CRÒNICA DE LA 37ena XXR

“Porta la bossa i emporta’t la brossa”

Un raid Xino - Xano per la serralada de Marina

...amb etiqueta ecològica.

Un altre cop em toca escriure la crònica d’una Xino – Xano essent el menys adient per fer-ho.

Soc l’individu (per dir quelcom) menys adient per haver estat l’organitzador de la sortida, que per tant no puc tenir una visió imparcial del esdeveniment, i perquè si dic que veritablement no he quedat satisfet ho atribuireu a la meva falsa modèstia. Mala peça tinc al teler.

Intentaré relatar-vos amb el rigor més gran de que jo sigui capaç com ha anat la passejada del dijous 9 de maig. El dia ha començat, pel que fa a nosaltres, a les vuit del matí a la plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet. Dic pel que fa a nosaltres, perquè el Xinoxanaires més matiners em diuen que a tres quarts de vuit del matí, els carrers ja eren posats. Es veu que com que es tracta de una vila molt treballadora els posen ben d’hora, ben d’hora.

Amb una precisió digne dels transports suïssos l’autobús B14 ha fet entrada a la parada a les 8:37, i amb una sincronització que només es dona en la gent que ha estat escolta l’Elena Iniesta i el Pedro eren a dintre perquè l’havien agafat a les 8:10 al origen de la línia.

Als voltants de les nou hem començat a caminar des del cap de munt de Can Franquesa, final de la línia que ens ha estalviat els carrers costeruts del barri de Singuerlin. Una pista de terra, de pendent considerable sense arribar al qualificatiu de penitencial, ens ha dut fins la torre de guaita dels bombers forestals de la cota 246 en escassos 20 minuts. 

Com que ja era l’hora d’esmorzar, una de les fites de les nostres XXR, ens hem lliurat al noble esport de la gimnàstica en les modalitats d’exercici de barres mandíbulars i aixecament de botes vinícoles. En acabar la gimnàstica ens hem pres els cafès rituals i les “gotes” tradicionals.

El primer fiasco de dia va ser que la humitat que us havia pronosticat i que si que va fer acte de presència, es va conxorxar amb una manca de vent que no us havia pronosticat donant com a resultat una mena de calitja que quasi impedia la visió de l’espectacle de la magnitud de l’àrea metropolitana. Si veure-ho era difícil, que us he de dir de fer fotos!

Un cop restaurades les forces, vàrem anar carenant fins al poblat ibèric de Puig Castellar. Lloc emblemàtic de Santa Coloma i que en rebre diàriament un número de visites considerable ens va fer possible collir la primera deixalla del dia i amb això començar la nostra èpica creuada contra la contaminació silvestre. 

En la visita del poblat, les explicacions van córrer a càrrec dels nostres historiadors vocacionals, en Pep Arisa i en Llorenç Cabrol, ajudats pels plafons informatius que el Museu Torre Valldovina de Santa coloma de Gramenet va instal·lar en el seu esforç per museitzar el paratge.

En el camí cap a l’ermita de Sant Climent ens hem endut el segon fiasco, us havia gairebé promès que no ens mullaríem, i ens han caigut unes gotes. No de licor, com cal en l’esmorzar, sinó de pluja. Poques, és cert, però prou per fer-nos posar la caçadora impermeable o obrir el paraigües. Superat el lloc concret on s’estava el núvol que ens “xafava la guitarra” i el pronòstic a mi en particular, vàrem arribar a una ermita que no té cap interès arquitectònic i que no es pot visitar el seu interior.

De camí a Sant Onofre haguéssim pogut introduir un pel d’aventura al recorregut de la 37ena XXR, seguint el viarany que carena a través del bosc des de Sant Climent a Sant Onofre, com ja havia fet jo en la preparació de l’excursió, però després de l’enquesta de tria de menú no vaig gosar de preguntar-vos si us venia de gust un tram de sender feréstec i perdedor. És per això que vàrem anar pels carrers de l’urbanització La Vallensana trepitjant asfalt i ciment. Recuperada la pista de terra, en pocs metres arribem a l’Ermita de Sant Onofre, lloc d’aplecs tradicionals de Santa Coloma, Badalona i crec que també de Montcada. Contràriament al que és costum, en Josep Maria no en tenia la clau, (tampoc tenia l’obligació) i ens vàrem quedar amb les ganes de visitar una ermita que possiblement sí tenia interès. És un altre dels motius pels que com us he dit a principi no n’estic satisfet de l’excursió, però ho sento no vaig poder saber qui tenia la clau.

