 |
| Panorama des de L'Agustí. Al mig de la foto, el Santuari de Puiggraciós. |
DUES
EXCURSIONS DES DE COLL FORMIC: EL MATAGALLS I EL PLA DE LA CALMA
Cal ser valents/es i
atrevits/des per anar, el més de gener i en plena “setmana dels barbuts” [1],
a les cotes més altes del Montseny.
Nosaltres ho som i així ho
hem fet. Des del Coll Formic, a 1.144 m d’alçada, ens hem enfilat els uns, fins
dalt del Matagalls (1.696 m) i els altres, pel Pla de la Calma, entre els 1.000
i els 1.200 metres d’alt.
L’aproximació, avui no comencem
bé... !! .- Des dels diferents llocs d’origen hem fet
cap, a l’hora acordada (sobre les 9 del matí), tots plegats, fins el pàrquing
que hi ha a Coll Formic.
Bueno, tots, tots, no. Els
qui anaven en el cotxe d’en Pep -que, per més inri, avui ens feia de “mig
guia i cap de colla”- i el vehicle que, amb tota la confiança i bona fe, el
seguia... no hi han arribat fins gairebé mitja hora més tard... Un cop a Seva,
xerrant, xerrant, han passat de llarg del trencat que va fins a El Brull i han
continuat, recte, en direcció a Viladrau. La conversa estava animada i no ha
sigut fins que han vist el rètol de ”Viladrau” que se’n han adonat... “Ja
m’estranyava que la carretera, tot i els revols, no pugés...”, ha dit en Pep.
Sort dels mòbils: “Aneu esmorzant, que ara girem cua i venim... !!!” han
dit als companys que, expectants, s’esperaven dalt del coll.
L’esmorzar.- Com que
la pujada al Matagalls -i molts d’els companys eren dels “canyers i canyeres” que s’hi
havien apuntat- es preveia llarga, ja tenien feta la paradeta, amb les olives i
els complements habituals, sobre un muret del mateix pàrquing i havien començat
a esmorzar.
Només els faltava el vi... però
hem arribat a temps per a que en poguessin fer alguns glops. El que si hem pres
plegats, com a bons germans, ha estat el cafè, amb llet, sol o amb “gotes”...,
la xocolata, les pastes i les nous “del país... he !!”, que ha portat en
Josep Lluís, han culminat l’àpat.
Després d’esmorzar, la colla
s’ha partit en dos. Uns -cinc “nois” i dues “noies”- han triat l’opció “dura”: pujar
fins dalt del cim del Matagalls. Mentre que els altres -vuit “nois”
acompanyats per les dues “noies” restants- han preferit l’opció “tova”: ruta
mixta -cultural i paisatgística-, amb cotxes i a peu, pel Pla de la Calma
amb pujada al Tagamanent.
Les caminades.-
Els qui han pujat cap el
Matagalls, s’han enfilat -sense perdre temps- per la costeruda Carena
dels Roures, per passar després pel Pla de la Barraca, ja a
1.367 m -amb un desnivell de quasi 250 m, en poc més d’ 1,5 km-. Després han superat
el Turó Gros de Santandreu (1.542 m), el Collet de l’Estanyol
(1.526 m), el Turó de l’Estanyol (1.578 m), el Collet dels Llops
(1.565 m) i, finalment, el Matagalls amb la seva emblemàtica creu (1.596
m).
Al llarg d’aquest
recorregut, en els vessant més obacs, hi han trobat algunes clapes de neu.
 |
| Ànim, que ja som dalt; ja veig la Creu !!! |
Un cop dalt, un veritable
mirador, el panorama és espectacular: cap al nord, la comarca d’Osona i el
massís germà de les Guilleries, Viladrau sota mateix i al fons el Pirineu; cap
a l’est el coll de Sant Marçal les Agudes i el Turó de l’Home; la visió vers
l’oest -per on han pujat- els mostra, sota mateix, el Pla de la Barraca amb el
Turó d’en Besa i més a l’esquerra el Pla de la Calma, al fons -en un dia clar
com el d’avui- veuen els cingles del Bertí, que voregen el Congost, l’altiplà
del Moianès, al fons, la Mola de Sant Llorenç de Munt i, darrere seu, la
silueta inconfusible de Montserrat.
 |
| Els 7, campions i campiones, dalt del Matagalls |
 |
| Carai !!!. Ara n'hi ha 8. Oh !!, el President, que -com tots els presos i exiliats- sempre, en el pensament, està entre nosaltres. |
Fa molt vent, fan la
fotografia que dona fe que hi han pujat i comencen a baixar.
