HOMENATGE A PETE SEEGER
GRACIES
PETE SEEGER, ET TINDREM EN EL RECORD
Ahir, 27 de gener, va morir Pete Seeger un dels mites de la cançó
popular i de la cançó protesta nord-americana i, segurament, de tot el món.
Ens ha deixat –físicament-
als 94 anys, a la seva casa de Beacon a
Nova York. Ha estat la seva neta Kitama
Cahill Jakson qui ho ha fet públic.
Peter Seeger amb la seva dona Toshi l'any 1961
Peter Seeger ha
estat, també, un gran amic de Catalunya. Petits i grans li devem molt, els
nostres cantautors, els cantants d’animació, els qui –de joves- hem cantant,
versionades, les seves cançons,... tots hem begut de la seva font creativa. Peter Seeger va ser capaç de convertir peces de gospel i tradicionals en veritables himnes universals: "We shall overcome" ("Tots junts vencerem"), el cant per antonomàsia en favor dels drets civils; "We shall not be moved" ("No serem moguts"), la tonada més cantada en actes de resistència pacífica arreu del món o "Kumbayà", originàriament una cançó de gospel que transformà en una versió folk i que a molts de nosaltres ens fan reviure -sempre que les sentim- entranyables moments, amb companys i amics, al voltant del foc de campament.
Peter Seeger no va voler mai actuar a l'Estat espanyol mentre hi hagués una dictadura. Va ser en Raimon -que el va conèixer l'any 1969 en una gira per universitats dels EUA- qui el va convèncer assegurant-li que la seva visita al nostre país faria més be que mal. Així, el 7 de febrer de
1971, gairebé al final rabiós de la dictadura franquista, Seeger va venir a
actuar al Pavelló d’Esports de la Sagrada Família de Terrassa. La policia hi
era present, tant a dins (la secreta) com a fora (a cavall), es van vendre 3.098
entrades. Al cap de dos dies havia de cantar a la Universitat de Barcelona, a Pedralbes,
però el Govern Civil ho va prohibir. Aleshores, el 15 de febrer, es va muntar un
concert clandestí al Bar Llopart del barri de Sants de Barcelona; va ser una
actuació molt emotiva. L’ 11 de març de 1978 –en plena Transició- va venir a
actuar al Palau d’Esports de Barcelona, en plena campanya de la Llibertat d’Expressió.
El 20 de setembre de 1980 tornà a venir per a actuar a la Festa del Treball,
organitzada pel PSUC, a les fonts de Montjuic de Barcelona. La seva darrera
actuació a casa nostra va ser el 23 d’abril de 1993, en motiu de la celebració
del 30 aniversari de la cançó Al Vent
d’en Raimon -el seu vell amic-, al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Hem d'agrair, doncs, a en Raimon que organitzés tres dels cinc concerts (comptant el clandestí del Bar Llopart) que Pete Seeger va fer a Catalunya: el del 1971, el del 1978 i el del 1993.
Hem d'agrair, doncs, a en Raimon que organitzés tres dels cinc concerts (comptant el clandestí del Bar Llopart) que Pete Seeger va fer a Catalunya: el del 1971, el del 1978 i el del 1993.
Actuació d'en Peter Seeger per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en una taverna del carrer Guadiana de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart (és el qui hi ha al seu costat), que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família.
Palau d'Esports de Barcelona, 11 de març de 1978
Pete Seeger i el seu net Tao cantant "La Quinze Brigada" (en homenatge a la Brigada Lincoln)
al Palau Sant Jordi de Barcelona, 23 d'abril de 1993
Sigui aquest breu
comentari un modest homenatge de gratitud al seu treball i compromís. Et recordarem en cada nota de les teves cançons.
NOTA.-
1.- Podeu veure
l’entrada que, sobre aquest CD, vàrem publicar al nostre Blog el 2 de gener de
2011: UN BON AUTO-REGAL PER A REIS...
No puc estar-me de copiar l'"Editorial" d'avui, d'en Vicent Partal, al Wilaweb:
ResponEliminaNO SEREM MOGUTS
Era molt menut quan la vaig sentir per primera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una oposició innocent, absolutament innocent, al règim. Agafats de les mans, com ensenyava l'enyorat Xesco Boix i com practicàvem grups de criatures de Salses a Guardamar.
Més endavant em van parlar de Luther King i Joan Baez, cantant-la al seu costat, des del memorial Lincoln, davant la gran massa d'americans que reclamaven també agafats de les mans. El segle es va esgotar i anys després Pete Seeger en persona va poder cantar al mateix lloc el dia que un afroamericà esdevenia president dels Estats Units. Les lleis racials, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder aturar ni amb els assassinats, ni amb la manipulació informativa ni amb les trampes electorals.
Al cap de molts anys aquella cançó la vaig tornar a sentir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La cantaven grups corals amb llàgrimes als ulls, mirant la bandera tricolor tot just hissada a la torre de Pikk Hermann. Entre ells hi havia resistents endurits als camps de Sibèria, joves il·lusionats i homes grans que havien amagat aquells colors durant decennis al bosc, en forats curosament treballats. D'aquells himnes va nàixer la revolució que cantava i la independència del vell país ocupat. Novament agafats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ensenyar tant a nosaltres. Contra ells no van servir tampoc de res ni l'agressivitat de la Unió Soviètica ni les amenaces irresponsables de la Unió Europea, les mateixes que avui ens adrecen, també irresponsablement, a nosaltres.
Hem sentit en tot de llengües i tons la vella cançó que Pete Seeger va popularitzar i convertí en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Irlanda del Nord que l'entonava aquell diumenge de sang que mai ningú no podrà esborrar, en tot de vagues sindicals i en espais de cultes de confessions ben diverses.
Per això ahir, mentre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la llibertat i la música popular, a Barcelona, amarats del seu esperit, retíem homenatge a herois més pròxims com Jordi Carbonell, tossut resistent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a parlar en castellà als seus torturadors. I a València tot d'homes i dones, representants de la societat civil més plural, estaven drets al darrere de Joan Francesc Mira, reclamant llibertat, la llibertat d'informació i la llibertat completa.
I arreu del món unes notes simples i poderoses, improvisades ja fa prop de cent anys per les vaguistes negres del sindicat del tabac de Charleston, ens recordaven a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.