CRÒNICA DE "LA PAELLA 2017"

ENCARA QUE, OFICIALMENT, NO HA ARRIBAT –MALGRAT LA CALOR- L’ESTIU, NOSALTRES JA EL REBEM AMB “LA PAELLA”...   

“Renoi quina calor !!”  aquesta és l’expressió que, fins i tot a altes hores de la nit, se sent arreu... Certament aquets encara primaverals primers dies del mes de juny, l’estiu comença a treure el nas i es fa notar amb una força asfixiant. Quin estiu, de calor, ens espera !!!

Un cop més, sota l’empenta d’en Josep Maria, hem estat convocats a gaudir d’un àpat –del tot estiuenc-, als Banys Lluís, en una de les platges de Sant Pol de Mar. El lloc ja ho sabem, a ran de mar, és molt agradable i el seu restaurant és força freqüentat –individual i col·lectivament- per molts de nosaltres. La trobada vol ser una mena de comiat del curs xino-xaner, tot i que –recordeu- el primer dijous de juliol encara tenim una sortida xino-xano, la darrera abans de les vacances d’estiu.

Així, doncs, a mesura que s’acosten les dues de la tarda, els uns en el tren –en Josep Maria, ja ens està esperant a l’estació, a l’altre costat del pas a nivell, sota l’ombra d’una gran morera...- i d’altres amb els cotxes, ens anem aplegant en aquest acollidor racó de la platja de Morer. Quan falta un quart d’hora per a les dues, els expedicionaris que hi hem anat en tren, arribem al restaurant on ja hi ha dues parelles que s’hi esperen... 

Tot i que d’una manera gairebé permanent –especialment pel “whatsabb”- estem totes les hores dels dia –i de la nit- en contacte, les mostres d’alegria i les cares de satisfacció donen la impressió que fa mesos i mesos que no ens veiem: “Ostres, Enric i Carme, ja us esteu fotent unes cerveses...”, “Mireu, en Llorenç i la Isabel, ja hi son...”, “Què..., què expliqueu de nou...”, “Com ha anat el viatge a Baviera... ?”, “Ja heu estat al vostre “castell” ?..., lluïu un “bronzejat” de costa que fa goig... !!!”  

A la mateixa porta dels Banys Lluís coincidim amb el seu propietari, en Lluís, que ve carregat de carbassons acabats de collir de l’hort... “Passeu, passeu... la vostra taula és la més llarga de totes; ja la teniu preparada...” ens diu mentre molts de nosaltres –com si no n’haguéssim vist mai cap- mirem extasiats els, encara humits, carbassons.

La gran sala del restaurant encara està buida. Només en un parell o tres de les primeres taules hi ha alguna parella dinant. Les de l’interior del menjador –segurament encàrrecs per a grups com el nostre- fan goig, ben parades però, de moment, encara sense comensals. La que tenim preparada per a nosaltres, que ocupa tota la llargada d’un extrem del menjador, sembla parada per a un banquet de celebració... en certa manera d’això es tracta. No podem negar que ens agrada aplegar-nos sovint per anar celebrant que l’any s’acaba, que ve l’estiu, la primavera o la tardor, que algun de nosaltres ha fet anys, que tenim un nou net o neta, que hem descobert un lloc on tenen bones anxoves o fan uns esmorzars d’aquells que, encara que no en tinguis, t’obren la gana... Que, per molts i molts anys, ho puguem -amb aquest entusiasme- continuar fent.

Prenem, a mesura que anem arribant, seient a la taula. Encara en falten cinc... “No, que han enviat un “whatsabb” dient que son a l’alçada de l’estació... els altres dos ja venen i el cinquè ja està arribant, des de l’aparcament, per la platja”. Ens porten i mirem les cartes del menú... Quan gairebé ja hi som tots, demanem i anem assaborint –amb veritable plaer- les cerveses. I amb les copes als dits, sorgeixen els primers brindis: “Salut” !!!, “Que tinguem un molt bon estiu... !!! “, “Per la paella...!!! “, “Que carai..., per tots nosaltres !!!”.

Demanem els primers plats: navalles, cloïsses saltejades, amanides, gambes, verdures a la planxa, calamars a l’andalusa,... Les converses es van animant. A fora cau foc. La platja on, quan hem arribat, hi havia força gent banyant-se, sota els para-sols o prenent la solejada, s’ha anat buidant. Quasi tothom és ara o dinant o prenent algun refresc sota d’alguna ombra. Al nostre menjador, però, hi estem bé. Obert pels quatre costats, els grans finestrals –sense vidres- donen pas a la mica d’airet que bufa a ran de costa. Una bona colla de ventiladors, repartits estratègicament, ajuden a mantenir i difondre –lluny dels terribles i “congelants” aires condicionats- aquesta sensació de confort.

Ens hem anat cruspint –perdó, assaborint...- els primers plats i arriba l’hora dels segons, de l’anomena’t “plat fort”. Les comandes, aquí, ja han estat més unànimes: jo diria que tothom ha demanat –com la convocatòria indicava- “paella”, en les seves diferents variants: mixta, negra o “d’en Lluís” o “de la casa”... Com sempre, cap d'elles no ha defraudat, els han sortit molt bones, gustoses i abundants. N’hem menjat i repetit... mireu, mireu, el que hem deixat...

I, per a rematar el dinar, les postres: Coca de Llavaneres, maduixots amb nata, “a mi sense nata... que avui he començat el règim... ha, ha... !!!” i els cafès, tallats, cigalons i –com que és festa grossa i el dia s’ho val- alguna copa...

Demanem el compte, fem números, paguem i sortim fora per a immortalitzar la trobada en una foto. “A la platja... ?, amb aquest sol que cau... ? que dius, t’has tornat boig... ? com cada any, a l’ombra, davant de la buguenvíl·lia... !!!” ha estat el crit, suggeriment i clam unànime. I així, amb els fotografs "acollonidos", ho fem.

En aquesta edició ens hi hem aplegat 19 comensals. Agraïm, un cop més, a en Josep Maria l’organització i, a tots i totes les que hi heu vingut, la vostra inestimable i sempre imprescindible participació. 

Ens acomiadem dels qui marxen en els cotxes i els “treners” agafem el camí de l’estació. Fem un petit tom per, també com ja és tradició, anar a comprar pa i coca de former i prendre un segon cafè o unes tòniques al “Cafè del Centre”. El forn el trobem obert però el mític cafè, no en sabem el motiu, està tancat.

Passem per davant del restaurant "Sant Pau" de la Carme
 Ruscalleda, però com que estem tips... ni cas !!!

Desfem camí, buscant l’ombra de les cases, fins l’estació. Comprem i validem, els qui ja hem pagat la tornada, els bitllets i esperem, uns 10 minuts, el tren que ens portarà –ara si, amb aire condicionat- cap a Barcelona.

La trobada, un cop més, a estat a l’alçada de tots i totes nosaltres... deu ser perquè, també, ens ho mereixem !!! Que amb salut, tant bon ambient i companyonia ho puguem anar repetint molts i molts anys més. Amen !!!.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo.- Jaume. https://youtu.be/qo1L01QfA3Y