RECORDS I TESTIMONIATGE DE L'ESCOLTISME DE FA MÉS DE 50 ANYS

En Ferran Guimaraes en el decurs d'una conferència

TROBADA AMB EN FERRAN GUIMARAES,

vicepresident del Comitè Scout Mundial, membre del nostre antic Agrupament i un dels històrics de l’ escoltisme a Catalunya.

Va ser en Eduard Candami (1) qui em va proposar d’anar a visitar a en Ferran Guimaraes.

En Ferran és un antic membre del nostre agrupament –el Santíssim Redemptor- i un dels “històrics” que formà part dels grups scouts que, en ple franquisme, ajudaren a mantenir encesa la flama de l’escoltisme a Catalunya i a Espanya i, també, un destacat dirigent scout mundial. 

Una d’aquestes darreres fredes i humides tardes d’hivern, en Ferran, ens rep a casa seva. Fora fa fred però ben aviat, fraternalment acollits i confortablement asseguts al saló, ens sentim còmodes i disposats a preguntar poc i escoltat molt d’un l’amfitrió que ens demostra tenir una molt bona memòria i uns principis i conceptes molt clars.

Tot va començar un estiu.- En Ferran ens parla del seu “descobriment” i inicis a l’escoltisme. Va ser, possiblement l’any 1954, al lloc on estiuejava: La Garriga. El primer contacte fou, una mica com gairebé ens ha passat a tots, sense saber exactament on es ficava, ni conèixer gaire de que anava el que feien aquell grup de vailets -del poble i forasters- que, amb un mocador al coll, s’ho passaven d’allò més be fent un seguit de reunions, jocs i excursions...

Després, ja a Barcelona, continuà amb l’escoltisme amb una breu experiència amb els scouts que hi havia al Col·legi Alemany. Finalment, es va integrar a l’agrupament Sant Pau, dels Escolapis del carrer Ample, dirigit per un vell conegut nostre, en Sebastià Saperas.

Els primers grups i intents de coordinació.- Un any abans, el 1953, en Pedro Beltran havia fundat -amb un petit grup de nois- l’agrupament Santíssim Redemptor a la parròquia d’aquest mateix nom de l’ Av. Verge de Montserrat. El fulard era de tela verda, amb el ribet o cinta perimetral blanca: verd i blanc.

Una mica més tard, l’any 1956, el bisbat de Barcelona creà la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) una institució-organització que agrupà un bon nombre d’agrupaments catòlics, molts d’ells amb els “caus” o locals situats en locals parroquials.

No tots els agrupaments o grups ubicats en entitats o locals de l’Església, però, acceptaren la consigna d’entrar dins la DDE. És el cas del Sant Pau, el Sant Anton del col·legi de les Escoles Pies de la Ronda Sant Antoni, comandat per en Josep Bermejo, el Sant Ignasi del barri del Clot -creats pocs anys abans- o el mateix Santíssim Redemptor que, com a més antic, feia una certa coordinació entre tots ells.

Tots aquests grups constituïen el nucli català dels anomenats Scouts Católicos de España. Aquesta experiència organitzativa, però, durà poc; entre d’ altres motius per la desfeta d'alguns agrupaments -el Sant Pau, primer i el Sant Anton, després- i, també, per la pressió dels Antics Exploradores de España -aplegats al Centro Cultural Santiago (vinculat a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja) del Carrer del Pi- per a que la nova organització no fos catòlica.

Amb un cert somriure en Ferran recorda que, a conseqüència de la desfeta del Sant Pau, amb alguns companys d’aquest agrupament formaren, durant un temps, una autoanomenada “Patrulla scout Internacional” -integrada per nois procedents de diferents països: un brasiler, un veneçolà, un portuguès, un mexicà... i alguns catalans-.

Pocs anys després, a partir de gent procedent dels desapareguts Sant Pau i del Sant Anton, però també del Santíssim Redemptor, en Josep Bermejo, posà en marxa el Sant Llorenç, a la parròquia d’aquest nom del carrer d’ Entença. El fulard d’aquest nou grup era de color blau cel, amb la cinta perimetral groga: blau i groc.

A la foto, de dreta a esquerra: en Ferran Guimaraes, el Sr. Enric Vilaplana
(aleshores Comissari del Districte de Barcelona) i l' Antoni Asensio
amb un grup d'escoltes, els primers anys seixanta del segle passat

En Ferran, ens explica, que ell també en formà part, arribant a ser-ne el cap de la patrulla Lleons (en Joan Charlez ho era de la dels Castors, de la qual en formà part el -encara ara- company del nostre Clan, Llorenç Cabrol). Als scouts més grans de 16 anys els arribà el moment d’entrar al Clan, en Ferran recorda que era el seu cas i com que al Sant Llorenç aquesta unitat encara no existia s’incorporà al del Santíssim Redemptor. Fins que, al cap d’un temps, deixà -per poc temps- l’escoltisme.

