya com és la Festuca gigantea.
Malgrat que sembli un laberint, el recorregut per l’ indret dels bufadors no té pèrdua, ja que només hi ha un camí principal i algunes desviacions que porten a les diferents cavitats, algunes de les quals han estat objecte d’exploracions espeleològiques. Cal advertir que el terreny dels Bufadors és inestable i es recomana no entrar –si no es tracta d’espeleòlegs experimentats i amb coneixement de la cavitat- dins dels bufadors. Entre totes les cavitats destaca el Bufador núm.8, amb 52 metres de fondària, gairebé 400 metres de recorregut i sis boques d’accés. Podeu veure “virtualment” l’impressionant interior d’aquest avenc a l’enllaç:
http://espeleobloc.blogspot.com.es/2013/09/els-bufadors-de-bevi-2.html . Val la pena i així visitareu, també, -comodament- Els Bufadors per dins...

(Fonts per a la realització d’ aquesta Nota:



Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Josep Lluís, Enric i Pep.