 |
| En Ferran Guimaraes en el decurs d'una conferència |
TROBADA AMB EN FERRAN GUIMARAES,
vicepresident del Comitè Scout Mundial, membre del nostre
antic Agrupament i un dels històrics de l’ escoltisme a Catalunya.
Va ser en Eduard
Candami (1) qui em va proposar d’anar a visitar a en Ferran Guimaraes.
En Ferran és un antic
membre del nostre agrupament –el Santíssim
Redemptor- i un dels “històrics” que
formà part dels grups scouts que, en ple franquisme, ajudaren a mantenir encesa
la flama de l’escoltisme a Catalunya i a Espanya i, també, un destacat dirigent
scout mundial.
Una d’aquestes darreres
fredes i humides tardes d’hivern, en Ferran, ens rep a casa seva. Fora fa fred
però ben aviat, fraternalment acollits i confortablement asseguts al saló, ens sentim
còmodes i disposats a preguntar poc i escoltat
molt d’un l’amfitrió que ens demostra tenir una molt bona memòria i uns
principis i conceptes molt clars.
Tot va començar un estiu.- En
Ferran ens parla del seu “descobriment” i inicis a l’escoltisme. Va ser, possiblement l’any 1954, al lloc on estiuejava: La Garriga. El primer contacte fou, una mica
com gairebé ens ha passat a tots, sense saber exactament on es ficava, ni
conèixer gaire de que anava el que feien aquell grup de vailets -del poble i
forasters- que, amb un mocador al coll, s’ho passaven d’allò més be fent un
seguit de reunions, jocs i excursions...
Després, ja a
Barcelona, continuà amb l’escoltisme amb una breu experiència amb els scouts que hi havia al Col·legi Alemany. Finalment, es va integrar a l’agrupament Sant Pau, dels Escolapis
del carrer Ample, dirigit per un vell conegut nostre, en Sebastià Saperas.
Els primers grups i intents de coordinació.-
Un any abans, el 1953, en Pedro Beltran havia fundat -amb un petit grup de
nois- l’agrupament Santíssim Redemptor a la parròquia d’aquest mateix nom de l’
Av. Verge de Montserrat. El fulard era de tela verda, amb el ribet o cinta perimetral
blanca: verd i blanc.
Una mica més tard, l’any 1956, el bisbat de Barcelona creà la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE)
una institució-organització que agrupà un bon nombre d’agrupaments catòlics,
molts d’ells amb els “caus” o locals situats en locals parroquials.
No tots els agrupaments
o grups ubicats en entitats o locals de l’Església, però, acceptaren la
consigna d’entrar dins la DDE. És el cas del Sant Pau, el Sant Anton del col·legi de les
Escoles Pies de la Ronda Sant Antoni, comandat per en Josep Bermejo, el Sant
Ignasi del barri del Clot -creats pocs anys abans- o el mateix Santíssim Redemptor que, com a més antic,
feia una certa coordinació entre tots ells.
Tots aquests grups
constituïen el nucli català dels anomenats Scouts Católicos de España. Aquesta
experiència organitzativa, però, durà poc; entre d’ altres motius per la desfeta
d'alguns agrupaments -el Sant Pau,
primer i el Sant Anton, després- i,
també, per la pressió dels Antics
Exploradores de España -aplegats al Centro
Cultural Santiago (vinculat a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja) del
Carrer del Pi- per a que la nova organització no fos catòlica.
Amb un cert somriure en
Ferran recorda que, a conseqüència de la desfeta del Sant Pau, amb alguns companys d’aquest agrupament formaren, durant
un temps, una autoanomenada “Patrulla scout Internacional” -integrada
per nois procedents de diferents països: un brasiler, un veneçolà, un
portuguès, un mexicà... i alguns catalans-.