A partir d’aquí entrem en un període força interessant pel que respecta al desenvolupament del que, més endavant, serien els Scouts de España a Catalunya.

Scouts de España.- L’any 1959, els agrupaments Santíssim Redemptor i el Sant Llorenç s’acabaren fusionant, acordant mantenir el nom del més antic, el Santíssim Redemptor, i traslladant-se al carrer d’Entença. És també en aquest moment quan, integrant colors dels dos agrupaments, neix un nou fulard -el que molts de nosaltres recordem-: fons verd (del Santíssim Redemptor) i la cinta perimetral groga (del Sant Llorenç): verd i groc.

El mes d’abril de 1960, els del Santíssim Redemptor, publiquen el primer número de Barcelona Escultista, la revista del grup.

És en aquest període que aquests grups, cercant una coordinació amb d’altres de semblants, contacten amb en Joan Molins Agustí, un dels elements més actius dels “Boy Scouts del País Valencià” (2) amb una gran experiència com a Executiu Professional de la Oficina Scout Iberoamericana. Joan Molins mantenia, també, una certa relació amb l’anomenada “Comisión Nacional de Reorganización del Escultismo Español” que, des de finals del 1950, estava intentant aplegar els diferents nuclis de l’escoltisme dispersos per l’estat.

És a partir d’aquesta aproximació amb en Joan Molins que, aquests grups barcelonins (excepte el Santíssim Redemptor que, inicialment, en va voler estar al marge), començaren a autoanomenar-se Scouts de España. Els grups barcelonins (Hernan Cortés i Sant Jaume), el de Terrassa (Sant Jordi, fundat el 1959) i un que hi havia a Cerdanyola constituïren a Catalunya una, podríem anomenar, “zona” scout.

Per la Setmana Santa de l’any 1961 es celebrà, a la Plana Novella del massís de Garraf, el primer campament (després de la Guerra Civil) dels Scouts de España a Barcelona, amb grups de Barcelona -entre els quals també hi participà el Santíssim Redemptor- i de Terrassa (3).

Potser va ser l’important influència, aleshores, de l’Església Catòlica sobre el règim o una certa “relaxació” -en determinats aspectes- de la política repressiva del franquisme; però el cert és que, a partir dels passats anys 60, l’escoltisme a l’estat espanyol passà d’una etapa de prohibició i, gairebé, clandestinitat (oficialment era il·legal) a un període d’una certa tolerància. Va ser una etapa de creixement en el nombre d’agrupaments, principalment de la DDE on, en moltes parròquies, gràcies també a una nova generació de rectors i vicaris i a l’”obertura” que suposà, a partir del 1962, el Concili Vaticà II s’hi crearen molts grups d’escoltes.

 

Tropa del Santíssim Redemptor, possiblement, l'any 1962. Al mig, amb camisa clara, en Pedro Beltran

En la nostra organització, proporcionalment i en menor mesura, aquest efecte també es produí. Del grup matriu, el Santíssim Redemptor, en varen anar sortint d’altres: l’any 1960, en Ferran Guimaraes, retorna als scouts per a crear, a la parròquia de Sant Joan Mª Vianney del barri de Sants, un nou agrupament l’Hernan Cortés que, després, canviarà aquest nom pel de Sant Ot ; el 1961 el Santíssim Redemptor es trasllada -de nou- de local, marxen del carrer d’Entença per anar a ocupar una part de la seu que la Congregació Mare de Déu de l’Estrada tenia a la Gran Via, prop de la plaça de Tetuan. El 1962, és en Josep Bermejo qui deixà el Santíssim Redentor per fundar el primer grup (desprès de la guerra civil) de scouts marins d’Espanya: el Gelabert de Centelles i, cap el 1964, serà en Joan Charlez qui ho farà, tot donant suport a un grup de pares del barri del Born, per a fundar el Santa Mª del Mar. Un any després, el 1965, també del Santíssim Redemptor, en marxà en Oscar del Valle per a crear el Moctezuma, de molt curta vida.

En Ferran Guimaraes -el més alt, al mig-, amb d'altres scouts,
 a mitjans dels passats anys seixanta.

ASDE.- El juny de 1962, en una reunió a Saragossa amb representats d’alguns nuclis escultistes d’arreu d’Espanya, es creà la Asociación Scouts de España (ASDE), amb en Enrique Genovés com a Comissari General provisional, en Fernando Estrada com a Comissari del Districte de Barcelona i en Josep Blanes com a Comissari del Districte de Terrassa.

