CRÒNICA DE LA 55ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL MOIANÈS:
RUTA CIRCULAR DES DE COLLSUSPINA
FINS ALS MIRADORS DEL ROC GROS

Arribem, de bon matí, a Collsuspina (901 m d’alt). Hi deixem els cotxes aparcats al carrer Major i, com que fa un fred “que pela”, decidim entrar al cafè del poble per a esmorzar-hi i, sobretot, prendre uns cafetons o quelcom calent.

Diu l’hostaler que aquesta nit a nevat (ens ensenya una fotografia –avui dia, amb això del telèfons mòbils que ho fan tot..., no hi ha cap problema- on veiem el seu cotxe ben cobert de neu) i sobretot, ha fet i continua fent, molt vent. Al carrer devem estar per sota o a 0º C i amb el vent, tal i com ens ha pronosticat en Joan Miquel en el seu “parte meteorològic”, el fred es fa sentir encara més. Esmorzem, amb els “nostres” entrepans i les “nostres” (be, les que ha portat l’Elena...) olives; no ens atrevim a treure la “nostra” bota amb el “nostre” vi... perquè encara ens queda una mica de vergonya i en demanem al taverner.

Demanem, també –per a poder tornar a sortir al carrer amb “calories”-, els cafès, els tallats i els cigalons (que per això, principalment, hi hem entrat) però ens adonem que, des de fa uns moments, l’amo del cafè entra i surt neguitós... “no hi ha llum... i, clar, la cafetera no em funciona...”, ens diu amb una cara barreja d’indignació i d’impotència: “Esperem una mica... a vegades torna de seguida... tot i que amb aquest vent, potser, l’averia és més seriosa...” afegeix, amb una certa preocupació. Deixem passar uns minuts que aprofitem per anar a buidar “l’aigua de les olives” i, com que encara no ha tornat la llum, paguem i marxem. Avui, sembla, que no comencem gaire be.

La ruta, que hem de fer a peu, travessa el poble fins al final del carrer Major. Un bonic carrer amb diverses llindes -gravades i datades- en algunes cases. Aquest carrer era l’antic Camí Ral. A la sortida del poble, amb alguns dubtes per part d’altres “líders” de la colla, en Joan Miquel –que s’ha molestat a passar l’itinerari al seu GPS- ens indica que hem d’agafar un camí, a l’esquerra, que baixa a buscar el Torrent de l’Espina. En Pep, que s’ha imprès -també (quina por tenim de perdre’ns...)- la ressenya del recorregut, confirma que anem be; en Llorenç mira el mapa (en portem dos, un dels anys 60 –de quan nosaltres érem escoltes- i un d’actual) i, convençut o resignat, no hi posa cap pega...  Avui, sembla, que ho tenim tot ben lligat i no ens perdrem... Davant nostre tenim una petita vall presidida per la masia de Can Jordà, amb la gran Roureda de Collsuspina o Bosc de Can Casanova


(segurament una de les darreres rouredes autòctones del Moianès) a l'esquerra; al final del bosc i sota de Can Jordà, hi podem veure –ara mig despullats- els “Tres Roures” centenaris. Els “guies”, tots (com el govern de Madrid), confirmen que: “anem be”, “la colla, va bien”.

Travessem el Torrent de l’Espina per un gual-pont. Quan som a l’altra banda, la pista, poc transitada i pel que deduïm molt antiga, es va enfilant.  Quan el pendent es suavitza ens adonem que estem entrant al Pla de Querol, un espai pedregós on hi podem veure antics marges de vells conreus, ocupats ara, per mates baixes i herbassars que avui –com el terra del camí per on anem- estan coberts de clapes primes de neu gelada. Hi passem... crec, crec,..., segurs, sense posar-nos els grampons... he,he. Un tros més endavant trobem, a la dreta del camí, una Barraca de Pedra Seca refugi, ben segur, dels pagesos que treballaven aquests antics camps. Hi fem algunes fotos. Continuem cap a llevant, en direcció al Roc de la Guardia o Roc Gros, el nostre principal objectiu. Som ja dalt del Pla de Querol i el camí es barreja i confon amb traces de “camins” fets pels practicants de motocròs.

