dimarts, 21 de juliol del 2015

Crònica de la 59ena Xino Xano


CLOENDA DEL CURS 2014-2015 
O LA CRÒNICA DE UNA XINO XANO POC CAMINADA  

Sabíem que aquesta seria una XINO-XANO diferent, -era la 59-, i no pel número, i va complir totes les expectatives… i més. Aquest cop la  va organitzar en Joan Miquel, que lluïa de territori (Llançà) i de gastronomia (Can Quim), i se li va demanar que ho demostrés. Era també la cloenda dels curs 2014-15 i especialment l’homenatge als tripulants dels Cirrus, (Carles-Charly Pérez, Carles Bach i Ramón Aregall) que com tots sabeu havien tornat victoriosos, feia pocs dies, de la seva expedició a Ítaca.
La calor havia aconsellat caminar poc, 3 quilòmetres d’anar i tornar, per no escalfar-nos  gaire el cap, que ja prou ho fem sense sortir de casa, prendre un banyet a la platja i desprès la birreta i  una bona paella, però tot va anar canviant.
Un dies abans vàrem conèixer que en Pep i la Maribel queien  de la convocatòria per qüestions familiars, que la Ma. Glòria sortia d’una intervenció d’apendicitis aguda, que en José Luis seguia  amb els coneguts problemes de salut, i que  la Maria Rosa havia tingut un pinçament de menisc.
A tot això hi havia de sumar les baixes de l’Enric i la Carme (a la que desitgem una ràpida i bona recuperació), i les d’en  Josep Fitó, José Surdé, Antonio Terrones, Gemma Cots, etc.
Però tot això no es res, quan es té ganes de gaudir de la companyia d’amics, com així va ésser. Bé, anem a la crònica. Abans em perdonareu la falta de pràctica, ja que es la primera que faig i no em puc comparar amb les que fan els cronistes oficials, en Joan Miquel, en Pep, en Carles-Charly o en Joan.
L’objectiu era Llançà, municipi de la Costa Brava, ciutat pubilla de la sardana, que es coneix que va estar habitat des de temps prehistòrics. Es un poble preciós, amb uns 5000 habitants i molts més ara a l’estiu i amb unes platges i banyistes meravelloses.

El primer canvi va venir en que cap membre de la colla va anar en tren, i això va estar d’agrair perquè vàrem arribar tots puntuals i bens frescos. El punt de trobada, en lloc de l’estació de tren, va estar l’estació de benzina, una mica menys romàntic però més pràctic.
Desprès d’aparcar gratuïtament tots els cotxes, gracies al guia oficial, vam fer la caminada del dia, uns 50 o 100 metres, (dificultat + - 0 metres) fins a la terrassa d’un bar on es va aplegar tota la colla (20 persones). No van faltar les canyes  i el bon rotllo.
Els que portàvem el vestit de bany o el bikini posat,  se’ns van tornar els ulls melancòlics  de veure com els víkings i les valquíries  d’aquelles platges es remullaven els cossos en aquella piscina que era el mar.  Un altra dia serà ! .

A l’hora prevista vam tornar a fer una altra caminada fins el Restaurant on en dues taules grans i sota paraigües de platja hawaiana, vam gaudir d’un bon dinar i be de preu.


Només vam trobar a faltar la paella de la que el Joan Miquel i en Joan en deien meravelles i que va ésser uns dels “leit motiv” d’aquesta escapada. 

El cert es que entre les dues taules hi havien bastants especialistes en la matèria, que haurien estat molt exigents, potser massa,   i que la seva opinió hagués enterbolit el sentiment generalitzat de que havíem menjar força bé. 
No descartem, donat la quantitat d’especialistes en paelles, de fer-vos un dia demostracions que, segur, trencarien esquemes gastronòmics.

En  Joan Miquel i la Ma. Glòria   van oferir casa seva, per fer més íntimament l’homenatge als homes de la mar. 

A la seva terrassa vam gaudir de cava ben fresc, galetes i d’una complerta projecció de fotos i música del viatge a Ítaca, preparat pel Carles Bachs, amb la infraestructura mediàtica del nostres cicerones, que van regalar als navegants dues banderes per que el vaixell les porti es futures expedicions. 

Una era la que exigeix la legalitat vigent, figurant explícitament   aquest extrem per que no hi hagi dubtes. L’altra es la que, esperem, sigui la que exigeixi, dins de molt pocs mesos, la legalitat vigent a Catalunya.

Un regal molt pràctic, que va fer molta il·lusió  als navegants, als futurs navegants i a tots el presents i segurament també als absents.  Amen !.
 L’homenatge de tots es va ampliar als que no van poder anar-hi per qüestions de salut però que van estar en cos i ànima diàriament amb les navegants.
Sobre quarts de set de la tarda, i desprès de desitjos d’unes estupendes vacances i de millora de salut de tots, vam donar por finalitzada la escapada.
Bé fins aquí la crònica de la 59e Xino-Xano i cloenda del curs. Encara que tots ho heu fet molt be, espero i desitjo que ens tornem a trobar al setembre.

Bon estiu. Salut.
Jaume Llobera



Fotos: Montserrat Baig i Joan Miquel Cortés
Vídeo: Llobera Filmets 

2 comentaris:

  1. Amic Jaume i resta de la colla, moltes gràcies per la crònica que ens ha permès -en certa manera- reviure amb tots vosaltres aquest dia.
    Malgrat que no vàreu tastar cap paella (ens consta, però, que el tiberi va estar molt be...) comprovem -per la crònica, les cares i les fotografies- que la 59 ena Xino-Xano, "especial d'estiu", va estar força concorreguda i que -com sempre- us ho vàreu passar molt i molt be. Molt bo el detall per als navegants... sou únics !!!
    Jaume, sempre ens han impressionat les teves cròniques en vídeo... veig que -per a descans dels cronistes habituals i, especialment, dels lectors... he,he- ets, també, un molt bon cronista literari. Has begut oli... no serà la darrera vegada que et tocarà fer la crònica... felicitats.
    Un molt bon estiu a tots i a totes....(especialment als/les convalescents...): Ànims i a recuperar forces !!!.
    Recordeu que l'Onze de Setembre ens hem de trobar a la Meridiana... sembla, que aquest cop, ja serà el definitiu !!!. Amen.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  2. Ostres, ara al tornar a rellegir, amb més tranquil·litat, la crònica m'he adonat que també hi havia un vídeo.... abans (a les 15h 45') ja hi era ?.
    Molt be, Llobera Films, amb les imatges en moviment encara es veuen millor les expressions de felicitat de tots... Vosaltres tampoc calleu... i després diuen (la Maribel inclosa) que el que no calla mai soc jo.... he,he.
    Molt maco, un reportatge-crònica ben complert !!!. Felicitats, un altre cop.
    Salut... quina set m'ha agafar mentre en Joan Miquel omplia les copes de cava.... Quina sort punyeteros !!!

    ResponElimina