Grup Sant Jordi de Terrassa, amb el locutor Soler Serrano, a començaments del 1963. 
Els scouts de Barcelona i de Terrassa havien tingut una destacada intervenció, prestant servei 
d'ajut, en les malaurades inundacions del Vallès del setembre de 1962. A la dreta de la foto, 
hi podem veure l'aleshores Comissari del Districte de Terrassa, Josep Blanes, i una mica 
més a l'esquerra -entre scouts- en Fermí Garcia.

Scouts col·laborant, fent el cordó de seguretat -sota una intensa pluja-, en la recollida
 de diners de la Campanya Benefica de Radio Barcelona a rel de les inundacions del
Vallès de setembre de 1962. (Retall de l'arxiu de Mª Rosa Cabrol, que apareix amb la
 seva mare entre els dos scouts; el senyor gran -amb boina- que hi ha al costat d'un
 dels scouts és l'avi, Llorenç Cabrol, dirigent dels antics Exploradores de España
 a Barcelona. Observeu l'insignia de l'ASDE als uniformes)  

Els agrupaments que ja formaven part de la “zona” catalana dels Scouts de España i el recent creat Gelabert de Centelles als quals s’hi afegí -una mica més tard- el Santíssim Redemptor, s’adheriren a aquesta nova Associació, l’ASDE.

Nosaltres, però, ho deixem aquí perquè, pensem, que això ja forma part d’una altra història...

En Sebastià Saperas, el segon per l'esquerra, en una reunió amb
 els Caps de Patrulla del Santíssim Redemptor, al campament
de Setmana Santa cel·lebrat a Campins l'any 1963

“Qualsevol temps passat va ser millor”... ? .- La conversa  passa dels vells records als mètodes i a la manera concreta d’entendre i aplicar -abans i ara- els fonaments i la pràctica de l’escoltisme. Coincidim en valorar com a positiva la metodologia emprada -per l’organització i molts dels caps d’aleshores- i l’exercici d’uns valors que segur, la majoria, en diferents situacions i circumstàncies de la nostra vida, hem procurat mantenir i tenir en compte.

Recordem -el moment social i polític que actualment estem vivint hi ajuda...- també, que tot i incloure dins d’aquests principis el concepte: Pàtria (que alguns entenien com el foment del sentiment espanyol), aquest, no era incompatible amb aquells de nosaltres que teníem un sentiment, diguem-ne, més català o més internacionalista. Mai ens sentirem, dins dels nostres agrupaments, “adoctrinats” (ni política, ni religiosament), fins i tot, recordo que al nostre grup -tot i que la majoria vivíem en un entorn, molt influenciat i formalment, catòlic- hi havia, sense cap mena de problema, jueus i protestants.

El tipus d’escoltisme que practicàvem era molt semblant, pel que veiem en les revistes i publicacions que podien arreplegar, al que existia en molts altres països. I això ens ajudava a entendre allò de la germanor scout mundial.

Vicenç Cabré, a l'esquerra, i Eduard Candami, a la dreta, en una
 cerimònia de Promesa, la Setmana Santa de 1970, a El Figaró.

Tot i que hi havia uns principis i normes comunes (el famós P.O.R -Principis, Organització i Reglament) “d’obligat compliment” hom percebia l’autonomia de cada grup i, dins del grup, de cada unitat, de cada patrulla i de cadascun de nosaltres. I és que la disciplina scout no és, necessàriament, una disciplina rígida, imposada. L’escoltisme respecta i te molt en compte, la llibertat individual. La disciplina scout és una disciplina de convenciment, de coordinació, d’organització; la indispensable perquè l’obra col·lectiva -el joc, la reunió, l’excursió, el campament, el grup, l’organització, el projecte o treball comú...- sigui eficaç. En general, en els caps, hi veiem i valoràvem el bon exemple i el recolzament: allò de que “el gran (o veterà) ensenya al més petit (o novell)”.

Tot i que, recordem amb una certa tristor, no sempre va ser així. Malauradament, a alguns, ens tocà viure moments i circumstàncies -certament molt puntuals- en les quals “la fraternitat, l’altruisme, l’esperit i el bon fer scout” quedaren amagats darrera determinats personalismes, desavinences o inexplicables ressentiments... No sempre, doncs, qualsevol temps passat ha estat millor... A la vida i en les relacions entre els humans, inevitablement, aquestes coses existeixen, passen i cal saber superar-les.

Esperit de servei, aquí i arreu del món.- En Ferran no en fa ostentació però, al llarg de la conversa, parla de contactes, bon amics i trobades scouts internacionals. I és que, en Ferran Guimaraes, ja des dels seus primers càrrecs dins l’escoltisme, ha estat una persona generosa amb els seus coneixements i amb una permanent voluntat de servei.

En Ferran Guimaraes, el primer de la dreta, en una trobada amb membres
de l'Executiva de la Federació d'Associacions Scouts d'Espanya-ASDE.