Arribem a una pista, sense cap dubte (en Pep, refiat, ha guardat ja els papers amb la ressenya...), la prenem i continuem, a l’esquerra, en direcció a llevant vers el Roc Gros. Al cap de poc en Llorenç, que fa estona va mirant el mapa, diu: “crec que no anem be... si volíem anar a la casa de l’Espina... estem anant en direcció contraria... anem en direcció a Can Jordà... mireu, mireu...”. Reunió de “guies”, te raó, acordem però continuar fins a Can Jordà –que gairebé tenim a tocar- i, des d’allà –hi veiem, al mapa, un camí-, seguir fins al Roc Gros.

Can Jordà és una bonica i gran masia del segle XVIII (hi fem alguna fotografia), situada ben a prop del Coll de la Pollosa (920 m d’alt), històric i natural lloc de pas entre les comarques del Bages (i el Moianès) i Osona. A Can Jordà hi trobem un pal indicador que ens ajuda a trobar el camí cap a l’Espina, la Collada i el Roc de la Guardia. Com que ja hem variat l’itinerari previst, el GPS d’en Joan Miquel ens fa –en aquest punt- poc servei, fem cas doncs del mapa i dels indicadors.
 El camí ens porta, ara, planejant per una zona de camps i boscos, fins a la casa de La Collada, una petita i endreçada masoveria del municipi de Balenyà a tocar del terme de Collsuspina, situada sota el cingle on hi ha la Creu de Castellar. Fa una estona que anem veien aquesta creu que corona, per ponent, el Puig Castellar de 1.017 m d’alçada (on hi ha les antenes); és una creu relativament moderna –de l’any 1968- erigida, en aquest lloc, per un pare desolat pel suïcidi del seu fill de 19 anys.

Decidim no anar fins a l’Espina (algun dels “guies”, per allò d’acomplir amb tots els punts de l’itinerari previst, suggereix d’anar-hi) i continuar, des de La Collada, fins el Collet i el Roc de la Guardia. Ara ja, en Joan Miquel, pot orientar-nos amb el seu GPS doncs hem retornat a un dels punts –que ell te localitzat- del nostre recorregut. Continuem per una pista asfaltada que baixa en direcció a la carretera de Vic a Moià. Abans d’arribar-hi tenim una bonica visió de l’altre vessant de la vall de Collsuspina (per on nosaltres, d’aquí a una estona, hi retornarem) i, al fons, el Pirineu ben nevat.

Davant nostre, hi ha la gran masia de El Garet i, mirant cap a l’esquerra, el Pla del Garet, Can Torres i Can Casanova –sota el Serrat del Puig de 1.016 m d’alt-. El Garet, és una gran casa pairal –situada a 950 m d’alçada-, un mas allargat (amb els porticons de les finestres pintats de color vermell), molt ben situat i amb les façanes principals orientades a migdia i a llevant. Hi podem veure també una torreta de defensa, segurament de les guerres carlines o anterior ja que, pel seu emplaçament i visibilitat -damunt del camí ral-, era un lloc estratègic.

Trobem nous pals indicadors que ens ajuden a no perdre el camí. Entrem en una zona boscosa, amb roures i pins, i ven aviat arribem al Collet de la Guàrdia (869 m d’altitud) amb una espectacular vista sobre la vessant d’Osona, amb Centelles i els Hostalets de Balenyà als nostres peus i el Tagamanent al fons. Som a tocar del principal objectiu de la caminada, el Roc Gros o Roc de la Guàrdia de 890 m d’alçada, amb els dos miradors: El del Pirineu i el del Montseny o del Roc Gros.

Quan hi som, les panoràmiques que hi tenim son impressionants, especialment amb un dia com avui (el vent ho ha deixat tot net, polit i transparent... sense ni un sol núvol, ni boirina).

Des de l’anomena’t Mirador de El Montseny veiem molts dels pobles que hi ha al pla, des del Congost fins a la Plana de Vic, el Montseny (avui també enfarinat) amb el Tagamanent, el Pla de La Calma, el Matagalls, les Guilleries amb el Far, el Pla d’Aiats, Cabrera i el Puigsacalm

i des del Mirador de El Pirineu (també ben blanc per la neu que hi ha caigut aquests dies) –amb l’ajuda d’una “rosa dels vents” amb molts dels noms indicats-: localitzem el Bastiments, el Puigsacalm, el Canigó, Cabrera, Tavertet, el Matagalls, el Turó de l’Home, el Tagamanent,... Ens hi estem una bona estona (ara sembla que el vent s’ha anat aturant), asserenats, reposant, contemplant el panorama i fent-hi fotografies.