Un noi, amb el qual havien coincidit al començar la caminada, a l’arribar al Pla de la Barraca es deu haver trobat malament i el company que anava amb ell ha trucat als Serveis d’Emergències. Mentre van baixant veuen tota l’operació que han fet els helicòpters per atendre’l i, finalment, rescatar-lo.
Un noi, amb el qual havien coincidit al començar la caminada, a l’arribar al Pla de la Barraca es deu haver trobat malament i el company que anava amb ell ha trucat als Serveis d’Emergències. Mentre van baixant veuen tota l’operació que han fet els helicòpters per atendre’l i, finalment, rescatar-lo.
 |
| Baixant del Matagalls. Rescat al Pla de la Barraca. Al fons el Turó d'en Besa. |
Un cop al Pla de la Barraca,
tal i com tenien previst, voregen pel nord el Turó d’en Besa. Baixen per la
fageda -ara despullada- que hi ha al Sot de la Fagetona fins a trobar la
pista, que va i ve, de Sant Segimon. A partir d'aquí segueixen -pista avall-, en
direcció a Coll Formic, pel Pla dels Cent Sous i el Pla d’en Besa
fins a trobar el corriol -per on han pujat aquest matí- que, per la Carena dels
Roures, els porta directament a Coll Formic.
Pocs minuts abans de les
dues del migdia, els "matagallers", arriben al restaurant -contents i satisfets- després d’haver “fet el cim”.
 |
| Alguns dels qui han fet el cim del Matagalls. |
Els qui han anat al Pla de
la Calma, ho han fet en tres cotxes. La intenció inicial era fer
tot el recorregut fins al final del Pla (el Collet de Sant Martí, sota mateix
del Tagamanent) en els cotxes i anar aturant-nos per visitar alguns dels
indrets o llocs més característics.
Tot i que de forma natural
li correspondria estar cobert de boscos, la imatge actual del Pla de La Calma correspon
a l’explotació tradicional de la ramaderia i l’agricultura. Tant el conreu en
sistema d’artiga que anava eliminant els arbres, com la pastura lliure dels
ramats (tot i que ara ja hi veiem algun “pastor elèctric” o tanca) ha fet que
la part més alta sigui molt oberta i amb unes vistes espectaculars. No es
d’estranyar que el sender de gran recorregut que el travessa, d’extrem a extrem, s’anomeni el Sender dels Miradors (GR-5).
Quan som al Pla de l’Ase
Mort, a l’entrada del Pla de la Calma, un indret tranquil amb bones
panoràmiques, dediquem el nostre record al vell company scout i un dels primers
membres del nostre agrupament, en Joan Charlez -que morí l’octubre de 1999, quan
només tenia 56 anys-. Les seves cendres, complint la seva voluntat, van ser
escampades -per companys, amics i familiars- en aquest indret [2].
Continuem però, una mica més
enllà, ens aturem per a fer la BO (Bona Obra) del dia. El paisatge del Pla de
la Calma, obert, suaument sinuós i ric en pastures, està poblat de prats i d’un
tipus de vegetació (les anomenades landes) formada per matolls (bruguerola,
ginestell, bruc, gatoses,...) i amb
amplies extensions de falguera aquilina -seca en aquesta època de l’any-. Doncs
un bon mantell d’aquestes resseques falgueres, situades a tocar del camí,
s’havien (o les havien) encès amenaçant d’estendre les flames pel seu voltant.
En Charly i en Josep Lluís -amb risc de la seva integritat- s’abraonen damunt les
flames i, amb uns mitjans improvisats i rudimentaris (fins i tot algun hi ha
buidat la bufeta...), s’han encarat al foc. En Josep Lluís, el nostre home “de
llei i ordre”, fa una trucada -donant les coordenades del lloc- als Serveis
d’Emergència per a que aquests avisin als Guardes Forestals... “Si,
senyor,... a les seves ordres, senyor...”, deu haver dit el qui ha rebut la
trucada agraint, alhora, la nostra acció i avis. Llàstima (i perdoneu la
macabra i potser poc oportuna referència) que Austràlia ens queda lluny... !!!
Seguim, amb la satisfacció
del deure acomplert, pista enllà fins que arribem a l’alçada d’un turonet, que
identifiquem (amb l’ajuda del mapa) com el Corral de Puigventós, damunt
del qual hi veiem un Pessebre Nadalenc. Ens hi enfilem i hi estem una estona
contemplant els detalls del bonic naixement i el panorama.
La pista continua fins que
som al Pla del Cafè [3]
on ens hi aturem per a contemplar-ne les restes i, sobretot, la visió que des
d’aquest lloc tenim: Vers el nord i llevant, el cim del Matagalls, el Turo de
l’Home i Les Agudes i en direcció a l’oest i el sud, el sot que forma el riu
Congost, els Cingles d’en Bertí, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. En Josep
Lluís, es posa seriós i de forma serena i decidida ens demana que -si mor abans que nosaltres- agrairia que enterréssim les seves cendres en aquest
indret i ens assenyala una alzina que hi ha, on comença un petit bosquet, a
l’esquerra del Cafè. Tant de bo passin encara molts anys però, com una
mena de document notarial, aquesta voluntat queda -per a qui correspongui i en vulgui fer compliment- aquí anotada.
Ens aturem al lloc anomenat Pedres
Blanques on, per l’esquerra surt una pista que entre el Puig Drau
(1.344 m), el gegant de La Calma, i el Sui (1.318 m), un cònic cim,
baixa fins el poble del Montseny. Al tornar l’agafarem al llarg d’un quilòmetre i mig, per anar a
veure la Cabana d’en Ramón i l’estela neolítica.
Continuem per la pista, fins
que arribem a un lloc amb forces arbres -alzines principalment-. Ens aturem per
a estirar les cames i retratar una curiosa alzina que trobem a l’esquerra
(anant cap el Tagamanent) del camí. Una alzina amb cinc gruixuts braços
que, a l’estiu, deu donar una bona ombra.
 |
| L'alzina de les cinc Branques del Pla de la Calma |
Un bon nombre de companys, en
un matí tant espectacular i amb una temperatura molt agradable, decideixen
continuar a peu fins al final de la pista sota del Tagamanent. Els tres xofers
i alguns companys solidaris, per a no deixar-los sols, s’enfilen dalt dels
vehicles per a seguir la ruta i poder tornar, tots, "a cavall"..
 |
| Petjada de porc senglar |
Passem ara per una zona
boscosa -el Bosquet de l’Agustí-, un alzinar que deu ser un molt bon rebost d’aglans per als nombrosos porcs senglars que hi ha al Pla de la Calma i a tot el Montseny. Anem perdent
alçada, fins que arribem a L’Agustí [4].
Aparquem els cotxes en un boral de la pista i ens hi acostem per a veure, amb
més detall, aquesta gran i important masia. Al poc arriben els caminadors i,
plegats, en comentem els detalls més característics. La visió que des d’aquest
lloc tenim del Tagamanent impressiona.
 |
| L'Agustí |
 |
| El Tagamanent des de l'Agustí |
Continuem, els uns en els
cotxes i els “caminadors” a peu. Fins que arribem a l’alçada de El Bellver,
una bonica masia ara reconvertida, els caps de setmana, en restaurant. Seguim
per la pista (a partir d’aquí asfaltada, que baixa fins al poble de Tagamanent
i la C-17) fins que arribem a un petit aparcament que hi ha al Collet de
Sant Martí (973 m), sota mateix del Tagamanent. Aquí hi
estacionem els cotxes.
 |
| Alguns dels xofers i els fidels acompanyants al Collet de Sant Martí |
Com que els qui van a peu encara no han arribar, els “motoritzats”, decidim fer també una mica d’exercici
i pugem “a pota” fins dalt del cim del Tagamanent. El camí, tot i que
fa pujada, és còmode. Va ascendint, xino-xano fent una volta i ziga-zagues,
pels vessants est i sud del turó. Fem una breu parada quan som, al poc de
començar, a les runes de l’antiga capella de Sant Martí [5].
Continuem per dins d’un espès alzinar guarnit, aquí i allà, amb grossos blocs de pedres.
Continuem per dins d’un espès alzinar guarnit, aquí i allà, amb grossos blocs de pedres.
 |
| Les restes de la Capella de Sant Martí |
Un cop som al cim (1.059 m.)
ens crida l’atenció, a més del panorama, l’edifici de l’església de Santa
Maria [6]
situat dins del recinte del que havia sigut un estratègic castell. Ens hi estem
una estona, relaxats, fent fotografies i extasiats davant la visió que, des
d’aquest esplèndid mirador, es te de tot l’entorn.
 |
| Vista sobre la vall del Congost des del Tagamanant |
El nostre poeta de
capçalera l’Enric, persona sensible, ho ha reflectit de forma espontània en els
següents versos:
“Oh
muntanya estimada,
amb
tu vull estar,
a
tu et vull mirar.
De
tu no em vull separar
i
amb tu vull perdurar.
Oh
muntanya estimada
que
de tanta felicitat
he
cercat la llibertat.”
Quan
retornem al Collet de Sant Marti, els companys caminadors ja hi han arribat.
Pugem, ara sí tots, als cotxes i comencem el retorn fins a Coll Formic.
 |
| Els "caminadors" del Pla de la Calma, al Collet de Sant Martí. |
 |
| "Arqueòlegs" o "homes primitius" davant la Cabana d'en Ramón |
 |
| L'estela de la Calma, dins la Cabana d'en Ramón |
De
nou a la pista principal, girem cap a Coll Formic per anar a dinar. Falten un
quart per les dues i ja comencem a tenir gana.
En
les caminades d’avui hem recorregut i salvat uns desnivells d’uns 9 km i +/-
579 m, els qui han pujat al Matagalls i de 6 km i +/- 125 m, els qui han anat
al Pla de la Calma i el Tagamanent.
El
dinar.- A les dues en punt, entrem tota la colla al restaurant
que hi ha a Coll Formic. En Josep Surdé ja fa una estona que ens hi espera. Hi
tenim parada, així mateix, una llarga taula -per a divuit comensals- al fons del menjador.
Demanem
les cerveses, no fa calor però -després de les caminades- venen de gust. Entre
glop i glop anem triant els plats: De primers, cigrons amb cansalada,
entremesos, sopes de ceba i també, de farigola, macarrons, amanida, canelons...
i de segons, peus de porc, botifarra amb seques, bacallà amb panses o amb samfaina,...
Tenim gana i tot baixa molt bé. Be, tot no, el vi se’ls ha “picat”. No millora
ni barrejant-lo amb gasosa. Llàstima. Després dels postres, prenem els cafès,
tallats, herbes, carajillos i cigalons; demanem el compte, paguem i ens
acomiadem de l’hostaler.
Ja
fora, davant del restaurant, ens fem la fotografia de tot el grup.
Comiat.-
Després
d’haver efectuat una molt bonica Xino-Xano, rematada amb un dinar de germanor,
ens acomiadem fins a la propera sortida que anunciarem oportunament.
Fins
llavors doncs, gracies a tots i a totes per la vostra companyia i participació.
Una
abraçada.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Joan B., Joan P., Joan S., Enric, Josep Lluís, Jaume, Carles P., Joan Miquel i Pep.
Vídeo.-
Jaume: https://youtu.be/9sNhHwaVakU
Ruta
Wikiloc d’anada i tornada del Matagalls.- Joan P.:
NOTES:
[1]
La “setmana dels barbuts” forma part de
la tradició catalana i fusiona tradició i meteorologia. Si fem un cop d’ull al
santoral, veurem que els dies 15, 16 i 17 de gener corresponen a sant Pau
Ermità, sant Maur i sant Antoni Abats respectivament. I si ho allarguem per
davant i per darrera, tenim que el 13 es sant Hilari, el 21 sant Fructuós i el
22 sant Vicenç. Tots aquests sants coincideixen en lluir unes bones, grans i espesses barbes. D’aquí el nom de la
“setmana dels barbuts”. Per un altre costat, segons les estadístiques i
registres de molts anys, des del punt de vista climàtic, aquets dies de gener
és el període de l’any que, a Catalunya, fa més fred.
[2] Després de la mort d'en Joan Charlez, alguns dels seus
amics i familiars acudiren al Pla de la
Calma -indret de moltes de les excursions que havia fet amb els scouts- per a,
complint amb la seva voluntat, escampar-hi les cendres.
 |
| Detall de l'acte en que els companys scouts i familiars d'en Joan Charlez, escampen les seves cendres al Pla de la Calma (Fotografia gentilesa d'en Eduard Candami) |
[3]
El Cafè és un mas enrunat situat en un bell paratge del Pla de la Calma,
l’anomenat Pla del Café, a una altitud de 1.190 m i apartat uns 100 metres a
l’est de la pista forestal que des de Coll Formic accedeix al Tagamanent. El
veritable nom del mas és el Cafè dels Carlins i era un lloc que va
gaudir de certa popularitat durant les diverses guerres carlines del segle XIX.
Anteriorment, però, se'l coneixia com la Casa de les Lloses.
Diverses fonts discrepen de si era un hostal, un cafè o una masia com tantes
d'altres. L'opinió més extensa, però, és que era un mas que al estar ubicada en
un lloc de pas molta gent hi feia parada. Cal fer volar la imaginació i
imaginar-se els traginers amunt i avall, principalment els que des de les mines
del Remei portaven el coure
cap a Aiguafreda i feien parada a l’hostal. Avui dia, no sembla que aquesta
ruta fos la més adequada per portar el apreciat mineral i fer tota aquesta
terrible pujada des de les mines fins al Cafè. No hagués estat millor portar el
material cap al poble del Montseny i la vall de la Tordera avall?; el
ferrocarril que, des d’Aiguafreda (que era el lloc on es concentrava la
recollida del mineral des de diferents indrets de la zona), enllaçava amb les
zones fabrils del Ripollès, el Vallès i Barcelona, n’és l’explicació. Des de
l’any 1922 les mines de coure del Remei van deixar de ser explotades i l’hostal
també se’n ressentí i va entrar ja en una terminal decadència que va culminar
la Guerra Civil. Cal dir també, que tota l’abundant indústria rural del Pla de
la Calma (pous de neu, teuleries, carboneres) tenen també en els anys trenta la
seva davallada final per culpa de la modernitat i de les millores en les
comunicacions, l’electricitat i en els mitjans per guanyar-se la vida.
[4]
Magnífica casa pairal de grans proporcions. Eminentment ramadera. La major part
de les dependències per al bestiar són a l'interior i te escassos annexos. Al
costat esquerra hi ha una eixida de dos pisos amb grans arcades. L’edifici és
de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. Teulada a doble
vessant amb aiguavés als costats. Finestres i porta quadrada amb llinda de
pedra. Als baixos, al costat de la porta, una finestra espitllerada i una única
obertura al primer nivell. La primera referència documental del topònim Agustini
és del segle XII en un capbreu de la parròquia de Tagamanent pel comte de
Barcelona. En el fogatge del 1497 i posteriors del segle XVI apareix el cognom Agustí,
on destaca Bernat Agustí com a batlle reial de Tagamanent. La
masia es va construir el segle XVII i l'estructura actual correspon a les
reformes del segle XVIII. En la llinda de la porta principal hi ha la
inscripció «Ave Maria gratia plena Pere Agustí 1776». A la galeria hi ha
la inscripció «Felis Agustini 1788» i a les llindes de les finestres de
la pallissa s'hi llegeix «Dionís Rovira i Pera Agustí 1736». Va ser la
casa pairal de la família Agustí fins al segle XIX. Després de passar per
diferents propietaris, va patir una davallada econòmica al segle XX i l'any
1943 consta com a abandonada i en runes. L'últim propietari (el Sr. Porter de
Barcelona) la va vendre a la Diputació. Al final de la dècada del 1990 va ser
restaurada com a Casa Museu l'Agustí, un museu etnològic que forma part
del Parc Etnològic de Tagamanent en el Parc Natural del Montseny.
[5]
De l’església de Sant Martí tan sols en resta un mur orientat (d’uns 6 m per 3
d’alt) amb una arrencada d'absis. A 2m d'alçada té una filera de 7 forats,
possiblement per a un embigat. Collat a aquest mur arrenca un fragment de paret
corba vers l'est, que era l'absis, i té 1,5 m de llargada. El mur té un forat
-finestreta- que dona directament sobre el camí d'arribada. El gruix del mur és de 90 a 95 cm i és fet amb carreus i pedres polides. Els fonaments de la resta de
l'església estan coberts per la malesa. Sant Martí és esmentada des de l’any
1009. Havia de ser la parroquial en lloc de Santa Maria quan aquesta havia
d'esdevenir monestir. En no ser-ho, Sant Martí va perdre la parroquialitat i
quedà com a capella o ajuda de Santa Maria de Tagamanent. S'enrunà al segle
XVIII.
[6]
Es una construcció romànica del segle XII, orientada a l'oest. Té la porta
adovellada amb dues arquivoltes i columnes cilíndriques de base octogonal,
coronades per uns collarets a manera de capitell. Amb un rosetó a sobre. El
campanar, de dos forats, s'erigeix segons l'eix vertical que configura la
porta. De la construcció romànica se’n conserva una part dels murs de la nau
central coberta amb volta de canó. Hi ha dues naus laterals d'època posterior,
possiblement del gòtic, delimitades també a la línia de façana. La nau esquerra
té una finestra, mentre el costat dretà en té tres. Volta apuntada, de tres
trams i absis. A la dreta d'aquest hi ha la sagristia. Les quatre naus laterals
són de creueria. L'edifici ha estat restaurat pel Servei de Patrimoni
Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (que n’és l’actual propietària). Al
voltant hi ha restes d'edificis annexes i una porta que data del 1736. A partir
de mitjan segle XVIII, tot i que s'havia construït la casa rectoral, l'església
va entrar en un progressiu estat d'abandonament accentuat a l'inici del segle
XIX quan el lloc va ser definitivament abandonat. Tingué com a sufragània l’església
de Santa Eugènia del Congost fins al 1878 que, des del 1940, és la qui té la
parroquialitat del terme.
[7]
L'Estela de la Calma o de la Sitja del Llop és un megàlit que es va trobar
l'any 1976 al Pla de la Calma, al massís del Montseny, i que actualment està
exposat dins d'una urna de vidre al poble de Montseny. Tot i que es va “trobar”
o inventariar aleshores, les darreres notícies conegudes indiquen que ja estava
en aquest lloc, tombada a terra, però amb els gravats cap a baix i per això al
llarg de molt de temps no va cridar l'atenció, fins que als anys seixanta del
segle passat es va girar per fer-la servir de mur de la cabana i ja va tornar a
ser visible ... per dins de la barraca. El megàlit és una mena de menhir molt
especial perquè presenta, en una de les seves cares, inscripcions decoratives
en forma de cercles concèntrics i semicercles, d'aquí que rebi la denominació
d'estela. Tot i que alguns autors consideren que podria tenir una antiguitat de
més de 2000 anys, la seva datació és incerta. Amb l'objectiu de mantenir-ne la
conservació i evitar actes vandàlics, l'any 2010 va ser extreta de la cabana,
restaurada i instal·lada dins d'una urna de vidre al poble de Montseny. Es va
restaurar, també, la cabana d'en Ramon i s'hi va col·locar una rèplica de
l'estela. Al museu Etnològic del Montseny, situat a Arbúcies, n’hi ha una altra
còpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada