COMPROMÍS SOCIAL

“IAIOFLAUTES”, avis activistes socials

Al diari LA VANGUARDIA d’aquest passat diumenge dia 12, en el suplement VIURE, hi apareix un article d’en Luis Benvenuty titulat “Ara són els nostres temps” amb un subtítol aclaridor: “L’activisme social dels “iaioflautes” il·lustra una nova manera de veure la participació ciutadana entre els més grans” (1)

El periodista els va anar a trobar al lloc on, normalment, es reuneixen: l’Ateneu Roig de Gràcia que hi ha al carrer Ciudad Real número 25. Penso que algunes de les coses que s’hi diuen son prou interessants, per això m’he permès reproduir-ne aquí alguns fragments.

“Els iaioflautes es van donar a conèixer fa poques setmanes quan van passar un matí a la sucursal d’un banc. La van prendre. Com que el més jove té seixanta anys i escaig la policia no es va atrevir a desallotjar-nos, diu una dona entre rialles entremaliades. Després van ocupar la seu, al Passeig de Gràcia, d’una agència de qualificació. Més tard van segrestar un autobús -de la línia 47- per protestar contra les noves tarifes. Contra les praxis que van esfondrar l’economia. Pel futur dels seus nets. Pel de tota la gent, argumenten.”

Sobre l’origen del mot “iaioflautes”, nom amb el que s’autoanomena el grup diu:  “ Cinc avis dinaven en un restaurant xinès i van escoltar Esperanza Aguirre que qualificava de “rastaflautes” els del 15-M. Llavors se’ls va ocórrer la idea de crear el grup Iaioflautes.”

“Alguna cosa està canviant al món de les persones grans. Ho explica Mercè Pérez Salanova, psicòloga i investigadora de l’Institut de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els “iaioflautes” són un fenomen que cal estudiar, el reflex d’un punt d’inflexió de la nostra societat, una punta de llança.

Fins ara, les reivindicacions dels més grans han estat principalment les d’un lobby, les d’un grup de pressió que lluita pels seus propis interessos.

Però els iaioflautes plantegen les seves reivindicacions a favor d’una societat millor, més justa per a tothom. No demanen per a ells, sinó per als altres, subratlla Mercè Pérez Salanova. I a més ho fan de manera gregària, espontàniament, junts.

La psicòloga reconeix que, en qualsevol cas, els iaioflautes, els de la Comissió de Gent Gran del 15-M o els okupes pensionistes del CAP de Marina no representen la majoria de la gent gran de la nostra societat. No obstant això, aquests col·lectius semblen marcar un canvi de tendència que es preveu que s’intensificarà aviat, auguren una nova manera d’entendre el compromís social i la participació ciutadana. Les noves tecnologies i les xarxes socials els faran adonar-se que no estan sols al món, que moltes altres persones pensen igual que ells, que poden contactar i organitzar-se.

A més, afegeix Pérez Salanova, internet els serveix i els servirà per alimentar l’impacte de les seves activitats, per sentir que estan fent una cosa important, per donar-se a conèixer i transcendir la simple anècdota. De fet, entre la ciutadania, de moment, causen indiferència. Hi ha qui els admira i els dona suport i altres que els miren amb objeccions, amb un somriure irònic, alguns fins i tot amb menyspreu. Com si aquests avis no sabessin comportar-se com han de fer-ho les persones grans.

I és que, continua la investigadora de l’Institut de l’Envelliment, aquesta societat homogeneïtza els més grans, quan la realitat és que les diferències augmenten amb el temps. Els “iaioflautes” compleixen una doble funció: assenyalen problemes socials i mostren que hi ha moltes maneres de fer-se gran. I tot això contribuirà a una millor comunicació intergeneracional."

En les mateixes pàgines del diari, en un requadrat, s’explica les accions “en solitari” d’uns altres avis:

“ Però els iaioflautes no són els primers septuagenaris lliurats a una causa comuna. Des de fa deu anys Miquel Sánchez es dedica a marcar les rajoles fluixes del barri del Poblenou. Primer ho feia amb un aerosol. Ara hi enganxa uns adhesius (en una foto se'n llegeix un que diu PELIGRO !!!!) de disseny original. I ha muntat i presideix la Plataforma d’Usuaris de la Via Pública. Totes les despeses han anat sempre a càrrec de la seva butxaca. I el badaloní Josep Valls, fart de veure com es feia malbé, va pintar pel seu compte el Pont del Petroli. També va asfaltar el seu carrer amb les seves pròpies mans. Cap d’ells no ha demanat res a canvi i, a diferència dels nous avis contestataris, Sánchez i Valls emprenen les seves iniciatives sols. Poden desvetllar suports i simpaties, però a l’hora de la veritat només es tenen a ells mateixos. Són llops solitaris."

Per damunt de les simpaties, l'indiferència o el rebuig que les accions que aquets iaioflautes puguin generar si que crec cal reconèixer el seu lloable esperit  i activisme de compromís social. Enhorabona !!

NOTA.-

(1)   Luis Benvenuty i Ana Macpherson. LA VANGUARDIA, diumenge 12 de febrer de 2012, suplement VIURE pàgs. 1 a 3.