Pocs anys després, a
partir de gent procedent dels desapareguts Sant
Pau i del Sant Anton, però també
del Santíssim Redemptor, en Josep
Bermejo, posà en marxa el Sant Llorenç, a la parròquia
d’aquest nom del carrer d’ Entença. El fulard d’aquest nou grup era de color blau
cel, amb la cinta perimetral groga: blau i groc.
 |
| A la foto, de dreta a esquerra: en Ferran Guimaraes, el Sr. Enric Vilaplana (aleshores Comissari del Districte de Barcelona) i l' Antoni Asensio amb un grup d'escoltes, els primers anys seixanta del segle passat |
En Ferran, ens explica,
que ell també en formà part, arribant a ser-ne el cap de la patrulla Lleons (en Joan Charlez ho era de la
dels Castors, de la qual en formà
part el -encara ara- company del nostre Clan, Llorenç Cabrol). Als scouts més
grans de 16 anys els arribà el moment d’entrar al Clan, en Ferran recorda que
era el seu cas i com que al Sant Llorenç
aquesta unitat encara no existia s’incorporà al del Santíssim Redemptor. Fins que, al cap d’un temps, deixà -per poc temps- l’escoltisme.
A partir d’aquí entrem
en un període força interessant pel que respecta al desenvolupament del que,
més endavant, serien els Scouts de España
a Catalunya.
Scouts
de España.- L’any 1959, els agrupaments Santíssim Redemptor i el Sant Llorenç s’acabaren fusionant, acordant
mantenir el nom del més antic, el Santíssim
Redemptor, i traslladant-se al carrer d’Entença. És també en aquest moment
quan, integrant colors dels dos agrupaments, neix un nou fulard -el que molts de nosaltres recordem-: fons verd (del
Santíssim Redemptor) i la cinta perimetral groga (del Sant Llorenç): verd i groc.
El mes d’abril de 1960,
els del Santíssim Redemptor, publiquen el primer número de Barcelona Escultista, la revista del grup.
És en aquest període que aquests grups, cercant una coordinació amb d’altres de semblants, contacten amb en Joan Molins Agustí, un dels elements més actius dels “Boy Scouts del País Valencià” (2) amb una gran experiència com a Executiu Professional de la Oficina Scout Iberoamericana. Joan Molins mantenia, també, una certa relació amb l’anomenada “Comisión Nacional de Reorganización del Escultismo Español” que, des de finals del 1950, estava intentant aplegar els diferents nuclis de l’escoltisme dispersos per l’estat.
És a partir d’aquesta aproximació amb en Joan Molins que, aquests grups barcelonins (excepte el Santíssim Redemptor que, inicialment, en va voler estar al marge), començaren a autoanomenar-se Scouts de España. Els grups barcelonins (Hernan Cortés i Sant Jaume), el de Terrassa (Sant Jordi, fundat el 1959) i un que hi havia a Cerdanyola constituïren a Catalunya una, podríem anomenar, “zona” scout.
Per la Setmana Santa de l’any 1961 es celebrà, a la Plana Novella del massís de Garraf, el primer campament (després de la Guerra Civil) dels Scouts de España a Barcelona, amb grups de Barcelona -entre els quals també hi participà el Santíssim Redemptor- i de Terrassa (3).
Potser va ser l’important
influència, aleshores, de l’Església Catòlica sobre el règim o una certa
“relaxació” -en determinats aspectes- de la política repressiva del franquisme;
però el cert és que, a partir dels passats anys 60, l’escoltisme a l’estat
espanyol passà d’una etapa de prohibició i, gairebé, clandestinitat
(oficialment era il·legal) a un període d’una
certa tolerància. Va ser una etapa de creixement en el nombre d’agrupaments, principalment de la DDE on, en moltes parròquies, gràcies també a una nova
generació de rectors i vicaris i a l’”obertura” que suposà, a partir del 1962,
el Concili Vaticà II s’hi crearen molts grups d’escoltes.
