Crònica de una Xino – Xano molt especial

UN FESTIVAL TARDORENC

Per ser honest, cal dir d'entrada que la que em disposo a relatar-vos no va ser realment una xino-xano en el sentit que tenim per costum referir-nos. Però si ens atenem al que és  veritablement el que ens mou a l'hora d'apuntar-nos a una de les clàssiques, si que ho és.

Va ser una excursió de Barcelona a Girona, en cotxe això si; hi vàrem anar fonamentalment per menjar, fora del pressupost habitual és veritat; i fins i tot vàrem acomplir amb el ritual de equivocar-nos en un trencall de camins, però també com sempre no ens vàrem perdre.

Tal com us va advertir en Pep Arisa en el passat post, la XX de setembre no es va poder fer perquè  «a un important nombre dels habituals caminadors els coincidia el dia programat –el dijous 22- amb el de la reserva d’un dinar al prestigiós restaurant El Celler de Can Roca...». La nostra VEXX (Very Especial Xino – Xano)  va ser anar a sopar al (aquest any) segon millor restaurant del mon.

Tot va començar, si fa o no fa, un any enrere quan en Joan Simarro va comentar a en Josep Maria Serena que seria bo d'anar a tastar els espectaculars plats del Celler de Can Roca. Ens ho explica en Joan: ”En una sortida de XX vaig comentar que volíem anar al Celler de Can Roca i en Josep Mª va dir que li faria molta il·lusió anar-hi, i si podria venir amb nosaltres. Evidentment no teníem cap inconvenient ja que no era cap celebració  especial nostre i varem pensar fer-ho extensiu a tot el grup”.

"Con él empezó todo"

Tots dos es van engrescar mútuament (no els hi cal gaire per això) i ens van fer partícips del seu desig a tota la colla, i així és com ens vàrem finalment aplegar els Simarro, els Cabrol, en Josep Maria i els Cortés.

A la dreta l'altre engrescat

 Ens vàrem aplegar a l’àrea de servei de Sant Celoni perquè l’hora d’inici de l’expedició a can Cabrol / Serena no permetia que la Ma. Glòria (que encara cotitza) arribés de la feina a temps. Un cop abraçats i petonejats seguírem a en Josep Maria que anava de copilot en el cotxe d’en Llorenç per tal de sortir de l’autopista i estalviar-nos el peatge (cal estalviar per pagar a Can Roca). Al enllaç de la general amb el tram gratuït de l’AP7 que circumval·la la ciutat de Girona, el que us escriu va prendre el relleu del lideratge convençut que el coneixement del camí seria d’ajuda per la comitiva. Però heus aquí que la nit, l’excés de rotondes i el no escoltar a la M.G. i respondre -“que m’has de dir a mi per on s´hi va”- va donar com a resultat que haguéssim de fer un 360 en una rotonda i recórrer quasi un quilòmetre en sentit contrari.

Tot i així la nostra arribada va ser a les nou en punt, com estava previst.

I entrem al restaurant. Una decoració en tons de natura, una sala gran que no ho sembla, un bosc interior que acompleix amb la seva funció (els arbres no deixen veure el bosc), és a dir no deixen veure els comensals de les altres taules, una taula a la justa mida de la reserva. En resum un espai especialment dissenyat per fer agradable l’estada.

I és que cal que l’estada sigui molt confortable perquè el menú que hem triat dura quatre hores si com recomana la cap de sala que ens atén es va fent gaudint dels sabors i no pas empassant. Hem hagut de convèncer a en Llorenç que és home d’anar a dormir d’hora, per triar el menú Festival (el de les quatre hores) i anar sopant en el més pur estil xino - xano.

Re-invenció d'una estrella de mar

El nom del menú és molt adient, és un autèntic Festival de sabors i textures procedents del munt de països que el germans Roca han voltat. I també em va servir a mi per colar l’argument de que no es pot guardar l’experiència de un gran restaurant per una gran ocasió. El dia que un menja en el Celler de Can Roca és per si mateix la gran ocasió, el Festival que estàvem esperant.

Amanida verda

De fet, l’argument no és meu. És copiat de la pel·lícula “Entre copes”, allà referint-se a ampolles de vi.

Gamba de Palamós elevada a la enèsima potència

Taronja esferificada

 L’inconvenient d’aquests restaurants que ofereixen menús de tast, siguin més o menys abundants, és que és tot tant exquisit que en acabat no pots definir el que més t’ha agradat, allò que en voldries repetir, allò que diries – “si mai hi torno, demanaré un plat sencer d’això”. I no ho pots fer perquè son tants els plats que tastes que després no te’n recordes, i també perquè el gust propi i aliè no te unitats de mesura i en conseqüència no es pot dir aquest plat és millor que aquell altre, però sobretot no pots perquè no t’ofereixen carta.

Però no us penseu que per ser mostres de diferents plats ens vàrem quedar amb gana, dels set que érem van haver-hi dos (28%), un dels que ho trobava tot perfecte i un dels que va venir un pel forçat, que no van poder acabar amb tot!!

No entenc quin és el criteri que empren per establir la llista de millors restaurants del mon. De ben segur que a falta de una unitat de mesura científicament rigorosa, la llista és subjectiva. A més, no crec que els opinadors hagin estat a cada un dels restaurants que avaluen. Sent les coses així jo dic: “Dels dos restaurants Michelino-estelats que he anat aquest és el que més m’ha agradat”.

Aquest va ser el menú 

En Llorenç i la Isabel a les dues i cinc de la matinada ja van estar al llit. Ho sabem perquè, conscients que havia estat una experiència irrepetible, tots els xinoxanaires ens vàrem enviar whatsapps de bona nit.