Continuem, desfent el camí cap a ponent, al poc prenem un corriol que baixa fins al racó on hi ha la Font de l’Abeurada amb una curiosa taula rodona de pedra i un banc circular. La font raja força, és un racó obac ple de molses i heures que a l’estiu deu ser ben fresc i acollidor. Hi fem alguna fotografia i seguim el camí que, a partir d’aquí –amb molts d’altres que hi conflueixen- serà més perdedor. En Joan Miquel –d’acord amb el que el GPS indica- diu que hem de seguir per un costat... però no hi sabem trobar cap camí...

Decidim prendre un sender més fressat que hem vist puja, per les Costes del Garet, cap a la carretera. Ens acostem a unes parets de roca on s’hi han format unes curioses balmes que passem per sota. Anem be, doncs en l’itinerari previst les teníem assenyalades. El sender, ara, és més clar i transitat, l’anem seguint fins que ens porta als revolts que hi ha a la carretera poc abans d’arribar al Coll de la Pollosa. Casualitat o aparició, quan hi som i en aquell precís moment, hi passa l’Enric amb el seu cotxe (el segon “miracle” en dos sortides seguides...). “Que feu..., és el vostre camí o us heu perdut...?“ diu –“l’arcàngel”- rient, tot sorneguer. S’atura, xerrem uns moments i quedem que ens retrobarem (si no ens perdem), d’aquí a una estona, a l’hora de dinar.

La ruta, el GPS i en Joan Miquel ens diuen que havíem de travessar la carretera, molt a prop del quilòmetre 37. Disciplinats i obedients, així ho fem, prenem després d’anar un tros carretera avall –a l’esquerra- un camí carreter que primer, planejant i després, baixant lleugerament pren la direcció nord-est. Comencen a sortir, entre la colla, alguns “guies” dissidents que pensen ens estem allunyant massa de la direcció on tenim Collsuspina... de sobte, la pista es converteix en un sender que gira i puja “amb ganes” pel mig d’un bosc, fins a dalt del Pla de Garet. Això i la necessitat de concentrar les energies en l’esforç de la pujada, fa que els “díscols” i les veus crítiques, es calmin. En Joan Miquel, es posa en la pell d’en Colón i en el molt que aquest devia patir amb la seva incrèdula tripulació, quan –convençut que els portava, directes, al Nou Món- no el creien... “homes de poca fe”...

Quan, al sortir del bosc i ja dalt de tot, arribem al Pla de Garet i enllacem amb una pista que el travessa, l’esforç queda recompensat. Davant nostre s’estén una aturonada plana plena de fèrtils i treballats camps de conreu. A la nostra esquerra veien la masia de El Garet i (ara amb més claredat) la seva torre de defensa. A partir d’aquí el camí és més planer, amb suaus pujades i baixades.

Quan ja estem a les envistes de Collsuspina, errem el camí i anem a parar a Can Torres. Aquí “la tropa” i alguns dels seus “líders” es divideix, uns retornem fins al darrer encreuament per agafar la pista correcta que ens portarà fins a l’alçada del Mas Casanova; mentre que els altres –informats per un dels “pobladors” del lloc (sempre hi ha algun “chivato”...)- prenen un trencall que els durà directament fins gairebé a tocar aquesta mateixa casa.

El Mas Casanova, gran casa pairal documentada des de l’any 1227, és a més d’uns dels masos històrics del municipi, una important propietat agrícola i ramadera que també ofereix allotjaments i activitats de turisme rural.

Continuem per la pista principal deixant, a la dreta, el trencant que porta a la masia de El Camp fins que arribem a Les Casetes, un carrer de cases antigues situades al peu de l’antic camí de Muntanyola i separat uns 500 metres del nucli principal de Collsuspina. Travessem la carretera i un cop som on hem deixat els cotxes, donem per acabada la caminada.

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem recorregut uns 11 km, en un temps (amb pauses i aturades incloses) de poc menys de 3h.

Son 2/4 de dues quan pugem als cotxes per arribar-nos al restaurant de l’Hotel “El Toll”, situat al proper veïnat del Raval Picanyol.

Quan arriben l’Enric, la Mª Rosa i en Jaume (que només han pogut venir a dinar), prenem les cerveses de rigor i dinem. El menú ha estat molt be i el preu molt raonable.

Desprès de dinar, prendre el cafè i fer una mica de sobretaula, decidim (aprofitant la bona visió que el dia ens ofereix) anar fins a l’ermita romànica (segle XII) de Sant Cugat de Gavadons (1.046 m d’alt). És una visita molt recomanable, el panorama que des del seu mirador es té sobre la Plana de Vic, les muntanyes prepirinenques i el mateix Pirineu és, realment, apassionant i dels que no s’obliden.

Amb en Josep Mª, el nostre “amo de claus”, anem fins el proper Mas Bellver per demanar-hi la clau de la capella (un altre “espieta” ens ho havia dit) i, així, poder visitar-ne l’interior. És senzilla i conserva –tot i que ha estat molt modificada posteriorment- alguns elements del seu origen romànic. 

Les capelles laterals, estan cobertes amb arcs de traça gòtica i columnes, impostes i claus de volta decorades amb motius animals i rostres humans. L’altar, amb la imatge de Sant Cugat, és d’estil neoclàssic.  

En la darrera restauració del 1981 al 1984 (ja se’n havia fet una d’anterior entre els anys 1971 al 1975), es repararen les voltes i la teulada i es retornà a l’edifici la seva imatge vuitcentista.

Ens fem la foto “oficial” del grup davant el mirador. Tots i totes fem cara de estar molt satisfets.

Agraïm a l’organitzador -en Llorenç-, als guies i a tots/es els participants la seva dedicació, companyia i assistència i ens emparaulem fins la propera sortida Xino-Xano que serà el dijous 16 d’abril. Segurament, anirem a El Corredor. Ja farem la “crida” uns dies abans.

Fins llavors, salut i una forta abraçada.

Text: Pep Arisa

Fotografies: Pep Arisa, Jaume Llobera, Joan Miquel Cortés, Enric Escobedo, Joan Simarro
   


LA CONTRA DEL BLOG

Excuses per les Xino Xanos

Companys, he trigat temps, però finalment me'n he adonat que estava equivocat.

Jo tenia el convenciment que les sortides Xino Xano eren només l'excusa per aplegar-nos al voltant d'una taula i menjar més o menys bé. Sovint molt bé, especialment tenint en compte el preu que els organitzadors ens aconsegueixen.

El passat dijous, després de constatar per enèsima vegada que perdre'ns (perdó no saber on érem) és el comú denominador de totes les excursions XX, m'ha fet caure la vena dels ulls.

Ara he vist que l'excursió no és l'excusa pel cup d'aventura autoritzada que ens permetem en les "xinoxanos", sinó que l'objectiu primordial d'aplegar-nos, llevar-nos ben d'hora ben d'hora, caminar i "jalar" és (i no un altre) poder marrar el camí.

És per això que per no portar la contraria al desig de la majoria renuncio a partir d'ara a portar el GPS, ni d'altres estris d'ubiqüació geogràfica, siguin brúixoles, mapes ni alidades de píroles. No ens volem perdre? Doncs, som-hi ens perdrem!

I tothom content.

Bé, tothom no. A mi particularment no em satisfà el caminar de més. Jo camino només quan cal, no tinc l'esperit del repte esportiu ni tant sols el místic que impulsa a fer un recorregut només perquè s'ha promès de fer-ho o perquè hem reptat a altri d'acomplir-ho. M'agrada caminar per conèixer el territori però no passar dues vegades pel mateix lloc.

És per això que gaudeixo de preparar tant com puc les sortides, descarregant les rutes que s'ofereixen per la xarxa, passant-les al mapa, obtenint les coordenades i convertint-les a formats intel·ligibles pels GPSs. Però companys, després de haver sofert dos accidents vasculars cerebrals (embòlies, pels amics), el meu cervell ja no es un processador de doble nucli, sinó un vell 8086 que necessita llarga reflexió a cada encreuament, a cada trencall,  a cada punt de pas. I és clar que no puc competir amb els qui preneu decisions emocionals. Que una pista sigui més fresada no vol dir que necesariament sigui el bon camí.

Ja sé que amb el meu mètode s'allarga el temps del recorregut, però voleu dir que marrant el camí l'escurçarem?

Arribo a la conclusió de que com que no soc l'organitzador de la sortida, el que he de fer és deixar-me portar i confiar en els altres.

És només per això que dic (i potser no faré) que renuncio a portar el GPS. El que si que segur que faré és no ficar-me allà on no em criden.

També us dic que en l'excursió que em pertoca d'organitzar, no ens perdrem perquè hauré fet el camí abans. 

Joan Miquel