 |
| Tropa del Santíssim Redemptor, possiblement, l'any 1962. Al mig, amb camisa clara, en Pedro Beltran |
En la nostra
organització, proporcionalment i en menor mesura, aquest efecte també es
produí. Del grup matriu, el Santíssim Redemptor,
en varen anar sortint d’altres: l’any 1960, en Ferran Guimaraes, retorna als
scouts per a crear, a la parròquia de Sant Joan Mª Vianney del barri de Sants,
un nou agrupament l’Hernan Cortés que, després, canviarà
aquest nom pel de Sant Ot ; el 1961 el Santíssim
Redemptor es trasllada -de nou- de local, marxen del carrer d’Entença per
anar a ocupar una part de la seu que la Congregació
Mare de Déu de l’Estrada tenia a la Gran Via, prop de la plaça de Tetuan. El
1962, és en Josep Bermejo qui deixà el Santíssim
Redentor per fundar el primer grup (desprès de la guerra civil) de scouts
marins d’Espanya: el Gelabert de Centelles i, cap el 1964, serà en Joan Charlez qui ho farà, tot donant suport a un grup de pares del barri del Born, per a fundar el Santa Mª del Mar. Un any després, el 1965, també del Santíssim Redemptor, en marxà en Oscar del Valle per a crear el Moctezuma, de molt curta vida.
 |
| En Ferran Guimaraes -el més alt, al mig-, amb d'altres scouts, a mitjans dels passats anys seixanta. |
ASDE.- El juny de 1962, en una
reunió a Saragossa amb representats d’alguns nuclis escultistes d’arreu d’Espanya,
es creà la Asociación Scouts de España (ASDE), amb en Enrique Genovés com
a Comissari General provisional, en Fernando Estrada com a Comissari del
Districte de Barcelona i en Josep Blanes com a Comissari del Districte de
Terrassa.
 |
| Grup Sant Jordi de Terrassa, amb el locutor Soler Serrano, a començaments del 1963. Els scouts de Barcelona i de Terrassa havien tingut una destacada intervenció, prestant servei d'ajut, en les malaurades inundacions del Vallès del setembre de 1962. A la dreta de la foto, hi podem veure l'aleshores Comissari del Districte de Terrassa, Josep Blanes, i una mica més a l'esquerra -entre scouts- en Fermí Garcia. |
 |
| Scouts col·laborant, fent el cordó de seguretat -sota una intensa pluja-, en la recollida de diners de la Campanya Benefica de Radio Barcelona a rel de les inundacions del Vallès de setembre de 1962. (Retall de l'arxiu de Mª Rosa Cabrol, que apareix amb la seva mare entre els dos scouts; el senyor gran -amb boina- que hi ha al costat d'un dels scouts és l'avi, Llorenç Cabrol, dirigent dels antics Exploradores de España a Barcelona. Observeu l'insignia de l'ASDE als uniformes) |
Els agrupaments que ja formaven part de la “zona” catalana dels Scouts de España i el recent creat Gelabert de Centelles als quals s’hi afegí -una mica més tard- el Santíssim Redemptor, s’adheriren a aquesta nova Associació, l’ASDE.
Nosaltres, però, ho
deixem aquí perquè, pensem, que això ja forma part d’una altra història...
 |
| En Sebastià Saperas, el segon per l'esquerra, en una reunió amb els Caps de Patrulla del Santíssim Redemptor, al campament de Setmana Santa cel·lebrat a Campins l'any 1963 |
“Qualsevol
temps passat va ser millor”... ? .- La conversa passa dels vells records als mètodes i a la
manera concreta d’entendre i aplicar -abans i ara- els fonaments i la pràctica
de l’escoltisme. Coincidim en valorar com a positiva la metodologia emprada
-per l’organització i molts dels caps d’aleshores- i l’exercici d’uns valors que
segur, la majoria, en diferents situacions i circumstàncies de la nostra vida,
hem procurat mantenir i tenir en compte.
