dimecres, 14 de març del 2018

CRÒNICA DE LA 84ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA PEL PARC DE GALLECS: AGRICULTURA, PATRIMONI I NATURA


Viatjar, en transport públic, un dia de vaga.- Mireu que darrerament hi anem relativament poc en tren i, avui que ho fem, ensopeguem un dia de vaga.

Segur que, com gairebé totes les reivindicacions, està justificada, però clar, als qui -físicament- no ens hi afegim, ens causa un cert trasbals. No ens sentim, de cap manera, uns “esquirols” doncs nosaltres, ja jubilats, no anirem (ni cobrant molt !!) a fer la feina dels qui avui -dia 8 de març- fan vaga i, a més, entenem el sentit i les raons que porten a les dones -i tindria de ser a tota la societat- a reclamar, per a totes elles, un mateix tracte laboral i social que els seus companys de treball; la igualtat salarial per a una mateixa feina o categoria; fer saber (i intentar eradicar) els salaris, contractes i condicions de misèria;  la discriminació -en el reconeixement de mèrits i en les promocions- en les empreses i la violència masclista;... Tenen tot el dret i la raó en denunciar-ho,  a fer sentir la seva veu i força,  a aturar -si cal- el país i el món. Ho entenem i ens hi sentim solidaris, fins i tot alguns de nosaltres, a la tarda, s’afegiran a la manifestació.

A més les nostres sortides mensuals, les xino-xano, ho hem dit diverses vegades, les fem per "prescripció facultativa": és com un medicament vital que no podem, ni un sol cop, deixar de prendre... ens hi va la salut !!!.

Dit això, i davant la reducció d’horaris que ofereixen els serveis mínims dels transports, hem tingut de matinar una mica més per poder arribar a l’hora a l’estació de Rodalies. Hem tingut, així mateix, d’agafar un tren -que ens ha portat a Mollet-Santa Rosa- mitja hora abans del que teníem previst (el nostre ha estat suprimit i el següent, no sortia fins una hora i mitja més tard). El cert, però, és que el viatge -acompanyats dels qui, a aquella hora (“esquirols” o precaris), anaven a treballar- ha estat molt còmode. A més, el Comte de Godó ens ha regalat i deixar llegir, de manera gratuïta, LA VANGUARDIA.


Pocs minuts després de 2/4 de 9, ja som a l’estació de Mollet-Santa Rosa on el nostre company i amfitrió de la sortida d’avui, en Carles, ja ens hi està esperant. Els companys que venen, en cotxe, des del Maresme s’han confós d’estació -ens estan esperant en la de Mollet-Sant Fost- però ens diuen, com així és, que aviat seran aquí.


Comencem la caminada.- En Carles (el de Mollet) viu prop de l’estació i, com a bon caminador que és, coneix tota la zona de Gallecs i ens farà de guia en l’excursió d’avui. S’ha mirat el recorregut que proposem i ens suggereix, en funció del temps que ens faci i el ritme xino-xano que portem, si cal, allargar-lo amb alguna de les moltes variants que la zona permet.

El seguim, doncs. Al costat de l’estació, un cop passat el pas a nivell, trobem la fabrica, la modernista casa senyorial, les naus i les sitges de la Farinera Moretó. Tot de color blanc, com la farina que -des del 1884, cinc generacions de la mateixa família-, encara ara, fabriquen.



Passem una rotonda i enfilem una pista que, per la dreta, ens porta (el plafó de benvinguda al Parc, així ho diu) al Parc de Gallecs. A la nostra dreta, hi veiem la població de Mollet i per l’esquerra i davant nostre, el verd dels característics camps suaument aturonats de Gallecs.



Deixem una bifurcació que ens portaria a l’hospital de Mollet i arribem a una nova cruïlla on hi ha un dipòsit i la única font que trobarem al llarg del nostre recorregut d’avui.

Travessem la autopista AP-7 pel pont de vianants dels Pinetons que connecta el sector sud de Gallecs amb el més extens del nord.



Avancem entre caps de conreu i algun arbre que comença a florir. A cada pas que donem, el brogit dels cotxes de l’autopista es va allunyant i apagant. Anem, tot i que no ho sembla, guanyant alçada fins que arribem a un dels punts més alts del nostre recorregut: el Mirador del Vallès.


Aquí hi esmorzarem. En Joan Miquel que encara està convalescent d’una intervenció, avui, no fa la caminada però ens anirà “trobant” (allà on pugui aproximar-se amb el cotxe) oferint-nos, a la vegada, un servei -si cal- de “cotxe escombra”. No em negareu que no estem ben organitzats !! Quan arribem al Mirador ja ens hi està esperant, assegut en un banc.


