CRÒNICA DE LA 44ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA HISTÒRICO-LITERARIA PELS VOLTANTS DEL BRULL

O QUAN, TOT I GAUDIR DE LA PASSEJADA, NO SEMPRE S’ACONSEGUEIXEN TOTS ELS OBJECTIUS PREVISTOS

Ja ho diuen, no us fieu mai de la propaganda. La crida-anunci a la 44ena Sortida Xino-Xano acabava amb la següent frase: Tot plegat una excursió molt variada, sense gaires desnivells i força fàcil. Variada, potser si, tot i que hem passar tres o quatre vegades per la mateixa masia...; sense gaires desnivells, mentida podrida !! i de fàcil, rés de rés, ens hem perdut fins a l’extrem de no poder assolir el principal objectiu de l’excursió: visitar el poblat i la muralla ibèrica del Turó de Montgròs. Expliquem, per a que en quedi constància (i no es torni a repetir...), com ha anar tot plegat.

Ben d’hora, ben d’hora..., a les set del matí, plovia. Després, el dia s’ha aguantat i hem pogut fer la sortida sense mullar-nos, ni –evidentment, a mitjans de gener- passar calor, ni suar gaire.

Disciplinats, a 2/4 de 9 arribem tots i totes a l’aparcament que hi ha davant l’església del Brull. Un cop saludats, ens enfilem fins el turonet on hi ha les restes del castell i, a la Font de Sant Martí, esmorzem. És el nostre esmorzar tradicional a partir dels entrepans de cadascú i els complements comunitaris: vi, olives, coca casolana (molt bona, per cert), llaminadures, “pa de figues”, cafè, llet i “gotes”.

Feta aquesta primera i important feina, comencem la caminada. Després de l’església parroquial de Sant Martí i el castell del Brull, tots dos del segle XI, el primer punt destacable del recorregut d’avui és la casa i l’església de Casademunt (1). Ens hi aturem uns minuts per a fer un breu recordatori al poeta Bartomeu Rosselló-Porcel que morí en aquest lloc, el 5 de gener de 1938, als 24 anys (2).

Continuem. Quan som a Can Serrà, una endreçada casa en un lloc privilegiat, ens desviem per anar a buscar la tanca del Camp de Golf “Osona–El Muntanyà–El Brull” que anirem vorejant fins a trobar el Sot de les Merles.

A l’altre costat de la tanca, gairebé al mig dels cuidats prats, els turons i els estanyols hi ha la vella masia de l’Estanyol transformada, ara, en seu social i restaurant del Club de Golf.

Un cop som al Sot de les Merles se’ns planteja el primer dubte; l’itinerari que hem tret d’internet diu que hem de travessar el torrent i continuar per l’altre costat fins a trobar el Sot de les Bigues i, des d’allà seguir la ruta –per diferents camins- fins al Turó de Montgròs. No hi ha cap senyalització i, amb l’ajuda del mapa de l’Alpina, pensem que ens en sortirem.

Arribem a un mas abandonat que identifiquem, tot i que amb alguns dubtes, erròniament amb La Fàbrega –de fet és el Raurell- i baixem fins a un Sot –que pensem que és el de les Bigues, quan en realitat és la part alta i menys engorjada del Sot de l’Afrau-. Dos greus errors (que assumeixo jo que, com que era el qui portava el mapa, m’he auto erigit en guia de la colla) i que ens malmetrà el principal objectiu de l’excursió: la visita a la Muralla de Montgròs. Quan som al llit d’aquest darrer torrent pugem per l’altra riba convençuts de que aviat trobarem la pista que porta a les Muralles del Turó de Montgròs. Anem, amunt i avall, per una pineda tot buscant el poblat ibèric i on en realitat arribem –de nou- és a la masia del Raurell (3). Estem, ara, segurs d’allà on som. A la muntanya del davant, de la qual ens separa els verticals cingles del Sot de l’Afrau, hi veiem el que semblen unes muralles i una gran lona de color blau. El poblat iber deu ser allò, diuen alguns.

Anem carenant per dalt del serrat, cercant un camí que vagi en direcció al Turó de Montgròs, fins que arribem a un pla -el Pla dels Romanins- amb forces arnes d’abelles (sort que a l’hivern dormen...). Som a l'extrem d'una mena de península. Ens acostem al cingle amb l’esperança de trobar-hi algun corriol que ens permeti passar a l’altre costat, però la cosa pinta molt malament... el torrent és, sota nostre, al fons d'unes altes i verticals parets. Tindrem d’anar-hi, si és possible, retornant de nou on hi ha la casa del Raurell. Falta ¼  per l’hora de la nostra cita amb en Marc (el guia del Turó de Montgròs) i com que ell ja hi és i nosaltres encara no, ens truca per telèfon. Li preguntem si al poblat hi ha una lona o plàstic blau... Efectivament, el Turó i la Muralla de Montgròs és allò. Li diem que som al turó de davant, separats pels espadants de l’Afrau... Diu que no ens moguem d’on som que, ell i l’alcalde del Brull que l’acompanya,  vindran a trobar-nos amb el cotxe.

