CRÒNICA DE LA 25ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PELS PEUS DEL TURÓ DE L’HOME: EL SOT DE L’ INFERN

En aquesta ocasió la Sortida Xino-xano ha tingut el seu punt de partida a la Plana del Coll, un indret del Montseny situat a 936 m d’alçada al costat de la carretera que, per La Costa del Montseny i Mosqueroles, ve de Sant Celoni. A la Plana del Coll hi ha un aparcament per a vehicles, una caseta d’informació del Parc Natural, una font i un àrea de picnic amb unes pràctiques taules. Un lloc ideal, doncs, per a confluir-hi des dels diferents llocs d’origen, aparcar-hi els cotxes i fer la primera feina important del dia: esmorzar. Fem un esmorzar clàssic, tradicional: entrepans (algú només fruita), vi, olives, cafè i “gotes”... però, per a celebrar que la Xino-xano d’avui te un número rodó, és la 25ena (el número, rodó, no ho és però tots tenim el costum -o la mania- de celebrar els esdeveniments i fets quan aquests sumen 25, 50, 75 o 100...), i en aquest cas, en Josep Lluís –l’organitzador-, no ha volgut ser menys i ens ha sorprès amb una capsa de bombons. Tot un detall que, evidentment, agraïm fent-los “volar” en un no rés !.

Reconfortats i segurament amb una “sobredosi energètica”, a causa dels bombons, comencem la caminada. L’itinerari, molt ben senyalitzat amb marques de color groc, surt a l’altra banda de la carretera davant mateix de la font. Baixa, fent algunes ziga-zagues per un espès alzinar, fins a l’entrada del càmping de Fontmartina. El camí continua bordejant el terreny del càmping fins que arribem a una petita clariana, coneguda com “els castanyers vells”, on destaquen tres antics castanyers de troncs recargolats, buits, curts i gruixuts. Hi fem algunes fotografies. Continuem per una zona ombrívola amb algun vell marge de pedra d’antigues feixes de conreu envaïdes, ara, per l’alzinar. Travessem un parell de torrents –“sots” en diuen aquí-  arreu és ben visible els senyals de la presència de senglars, amb la terra remenada a la recerca d’algun nou aliment per a complementar –tips de glans- la seva dieta.

El camí puja i baixa suament, de sobte, el paisatge canvia: les alzines van deixant pas als castanyers  -en aquest temps, encara, despullats de fulles-. Passem per un indret conegut com “la perxada”, una castanyeda explotada tal i com es feia de molt antic: tallant el tronc central de l’arbre per a que, de la soca vella, en brotin  noves branques; les llargues “perxes”, que  -desprès de passats uns 15 anys- eren tallades de nou per a fer-ne bigues, mobles, botes de vi, etc. Recordem que el castanyer no és un arbre autòcton del Montseny, va ser l’home qui el va introduir per aprofitar-ne els fruits i la fusta. Per això algunes alzines joves intenten ara, entre els castanyers, recuperar els espais perduts.

Arribem al Pla de la Pomera amb una barraca de carboners fidelment reconstruïda. En llocs com aquests els bosquerols feien les piles de llenya d’alzina (principalment branques primes i rebrots joves del sotabosc) que, desprès d’una combustió lenta, convertien en carbó vegetal (“carbonet” en deien). Els carboners, obligats a controlar dia i nit el procés, bastien amb els materials que tenien al seu abast aquests pràctics i sòlits aixoplucs. Tot recordant aquells temps -anteriors al gas butà- en que molts de nosaltres teníem a les nostres cases “cuines econòmiques”, fogons de carbó i ventalls d’espart... continuem l’itinerari just per un corriol que surt de davant de la cabanya de carboners.

El bosc, ara, és una barreja de castanyers i alzines però hi podem veure, també, alguns roures, avets i pins. Baixem cap el Sot de l’Infern, la proximitat de l’aigua fa aparèixer noves espècies d’arbres: verns, freixes i d’altres varietats de ribera. Passem davant d’una segona cabanya de carboners, més gran i fresca que l'anterior (està excavada dins el pendent de la muntanya), “devia ser per a l’estiu...”, diem.
Creuem el torrent per unes passarel·les de fusta som, de ple, al cor del Sot de l'Infern. L’ indret, amb la vegetació, l’aigua intentant obrir-se pas entre les pedres, el camí amb les passeres i la solitud –al menys, els dies feiners-,... del lloc fan que, aquest, tingui un encant especial. Intentem immortalitzar-ho amb unes quantes fotografies.