En Carles, el guia, ens comenta que en aquest Mirador, fins no fa gaire, hi havia una “taula” metàl·lica -una mena de “rosa dels vents”- amb la indicació de les principals muntanyes que, en un dia clar, des d’aquí es veuen: la Serralada Litoral al sud, el Montseny al nord-est, Sant Llorenç de Munt al nord-oest i Montserrat a l’est. De cop, un dia, la “taula” desaparegué (Algú la deu tenir al jardí de casa... diem) quedant -entre els dos banc que encara ara hi son-, només, el peu dret que l’aguantava. Al cap d’uns dies, el peu dret metàl·lic també desaparegué... (Clar li faltava, al “lladre”, per a completar el conjunt... tornem a dir, tot rient). Renoi, quin mena de gent ens envolta !!. Malpensats, potser son els del Parc de Gallecs que l’estan restaurant... conclou el més “bona fe” de tota la colla.

Mentre xerrem i riem, anem “fent feina” amb els entrepans, les olives i fent córrer la bota... Avui, de postres, surt un assortir ”internacional” de bombons, n’hi ha de Suïssa i de Benavarri, i ho rematem, amb el cafè i les “gotes”... Un cop més, un esmorzar com Déu mana !!.


Continuem la passejada.- Seguim pel mateix camí per on hem arribat, deixem uns grans dipòsits d’aigua a l’esquerra i tot sembla indicar que ens dirigim, de dret, cap a l’alta i prima Antena de telecomunicacions. No hi arribem perquè ens ho impedeix una llarga tanca de malla. Dins, com que s’hi senten segurs, és ple de conills... diu en Carles. No ho sabem del cert, doncs per aquest costat no ho diu, però pensem que és un equipament de Radio-Televisión Española, el que alguns coneixíem amb el nom de Centro Emisor del Nordeste de Radio Nacional de España que s’hi va instal·lar, crec, el 1960. Estem una estoneta intentant endevinar quina deu ser l’alçada total de l’alta i prima antena... però no ens en sortim.


Continuem per un camí que, per la dreta seguint la indicació que diu Santa Mª de Gallecs, baixa pel costat del tancat. L’itinerari va perdent alçada entre camps de conreu que ara, desprès de les passades pluges, comencen a omplir-se de verds brots de cereal. Els qui tenen vista de falcó descobreixen, saltant pel mig dels camps, un parell de conills: Pobrets, no saben a que s’arrisquen... fora de la tanca !!, diem. Passem pel costat d’uns grans roures, arrenglerats a tocar del camí, fins que arribem a les primeres cases del petit nucli rural de Gallecs, presidit per l’ Ermita de Santa Maria.


Església de Santa Maria de Gallecs.- Aquesta església, situada en un pla envoltat de camps, amb algunes masies disperses i el que -possiblement abans de la declaració del Parc com espai protegit- degué ser un incipient intent d’urbanització, fa goig. Els murs, construïts amb carreus irregulars de colors vermellosos, fa que l’edifici, emmarcat per les branques dels arbres, destaqui amb una estranya lluminositat.


Tot i que el lloc de Gallecs és esmentat documentalment des de l’any 904, l’església ho és des del 1007. És un interessant edifici medieval construït entre els segles XII i XIV, amb vestigis d’anteriors temples paleocristià (segles V-VI) i pre-romànic (segles VI-VII). És un temple de creu llatina amb els braços del transsepte força curts, l’absis quadrat i d’una sola nau. El campanar, de dos ulls, és d’espadanya. Va ser restaurada entre els anys 1965 i 1969.


Davant, on hi ha la porta d’accés, hi podem veure un petit i cuidat cementiri rural. Ens hi estem una estoneta observant-ne els detalls i fent fotografies.

A la placeta que hi ha al costat, hi trobem la masia de Can Xambrers on, al porxo, hi ha una agrobotiga que ven productes produïts i elaborats a la zona. Avui és tancada al públic (obren els divendres a la tarda, dissabtes matí i tarda i els diumenges al matí), però estan treballant a l’obrador i molt amablement ens deixen la clau dels serveis. I és que, amb tantes planúries, camps i poca vegetació -i els caps de setmana, segur, el tràfec de gent...- no us penseu que sigui gaire fàcil, amb una certa intimitat i discreció, poder fer un pipí...  i si és una cacá, ja no us dic.

Aquest és el segon punt del recorregut, on en Joan Miquel ja ens hi està esperant. Per això, aprofitem per a fer-nos la foto de tots els “excursionistes”.



Passem pel costat de l’ermita i baixem per un corriol cap el Torrent de Gallecs. Davant nostre, en una de les ribes del torrent, hi ha un bonic -i a l’estiu ben ombrejat- passeig amb grans plataners a banda i banda.


Travessem el torrent per un petit pont de fusta i ens enfilem per un corriol fins arribar a la carretera d’accés a l’ermita. Quan hi som, girem a l’esquerra fins que arribem a un lloc on l’accés de vehicles hi està restringit. En aquest punt agafem un corriol, a la dreta, que puja suaument tot endinsant-se en el bosc de Can Veire. Sobta trobar-nos dins d’un magnífic bosc d’alzines, roures i algun pi després de tanta estona en mig de camps amb només, de tant en tant, algun arbre solitari a la vora del camí.



Seguim fins a trobar una cruïlla amb un pal indicador, fem cas del rètol que assenyala cap a Can Jornet Xic. Passem per una zona on hi ha diverses masies i, en un marge del costat del camí, un parell de grossos caus de conills... Continuem fins que, al cap de poc, arribem a Can Cruz.

Can Cruz.- Ens aturem davant d’aquesta gran casa. Des del que devia ser l’era -encara amb el paviment de rajoles- contemplen aquesta casa, avui, totalment abandonada. Can Cruz era un gran mas -les primeres referencies històriques daten de finals del segle XVII- típic català de tres naus, amb l’entrada situada en la central. Actualment una d’aquestes naus -la de la dreta- està enderrocada i gairebé tot el mas, amb forces patis i construccions annexes, en estat ruïnós.

Avui és objecte de reivindicació i lluita veïnal amb la intenció de salvar l’edifici  i recuperar-lo com a patrimoni de Gallecs amb diferents propostes: seu de l’Ateneu de Gallecs, casa de colònies, hotel d’entitats del Parc, Escola de Natura, etc. Te un emplaçament privilegiat, enlairada dalt d’un turó des del qual es domina un bon panorama; per aquesta raó nosaltres l’anirem veient, també, des de diversos llocs per on anirem passant.


Agafem el camí que surt de davant mateix de la façana de Can Cruz, en baixada, cap a la carretera BV-5154 on hi arribem a l’alçada de Can Salvi.

En Joan Miquel, que ja ens està veien des de ben a prop, a Can Jornet Xic -seu del Consorci i del Centre d’Educació Ambiental de Gallecs-, ens pregunta (per telèfon, clar, no a crits...) si algú vol donar per acabada la caminada, pujant amb ell al cotxe. Ni pensar-ho, gràcies,... tothom vol seguir caminant !!.

La ruta que estem seguint volta la gran masia de Can Salvi per la dreta, tot entrant en una zona d’horts. El camí es va bifurcant i estrenyent fins al punt de fer-nos dubtar que tindrà sortida... però un “gallecs-cultor” -no ens atreviríem a dir pagès- a qui preguntem si anem bé, en diu que si, que anem pel camí correcte i que, al cap de pocs metres, trobarem els Aiguamolls de Can Salvi.


Aiguamolls, Pou, Bassa-Safareig i Aqüeducte de Can Salvi.- Efectivament ens topem de ple amb un camí i l’amagatall dels aiguamolls. Aquesta àrea humida, diuen que te una superfície de 4.300 metres quadrats, però això deu ser quan està ben plena d’aigua. Ens el imaginàvem més gran... diem, com a bons urbanites, quan som davant d’aquests aiguamolls situats al ben mig de Gallecs. Ara només hi ha una petita bassa amb aigua (la culpa deu ser dels mesos de sequera...). No hi veiem ni un bitxo vivent (gripaus, granotes o aus) ni tampoc sabem apreciar, ni distingir, les interessants especies vegetals (bogues, canyís o lliris grocs) que, diuen, hi ha...

Amagatall-observatori dels Aiguamolls de Can Salvi

Enfilem, doncs, el camí en direcció a Mollet i pràcticament davant dels aiguamolls hi veiem unes interessants construccions rurals: El pou, la bassa-safareig i l’aqüeducte de Can Salvi (1). Aquest tram de l’itinerari transcorre al costat del torrent, a la vora d’horts i amb el camí ombrejat (cosa que a l’estiu es deu agrair) per grans plataners.

Pou, bassa-safareig i aqüeducte de Can Salvi.
La casa del fons és Can Jornet Xic

Arribem a un lloc on hi ha un llarg cobert, amb algunes taules per a fer-hi un mos i un gran nombre de “taquilles” o armaris que suposem, fan servir els usuaris dels horts per a guardar-hi la roba i/o les eines.

Davant mateix hi ha un pont de fusta -aquest amb baranes- que travessa el torrent. Just creuat el pont trobem, girant a l’esquerra, el camí que tindríem d’agafar si seguíssim l’itinerari previst però, convenim amb en Carles, el guia, d’allargar un parell de quilometres més el recorregut per no arribar tant d’hora al restaurant.


Dos quilòmetres més, “de propina”...- Seguim, doncs, recte -obviant el camí de l’esquerra- per un camí que puja, primer entre horts i després pel mig de grans camps de cereals i faves, turó amunt fins a trobar el camí, per on hem passat aquest matí, que comunica el Mirador del Vallès amb el dipòsit i antena de comunicacions.




Un cop som dalt, girem a l’esquerra i pocs abans d’arribar al Mirador, girem, un altre cop a l’esquerra, per a tornar a baixar fins al camí, per on inicialment teníem d’anar, que passa pel costat de la riera.

Anem pel marge esquerra del torrent fins que arribem al plafons informatius de la Bassa de Can Benito. Aquesta bassa allargada, un altre aiguamoll, reté la major part de l’aigua que circula pel torrent del Caganell o de Can Salvi per a tornar-la després, esglaonadament i tot controlant així possibles avingudes; alhora que fa de filtre d'aquestes mateixes aigües.



Hem arribat al final del nostre recorregut pel Parc, prop d’un dels túnels que passen per sota l’autopista -el que mena al carrer de Francesc Layret- on ja ens espera en Joan Miquel.

A partir d’aquí entrem dins del nucli urbà de Mollet. Anem a buscar la Rambla Nova on -segons ens explica en Carles- per sota, hi continua passant la riera de Gallecs. Arribem a un dels extrems del Parc de Can Mulà per anar ha trobar, des d’aquest lloc, el restaurant Código 14, on dinarem.


El Dinar.- Com al llarg de tot el dia, en diferents punts del recorregut, quan arribem al restaurant en Joan Miquel ja ens hi està esperant. Ja tenim una llarga taula preparada i parada. Anem prenent seient i demanem les cerveses que, avui -tot i que pel pronòstic del temps no ens ho pensàvem- baixen que dona gust... !!. Avui, en total, hem caminat -segons els equips de mesura que ho certifiquen- 12,6 km i superat uns desnivells acumulats de +110 i -105 metres. 

Triem els plats del menú i, al poc, comencem a menjar. Les racions estan molt ben presentades i els talls i les viandes ben elaborades. El vi de la casa, de la Terra Alta, també el trobem molt bo. El local fa honor al subtítol del nom: “Gastrobar”. Mireu, mireu:








A les postres, en Josep Lluís i en Joan Simarro que han complert anys, ens conviden a cava. Brindem, un cop més per la salut i el record de tots, els que hi som i els qui no. Ens fem fer una fotografia per a immortalitzar els somriures i el moment.





Prenem els cafès, cigalons i tallats. Demanem el compte, fem números, paguem i ens acomiadem del personal que ens ha atés amb un sincer: a reveure !!


Comiat i apunts per a les properes sortides.- Ja al carrer ens acomiadem fins a la propera Sortida que, si Déu i la mare Natura volen, serà el dijous 5 d’abril (passada la Setmana Santa). En Joan Puiggermanal ens proposa una excursió per la vora del Llobregat, per l'anomenat Camí de la Sèquia, de Sallent fins a Manresa. Ho anirà mirant i ja us ho comunicarem, uns dies abans, pels canals habituals: correu i Crida al Blog. Com que alguns dels més habituals a aquestes excursions no hi podran venir, perquè son de viatge, acordem passar la -ja fa dies anunciada i esperada- caminada i visita a Sant Sadurní de Rotgers (Borredà) -que pensàvem fer a l'abril- per a la xino-xano del primer dijous de maig. Aneu-vos-ho apuntant a l'agenda !!.

Dit tot això, els uns amb els cotxes i els altres en el tren, retornem “contens i cofois” cap els respectius llocs d'orígen i, alguns, a la Manifestació "de les dones" que, al vespre, es fa a Barcelona.

Una abraçada i fins la propera.


Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Jaume i Pep.
Vídeo.-  Jaume,  https://youtu.be/z0I2O7YTuj8


NOTA.-

1.- https://fontsaigua.wordpress.com/tag/aqueducte-de-can-salvi


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada