CRÒNICA DE LA TROBADA-SOPAR D'ESTIU 2013

 

 

SOPAR, A LA FRESCA, EN UN PATI DE GRÀCIA

A les nou clavades, puntuals, travessem els menjadors de EL REBOST DE LA PLANA fins al pati interior on ja hi tenim la taula parada. Alguns ja fa estona que s’esperen asseguts en les taules que hi ha davant l’entrada del restaurant i que ocupen un dels racons de la tranquil·la plaça Trilla.

A mitja tarda ha fet un xàfec que ens ha fet témer el pitjor; a les vuit, però, el cel s’ha aclarit i ara, fins i tot, la temperatura i l’atmosfera del capvespre és més fresca i transparent.

  

El restaurant, en aquests moments encara amb pocs clients, pinta be. El personal sembla agradable, les taules ben parades i totes les parets guarnides amb un munt de quadres que acompanyen i donen un toc de color a l’entorn. Sortim al pati. El primer que ens crida l’atenció és la nostra taula, en forma d’U, que ocupa bona part de l'espai, a l’”ombra” d’uns vells llimoners i protegida de les possibles mirades dels veïns -que, suposem, hi ha més amunt-  per uns grans para-sols.

Anem ocupant  -en una barreja de tria voluntaria i atzar- els diferents seients. La majoria dels comensals ens veiem sovint –fonamentalment per les sortides xino-xano, les de primavera o les de tardor-; amb d’altres, un cop l’any, pel sopar d’estiu i amb alguns (com en Jordi T., la Isabel N. i en Josep F.) ens hem retrobat de nou –en aquesta trobada- després de molts i molts anys. Aquest és un dels objectius i, si m’ho permeteu, l’encant i el valor d’aquestes trobades-sopar d’estiu.

 

 

 

 

 

De sobte, uns “homes de negre”, ens trenquen aquests pensaments i emocions i ens retornen a la realitat: “...vi blanc, negre o rosat ?”, “...vol aigua ?”, pregunten. Triem, amb una recomanació però: “... deixi alguna ampolla de Rioja però preferim vins dels país”. El cambrer hi està, també, d’acord. Tots contents.

 

Com a pròleg del sopar, a petició d’alguns dels assistents i per a que ho anem rumiant al llarg de la nit, la Gemma ens posa al corrent sobre la “Cadena humana” –oficialment, Via Catalana cap a la Independència- que l’ANC i bona part del poble de Catalunya pensa fer el proper Onze de Setembre, unint ma amb ma els 400 quilòmetres que hi ha entre el Pertús i Alcanar. Acordem participar-hi com a col·lectiu. La Gemma, en Jaume i la Montserrat T., membres tots ells de l’ANC, ens aniran informant sobre els detalls i els possibles trams de la “cadena” on la nostra presència pot ser més necessària i útil.  Aneu mirant, de tant en tant, el correu electrònic.

 

Sense cap toc de cornetí, de xiulet o de sirena previ, d’una manera espontània i unànime, donem inici a l’ àpat. Tot conversant ens servim les amanides que, com una mena de “centres de taula”, tenim ja estratègicament repartides entre els comensals. Van venint, progressivament, els altres plats “a compartir” de la primera part del sopar: torrades amb tomàquet, camembert fregit amb salsa de mores, verdures a la brasa amb salsa romesco, “chocos” fregits a l’andalusa,... Tot –a parer d’aquest cronista- molt al seu punt i bo. Ara vindran, tot i que alguns ja comencem a estar tips, els plats triats per a la segona part. Carn (confit d’ànec o “solomillo” a l’Oporto) o peix (bacallà a la llauna o suquet de lluç) son les diferents opcions que hom ha pogut escollir. La gent del meu “sector” de la taula, diuen, que tot està molt be i bo.

 

 

Al llarg de la nit, segurament estimulades pel menjar i els “vins del país”, les converses -“acotades” per l’obligada disposició de cadascun de nosaltres en la taula- es van animant. Parlem de records però, també, de projectes de present i de futur i de com està el país... !. Alguns, fins i tot, s’aixequen del seu lloc per a fer fotografies o, puntualment,  “ficar cullerada” en alguna conversa de l’altre extrem de la taula. No tenim la sensació, però, de fer gaire fresa. Uns targetons ens adverteixen que l’Ajuntament (per a facilitar el descans dels veïns) obliga a tancar la terrassa-pati a les 24 h. Disciplinats, a aquesta hora, abandonarem el lloc.

 

 

 

 

 

Seguint el “programa” del sopar arribem als postres. Al meu llaminer parer, fluixos: Xarrup de llimona o Tiramisú, però bons i, a més, acompanyats –de forma generosa- de cava. Un cava que permet un brindis –ben merescut- en honor als “navegants” i, molt especialment, al seu feliç retorn (sans i estalvis) del viatge, en veler, des de Mataró fins Almeria i tornar. I, també, per la salut de tots, els qui som aquí i els qui –per diferents raons- no han pogut venir.
 

Rematem l’àpat amb els cafès, “carajillos” o infusions i el Sopar-trobada 2013 amb la preceptiva i obligatòria fotografia oficial que immortalitzarà, gràficament, l’acte.

Pràcticament a les dotze en punt deixem el local. Ens acomiadem, penso que satisfets. Satisfets per haver gaudit d’una oportunitat més per a retrobar-nos i  anar, així,  “regant”  i mantenint ben viva la nostra vella amistat. Que per molts anys ho puguem continuar fent.

No voldria tancar aquesta crònica sense agrair, en nom de tots, a en Josep Mª i a la Montserrat B. la feina d’organització d’aquesta Trobada-Sopar i a tots i a totes –alguns vinguts de lluny- la vostra presència i participació.

Salut i bones vacances d’estiu.

Text.- Pep.

Fotografies.- Jaume i Enric.