Convenim que avui no podrem fer la visita, som –a peu- lluny del lloc i no tindrem temps, ens diuen. Volem pagar, al guia, el preu per persona que hem estipulat (ell ha complert, fins i tot en un dia entre setmana quan les visites no hi estan programades). Però no ho vol acceptar de cap manera amb la condició de que fem la visita al Turó de Montgròs en una altra ocasió: “Val la pena...”, “Això si, feu la visita i no la combineu amb cap altra caminada per la zona...no fos cas...” ens recalca, en Marc, escarmentat. Ens disculpem  per tot l’enrenou i li agraïm la seva atenció comprometent-nos a seguir la seva recomanació (o, com a mínim, primer anirem directament al recinte arqueològic i després –si és el cas- farem la caminada). Quedem doncs que, d’aquí a un parell o tres de mesos abans de que comenci a fer calor, tornarem al Turó de Montgròs.

Ens acomiadem i comencem a desfer el camí per on, a primera hora del matí, hem arribat fins El Raurell: el Sot de les Merles, la tanca del Camp de Golf, Can Serrà, Casademunt (on ens fem la foto “oficial” de la sortida) i El Brull. Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, el recorregut total que hem fet ha estat de 9 km.

Quan som al restaurant Can Pascual en Enric i la Carme ja ens hi esperen. Quan han anat, amb el cotxe, al Turó de Montgròs per a coincidir-hi amb nosaltres i fer plegats la visita s’han trobat que ni nosaltres ni el guia, clar, no hi érem i només han pogut fer aquesta foto des de fora del recinte.

Prenem les cerveses de rigor i, amb força gana, les seques amb cansalada, les amanides i la carn –botifarra, llom i xai- o, aquells que ho han preferit, els pollastres a la brasa. Pa, vi, aigua, postres –el mató amb mel, excel·lent- i els cafès. Tot molt be i bo.

El que dèiem en el subtitular. No sempre s’aconsegueixen tots els objectius previstos. Del que es tracta, però –i aquest si que és el principal objectiu de les Xino-Xano-, és passar-ho be, fer una mica d’exercici, riure i gaudir de la trobada. I si queda algun altre objectiu pendent, com en aquest cas, ja hi tornarem un altre dia...!  Així ho farem.

Gràcies a en Josep Lluís per l’organització de la sortida. Disculpeu al que signa la crònica per, en aquesta ocasió, haver-vos portat pel mal camí. I a tots i a totes per la vostra assistència i participació.

Fins la propera Xino-Xano que serà el dijous 6 de febrer.

Una abraçada.

NOTES.-

1.- Can Casademunt es un bell edifici quadrat, de grans proporcions, dos pisos d'alçada i teulada a quatre vessants, construït per picapedrers francesos  a l’entorn del 1540 i embellit al segle XVIII, quan era propietat de la família Pons,  amb rajoles de València i altres ornamentacions. Té la façana principal orientada a llevant i presenta tot l'entorn enjardinat. A la porta principal feta amb grans dovelles de pedra rogenca hi ha la data 1635. Per atendre les necessitats religioses dels propietaris s'hi construí al costat, entre el 1894 i 1895, una gran església de reminiscències goticomodernistes. L’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons i Lluís Rosal i Catarineu, aquest mas va ser transformat en sanatori antituberculós, conegut arreu com el Sanatori del Montseny. El centre disposava de quaranta llits i funcionà fins el 1950. El juliol de 1956, Can Casademunt va ser adquirit per la Congregació Religiosa de Jesús i Maria i des d’aleshores és un centre d’espiritualitat d’aquestes monges.

2.- De família modesta, el poeta, assagista, crític i traductor Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer a Palma de Mallorca el 3 d’agost de 1913. Estudià batxillerat a l’Institut de Palma on va ser deixeble d’en Gabriel Alomar. De ben jovenet publicà diversos articles de caràcter cultural. El 1930, només amb 17 anys, edità Antologia de poetes mallorquines. El 1935 es llicencià en Filologia i Lletres a Barcelona on va ser deixeble de Carles Riba i d’en Joan Coromines i condeixeble d’en Salvador Espriu. Va cursar el doctorat, treballà de tipògraf i impartí classes a Madrid entre 1935 i 1936, any en què va tornar a Barcelona com a professor de batxillerat de l’Institut-Escola Pi i Margall. En esclatar la guerra civil, s’allistà a l’exèrcit republicà però malalt de tuberculosi va haver de mantenir-se lluny del front. Publicà tres llibres de poesia: Nou poemes (1933); Quadern de sonets (1934), que inclou el “Sonet marí” dedicat a Salvador Espriu; i Imitació del foc (1938, pòstum). Aquest darrer poemari servirà de pont entre tradició i modernitat per a les generacions poètiques posteriors.  El 5 de gener de 1938 morí, als 24 anys, al Sanatori de Can Casademunt i inicialment va ser enterrat al cementiri del Brull. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada. Al 1958, el seu amic Salvador Espriu, davant l’enderrocament del vell cementiri del Brull, gestionà el trasllat de les restes d’en Rosselló-Porcel al cementiri d’Arenys de Mar al nínxol on anys després hi reposà el mateix Salvador Espriu. Des de l’any 1978, les seves restes descansen al cementiri de Palma. Posteriorment, rapsodes i cantants, com Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll, entre d'altres, han recitat o musicat els seus poemes.  

3.- El Rourell és una de les masies històriques del terme del Brull. Forma part de tota una sèrie de masos que ja existien vers el 1270. És una antiga i gran masia fortificada, de planta rectangular, feta amb carreus irregulars de pedra i argamassa. La teulada és de doble vessant, amb teula aràbiga. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i el seu estat és d'abandonament total. La façana principal està orientada al nord-est.

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat B., Joan, Enric i Joan Miquel.