Recordem -el moment
social i polític que actualment estem vivint hi ajuda...- també, que tot i incloure dins
d’aquests principis el concepte: Pàtria
(que alguns entenien com el foment del sentiment espanyol), aquest, no era
incompatible amb aquells de nosaltres que teníem un sentiment, diguem-ne, més
català o més internacionalista. Mai ens sentirem, dins dels nostres agrupaments,
“adoctrinats” (ni política, ni religiosament), fins i tot, recordo que al
nostre grup -tot i que la majoria vivíem en un entorn, molt influenciat i
formalment, catòlic- hi havia, sense cap mena de problema, jueus i protestants.
El tipus d’escoltisme
que practicàvem era molt semblant, pel que veiem en les revistes i publicacions
que podien arreplegar, al que existia en molts altres països. I això ens ajudava
a entendre allò de la germanor scout mundial.
 |
| Vicenç Cabré, a l'esquerra, i Eduard Candami, a la dreta, en una cerimònia de Promesa, la Setmana Santa de 1970, a El Figaró. |
Tot i que hi havia uns
principis i normes comunes (el famós P.O.R -Principis, Organització i
Reglament) “d’obligat compliment” hom
percebia l’autonomia de cada grup i, dins del grup, de cada unitat, de cada
patrulla i de cadascun de nosaltres. I és que la disciplina scout no és,
necessàriament, una disciplina rígida, imposada. L’escoltisme respecta i te
molt en compte, la llibertat individual. La disciplina scout és una disciplina
de convenciment, de coordinació, d’organització; la indispensable perquè l’obra
col·lectiva -el joc, la reunió, l’excursió, el campament, el grup,
l’organització, el projecte o treball comú...- sigui eficaç. En general, en els caps, hi veiem
i valoràvem el bon exemple i el recolzament: allò de que “el gran (o veterà)
ensenya al més petit (o novell)”.
Tot i que, recordem amb una certa tristor, no
sempre va ser així. Malauradament, a alguns, ens tocà viure moments i
circumstàncies -certament molt puntuals- en les quals “la fraternitat, l’altruisme,
l’esperit i el bon fer scout” quedaren amagats darrera determinats
personalismes, desavinences o inexplicables ressentiments... No sempre, doncs, qualsevol temps passat ha estat millor... A
la vida i en les relacions entre els humans, inevitablement, aquestes coses
existeixen, passen i cal saber superar-les.
Esperit de servei, aquí i arreu del món.- En
Ferran no en fa ostentació però, al llarg de la conversa, parla de contactes, bon
amics i trobades scouts internacionals. I és que, en Ferran Guimaraes, ja des
dels seus primers càrrecs dins l’escoltisme, ha estat una persona generosa amb
els seus coneixements i amb una permanent voluntat de servei.
 |
| En Ferran Guimaraes, el primer de la dreta, en una trobada amb membres de l'Executiva de la Federació d'Associacions Scouts d'Espanya-ASDE. |
Entre molts altres
càrrecs i responsabilitats scouts, en Ferran, ha estat Director de Programes dels
Scouts de Catalunya, Comissari Internacional de la Federació d’Associacions
Scouts d’Espanya–ASDE i Vicepresident del Comitè Mundial de l’Organització
Mundial del Moviment Scout (això es produí l’any 1999, en la 35èna Conferencia Scout Mundial
celebrada a Durban (Sudàfrica), essent el primer dirigent scout de l’estat
espanyol en ocupar un lloc en aquest Comitè). En reconeixement del seu treball
i servei, li han donat la Medalla de
Gratitud dels Scouts del Perú i la Regió Inter-americana d’Escoltisme li va
concedir el guardó més important d’aquella regió, la “Medalla de la Juventud de América” pels seus serveis a les
associacions americanes.
 |
| En Ferran Guimaraes, a baix a la dreta, en una reunió com a membre de l'Organització Mundial del Moviment Scout |
Déu n’ hi do !! on ha
arribat aquell nen que va conèixer i començà en l’ escoltisme, un estiu, a La
Garriga...
A reveure, Ferran.- Hem
iniciat la conversa, amb en Ferran, a l’hora en que els anglesos prenen el te i
la deixem, dues hores i mitja més tard, quan a la majoria dels països europeus
sopen.
Gràcies, Ferran, de tot
cor, pel teu servei, dedicació i amor a l’escoltisme. Que per molts anys ho
puguis continuar gaudint i fent.
Ja tornaren a quedar i
ens ho aniràs explicant.
Agraïment.- No hagués pogut
fer aquest post sense l’ajut, amb les fotografies i els apunts, que m’ha
facilitat en Eduard Candami. És, doncs, un treball fet a “quatre mans” i, si
tenim en compte els comentaris i aportacions d’en Ferran, el principal
protagonista, a “sis mans”. Gràcies, de tot cor, als dos.
NOTES.-
1.- L’ Eduard Candami és un veterà scout -de la
nostra època- del qual, en alguna ocasió, n’hem parlat i que ens ha facilitat,
així mateix, velles fotografies o documents per aquest blog. L’Eduard va ser
membre, des dels anys 60 del passat segle, de diferents agrupaments dels Scouts
de España: Sant Ot, Sant Miquel, Clan del Santa Mª del Mar -on fou investit Rover
Scout, el 1970, per en Joan Charlez- i el Gelabert
de Centelles,... fundant, l’any 1972, el grup Baden Powell. A finals del 1980, després d’anys d’absència de la
activitat scout, esdevingué Comissari de Sector i membre de l’ Executiva de
l’organització Scouts de Catalunya.
Actualment col·labora en diverses publicacions, actes i homenatges scouts i en una Associació Scout
catalana. Es posseïdor de l’ Ensenya de Fusta de la branca Scout.
2.- La desorientació i
prohibicions que sobre l’escoltisme provocà la guerra civil, obligà als
diferents nuclis o llocs de l’estat on aquest sobrevivia, a actuar, gairebé
d’una forma clandestina, independentment i sense coordinació entre uns i
altres. La mort d’en Juan Antonio Dimas i el desmembrament de la seva Comisaria General (que, amb nombroses
dificultats, havia intentat coordinar i mantenir la flama del que quedava de
l’organització dels Exploradores Españoles), deixà aquest organisme rector
completament desorganitzat i la seva possible acció del tot ineficaç. Això,
especialment en aquelles regions amb un més fort sentiment nacional (Catalunya,
País Valencià, Illes Balears i Euskadi), originà que l’escoltisme s’hi
reorganitzés a partit d’una orientació i unes característiques més pròpies,
autònomes i peculiars. L’escoltisme valencià es fonamentava, principalment en
“la neutralitat en matèria religiosa” tot i que a mesura que la DDE va anar
agafant força aquesta “neutralitat” es va anar perdent. Copiem de “¡
Huellas ! Cien años de Scouts de España”
d’en José Mª López Lacárcel, pàg. 184 (*): ...“En
Cataluña los diversos grupos o núcleos y asociaciones escultistas o
seudoescultistas que en los últimos veinte años (a partir del 1940) brotaron en aquella región, volvieron a
surgir con una inusitada idiosincrasia particular de ambiente nacionalista. En
la capital valenciana un grupo se considerava a sí mismo el único existente en
España. Con una oposición ferrea al sistema organitzador de los Exploradores de
España. Valencia, con posterioridad al año 1940, adopto los Boy Scouts del País
Valencià integrados en una Federación
Iberica Scout ignorada por los portugueses y españoles a excepción de una parte
de Cataluña. Ello permitió a los no partidarios de la centralización del
escultismo crear una Comisaria General Ibérica, con sede en Valencia.”...
(*).- Editat, el
desembre de 2012, per ASDE - Federación de Asociaciones de Scouts de España.
Versió a Internet: https://issuu.com/scout_es/docs/libro_huellas
3.- Noticia, amb algunes
fotografies d’ aquest campament, publicada a la revista del Districte Scout de
Barcelona Voz Scout nº 3 d’ abril de
1970.
