dimarts, 21 de maig del 2019

Els "Exploradores de España" a Catalunya (i 4)


Militars, falangistes i exploradores a Valladolid, juliol de 1936.

Els Exploradores de España a Catalunya (i 4)

La Guerra Civil: del juliol de 1936 a l’abril de 1939


Situació de les organitzacions scouts, a Catalunya, a mitjans de 1936.-

Un cop més, recorrem al que, sobre aquest tema ha escrit l’estudiós de l’escoltisme català, Marcel Gabarró, per a -d’una forma clara i sintètica- situar-nos en l’inici d’aquest període: “A punt d’esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, el balanç global de l’escoltisme a Catalunya no era massa afalagador. En conjunt, podien arribar fins als dos milers d’escoltes, pocs si considerem la vitalitat associativa de Catalunya en el terreny de l’excursionisme, de l’esport i de les entitats culturals, i els anys que es portava practicant l’escoltisme. I més encara si tenim en compte que no els havia mancat el suport tant de la premsa com des de les institucions -Mancomunitat, Generalitat, Ajuntament de Barcelona,...- i també d’alguns prohoms eclesiàstics com el cardenal Vidal i Barraquer. La llibertat i vitalitat aportades per la república havien ajudat a la formació de grups escoltes, però la radicalització política i social progressiva viscuda fins el 1936 n’havia de ser un obstacle. L’Església, davant el creixent anticlericalisme, va optar per organitzacions religiosament més definides com la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) (popularment coneguts com a Fejocistes). Els joves no continuaven a l’escoltisme atrets per les organitzacions de les joventuts dels partits polítics. Els dirigents de l’escoltisme, tant de Minyons de Muntanya com dels Boy Scouts de Catalunya, molt compromesos políticament, no podien, enmig d’aquella crispació i polarització política creixent, propiciar l’aplicació del mètode escolta amb la mesura i l’equilibri adequats. Finalment l’enfrontament manifest entre les tres associacions (Minyons, Boy Scouts de Catalunya i Exploradores de España) els debilità considerablement.” [1]    


La conspiració i el cop d’estat contra la República.-

L’aixecament militar -iniciat per l’exercit d’Àfrica- responia a un pla preconcebut, des de febrer de 1936, per sectors de l’exercit vinculats a organitzacions polítiques de dreta, arran de la victòria electoral del Front Popular [2].

El 17 de juliol esclatà l’aixecament (“alzamiento” l’anomenaren els revoltats) al protectorat del Marroc, concretament a Melilla. El general Franco es revoltà a Canàries i es traslladà al Marroc on agafà el comandament de l’exercit d’Àfrica. El  dia 18, la sublevació s’estengué a la Península: Sevilla, Cadis, Algeciras, Còrdova i Granada quedaren en mans dels insurrectes. La revolta fracassà a Màlaga i Huelva. Des de Saragossa, el general Cabanellas amplià el cop d’estat a tot Aragó. A Valladolid, el general Saliquet proclamà l’estat de guerra i el control dels revoltats s’estengué a Castella la Vella. Paral·lelament, a Burgos els rebels destituïren al general Batet i proclamaren la llei marcial. El general Mola, el Director del cop, s’aixecà a Pamplona amb l’important suport dels carlistes...

El que des del mes de maig, era president del Govern de la República i, alhora, ministre de la Guerra, Casares Quiroga, dimití [3]. Martínez Barrio formà un govern interí i fracassà en un intent de mediació amb Mola considerat el director del cop d’estat [4]. L’aixecament, que pretenia un triomf ràpid i efectiu, trobà l’oposició d’altres sectors militars -fidels a la legalitat republicana- i del moviment obrer, enquadrat en els sindicats UGT i CNT, especialment combatiu que van fer fracassar el cop d’estat a les grans ciutats dels país (Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Santander, etc.) mentre que, al llarg d’aquells tres dies de juliol, aquest triomfava en la majoria de ciutats castellanes, gallegues, aragoneses i algunes d’andaluses,...

La gran tragèdia havia començat.



L’aixecament militar sorprèn, el 19 de juliol, als scouts de Barcelona de campaments.-

La matinada del 19 de juliol la major part de la guarnició -rebel·lada- de Barcelona sortí, seguint un pla preestablert, de les seves casernes en direcció al centre de la ciutat.

Els revoltats es trobaren enfront la resistència de les forces d’Ordre Públic (la Guardia Civil, la Guardia d’Assalt i els Mossos d’Esquadra), que a Catalunya es mantingueren fidels a la República, i nombrosos militants d’organitzacions sindicals i de partits d’esquerra. A la nit, fracassat el cop a Barcelona, les armes de les casernes van caure en mans de les organitzacions revolucionaries. Aquest fet serà l’inici de la revolució política, social i econòmica que es viurà a Catalunya fins als “fets de maig de 1937”. Ho anirem veient.

En ple estiu, a mitjans de juliol, la majoria d’agrupaments escoltes -de totes les organitzacions- es trobaven ja de campaments, es disposaven a anar-hi, o bé -el dia 19 era diumenge-, a primera hora del matí, es dirigien a l’estació per a sortir d’excursió.

La plaça de Catalunya de Barcelona es va convertir en un dels escenaris mes sagnants de la resistència dels civils i les forces d’ordre públic enfront dels militars revoltats, alguns dels quals -intentant ocupar l’edifici de La Telefònica- es van fer forts en diferents punts de la plaça com el Casino Militar, l’Hotel Colón o el cafè “Maison Dorée” [5]. Hi va haver foc creuat, constant tiroteig, canonades, ràfegues de metralladora, desbandada civil i militar, morts, ferits, pànic i desolació.


Després dels combats, el 19 de juliol, a la plaça de Catalunya.
(Foto reproduïda de La Vanguardia)

Un grup de ròvers dels Boy Scouts de Catalunya -amb en Alexandre Pinyol al capdavant-, amb uniforme, es trobaven en aquella plaça disposats a agafar el tren cap a Granollers, per a trobar-se amb d’altres companys que havien marxat el dia anterior. Allà mateix -en mig del tiroteig i del caos- començaren a prestar auxili als ferits [6].

El comandant Carlos Cifuentes, comissari provincial dels Exploradores de España i president de la Federació de Boy Scouts de Catalunya, que era al VIII Campament del Montseny que Els Exploradores havien organitzat -del 16 al 31 de juliol- a Sant Celoni, va baixar a Barcelona per a informar-se de la situació. Tot just arribar, va ser retingut per una patrulla de control i fou gràcies a un grup de Mossos d’Esquadra, un dels quals era un antic explorador que el va reconèixer, que es va salvar de ser detingut [7].

La situació dels Minyons de Muntanya, per la seva confessionalitat, era més delicada i compromesa a causa de la intolerància que regnava en l’ambient d’aquells dies. Des del 16 de juliol un grup d’una dotzena de Minyons eren de campament, amb mossèn Antoni Batlle i Llorenç Satorras -cap de secció- al Pla d’Arcalís, a la Vall Ferrera, on van, també, pujar a la Pica d’Estats, dir una missa i plantar-hi una creu (igual que dos anys abans havien pujat a l’Aneto) [8]. Un cop els arribaren les notícies del que estava succeint a Barcelona, els més grans passaren a Andorra i França. Aquest va ser el cas dels germans Josep Mª i Xavier Cirera i Francesc Alberni que descobriren, a l’exili, l’escoltisme dels Scouts de France. Mossèn Batlle però, ja a Barcelona, va ser detingut el 14 d’agost i tingué d’anar a rescatar-lo Marc Aureli Vila –geògraf, mestre de la Generalitat, destacat militant d’Estat Català i membre fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya-. Un cop en llibertat aquell mateix dia, mossèn Batlle, marxà a l’exili a Suïssa, a Zuric [9].


El cas dels Exploradores de Saragossa.-

No tots els scouts que, aquell mes de juliol, eren de campament van poder retornar -sense problemes- amb les seves famílies. Aquest és el cas d’un grup d’ Exploradores de España de Saragossa -d’entre 8 i 17 anys- que, amb els seus instructors, acabaven de començar un campament a la Vall d’Ordesa, al Pirineu Aragonès.


Els Exploradores de Saragossa en una de les seves
excursions durant el campament d'Ordesa

Us ho expliquem aprofitant la narració de Patricio Borobio que, en una novel·la històrica [10], a partir de les notes i els records del seu sogre Francisco Bernadó (que llavors tenia 12 anys) i del seu germà Juan José Bernadó (de 13 anys), que en van ser protagonistes, ha reflectit en el llibre.


Portada del llibre

El campament estava format per 72 persones, 16 d’elles adultes (el cap del campament, 14 instructors i un cuiner llogat a Saragossa) i 56 exploradores i el fill del cuiner (la majoria menors d’edat).

El 18 de juliol de 1936, dos dies després d’haver establert el campament, Herman Timmerman -el tio Tim, com l’anomenaven els nois- (un scout holandes que era instructor i, alhora, cap del grup) els informà que s’havia produït l'aixecament militar: “Ha esclatat una revolta política en tot Espanya i les autoritats del poble no es poden comprometre, a partir d’ara, a subministrar-nos més queviures. Així que els propers àpats els tindrem de fer amb les provisions que tenim. Per a evitar que ens arribi a faltar menjar, a partir de demà, racionarem el pa i els altres aliments bàsics”, els advertí.

Saragossa era una de les ciutats que havia quedat en poder del bàndol revoltat, però la Vall d Ordesa continuava sota el control del Govern de la República. Sense poder comunicar-se amb les seves famílies, separats pel front, tornar a casa era impossible. Començava una veritable supervivència.

La guerra civil es confirmava i la revolta semblava consolidar-se.  Gairebé a diari, escamots de milicians anarquistes s’acostaven fins al campament per a tractar de requisar material o, desconfiats, emportar-se com a ostatges a alguns dels scouts adults, que finalment tornaven després de ser interrogats després d’excloure la seva possible relació amb "l'enemic feixista".