Entre molts altres càrrecs i responsabilitats scouts, en Ferran, ha estat Director de Programes dels Scouts de Catalunya, Comissari Internacional de la Federació d’Associacions Scouts d’Espanya–ASDE i Vicepresident del Comitè Mundial de l’Organització Mundial del Moviment Scout (això es produí l’any 1999, en la 35èna Conferencia Scout Mundial celebrada a Durban (Sudàfrica), essent el primer dirigent scout de l’estat espanyol en ocupar un lloc en aquest Comitè). En reconeixement del seu treball i servei, li han donat la Medalla de Gratitud dels Scouts del Perú i la Regió Inter-americana d’Escoltisme li va concedir el guardó més important d’aquella regió, la “Medalla de la Juventud de América” pels seus serveis a les associacions americanes.

En Ferran Guimaraes, a baix a la dreta, en una reunió com a membre
de l'Organització Mundial del Moviment Scout

Déu n’ hi do !! on ha arribat aquell nen que va conèixer i començà en l’ escoltisme, un estiu, a La Garriga...

A reveure, Ferran.- Hem iniciat la conversa, amb en Ferran, a l’hora en que els anglesos prenen el te i la deixem, dues hores i mitja més tard, quan a la majoria dels països europeus sopen.

Gràcies, Ferran, de tot cor, pel teu servei, dedicació i amor a l’escoltisme. Que per molts anys ho puguis continuar gaudint i fent.

Ja tornaren a quedar i ens ho aniràs explicant.

Agraïment.- No hagués pogut fer aquest post sense l’ajut, amb les fotografies i els apunts, que m’ha facilitat en Eduard Candami. És, doncs, un treball fet a “quatre mans” i, si tenim en compte els comentaris i aportacions d’en Ferran, el principal protagonista, a “sis mans”. Gràcies, de tot cor, als dos.

NOTES.-

1.-  L’ Eduard Candami és un veterà scout -de la nostra època- del qual, en alguna ocasió, n’hem parlat i que ens ha facilitat, així mateix, velles fotografies o documents per aquest blog. L’Eduard va ser membre, des dels anys 60 del passat segle, de diferents agrupaments dels Scouts de España: Sant Ot, Sant Miquel, Clan del Santa Mª del Mar -on fou investit Rover Scout, el 1970, per en Joan Charlez- i el Gelabert de Centelles,... fundant, l’any 1972, el grup Baden Powell. A finals del 1980, després d’anys d’absència de la activitat scout, esdevingué Comissari de Sector i membre de l’  Executiva de l’organització Scouts de Catalunya. Actualment col·labora en diverses publicacions, actes i  homenatges scouts i en una Associació Scout catalana. Es posseïdor de l’ Ensenya de Fusta de la branca Scout.

2.- La desorientació i prohibicions que sobre l’escoltisme provocà la guerra civil, obligà als diferents nuclis o llocs de l’estat on aquest sobrevivia, a actuar, gairebé d’una forma clandestina, independentment i sense coordinació entre uns i altres. La mort d’en Juan Antonio Dimas i el desmembrament de la seva Comisaria General (que, amb nombroses dificultats, havia intentat coordinar i mantenir la flama del que quedava de l’organització dels Exploradores Españoles), deixà aquest organisme rector completament desorganitzat i la seva possible acció del tot ineficaç. Això, especialment en aquelles regions amb un més fort sentiment nacional (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Euskadi), originà que l’escoltisme s’hi reorganitzés a partit d’una orientació i unes característiques més pròpies, autònomes i peculiars. L’escoltisme valencià es fonamentava, principalment en “la neutralitat en matèria religiosa” tot i que a mesura que la DDE va anar agafant força aquesta “neutralitat” es va anar perdent. Copiem de  “¡ Huellas !  Cien años de Scouts de España” d’en José Mª López Lacárcel, pàg. 184 (*): ...“En Cataluña los diversos grupos o núcleos y asociaciones escultistas o seudoescultistas que en los últimos veinte años (a partir del 1940) brotaron en aquella región, volvieron a surgir con una inusitada idiosincrasia particular de ambiente nacionalista. En la capital valenciana un grupo se considerava a sí mismo el único existente en España. Con una oposición ferrea al sistema organitzador de los Exploradores de España. Valencia, con posterioridad al año 1940, adopto los Boy Scouts del País Valencià  integrados en una Federación Iberica Scout ignorada por los portugueses y españoles a excepción de una parte de Cataluña. Ello permitió a los no partidarios de la centralización del escultismo crear una Comisaria General Ibérica, con sede en Valencia.”...

(*).- Editat, el desembre de 2012, per ASDE - Federación de Asociaciones de Scouts de España. Versió a Internet: https://issuu.com/scout_es/docs/libro_huellas

3.- Noticia, amb algunes fotografies d’ aquest campament, publicada a la revista del Districte Scout de Barcelona Voz Scout nº 3 d’ abril de 1970.