L’itinerari puja de nou per la part baixa de l’alzinar que hem travessat al començament de l’excursió, fins que arribem de nou a l’entrada del càmping de Fontmartina. Acordem tot i que fem més volta, però amb un recorregut molt més planer, retornar a l’aparcament de la Plana del Coll per la pista que comunica el càmping amb la carretera i, per aquesta, fins a on tenim els cotxes. Tenim davant nostre, pràcticament durant tot aquest darrer tram de la caminada, l’esplèndida visió del Turó de l’Home (1706 m) i, en primer terme, la “calba” del Puig Sesolles (1689 m) amb les seves antenes.

El dia i les previsions meteorològiques anunciaven algun xàfec però, de moment tot i que no fa sol, el temps s’està comportant. Agafem els cotxes, tenim d’anar a dinar a Sant Celoni però en Josep Lluís ens te concertada una visita a l’església de Sant Esteve de La Costa del Montseny. Ens aturem, doncs, en aquest petit nucli de població format per la parròquia, el cementiri rural, un restaurant i unes poques cases. La senyora Montserrat, una veïna, ens obre la porta que tanca el recinte parroquial i el cementiri i ens explica els seus principals trets històrics i artístics. L’església de Sant Esteve de La Costa és molt antiga (està documentada ja en un diploma reial de l’any 862), tot i que les parts més velles de l’actual edifici (els absis i la nau central) corresponen al segle XII. El campanar, l’escala exterior que hi accedeix i el bonic comunidor, que hem visitat plens de curiositat, son de l’any 1680. A l’església si van afegir, posteriorment, dues capelles a cada costat de la nau central i, el 1758, es va construir la sagristia que mutilà l’absidiola de migdia de la romànica capçalera trevolada. La senyora Montserrat ens mostra, ja a l’interior del temple, una pila baptismal i un retaule amb escenes de la vida de la Verge, ambdós del segle XVI, el retaule te també una bonica imatge –moderna- de Sant Roc. La peça més valuosa des del punt de vista artístic és, però, una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels, d’alabastre i de 75 cm d’alt, una obra –signada- per l’escultor Berenguer Ferrer de començaments del segle XIV i molt venerada per la gent de la zona.
Al sortir de l’esglèsia plou, un xàfec que durarà poc, ens acomiadem de la senyora Montserrat agraint-li la seva atenció, el seu temps i l’oportunitat que ens ha donat per a veure, tant d’aprop, aquest patrimoni local que estimen tant. Encara tenim un moment, abans de tornar a agafar els cotxes, per a veure el panorama que des del mirador de la plaça es te sobre la vall del Tordera, les serralades del Montnegre i el Corredor i, en dies clars i ventilats, el mar. Per això, perque si veu el mar, diuen que del lloc on som, se’n diu La Costa...

La caminada d’avui ha estat molt còmoda però també plena d'interés, hem fet –segons els instruments de mesura d’en Joan Miquel- 5,5 quilòmetres, no ens hem mullat pràcticament gens i estem tots i totes "frescos" com si rés. Plens, doncs, de satisfacció i de cultura, però ja amb una mica de gana, baixem fins a la vila de Sant Celoni. Tenim la taula parada al restaurant “La Parra”, un lloc ja conegut de quan vàrem anar a Olzinelles i on ens hi trobem i mengem molt a gust. El dinar i el tracte, com sempre, han estat perfectes.

Desprès de dinar, fem la foto “oficial” de la Sortida davant la barroca i esgrafiada (diuen que son els esgrafiats més grans d'Europa) façana de l’església parroquial de Sant Celoni i ens acomiadem fins la propera xino-xano, que serà el dijous 3 de maig.

Moltes gràcies a tots  i a totes per l’assistència (fins i tot en Carles ha vingut amb un braç immobilitzat) i participació i molt especialment a en Josep Lluís per l’excel·lent planificació i organització de la sortida. Immillorable.

Fins la propera !!.

Fotografies d'en Josep Lluís, Montserrat, Mª Rosa i Joan Miquel.