La foto "oficial". Falten l'Enric i la Carme. 

Vàrem aprofitar l’ampli espai per fer una foto de grup, comptant que després a la Murtra amb l’Enric i la Carme, faríem la definitiva, però com que no menjo prou “cues de pansa” no em vaig recordar més. Tercer fiasco del dia, la foto va ser contra llum perquè la façana de l’ermita és orientada a ponent, i la difosa lluminositat proporcionada pel cel cobert no feia evident que el fons era més clar que el primer pla. No sé jo si el “Photoshop” ho podrà adobar.

Feta la foto que després es convertiria en “la oficial” i establertes les comunicacions amb el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra per avisar de la nostra arribada imminent i amb el restaurant per confirmar el número de comensals, vàrem iniciar el descens “a tomba oberta” per les dreceres relliscoses que ens portaren directes a la porta del Monestir. Aquí els bastons que vàrem recomanar en la convocatòria ens van salvar de més d’una i de dues caigudes (les dues que havia fet jo en la preparació). Una novetat d’aquesta Xino Xano, en Joan Simarro, que fent cas al suggeriment de l’assemblea portava la farmaciola, no es va haver d’estrenar.

Arribats doncs al Monestir sans i estalvis, ens estaven esperant l’Enric i la Carme que ja hi eren al claustre. 

Tot seguit na Joana Estradé, membre de l’Associació d’Amics de la Murtra ens va guiar acurada i intensivament al llarg i ample de tots els racons del Santuari. La visita, que havia de durar aproximadament una hora, com que ens vàrem “portar bé” i, cal dir-ho, va haver-hi sintonia, empatia, bona química, o com els agrada dir als més esnobs, molt “feeling”, es va allargar quasi mitja hora més perquè la Joana ens va voler mostrar el racó a on els mestres artistes treballen voluntàriament en la restauració de les peces de museu (recuperades en el lloc o procedents de donacions) que embelleixen el Monestir o s’incorporaran al patrimoni en un futur.

Aquesta interessantíssima visita no només va fer descobrir a la majoria un lloc insospitat tant a prop de Barcelona, sinó que a mi, que ja ho coneixia, em va salvar la logística de tota la sortida. Durant tot l’itinerari vàrem anar fent sense presses conscients que a part de fer honor a l’esperit xinoxanaire de les nostres excursions, no podíem arribar abans de les tres de la tarda al restaurant. Pels qui no estigui familiaritzat amb les cases de menjars els hi he de dir que aquests establiments no poden de cap manera dir al parroquià de cada dia que no el pot servir perquè una colla de "iaios" motxilers i desvagats els hi ha pres el lloc. I si a sobre son jubilats que cobren dels qui com el dit parroquià que encara cotitza, ni us ho explico!!

El cas és que en acabar la visita i després d’un últim passeig de poc més de tres quart d’hora vàrem arribar a Ca n’Armengol a les tres tocades, després de 10,34 quilòmetres i sis hores i quart (incloent aquí el temps d’esmorzar i les visites) i oh sorpresa! El senyor Armengol (no sé si el pare o el fill) ens ha preparat taula llarga per tota la colla en un menjador separat per a nosaltres sols, tal com ens havia recomanat amb el menú de diumenge.

Llavors, les cerveses tradicionals, els brindis de rigor, el gaudi de sentir-nos vius, les fotos per fer-ho palès i el dinar (de menú diari, això sí), és a dir, el veritable objectiu de totes les nostres trobades, de les que les XXR és només l’excusa.

Us he dit al començament que no havia quedat satisfet del resultat de la 37ena, i és que en l’ànsia de complaure a tothom vaig proposar-vos una enquesta sense parar compte que mai plou a gust de tots.

Va ser per això que veien el caire que anaven prenent les respostes vaig enviar-vos A QUATAR sense parar compte que algú s’ho podia prendre seriosament.

Elena i Pedro, ho sento, no era la meva intenció.

Text: Joan Miquel
Fotos:  Arisa, Bosc, Cortés, Escobedo, Simarro, i Terrones (Per ordre alfabètic i de quantitat)