Sense poder depassar els límits del campament, tal com els havien ordenat els milicians de la zona, els exploradores procuraven passar desapercebuts i continuar amb la seva vida i activitats. Tot el que el grup feia i sentia en aquells dies tenia ressò a “El clamor de Ordesa”, un periòdic que els exploradores elaboraven amb la màquina d'escriure d’en Timmerman i que constava de diverses seccions: editorial, informació local, notícies generals, cròniques, successos, el temps, esports, art, modes, humor, entrevistes...  "Avui parlem sobre la fam que patim; i ens proposem defensar a la humil i pobra, però honrada!, classe escoltista. Tenim gana! Volem pa!", van escriure en un dels editorials titulat: “Veu d'angoixa”.

Després d’un mes i mig a la vall, va arribar setembre i la situació es va tornar cada cop més insostenible, ja que el fred i la pluja en prou feines els deixava sortir de les tendes.

Davant d’aquesta situació, els milicians van decidir autoritzar el traslladat del campament al poble de Ainsa, també a Osca, on van ser rebuts al crit de: "Viva Rusia !" i on romandrien, en pitjors condicions, vivint de prop els horrors de la guerra.

Alguns exploradores fins i tot ho van denominar "camp de concentració comunista". No podien sortir sense autorització; l'aliment -racionat- només es rebia a canvi de treball per a la causa bèl·lica i eren constantment amenaçats i humiliats per aquells que lideraven els comitès revolucionaris. Els instructors ja havien deixat clares, als nois, les directrius per a evitar qualsevol conflicte: "Ver, oir y callar".

"Mai hauríem imaginat que passaríem tant temps junts, units; un mes i mig a Ordesa, tres setmanes a Ainsa... i el campament segueix...", digué un dels exploradores. Un dels instructors respongué: "Sí, continuem junts, units, encara que també existeixin entre nosaltres (els exploradores) les mateixes diferències socials i polítiques de la societat que, fora del Campament, han causat l'enfrontament entre els espanyols i una guerra civil”.

Fins aquell moment les famílies dels nois, a Saragossa, continuaven desconeixent la situació dels seus fills o, fins i tot, si aquests estaven vius, perquè l'última certesa que sabien d'ells era que, després de l'esclat de la guerra, eren acampats a Ordesa.

A primers d'octubre els exploradores es tingueren de preparar per a fer un viatge en ferrocarril. Van deixar Ainsa i, després de passar per Barbastro i Lleida, van ser rebuts com a herois a Barcelona. Pel fet d’ haver estat sorpresos, mentre eren de campament, “per la revolta feixista" i haver estar finalment “alliberats”. "Catalunya acull els Exploradores de Espanya" ressaltà per exemple, el titular del diari La Vanguardia [11]; "72 Exploradores de España, sorpresos al Pirineu Aragonès per l’aixecament feixista, han arribat a Barcelona”, La Humanitat [12] o quelcom semblant El Diluvio [13]. És a partir d’aquest moment, més de dos mesos i mig després d’haver-se separat, que pares i fills van poder saber -no sense dificultats- els uns dels altres.

Transcrivim el que, sobre aquest fet, expliquen Albert Balcells i Genis Samper [14], amb alguns apunts d’en A. Pinyol que en va ser testimoni directe: “... Famolencs i esgotats, van ser portats a Barcelona sota vigilància policial (segons explica A. Pinyol en les seves memòries, el Comitè Antifeixista de Barbastro havia comunicat a la comissaria de policia de Barcelona que “...tenien retinguts una vuitantena d’Exploradores de España que la guerra havia sorprès a Ordesa i que ‘com eren molts i no sabien que fer-ne’ (sic), l’endemà els enviarien a Barcelona” [15] ). El comissari de policia (Revertés, antic conegut d’Estat Català d’en A. Pinyol) n’informà Pinyol (que, el 19 de setembre, havia estat nomenat per la Generalitat cap del servei de recepció i tramesa de llibres als hospitals de Barcelona, de comarques i del front, ocupant en aquest servei alguns boy scouts), el qual (després d’haver demanat i obtingut l’ajut d’en Roc Boronat i Font, regidor de Sanitat i Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona) aconseguí que fossin posats sota la seva responsabilitat.

El dia 2 d'octubre, només arribar a l’Asil del Parc -ofert per l’Ajuntament- un metge, el Dr. Bergós, els va fer, un per un, una complerta revisió: L’informe mèdic detallava 4 llobatons amb febre i esgotats de cansament, però -segons el metge- en 24 hores es refarien; l’Akela tenia un trau al cap que requerí quatre punts de sutura, però la ferida no tenia mala pinta; un ròver s’havia desllorigat dos dits de la mà que van tenir de ser embenats; la resta, tenint en compte les circumstàncies, estaven tots bé. A continuació passaren per la dutxa, sopar calent, pijama net, dormir en llit i a descansar fins l’endemà [16]. El dia següent, Pinyol va reunir-los per a donar-los la benvinguda i dir-los que es trobaven entre germans scouts i com a tals serien tractats, que respectaria les normes de la seva organització i que la relació amb ells només la faria per mitjà dels seus caps (Pinyol anomena d’entre aquests instructors: Gallego, Borobio, Pérez i Sánchez als quals, informà que la Comissaria de Policia havia designat un agent que els vigilaria però que, si actuaven amb discreció, podien circular lliurement per tot Barcelona sense escolta [17].  Van ser allotjats al local del carrer Lledó 11 (el que ocupaven els Boy Scouts de Catalunya, on es preparaven -aprofitant l’antiga cuina del convent-, ells mateixos, els àpats amb els avituallaments que els facilitava -per mitjà d’en Roc Boronat i amb uns vals que els anava lliurant Pinyol- l’Ajuntament, tot i que a dormir anaven a l’Asil del Parc, on disposaven de llits. El cuiner -que pertanyia a la CNT- i el seu fill van ser acollits per aquest sindicat, mentre que -segons Pinyol- el cap del grup, Timmerman -que recordem tenia la nacionalitat holandesa- es dirigí al consolat d’aquest país [18]) i, els ròvers i nois més grans, incorporats als serveis auxiliars de sanitat de guerra. Per una altra banda, el secretari de la Germanor de Minyons de Muntanya, Joan Munné, va rebre una comunicació dels Scouts de Suïssa, per mitjà de la Creu Roja Internacional, pregant-li que s’ocupés de la situació dels Exploradores de Saragossa. Aquest fou el motiu pel qual Munné i Pinyol (que, sense proposar-s’ho, es veieren involucrats en un mateix compromís de servei escolta) hagueren de posar-se en contacte i així començaren a parlar de la conveniència de la unificació de les dues associacions escoltes catalanes”.

Aquesta explicació i la intervenció, gairebé exclusiva, en aquesta acollida d’alts dirigents dels Boy Scouts (Pinyol), dels Minyons (Munné), de la mateixa Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona (amb els seus recursos i mitjans), ens ajuda a entendre que no fossin els Exploradores de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya (“germans d’organització” dels Exploradores de Saragossa i amb presència i local a Barcelona però segurament, llavors, molt disminuïts d’efectius, caps i recursos) els qui tinguessin cura d’aquest acolliment. Suposem, però, que un cop hostatjats a Barcelona -tot i que no en tenim cap evidència- degueren establir, entre ells, algun tipus de contacte.

Continuem, però, amb els Exploradores de Saragossa ja que no hem acabat, encara, la seva aventura.

Només tres setmanes després, el grup dels 72 exploradores es va dividir. Els 45 nois menors de 18 anys, amb el senyor Timmerman, van ser evacuats amb el vaixell "ANFA" a Marsella, segons l'acord al qual havien arribat el Govern de la Generalitat i la Creu Roja Internacional, mentre que els 21 majors d'edat continuarien a Barcelona.


Evacuació dels Exploradores de Saragossa
(Foto Arxiu Comitè Internacional Creu Roja)

Al principi totes dues institucions havien donat l'ordre d'enviar als  exploradors més petits a Rússia, destinació a la qual el Govern de la República solia evacuar als nens desplaçats o orfes del territori, pel fet que l'URSS -una de les potències econòmiques i polítiques de l’època-  formava, cada vegada més, part del conflicte espanyol. Però, en aquest cas, l'ambaixador d'Espanya a França, en comunicació amb les famílies dels exploradores, hauria intervingut perquè els 45 scouts viatgessin finalment a Lourdes, on van arribar el 24 d'octubre a l'Asil Saint-Frai i on hi romandrien, durant gairebé set mesos. Un cop allà, les comunicacions per carta amb els seus familiars van tornar a ser fluides, gràcies a un comercial que tenia el permís per a viatjar entre totes dues ciutats, i fins i tot es va establir un pont de comunicació entre Zaragoza-Lourdes-Barcelona.

Lògicament, també des de Saragossa, es feien esforços per a fer possible el retorn dels 21 scouts, que encara eren a Catalunya, fins a casa seva. Els representants del Consell Local dels Exploradores d’aquesta ciutat, al costat i d’acord amb les famílies, havien ofert a tots dos bàndols –“nacionals” i “republicans”- la possibilitat d'establir un intercanvi del grup d’exploradores que quedaven a Barcelona amb els components d’una companyia d’opereta del Teatre Còmic de Barcelona que, després de l'estrena de la seva obra –“Naranjas de la China”- el 17 de juliol, havien quedat immobilitzats a la capital aragonesa.

El bescanvi va ser acceptat per tots dos contrincants. El Govern de la República quedava alliberat del compromís de protecció sobre els exploradores que residien a Lourdes que, ho veurem tot seguit, finalment van poder tornar a les seves llars i acceptava la proposta de bescanviar els 21 exploradores, que encara eren a Barcelona, per la companyia d’artistes “atrapada” a Saragossa.

L'acord va ser signat per Franco, en persona, l'1 de març de 1937 i un mes després per la Generalitat de Catalunya.

El retorn definitiu dels 45 nois de Lourdes fins a Saragossa es va fer, entrant a la zona “nacional” espanyola en autocar i per carretera. Aquest primer grup d’exploradores arribà, finalment, a Saragossa la nit del 20 d’abril de 1937.

Els qui encara eren a Barcelona també van ser autoritzats a embarcar-se, sota la protecció i custodia de la Creu Roja Internacional, el 3 de juny de 1937 en el vaixell “Emérethie II” en direcció a França [19], el dia 4 arribaren a Marsella i el 7 efectuaren el “canje” al pont internacional d’Irun [20].


Vuit instructors del grup d' Exploradores de Saragossa,
 possiblement, al pati del carrer Lledó de Barcelona.

Explica A. Pinyol que va reunir-los per darrera vegada, al pati del carrer Lledó, per acomiadar-los “amb tots els bagatges preparats, per a desitjar-los un feliç retorn a les seves llars; que havien estat uns excel·lents companys; felicitar als caps per la suau i eficient disciplina que havien sabut mantenir, el bon grau de convivència i la relació entre tots i que, si el destí els permetis prestar servei i ajut a scouts catalans que ho necessitessin, recordessin el tracte fraternal que havien rebut de nosaltres els Boy Scouts de Catalunya.

Van desfilar per davant meu i d’altres caps scouts que els havien ajudat i dels quals s’havien fet força amics, sense donar gràcies a ningú ni allargar cap mà. Ni els caps als quals jo tants problemes havia resolt s’acomiadaren de mi. Un ambient fred dominava l’escena i, encara ara (ho escriví l’any 1990), no sé el per què”.

Fins i tot, continua explicant Pinyol, aquest mateix tracte va rebre “... en Roc Boronat, amic que s’havia fet de tots ells, que quan anaven a recollir els queviures a les dependències municipals, algun dia els esperava i els preparava personalment els subministres; que els havia obsequiat, com a record de la seva estada a Barcelona, amb una motxilla -estil Bergan- per a cadascun i quatre tendes, amb el nom de “Record de Barcelona” brodat... Amic Roc Boronat, les gràcies te les dono jo; has fet una molt bona obra !.” [21]. Lleig i trist.

A partir de diverses versions que circularen dies després, a la “premsa local i de l’exterior”, que segons la Conselleria Nacional de Minyons de Muntana - BOY SCOUTS DE CATALUNYA, no “responen a la realitat dels fets” (es deia que els Exploradores havien sigut tractats "com a presoners de guerra"), des d’aquella Conselleria explicaren, sintèticament en 5 punts, el succeït tal i com aquí ho hem descrit (El Mundo Deportivo, 20 de juny 1937, pàg. 4).

Per fi quedava enrere un llarg malson que, ben segur, cap dels seus protagonistes oblidarien mai.


Malgrat les dificultats i riscos dels primers mesos de guerra, els scouts continuaren amb el seu esperit de servei.- 

El 22 de juliol, tres dies després de la fracassada revolta militar a Catalunya -però  que, com hem vist, havia triomfat a Mallorca, Saragossa i molts altres llocs de l’Estat espanyol-, Lluís Companys, president d’honor dels Boy Scouts de Catalunya, declarà aquesta associació “institució d’utilitat publica” sota la seva protecció com a president de la Generalitat. L’uniforme dels Boy Scouts i el braçal de sanitat van ser, en aquells mesos d’inseguretat extrema, una mena de salconduit [22]. Un dia abans d’aquest reconeixement als Boy Scouts de Catalunya, el 21 de juliol, es constituí -pels principals protagonistes que aturaren el cop d’estat a Barcelona- el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que, aprofitant la feblesa institucional, actuaria com un autèntic poder governamental durant els primers mesos de la guerra (fins el maig de 1937) [23].

L’”alzamiento”, especialment allà on aquest provocà un vessament de sang, generà una profunda reacció en contra dels qui hom considerava els seus principals promotors i instigadors: l’Església, els carlistes, falangistes, monàrquics, terratinents, partits o -en general- gent, que consideraven, “de dretes”...

Això produí una espontània, irracional i segurament injusta onada d’anticlericalisme, “caça” de l’oponent ideològic, controls, detencions, assassinats,  saquejos, apropiació de bens i patrimonis,... conduint, tot plegat, a una veritable revolució social. Malauradament el dijous 23 de juliol, quatre dies després del cop d’estat, parlant només de Barcelona, es produïren els primers “passeigs” i morts violentes a l’Arrabassada. A l’altre bàndol, segons explica l’historiador Josep Fontana [24]“...entre les primeres víctimes del que Queipo de Llano anomenava el “movimiento depurador del pueblo espanyol”, hi figuraven els alcaldes, els regidors republicans i els sindicalistes, però també molts mestres. Perquè com es deia, en un article publicat a la premsa de Sevilla, els primers dies de l’ “alzamiento”: “No es justo que se degüelle al rebaño y se salven los pastores. Ni un minuto más pueden seguir impunes los masones, los políticos, los periodistas, los maestros, los catedráticos, los publicistas, la escuela, la cátedra, la prensa, la revista, el libro y la tribuna, que fueron la premisa y la causa de las conclusiones y efectos que lamentamos.”. Es també significatiu d’aquests actes de ferocitat, a un i altre bàndol, el fet que, només durant la nit del 17 al 18 de juliol, els revoltats contra la República afusellessin, al Marroc espanyol, 255 persones [25]. No en va, mossèn Carles Cardó, a la vegada que condemnava “la barbàrie roja”, denunciava que a l’altra zona “el falangisme o qui fos, es lliurà, fora de la crema d’esglésies, a excessos semblants” [26]. 

Però retornem, si us sembla, al tema objecte d’aquest article.


Situació de les organitzacions escoltes després del 19 de juliol.- 

Tornen a recórrer a en Marcel Gabarró: “...Els dies següents els Boy Scouts van sobresortir en el caos originat pels enfrontaments al carrer, en la prestació de serveis sanitaris, traslladant ferits, acompanyant persones, recollint els cables dels tramvies, arranjant l’empedrat, comunicant la localització de cadàvers o improvisant hospitals de sang com ho van fer els Minyons de Muntanya al carrer Consell de Cent, cantonada Bailèn...” [27].

Les tres organitzacions escoltes, dedicaren els següents dies a contactar i fer les gestions necessàries per a facilitar el retorn de tots els infants que arreu de Catalunya havien iniciat els campaments d’estiu o estaven d’excursió aquell cap de setmana. Passades les primeres setmanes, després de fer un acurat recompte, comprovaren que totes les unitats havien pogut retornar, sans i estalvis, a les seves llars [28].

Els campaments d’estiu, habitualment i com avui en dia, eren la darrera activitat del curs escoltista i, el nou curs, no es tornava a iniciar fins al següent mes d’octubre.

El cop d’estat dels militars, la reacció que aquest provocà i aquella “revolució social” que hem esmentat afectà també a les organitzacions scouts, considerades per molts d’aquests “revolucionaris” -tal i com hem vist consideraren, ja a Ordesa, als Exploradores de Saragossa- com a elements “carques”, militaristes i conservadores.

Els Boy Scouts de Catalunya es van trobar, ben aviat, sense local al ser foragitats de l’edifici del Foment del Treball Nacional (la Patronal catalana), a la Via Laietana, que va ser ocupat i confiscat per la CNT-FAI i on hi instal·laren el seu Comitè Central. Els Boy Scouts perderen part del seu material a mans dels anarquistes [29]. Al no ser atesos pel president de la seva institució (1933- 1936), un “desenganyat i sense fe” -segons les seves pròpies paraules- Soler i Damians, s’adreçaren directament al president Companys. Van ser rebuts pel seu secretari, del qual van rebre un ofici en el qual es deia que podien prendre possessió de l’edifici de les Germanes Carmelites de la Caritat al carrer de Lledó 11, prop de la cèntrica plaça de Sant Jaume. Es tractava d’un local, com tants d’altres, abandonat davant la por a la persecució religiosa. En aquest nou lloc es reuniren els responsables dels agrupaments de Barcelona, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet i Tortosa i elegiren un nou Consell General presidit per l’històric Narcís Romaguera. Alexandre Pinyol que era comissari de Barcelona va ser nomenat Comissari General. Així i tot, estant Pinyol fora de Barcelona, un grup anarquista va fer un escorcoll al local del carrer Lledó (pensaven, segons van al·legar, que hi podien tenir “feixistes” amagats) i obligà als scouts a cremar els objectes de culte religiós que aquests havien guardat, sota clau, a la capella i, a en A. Pinyol, a pagar un “impost de guerra” per no haver-ho destruït abans, titllant-los així mateix de “feixistes” [30].


Façana de l'edifici del carrer de Lledó número 11 on tingueren la seu,
des de juliol de 1936 a finals de 1938, els Boy Scouts de Catalunya

Els agrupaments escoltes dels Minyons de Muntanya, la majoria dels quals estaven radicats en parròquies o centres catòlics, tingueren de desaparèixer, alguns d’ells, després de ser saquejats o incendiats. Algun d’aquests, com el “Ramón de Penyafort” dels Fejocistes, va ser acollit pels Boy Scouts de Catalunya al local del carrer Lledó i gràcies a això va ser dels pocs que pogué continuar les seves activitats pràcticament de manera ininterrompuda durant i després de la Guerra [31].

Els Exploradores de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya, tot i que no hem trobat cap referencia expressa que així ho confirmi, degueren continuar fent -tenint en compte la reducció dels seus efectius i activitats per motiu de la situació del moment i la guerra- una “vida” discreta al mateix local que tenien al carrer d’Avinyó 52 [32]. Si que, pel que hem vist en alguna nota de premsa, el “mal rotllo” entre aquesta organització i els Boy Scouts de Catalunya continuava. Així el 4 d’agost, quinze dies després del cop d’estat, llegim a La Veu de Catalunya sota el titular : “Els Boy Scouts de Catalunya al costat del Govern de la Generalitat” on, després de descriure els actes heroics dels membres de la seva organització als combats de la plaça de Catalunya, afegeixen “... el nostre poble s’ha adonat bé qui son els veritables Boy Scouts de Catalunya, arraconant d’una vegada la vella organització dels Exploradores de España plena d’anacronismes i velles “tradiciones”...” i insisteixen i recorden, de nou, que (Els Exploradores) “...l’endemà del 6 d’octubre no vacil·laren d’anar a oferir-se a aquells que trepitjaven els drets del nostre poble i s’enrolaven en organitzacions vergonyoses.” [33]. En un moment com el que, tots plegats acabaven de passar, aquest vell ressentiment ens sembla d’un oportunisme, com a mínim, lleig.

L’esclat de la guerra, lògicament, afectà i impedí la normal realització de les habituals activitats dels scouts i noies guies. Moltes unitats i agrupaments es veieren afectats, així mateix, per la falta de locals i per un entorn on les famílies, davant una situació social d’incertesa, preferien tenir els nens i nois a prop i allunyats de possibles riscos i perills. Per un altre costat, molts dels seus efectius -especialment els nois més grans, els ròvers, instructors i caps-, en edat de prestar el servei d’armes, van ser cridats a files o optaren per fer front a la guerra, col·laborant -com a voluntaris- en els diferents serveis que, a cada bàndol, s’organitzaren.

Nombroses activitats i festivals s'anaren organitzant, també,
amb la col·laboració dels scouts, en suport dels refugiats


El Regiment Pirinenc i l’Escola Popular de Guerra.- 

Els primers mesos de la guerra civil els escoltes de Catalunya, en edat militar, tingueren diverses opcions. Els qui volien anar a lluitar al front ho podien fer enquadrant-se en qualsevol de les columnes de voluntaris que les organitzacions polítiques o sindicals organitzaven (com la “Macià-Companys” [34] que lluità a la zona meridional del front d’Aragó, entre Belchite i Terol). Una bona part dels escoltes, però, decidiren inscriure’s a l’Escola Popular de Guerra o a les Milícies Pirinenques, creades -totes dues- pels sectors nacionalistes radicals amb la intenció de contrapesar el predomini polític-militar dels anarquistes.

Al començament de la guerra, quan cada organització creava les seves pròpies milícies, Josep Mª Benet i Caparà -que recordeu va ser el primer president de la Unió Excursionista de Catalunya i dels Boy Scouts de Catalunya- i era oficial de complement, va rebre l’encàrrec de la Generalitat de Catalunya (amb la intenció de disposar d’un exercit propi) i amb el corresponent vist i plau, el 28 d’agost de 1936, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de crear el Regiment Pirinenc nº 1 [35], una unitat alpina per actuar en el desguarnit Alt Aragó i controlar, a la vegada, els passos fronterers del Pirineu català  amb un centre d’instrucció a La Molina. El 18 de setembre, els components d’aquest regiment, depenent directament de la Conselleria de Defensa, van ser aquarterats al col·legi dels escolapis del carrer de Balmes xamfrà amb Travessera de Gràcia de Barcelona, fent les primeres pràctiques als boscos de Vallvidrera. El 22 d’octubre sortiren, les primeres companyies, cap al Pirineu. Aquest regiment estava majoritàriament constituït per joves procedents de diferents organitzacions polítiques, esportives o cíviques catalanistes (clubs o entitats excursionistes, Estat Català, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, CADCI, “Palestra”, Bloc Escolar Nacionalista,... i, clar, dels Boy Scouts de Catalunya i dels Minyons de Muntanya). En Josep Mª Benet n’era el comandant i Carles Balaguer el capità. Entre les seves  accions, a més de la custodia dels passos i accessos pirinencs, destaquen els enfrontaments amb el tirànic “mandamás” anarquista i capitost del “Consell de la Cerdanya”, amb seu a Perpinyà, anomenat “El Cojo de Màlaga”  [36]. Durant els fets de maig de 1937, la companyia d’ esquiadors que era a Barcelona, participà de forma destacada en la defensa del Palau de la Generalitat i els seus voltants, on dos dels seus membres hi van perdre la vida.


Companyia de esquiadors del Regiment Pirinenc a La Molina

Després dels fets de maig, aquestes Milícies Pirinenques perderen la seva autonomia, van ser dispersades i incorporades a l’Exèrcit Popular convertint-se en la base de la militarització de les Brigades 72, 102 i 130, que formaren la cèlebre Divisió 43 –“La Heroica”- que, després de resistir diversos atacs a la Ribagorça i el Pallars, quedà isolada -del març al juny de 1938- a l’anomenada “Bolsa de Bielsa”.

Insígnia del 1er. Regiment Pirinenc

Bandera o ensenya de l'Escola Popular de Guerra.
Alhora, el 26 d’octubre de 1936, s’obrí a l’edifici del col·legi dels escolapis de Sarrià -ocupat, inicialment, pels anarquistes-, l’Escola Popular de Guerra o d’Instructors de Guerra (que de les dues maneres era coneguda) [37] amb l’objectiu de formar-hi instructors militars i comandaments intermedis -des de tinents fins a capitans- ja que molts d’aquests professionals de l’Exercit s’havien adherit al bàndol rebel. L’estancament i desgast del front d’Aragó i els fracassos en els intents d’alliberar Saragossa i l’illa de Mallorca, van motivar que nombroses veus expressessin la necessitat d’aquests comandaments intermedis, amb una certa formació militar, per poder fer front a una guerra que esdevenia cada cop més clàssica. Per això hi ensenyaven disciplines militars com tàctica, topografia i tir. Va funcionar fins que el Govern de la República la va absorbir a conseqüència dels fets de maig del 1937. Durant el període en que va estar oberta s’hi van formar un miler i mig d’oficials. Entre els qui ingressaren a l’escola d’oficials hi hagué Raimon Galí, convertit en capità d’artilleria al front d’Aragó. Un altre que hi acudí va ser Casimir Climent, primer comissari de relacions internacionals dels Boy Scouts de Catalunya, va ser també tinent de la República, s’exilià a França i entrà després a la Resistència, va ser deportat a Mauthausen i aconseguí sobreviure gràcies al seu domini de l’alemany -tot i que va ser salvatgement mutilat pels nazis-.


Unificació -forçada- dels Boy Scouts de Catalunya i els Minyons de Muntanya.-

El 27 d’agost de 1936, el president Companys creà la Comissaria d’ Educació Física i Esports de Catalunya i nomenà Joan Soler i Damians (antic comissari general dels Boy Scouts de Catalunya) com a delegat per organitzar i regir el nou ens. Des d’aquesta nova Comissaria es tenien uns altres projectes sobre l’escoltisme català i estaven decidits a tirar-los endavant; Soler i Damians, des d’aquesta Comissaria, intentà inútilment la destitució de Pinyol, comissari de Barcelona  i la incautació alhora dels locals dels Minyons de Muntanya i dels Boy Scouts de Catalunya [38].  El 25 d’octubre, es nomenat el Comitè Executiu de la Delegació d’Esports -com a  instrument tècnic de la Comissaria-, dins el qual Joan Nin i Domènech, membre dels Boy Scouts de Catalunya, n’assumeix la responsabilitat de l’escoltisme. Les atribucions d’aquesta Delegació eren: Dirigir, unificar i controlar l’escoltisme a Catalunya, així com tot altre col·lectiu relacionat amb l’educació física i l’esport [39].


Alexandre Pinyol i Llop, "Vell Llop Gris"

Joan Munné i els de Germanor de Minyons de Muntanya interpretaren això com un intent de Boy Scouts de Catalunya d’imposar-los una subordinació absorbent des de la Generalitat de cara a formar un escoltisme governamental. Per la bona relació que tenia Munné amb Pinyol, a rel de les converses que havien mantingut per l’assumpte dels Exploradores de Saragossa, l’ hi ho comentà però aquest negà qualsevol complicitat, declarà estar al marge de la maniobra i afegí que, fins i tot, n’era contrari.

Un nou fet però, precipità les coses. Les intencions i amenaces es començaven a fer realitat. Poc després del seu nomenament, Joan Nin es presentà, un vespre a les 10 de la nit, amb un ofici de confiscació -signat per Soler i Damians- al local dels Boy Scouts del carrer Lledó. Pinyol, quan Nin l’ advertí que tenia de complir les ordres que ell duia, el rebutjà dient-li en to desafiant: “.. si és que tu compleixes ordres, actua en conseqüència; però jo no dono el tema per tancat i, ben segur -després de que jo compleixi les que tinc encomanades-, ens tornarem a veure...” i marxà, tot seguit, cap el Palau de la Generalitat. Nin, segurament espantat davant la decidida i valenta reacció de Pinyol, abandonà el local deixant-hi l’ofici -i segurament, de forma involuntària, d’altres documents comprometedors- damunt una taula [40].

Pinyol, determinat, després d’anar al Palau de la Generalitat on, tot i escoltar-lo, ningú li donà cap resposta; es dirigí a casa del veterà president de la institució, Narcís Romaguera, “que vaig treure del llit per atendre’m”, explica. Romaguera aconseguí que Josep Irla (bon amic d’ell, persona influent dins d’ERC i aleshores secretari de la Conselleria de Cultura), convoqués en nom del president Companys una reunió a la Generalitat amb la presència de Soler i Damians, Batista i Roca i el mateix Pinyol. Irla ordenà a Soler i Damians que respectes l’autonomia dels escoltes i declarà que el mateix president Companys encoratjava i donava suport a la unificació [41].

És en el context d’aquells dies, que alguns autors situen aquella famosa frase relacionada amb els Boy Scouts i atribuïda a Companys: “Que nadie me toque a estos muchachos !!” [42].


11 de setembre de 1936. Servei dels Boy Scouts de Catalunya
 davant el monument a Rafael Casanovas. Foto Pérez de Rozas.


Amb tot això queda palès un fet: “els màxims representants de l’Escoltisme Català trobaren tots feina a les ordres de la Generalitat i a l’abric de diferents Departaments: Batista i Roca al Comissariat de Propaganda; Alexandre Pinyol i Pere Gabarró al Consell de Sanitat de Guerra” [43] . Queda clar que Soler i Damians, al Departament d’Educació Física i Esports, no calibrà prou les influències dels dirigents escoltes als quals volia suplantar.

Recorrem, un cop més, al que sobre aquest tema ens explica en Marcel Gabarró [44]:“... Des de la Generalitat, Soler i Damians pretenia controlar, unificant-lo primer, tot l’escoltisme: actitud contradictòria, si ens fixem en la seva posició expressada els primers dies de la revolta militar quan, com a President dels Boy Scouts de Catalunya, (al ser expulsats aquests, pels anarquistes, del local que, des de feia anys, ocupaven a la Via Laietana) va inhibir-se de la situació.

Davant d’aquestes perspectives, Minyons de Muntanya i Boy Scouts de Catalunya, sinó de grat, si per força, s’unificaren per pròpia iniciativa.”

Antoni Serra ens fa, també, una detallada exposició d’aquesta forçada  unificació [45]: “...La necessitat de salvar la llibertat d’acció de l’escoltisme precipità el procés d’unificació. Per fer front a les diverses temptatives de requisa i incautació que els Boy Scouts de Catalunya i la Germanor dels Minyons de Muntanya sofreixen en nom del recentment creat Comissariat, el 20 d’octubre, per delegació de les respectives organitzacions A. Pinyol i Llop i J.M. Batista i Roca signen un document on estableixen que:

-     -  Per tal d’obtenir una major eficàcia en llurs tasques educatives per mitjà de l’escoltisme, fa temps que foren iniciades unes gestions per unes comissions de representants dels B.S de C. i les Germanors de M. de M. i Guies.

-       Avui podem anunciar ja públicament que les dites gestions han arribat a bon terme.

-     L’acord ha estat efectuat per un impuls espontani no sols dels rengles, sinó dels directius d’ambdues organitzacions escoltes, les quals, animades pel mateix esperit, restaran d’ara endavant unificades en llur organització i direcció”.

Aquest acord, els signants, tingueren bona cura de fer-lo públic ràpidament per mitjà de notes de premsa [46].

El 25 de gener de 1937, una delegació del Consell General de Minyons de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA encapçalada per Batista i Roca i Alexandre Pinyol, va ser rebuda pel president Companys -president d’honor de l’Escoltisme Català- al patí dels tarongers del Palau de la Generalitat [47].

25 gener 1937. Concentració de Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya
a la plaça de Sant Jaume (llavors de la República) de Barcelona, per mostrar la seva
 lleialtat a la República i al President Lluís Companys. Foto Josep Mª Sagarra i Planas.

Delegació dels Minyons de Muntanya - BOY SCOUTS DE CATALUNYA
 amb el president Companys, al Palau de la Generalitat el 25-01-1937


Es nomenaren diverses comissions que, anaren establint les noves característiques de l’organització mitjançant un total de 12 circulars, des de novembre de 1936 fins l’assemblea general constituent que tingué lloc el 14 de febrer de 1937. Això comportà la posta en comú d’uniformes, ensenyes, noms de les unitats, sistema de progressió personal, organització general, organització dels agrupaments, vida econòmica manera d’implantar-se en el territori i text de la Promesa i la Llei Escolta.

En aquella assemblea, s’aprovaren els nous estatuts i es nomenaren els membres del Consell General: Batista i Roca va ser elegit Cap Escolta Nacional i, en compensació, A. Pinyol  designat Comissari Nacional. S’acordà, així mateix, denominar la nova institució “Minyons de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA” la segona part en lletres majúscules, amb el subtítol d’Institució Catalana d’Escoltisme, ICE, que continuà treballant conjuntament amb la Germanor de Noies Guies [48]
  
Retornem al que ens continua dient, per tancar aquest tema, en Marcel Gabarró: “La unificació fou forçada. La situació complicada i difícil d’una guerra civil no permetia fer les coses amb la serenor adequada. Van aparèixer tensions i problemes fruit de malentesos i desconfiances. Malgrat l’equilibri en el repartiment de responsabilitats, les executives van anar a parar a mans dels Boy Scouts de Catalunya i les formatives a les dels Minyons de Muntanya. L’anada al front o en missions fora de Barcelona dels principals dirigents va fer poc operativa la unificació.”

Diada de l'Onze de Setembre de 1937. Servei d'ordre, Mossos
d'Esquadra i Boy Scouts, davant del monument a Rafael
Casanovas en el moment en que hi acudí Lluís Companys.
Onze de Setembre de 1937. Ofrena del president
Companys al monument a Rafael Casanovas

(Foto Agustí Centelles)

Servei d'ordre dels Boy Scouts de Catalunya
l'Onze de Setembre de 1937. Foto Pérez de Rozas


Onze de setembre 1937. Ofrena al Monument de Rafael Casanovas
(Foto Arxiu Josep Playan)

Servei d'ordre dels Boy Scouts l'Onze de Setembre de 1937 a Barcelona



“I ara que farem...?: SERVIR !!!” [49].-

Amb aquest titular obre un dels apartats de les seves memòries inèdites el qui va ser cofundador i comissari general dels Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya durant aquells convulsos anys, en Alexandre Pinyol.

Com en totes les guerres, la duresa i brutalitat dels enfrontaments es manifestava, principalment, al front. Allà hi anaren, primer, com a voluntaris o cridats per lleva els escoltes en edat militar i, més endavant, els de l’anomenada “quinta del biberó”... Alguns d’ells, malauradament, no tornarien.

Els qui per raó d’edat, motius personals, salut o perquè estaven de permís, com a bons escoltes, s’oferiren per a prestar diversos serveis en una rereguarda cada cop amb més necessitats. El testimoniatge, de primera mà, d’en Alexandre Pinyol i la cerca que sobre el tema ha fet Genís Samper, ens ajuda i permet conèixer en que van consistir molts d’aquests serveis prestats pels scouts [50].


Imprès del Servei dels Boy Scouts de Catalunya, durant la guerra civil.
L'any 1992, en temps de democràcia, un grup de ex-escoltes organitzaren
 un homenatge al qui va ser el seu antic Comissari Nacional. Agraït, en
Alexandre Pinyol va fer servir alguns d'aquests impresos, que joiosament
conservava, per donar les gràcies als vells companys que participaren en l'acte.
(Font, Arxiu personal d'en Jordi López i Areu, a qui agraïm la gentilesa)

S’encomanà als escoltes fonamentalment aquests serveis:

-     -   Servei de recollida i tramesa de llibres al front i als hospitals.- Iniciat el 23 de juliol de 1936, aquest servei gratuït, amb parades de recollida situades en llocs cèntrics i estratègics de la ciutat -com la plaça de Catalunya i la del Palau o el xamfrà dels carrer Pelai, Bergara i Balmes-[51] proporcionà als Boy Scouts -en paraules d’A. Pinyol- moltes satisfaccions i popularitat. Després del maig de 1937, va ser assumit pel Departament de Cultura i el servei de bibliotecàries.

(Foto reproduïda de CRONICA)



-   -  Servei de recollida i tramesa de paquets al front.- De forma semblant a la recollida i tramesa de llibres, s’establi aquest servei gratuït de tramesa de paquets als combatents dels fronts que, aviat, adquirí una certa acceptació i importància [52]. Tot i les mancances d’aquells temps, la gent confiava que les trameses arribarien als seus destinataris, agraint als escoltes -que aviat necessitaren el suport, especialment en el transport, del Consell de Sanitat de Guerra- aquest servei. Segons Pinyol, amb la seva participació es van establir centres de distribució a Flix, Serinyena i Bujaraloz i, des d’aquets punts tres ròvers, proveïts d’un vehicle lleuger, feien el repartiment per les diferents unitats del front. La premsa anava informant de les activitats escoltes en aquest camp: “Actividades de los Minyons de Muntanya – Boy Scouts de Catalunya” era el titular de la següent nota: “Sin desatender los servicios oficiales que venía prestando esta laboriosa institución desde los primeros días de los sucesos de julio, estos últimos días se han dedicado a recoger ropa destinada a los hospitales de nuestra capital. Los “Escoltes” de las otras poblaciones de Cataluña secundan la labor de sus hermanos de Barcelona y todo el material recogido es puesto a disposición del “Consell de Sanitat”. Las “Noies Guies” trabajan también en todas las actividades de sus hermanos “Escoltes”, especialmente en la clasificación de ropa destinada a los hospitales” [53]. Quan es creà el Hogar del Soldado Catalán de Madrid, com ja tenien els valencians, s’arribaren a distribuir uns 30.000 paquets, enviats per familiars, entre els soldats de Catalunya destinat a aquell front estabilitzat [54].


Servei de recollida de llibres i paquets per als hospitals del front, a càrrec
 dels Boy Scouts de Catalunya, a la plaça de Catalunya de Barcelona (Foto Atienza)

Foto reproduïda del diari Las Noticias)


Servei de Missatgeria al Front a càrrec dels Boy Scouts
de Catalunya al xamfrà de Balmes-Bergara-Pelai de 
Barcelona.
Juliol de 1937. (Foto Arxiu Nacional de Catalunya)


       - Servei com auxiliars sanitaris.- Uns 140 escoltes -de diferents categories-, sense comptar-hi els Exploradores de Saragossa (que mentre van estar a Barcelona també hi van col·laborar) prestaven servei, segons A. Pinyol, als diversos departaments de la Generalitat. Només al Consell de Sanitat de Guerra eren 70. Sovint es reconeixia i s’agraïa a la premsa [55] l’esforç dels scouts en les diferents tasques d’aquest Consell. Com es pot entendre, aquest servei -en ple conflicte- era un dels que més activitat i ajuda necessitava. A més de les oficines centrals un bon nombre de magatzems de classificació i distribució de medicaments, material sanitari, expedicions,... i una vintena de ciclistes convertits en missatgers hi col·laboraven. Segons explica A. Pinyol [56] s’intentà també que aquells scouts propers a ser incorporats, ingressessin com a voluntaris -camillers, ajudants sanitaris o el servei que calgués- als hospitals del front d’Aragó (el més proper). En forces ocasions s’aconseguí que la direcció d’aquests establiments ho autoritzessin i en els hospitals de Flix, Sarinyena, Barbastro, Casp i Grañén n’ingressaren uns quants.


Scouts col·laborant en la classificació i distribució
de medicaments per a hospitals o el front


Document del Servei d'Informació de la Generalitat de Catalunya, prestat pels Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya a la Delegació de Madrid per tal de localitzar i saber noves dels combatents al front. Un servei especialment adreçat a les families. (Reproduït per Mariano Avisón a "Compartiendo Exploradores de España")

-     -  Servei de Patrulles de Salvament.-  Formades per joves scouts i ròvers majors de 18 anys [57] que col·laboraven com a voluntaris amb els Bombers de Barcelona (que eren el qui portaven la direcció de les intervencions) i d’altres membres, com la Policia Municipal o la Creu Roja, immediatament després dels bombardejos. "La falta de personal sanitari i l'enorme nombre de víctimes dels bombardeigs feia que les llargues esperes en els punts de primer auxili fessin augmentar, i molt, les taxes de mortalitat i d'amputació. Finalment, es varen potenciar els serveis de transport sanitari comptant també amb l'ajuda del cos de Boy Scouts de Catalunya, que va proporcionar portalliteres, xofers d'ambulàncies i, en general, personal de suport" (DDAA coordinats per Joan Villarroya, "Tres dies de març: 16, 17 i 18 de març de 1938", Edició de EL PUNT Girona 2008, pàgs. 54 i 55). En nombroses ocasions les accions heroiques dels scouts en el rescat i primeres atencions als ferits van ser elogiades i algunes d’aquestes patrulles de salvament homenatjades pels mateixos bombers i autoritats [58].

Diversos efectes dels nombrosos bombardeigs sobre Barcelona.

-  - Servei de recepció i ajut als evacuats i refugiats.- El servei d’atenció als evacuats i refugiats va ser un altre dels que varen prestar els scouts i, sobretot, les noies guies. Trobar i preparar allotjament, escola, menjar i roba per al nombrós allau de refugiats que arribaven a Catalunya, a mesura que la República anava perdent terreny, va ser una tasca ingent. Els refugiats, especialment infants i ancians la majoria, ja eren oficialment 232.000 el març de 1937 (90.000 dels quals procedents de Madrid), però la xifra real va ser notablement superior [59]. Els refugiats arribarien a la xifra de 850.000 al final de 1937 i al milió per la tardor de 1938. Tant els Minyons de Muntanya- - Boy Scouts de Catalunya com, molt més migrats en efectius, els Exploradores de España - Federació de Boy Scouts de Catalunya organitzaren actes, festivals, animacions [60], sortides  i colònies per als infants locals o refugiats, com la que els Exploradores de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya organitzaren, l’estiu de 1937, a Santa Fe del Montseny [61]. Segons hem pogut constatar, en un comunicat del Bureau Internacional Scout (veure nota 20), els 21 Exploradores de España de Saragossa, tots ells majors de 18 anys, que, accidentalment, estaven a Barcelona (i que malgrat ser “dissidents” -recordeu que els Boy Scouts catalans eren una important escissió dels Exploradores de España- diu, van ser tractats “molt fraternalment” pels escoltes catalans) durant l’estada col·laboraren, conjuntament amb els Boy Scouts de Catalunya, en diversos serveis de la Unió Internacional de Socors als Infants.


   
Dues imatges de la colònia que els Exploradores de España -Federació de Boy
 Scouts de Catalunya
establiren, l'estiu de 1937, a Santa Fe del Montseny
(Fotos Arxiu Conxita i Maria Amor Davalillo) 


Final d’una etapa.-

A mesura que la “revolució”, la repressió -a un i altre costat- i la guerra va anar avançant i la situació es va anar fent més crua i difícil, lògicament, les activitats de les organitzacions escoltes anaren minvant.

Hem utilitzat, com una de les principals fonts per anar mesurant l’activitat de les organitzacions escoltes, els comunicats que aquestes mateixes feien en  les seves publicacions o per mitja de la premsa. A mesura que la guerra anava avançant les accions escoltes anaren canviant, adaptant-se i, també, disminuint.

Només tingueren una certa continuïtat -independentment dels naturals contactes personals entre els mateixos scouts i guies- les trobades relacionades amb els diferents serveis que, hem vist, van assumir.

Dels Exploradores de España – Federació Boy Scouts de Catalunya, la darrera referència escrita que hem sabut trobar, és un document del Consell Local de Barcelona de data 27 de maig de 1938, signat i segellat pel Comissari Local Eduardo Fernàndez de la Reguera, relacionat amb el refugi que els Exploradores tenien a Santa Fe del Montseny. L’adreça que hi consta és la del carrer Avinyó 52.


Façana de l'edifici del carrer d'Avinyó 52, on els Exploradores
de España
 a Barcelona hi tingueren la seva darrera seu.

L´última nota a la premsa catalana relativa a alguna activitat escolta a Catalunya fou la del diari El Diluvio el 14 d’octubre de 1938 on es pregava que, el proper diumenge (dia 16), els nois i membres de Boy Scouts de Catalunya es presentessin sens falta al local de la Conselleria Nacional del carrer Lledó, 11, per assistir a una reunió general. Uns dies abans, segons informa La Publicitat, encara havien fet l’ofrena floral per la Diada al monument a Rafael Casanovas.

A Catalunya ja hem anat veien com, durant la guerra, van anar les coses.

La foto de la capçalera ens mostrava scouts a la "zona 
nacional". En aquesta podem veure scouts amb milicians 
asturians, a la "zona republicana", dirigint-se cap 
a Saragossa. 
A l’estat espanyol, durant molt temps partit en dues zones, l’escoltisme -com a organització- també quedà dividit. Els qui, d’una manera o altra, van intentar fer via a la “zona nacional” van quedar desconnectats dels de la “zona governamental o republicana” que mantingueren -segurament de forma força precària- la Comisaria General a Madrid. Juan Antonio Dimas Hernández, Lobo Gris, n’era, des del 1932 -a proposta del mateix Baden Powell- el Jefe Scout Nacional i n’assumí la tasca de Comissari General. Des d’aquesta comissaria s’edità el darrer número -el 290- de El Explorador, l’òrgan oficial de l’Associació, corresponent al juliol de 1936. El Exploradores que quedaren en la “zona nacional”, crearen una Comissaria General Provisional amb els seus principals membres repartits entre Granada, La Coruña i Màlaga.  El febrer de 1938, Victor José Jiménez y Malo de Molina, Ojo de Lince, promotor d’aquesta comissaria -que pretenia coordinar els exploradores de la seva zona- en fou un dels seus principals artífexs, a l’acabar la guerra, va ser nomenat, amb caràcter transitori, Comissari General de l’Associació.  Des d’aquesta comissaria de Granada es continuà, durant i fins pocs mesos després de la guerra, editant El Explorador, el darrer número del qual, el 296, es va publicar l’octubre-novembre de 1939 [62].

Al final de la guerra -oficialment l’1 d’abril de 1939- la flama de l’escoltisme, com molts altres moviments, entitats i organitzacions, s’apagà. El caliu, però, es mantingué encès i només era qüestió de temps i voluntat per a que tornés a encendre’s.

Però això, amics, ja és una altra història.


Agraïments.- 

Amb aquest capítol hem arribat al final d’aquest intent d’aproximació del que van ser i fer els Exploradores de España a Catalunya, des dels seus orígens -l’any 1911, amb els Exploradores Barceloneses- fins a la prohibició, pel règim franquista, de les seves activitats, a tot l’Estat -l’abril de 1940-, un any després de la guerra civil.

Ho hem fet amb la millor voluntat de servei. Diuen que conèixer és un primer pas per a entendre, comprendre i, fins i tot, arribar a estimar. Però aquests sentiments entren ja en l’àmbit personal i, aquí, si que no ens hi fiquem. Si amb el nostre treball, hem contribuït a que aquest període i organitzacions es coneguin -des d’un altre punt de vista o amb noves aportacions- una mica més, ens donarem per satisfets.

Un cop més, reitero que aquest estudi ha estat una labor col·lectiva, a sis mans. L’esquema i el redactat -per a be i també per a mal- és, únicament, responsabilitat meva, d’en Pep; però la ingent tasca de cerca de documentació, dades, dates i fotografies i els nombrosos comentaris i l’intercanvi de punts de vista que ens han portat a les conclusions finals, és obra i mèrit de la imprescindible i entusiasta col·laboració amb l'Eduard i en Bernat. 

Sobre la revista El Explorador i alguna altra dada de l'article, hem d'agrair la generosa col·laboració de l'historiador de l'escoltisme espanyol José María López Lacárcel, com a bon scout, sempre disposat a donar un savi consell i un cop de mà. Grácias, Jaguar !. 

Així doncs, fraternals companys escoltes i amics, rebeu -públicament i de tot cor- la meva gratitud i reconeixement.

Gràcies també, lectors i lectores, pel vostre interès. Una abraçada a tothom.
   
Els autors, d'esquerra a dreta: en Pep, en Bernat i l'Eduard.
Ara, els qui no ens coneixeu, ja sabreu la cara que fem...



[1]  Marcel Gabarró i Pallarès: L' escoltisme a Catalunya, 1912 - 1939  dins de Barcelona d'excursió. Ajuntament de Barcelona, 1999, pàg. 130  
[2] Segons Albert Balcells a La crisi d’una jove democràcia dins Els anys de la Segona República (1931-1936), Edicions 62 i La Vanguardia, Barcelona 2006, pàgs. 112 i 113: “El 18 de maig tingué lloc a Barcelona una reunió de setanta representants de tots els regiments de la guarnició. La conspiració prenia cos a Catalunya. La Generalitat, que n’estava assabentada, va demanar al cap de la regió militar, el general Llano de la Encomienda (aliè a la trama), que actués contra els conspiradors, però ell es creia les promeses de lleialtat que li feien els seus subordinats i s’oposà a fer detencions. Segurament tenia por de precipitar la revolta, que era també el que frenava al govern, conscient que, com sol passar en aquests casos, estava mancat de proves suficients. Llano de la Encomienda únicament va obrir procés, finalment, contra un capità i dos tinents per proves escrites trobades per la policia. Companys encomanà a l’alcalde Carles Pi i Sunyer, que havia d’anar a Madrid, que s’entrevistés amb el cap del Govern i ministre de la Guerra, Casares Quiroga, i li demanés que fossin detinguts poc més d’una dotzena d’oficials -els caps de la conspiració de Barcelona- que portava apuntats en una llista. Casares Quiroga s’hi negà i va acabar el seu intent de tranquil·litzar Pi i Sunyer dient que si efectivament alguns militars es llençaven a la revolta, millor, perquè com l’aventura estava condemnada al fracàs, quedaria més sanejada l’atmosfera política. Casares Quiroga volia creure que el que es preparava era una altra “sanjurjada” com la d’agost del 1932, el fracàs de la qual havia permès aleshores refermar l’autoritat del govern d’esquerres. El carlisme era l’única ideologia antirepublicana que comptava amb certa base a Catalunya, però la seva força era molt inferior a la del carlisme a Navarra i Àlaba, de manera que el seu paper va ser molt minso, el 19 de juliol. El falangisme era encara més minoritari a casa nostra: només comptava amb uns dos-cents afiliats a Barcelona.”   
[3] Com s’ha dit a la nota anterior, tot i que va ser advertit -entre d’altres- des de Catalunya, Casares Quiroga ignorà els avisos previs d'aquesta sublevació i incapaç de donar-li la importància que es mereixia i fer-li front, dimití.
[4] En la nit del 18 al 19 de juliol de 1936, Manuel Azaña, després de la dimissió de Casares Quiroga, li va oferir la difícil tasca de formar un govern de conciliació que pogués evitar l'inici de la guerra. Durant unes hores d'activitat frenètica, va telefonar a diversos caps militars en un últim intent perquè deposessin la seva actitud, aconseguint-ho amb diversos d'ells en part gràcies a amistats personals. Finalment, tal com relata en les seves memòries, va parlar per telèfon amb el general Mola, el qual es va negar a cap acostament. Contràriament al que s'ha afirmat de forma infundada, mai li va oferir a cap d'aquests militars formar part del nou govern. El 20 de juliol, presentà la dimissió en comprendre que la guerra civil era inevitable. Va ser llavors substituït per José Giral.
[5] Luís Romero: “Tres días de julio”, Ediciones Ariel, Esplugues de Llobregat 1967, pàgs. 284 a 295.
[6] Antoni Serra i Garcia: Història de l’escoltisme català, Editorial Bruguera, Barcelona 1968, pàg. 59.
[7] Marcel Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132.
[8] La creu va ser plantada el dia 20. En dies posteriors se succeïren altres excursions, com l’ascens al Pic de Sotllo. Mentre eren al campament, reberen la visita d’un parell de persones, per exemple el dia 25, que discretament s’entrevistaren amb Mn. Batlle i després baixaren cap a Andorra. Aquell mateix dia, baixant per una tartera, Mn Batlle es va torçar un peu i els seus Minyons van haver d’improvisar una llitera amb 2 bordons i un parell de camises per tal de baixar-lo. Això va fer canviar els plans de tornada ja que, davant les notícies inquietants que els proporcionava el Sr Massip, pare d’un dels Minyons, havien pensat també de baixar cap a Andorra deixant bona part del material al Campament. Al final no va ser així i en part pel peu i en part per responsabilitat baixaren cap a Àreu el dia 26 tot i les notícies que tenien d’atacs contra clergues. La resta va baixar el dia 27, tots sense uniforme per si de cas. A Àreu els esperaven carrabiners suposadament a les ordres de la Generalitat. Mn Batlle mogué fils escrivint a en Ventura i Gassol perquè els nois arribessin sans i estalvis fins casa seva. El 28 es rebé un primer telegrama del Govern on es deia que només podien respondre pels petits mentre corrien notícies que milicians de la FAI anaven poble per poble saquejant, cremant i assassinant. El dia 29, d’Àreu anaren fins a Llavorsí on romangueren 15 dies repartits en dues fondes, Cal Xato i Cal Segalés, amb M Batlle figurant com a mestre dels nois, amb visites esporàdiques de milicians. El 2 d’agost reberen la visita d’un ajudant de cap de secció de l’AE Pau Claris, un tal Romeu, que els confirma que a Barcelona hi ha més perill. El 12 d’agost i gràcies a les gestions del pare de l’Enric Ros, ajudant de cap de secció,  aconseguiren un passi de les Milícies Antifeixistes de Barcelona i un cotxe de la Generalitat que els recollí l’endemà dia 13 per tornar cap a Barcelona acompanyats de 2 milicians d’Estat Català que vetllaren perquè no hi hagués cap entrebanc al pas de cada poble, per exemple a Tremp on la discussió fou acalorada. Des d’allà passaren per la Serra de Comiols, Jorba, Igualada i finalment arribaren al local de Palestra al carrer Diputació de Barcelona on s’acomiadaren. (Testimonis d’en Manel Buïra, Minyó de Mn Batlle present en els fets, descrita al monogràfic històric 1 de MEG, complementada en més bona mesura amb el descrit a la Miscel·lània d’Homenatge a Mn Batlle (pag. 159 a 167) de Joan Nonell, Minyó de la Colla Gaigs també present, on comparteix els seus records i els d’en Enric Ros ajudant del Cap de Secció en el moment del campament).
[9] Albert Balcells i Genís Samper: L’escoltisme català (1911-1978), Editorial Barcanova, Barcelona 1993, pàg. 123. Marc-Aureli Vila, “Uns dies de mossèn Batlle” diari Avui del 28 novembre 1980.
[10] Patricio Borrobio: “Historia de un campamento“. Edició de la Federación de Scouts-Exploradores de España (ASDE), Madrid 2017.
[11] La Vanguardia del 9 de octubre 1936, pàg. 4.
[12] La Humanitat  del 10 d’octubre 1936, pàg. 2.
[13] El Diluvio del 9 d’octubre 1936, pàg. 8.
[14] Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 125.
[15] Alexandre Pinyol i Llop: “Memòries d’un comissari scout que va somriure i xiular massa”, fascicle III. Mecanografiat inèdit, 11 setembre 1990. Arxiu Municipal de Granollers. Pàg. 29.
[16] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg. 29.
[17] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg. 30.
[18] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg.29.
[19] La Humanitat del 4 de juny 1937, pàg. 3.
[20] Butlletí Informatiu de Buró Internacional dels Boy Scouts, juliol de 1937, pàg.720. “La Odissea d’un campament d’escoltes a Espanya.-  El juliol de 1936, 66 escoltes de Saragossa acampaven a la Vall d’Ordesa, a deu kilòmetres de la frontera francesa, al sud del Cercle de Gavernie. Allunyats de les seves famílies pels esdeveniments (aixecament, el 17-19 de juliol, de militars contra el govern de la República),  cercaven refugiar-se a França, però els Pirineus molt escarpats en aquell indret ho fa impracticable. A la tardor baixen a Barcelona i comencen les negociacions per tal de realitzar la seva repatriació. A partir de les gestions realitzades pel Delegat del Comitè Internacional de la Creu Roja, i del Cònsol General de França a Barcelona, 45 escoltes foren autoritzats a sortir de Barcelona, i el 23 d’octubre de 1936 varen accedir a França on van trobar asil a Lourdes, a l’hospital Mare de Déu dels Set Dolors . Monsenyor Gerlier, Bisbe de Lourdes i de Tarbes, va vetllar per ells amb sol·licitud. El Delegat del Comitè Internacional de la Creu Roja a Saragossa, informa de les novetats a les famílies dels escoltes. França continua negociant amb el Govern de la República espanyola per tal de realitzar el repatriament definitiu el 20 d’abril dels 45 escoltes autoritzats a sortir del territori francès i retornar a Saragossa després de deu mesos de vacances forçades. Queden encara 21 escoltes retinguts a Barcelona. majors d’edat i son qualificats com aptes per dur armes. Allotjats en un antic asil, prenent els seus menjars en el Centre dels Scouts de Catalunya, els quals malgrat que son dissidents, es mostren molt fraternals. Perfectament disciplinats i ensinistrats, animats d’un excel·lent esperit troben feina a la Unió Internacional de Socors als Infants, per les seves cantines populars. El Comitè Internacional de la Creu Roja s’esforça entretant per tal d’obtenir la seva llibertat. Proposen al Govern Català que els canviï per una companyia de comèdies d’una certa notorietat a Espanya anomenada “Naranjas de la China”, que ha estat retinguda a Saragossa. Les negociacions varen durar dos mesos. Al final s’aconsegueix l’alliberació. Els 21 Boy Scouts embarquen el 3 de juny a Barcelona al vapor francès “Emérithie” i son acollits a Marsella el divendres 4 de juny per un representant del Comitè Internacional de la Creu Roja. Immediatament es comunica a Ginebra i aquesta ho trasllada a la seva delegació de Saint Jean de Luz. El 7 de juny, finalment, els actors i actrius des del costat de la frontera espanyola, es creuen amb els Scouts, procedents de França, al pont internacional d’Irun."
Aquesta informació es pot complementar amb la nota que els Minyons de Muntanya - BOY SCOUTS DE CATALUNYA publicaren, per tal d'aclarir els fets, a El Mundo Deportivo del 20 de juny 1937: "Sobre un intercanvi", pàg. 4.
[21] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pags. 30 i 31.
[22] Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 122. Manuel Morales “Un boy scouts en la Barcelona de la guerra civil” testimoni del llavors scout Ricardo Lezcano, El País del 9 juny 2016:
[23] Alguns de les seves accions més criticades van ser les protagonitzades per les anomenades “Patrulles de Control”, escamots més o menys espontanis formats per militants d'organitzacions obreres i/o d'esquerres just després del cop d'estat. El seu principal objectiu era localitzar i perseguir a tota persona que consideressin sospitosa, col·laboradora, simpatitzant de la sublevació o simplement -segons ells- “no revolucionària”. Després d'una fase sanguinària seguida d'un progressiu control de les forces republicanes de la Generalitat, les “Patrulles de Control” van ser dissoltes el juny del 1937. Durant els 10 mesos d'existència, aquests grups van detenir i executar a Barcelona i rodalia milers d'eclesiàstics, carlins, propietaris i altres persones, que ells consideraren, contràries a la revolució. Hom estima que estaven formades, a tot Catalunya, per uns 700 membres que sovint actuaven com un organisme parapolicial i repressor, amb una important participació dels anarcosindicalistes, gairebé la meitat d’aquests efectius.
[24] Josep Fontana, “Dominio público”, El Periódico del 15 de maig 2011.
Podeu veure més informació sobre el tema a ISSN 2254-6901, Vínculos de Historia, núm. 1 (2012), pàgs: 273-285  http://www.vinculosdehistoria.com/index.php/vinculos/article/view/17
[25] Paul Preston: “L’holocaust espanyol”, Editorial Base, Barcelona 2011, pàg. 233.
[26] Carles Cardó: “Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes”, Editorial Claret, Barcelona 1977, pàg. 173 i pàgs. 197 i 198.
[27] Marcel Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132..
[28] Antoni Serra i Garcia, obra citada, pàg. 59.
[29] Segons Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 122: “... Alexandre Pinyol s’entrevistà de seguida amb Soler i Damians demanant-li ajut, però el fins llavors president dels Boy Scouts de Catalunya li contestà que davant la violència descontrolada en què es vivia, que “ell havia perdut la fe en Catalunya i que no volia saber res de ningú ni del seu partit”, segons testimonià el mateix Pinyol.
[30] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàgs. 8 i 9.
[31] Antoni Serra i García, obra citada, pags. 59 i 60.
[32] Hem localitzat diversos documents, algun d’ells del maig de 1938, on encara hi consta aquesta adreça com la seu social dels Exploradores de España, 
[33] La Veu de Catalunya del 4 d’agost 1936, pàg 5.
[34] La Columna Macià-Companys (també coneguda com la 4a Columna Catalana) va ser una milícia paramilitar formada per uns 1.000 voluntaris, majoritàriament, d'ERC i d'Estat Català. Fou organitzada el 3 de setembre del 1936 per la Generalitat de Catalunya amb l'objectiu d'establir un contrapoder a la CNT dins del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Transcorreguts tan sols 2 mesos des de la seva creació, la Generalitat de Catalunya aconseguí dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i procedí a donar instruccions per a la formació de l'”Exèrcit Popular de Catalunya”, que estaria sota el seu control directe. Els milicians de la Columna Macià-Companys s'enquadraren dins dels nous regiments de l'Exèrcit Popular de Catalunya.
[35] Ramón Ferrerons i Antoni Gascón: “Les Milícies Pirinenques, nacionalisme armat”, Revista L’Avenç nº 91, març 1986. Pàgs. 20 a 29.
[36] Carles Llorens i Queralt Solé: “ El Cojo de Málaga, l’anarquista que es va fer amo i senyor de la Cerdanya”, revista Sàpiens, nº 206, maig del 2019. Pàgs. 38 a 46.  
[37] Josep Mª Solé i Sabaté: “Que era l’Escola Popular de Guerra ?”, Revista “Sàpiens” nº 142, maig 2014, pàg. 4.
[38] Genís Samper i Triedú: “50 anys d’escoltisme català 1927-1978”, Fundació Jaume Bofill – Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, Barcelona 1992. Pàgs. 81 i 82.
[39] Genís Samper i Triedú, obra citada, pàg. 71.
[40] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 15.
[41] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 15.
[42] Genís Samper i Triedu, obra citada, pàg. 69.
[43] Genís Samper i Triedu, obra citada, pàg. 80.
[44] Marcel Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132.
[45] Antoni Serra i Garcia, obra citada, pàgs. 60 a 64.
[46] La Humanitat del 5 de novembre 1936, pàg. 2. El Diluvio del 5 de novembre 1936, pàg. 10.
[47] La Humanitat del 26 de gener 1937, pàg. 2.
[48] Aquesta Institució, amb aquest nom i subtítol, es mantindrà vigent fins el 6 de setembre de 1959 i servirà d’aixopluc si no legal sí organitzatiu, de molts dels agrupaments que s’anaren creant o reorganitzant durant els primers anys de la postguerra a Catalunya. L’altra “branca” de l’escoltisme a Catalunya, la dels Exploradores de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya, mantingué un cert caliu gràcies principalment als Antics Exploradores 
(veieu  https://clanosgris.blogspot.com/2017/04/sant-jordi-2017.html ) creant-se el primers grups -en el període de ” l’escoltisme, no autoritzat, però tolerat...”- a partir dels anys 50 del passat segle (podeu veure, també: https://clanosgris.blogspot.com/2018/03/records-i-testimoniatge-de-lescoltisme.html )
[49] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 10.
[50] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàgs. 10 a 13 i Genís Samper i Triedú, obra citada, pàg. 72 a 75.
[51] El Diluvio del 11 setembre 1936, pàg. 6. El Diluvio 15 de setembre 1936, pàg. 18. La Vanguardia del 8 d’octubre 1936, pàgs. 7 i 8. La Vanguardia del 17 de maç 1937, pàg. 5.  
[52] El Diluvio del 24 de desembre 1936, pàg. 4. El Diluvio del 30 de desembre 1936, pàg. 5. La Vanguardia del 6 de març 1937, pàg. 4.
[53] La Vanguardia del 11 de maig 1937, pag. 2.
[54] Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 133.
[55] “La actividad del Consejo Central Sanitario”: La Vanguardia del 6 de setembre 1936, pàg. 3.
[56] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 12.
[57] El Diluvio del 24 de desembre 1936, pàg.6.
[58] La Vanguardia del 30 de maig 1937: La admirable labor de los «Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya»  Al estallar las primeras bombas lanzadas por los trimotores fascistas, los abnegados miembros de esta Institución actuaron con toda intensidad y fueron de los primeros en acudir al auxilio de las víctimas. Improvisaron distintos puestos de curas de emergencia y asistieron a un gran número de heridos y contusionados. En la barriada de la Barceloneta, que resultó la más castigada, recogieron los primeros heridos y muertos de entre los escombros que amenazaban derrumbarse encima de ellos. Dirigieron en algunas partes los trabajos de salvamento y tornaron medidas, tales como cerrar los pasos de agua y gas.  Un scout provisto de careta, antigás, logró penetrar en un subterráneo y extrajo diversos cadáveres y cuatro ciudadanos que se libraron milagrosamente de la muerte. Nuestras primeras autoridades y los doctores Martí Ibáñez y Cros, del Consejo de Sanidad de Guerra, que desde los primeras momentos acudieron también a los lugares más castigados por la metralla, felicitaron a los scouts. Igualmente hizo el Presidente de la Generalidad, quien conversó unos instantes con ellos, felicitando a sus jefes. La Publicitat del 30 de maig 1937, pàg. 2 i La Humanitat del 1 de juny 1937, pàg. 5.
[59] La Publicitat del 2 de març 1937, pàg. 3.
[60]  Algunes d’aquestes activitats anunciades a la premsa son:
-        Sessió de cinema i titelles a la Sala Mozart: (Boy Scouts de Catalunya).  La Vanguardia del 13 de febrer 1937, pàg. 5. La Vanguardia 13 de febrer 1937, pàg. 5.
-    “Dia de Madrid”: (Federació de Boy Scouts de Catalunya – Exploradores de España). La Vanguardia del 24 de febrer 1937, pàg. 5, La Publicitat del 24 de febrer 1937, pàg. 3, La Vanguardia dia 25 de febrer 1937, pàg. 1, El Diluvio 25 de febrer 1937, pàg. 5, i La Vanguardia del 27 de febrer 1937, pàg. 1.
-       Festival escènic i d’il·lusionisme al Teatre Partenón: (Minyons de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA). La Vanguardia del 13 de març 1937, pàg. 5.
-      “Ajuda a Madrid”, Festival de “sarsuela” al Teatre Novedades: (Federació de Boy Scouts de Catalunya – Exploradores de España). La Vanguardia del 16 d’abril 1937, pàg. 5, La Humanitat del 16 d’abril 1937, La Publicitat del 17 d’abril 1937, pàg. 3  i El Diluvio del 18 d’abril 1937, pag.5. Lamentablement la mala entesa i fins i tot rancúnia entre els Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya i els Exploradores de Espanya -Federació de Boy Scouts de Catalunya , fins i tot en aquests actes benèfics, es mantenia. A rel d’aquest festival artístic i musical, organitzat pels Exploradores, -que es va celebrar, precisament, la nit del 23 d’abril, Sant Jordi, patró dels scouts- al teatre Novedades de Barcelona i on diversos membres de la companyia que treballava en aquell teatre i cantants reconeguts -com Carlos Redondo i Hipòlit Lázaro- hi col·laboraren, provocà la següent nota de la redacció que es publicà a La Publicitat del 22 d’abril 1937:  “El Consell de Govern de Minyons dels Muntanya – Boy Scouts de Catalunya ens comunica que no te res a veure amb l’organització d’un festival al Teatre Novetats a base d’una sarsuela la música de la qual (de Moreno Torroba) és de l’autor d’un himne feixista. Al qual festival dedicàvem una nota en la nostra edició d’abans d’ahir (La Publicitat del 20 d’abril, pàg. 6: “Una llista negra que no existeix” on també es feia referencia a la suposada “ideologia feixista” de Moreno Torroba)) dient per quin conducte havíem rebut la informació (de l’organització del festival el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid). Sense que ens dolgui -tot el contrari- fer l’aclariment que se’ns demana, creiem que el que han de fer els Boy Scouts de Catalunya es evitar, com sigui, que el seu benemèrit nom sigui usurpat per a empar d’espectacles que cap antifeixista autèntic no pot avalar.“ .
[62] Publicaren el número 291, el febrer de 1937; el 292, el març; el 293, el maig-juny; el 294, el juliol-agost-setembre i el 295, el mes d’octubre d’aquell mateix any. El següent El Explorador, el número 296, i el darrer publicat abans de la suspensió d’activitats o il·legalització de Els Exploradores de España, és el d’octubre-novembre de 1939, ja amb la guerra acabada. Tots aquests exemplars de El Exporador, des de l'any 1922, els tenen a l'Archivo General Región de Murcia d'on n'hem tret la informació.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada