dimarts, 23 de febrer de 2010

Homenatge a Salvador Espriu

Avui fa un any que varem començar a publicar aquest blog, i per celebrar-ho, volem fer un petit homenatge a Salvador Espriu.
Precisament avui que es commemora el vint i cinquè aniversari de la seva mort.

Permeteu-me que en aquests temps d’irritació que ens ha tocat viure, tingui un record per un dels seus poemes del llibre “El caminant i el mur”

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

1 comentari:

  1. MOLTES FELICITATS PEL PRIMER ANY DE VIDA DEL BLOC !!!

    El comentari, com no podria ser d’altra manera, després d’aquests sentits versos d’en Espriu és, també poètic:


    DEMANO POC

    Demano poc, demano poca cosa.
    Només poder treballar com fins ara,
    Respectuós amb l’ordre que estableixen
    Discretes lleis d’antiga procedència.
    Compondre versos m’omple, m’allibera.
    També llegir, i algunes altres coses
    Del tot banals, del tot quotidianes.

    Demano poc, i encara menys tal volta
    Demanaré, a mida que els anys posin
    Foscos accents damunt la pell cansada.
    Llavors, potser, solament amb escriure
    Ja en tindré prou. Hi penso i no m’espanta.
    M’ho imagino sense gens d’angoixa.

    La solitud per tota companyia

    Miquel Martí i Pol.

    ResponElimina