dimarts, 22 de gener del 2019

CRÒNICA DE LA 92ena SORTIDA XINO-XANO


Els Plecs de Serra Borina






CAMINADA PER LA NATURA I EL PATRIMONI DE LA RIERA D’OLÓ I LA SERRA BORINA


L’esmorzar.- Puntuals -fins i tot alguns mitja hora abans-, a 2/4 de 10, ens trobem a l’Hostal Santa Maria de Santa Maria d’Oló. Com que les previsions meteorològiques deien que avui faria fred, hem acordat esmorzar ben arrecerats -i propers a la llar de foc- al bar d’aquest establiment.

Gairebé tots portem els entrepans alguns però ja han esmorzat, de bon matí, a casa poc desprès d’obrir els ulls. Demanem les begudes -vi, cervesa o cafès amb llet-, els tallats i cafès i, entre converses, enllestim aquest primer i important acte del dia.

Ocupant dues taules, comencem el dia "enfeinats",
 amb ganes i gana...

La caminada.- Al sortir de l’hostal, potser perquè previnguts anem força abrigats, no notem el fred. En fa menys del que ens pensàvem; un mantell de boirina però, sobretot en els racons menys ventilats,  dona un toc hivernal al paisatge. “Desprès, tot i que fa menys vent del que tenia previst i per això la sensació de fred és menor, la boira marxarà...”, diu en Joan Miquel. Travessem la plaça de Sant Antoni Mª Claret, on hi ha l’ajuntament i la nova parròquia -un edifici agosaradament modern, amb un airós campanar, que es va construir entre els anys 1950 i 1963- i sortim pel punt on conflueixen els carrers de Sant Antoni i el de Barcelona -que pugen cap “Dalt del poble” o nucli antic- per a trobar el camí que baixa vers la riera.


Seguin les amables indicacions d’una veïna -constatem i ho veurem al llarg de tot el dia, que els habitants d’aquest poble, com diu aquell: Son molt bona gent... !!!- agafem un corriol encimentat que, amb una pronunciada baixada, ens porta -entre una vella tanca i antics horts- fins a la riera.


Quan hi som, a l’esquerra veiem les instal·lacions i el blanc edifici modernista de la fabrica Sauleda (1). Davant nostre, a l’altre costat de la riera, ens crida l’atenció un dels primers fenòmens geològics que hi ha a la ruta d’avui, el cingle de Cal Macari, una paret de gresos vermells formada a partir de sorres i fangs sedimentats fa uns 34 milions d'anys i que el pas de la riera ha anat posant al descobert.

Cingle de Cal Macari
Seguint els indicadors continuem, per la dreta, riera avall fins que veiem a la riba de l’altre costat, la Font del Roc. Ens hi arribem, travessant, per primer cop (ho tindrem de fer un munt de vegades), la riera per unes passeres. La font raja pels tres brocs, hi ha també bancs i taules per a fer-hi àpats i berenades. “Segur que a l’estiu, aquí, sota aquets grans plàtans, si deu estar de gloria...”, diu algú, “Si els mosquits et deixen...” afegeix el clàssic aigua-festes. Hi fem algunes fotos i continuem la caminada.




Dos detalls de la Font del Roc

Travessem per unes noves passeres el torrent Gros, un afluent de la riera que baixa de l’altre costat del turó on hi ha el poble vell de Santa Maria d’Oló. Aquest torrent forma un petit barranc que va obligar a fer un aqüeducte per a portar l’aigua de la riera al molí del Coix (2), les runes del qual trobem tot seguit.

Aqüeducte del Molí del Coix
Runes del Molí del Coix

Continuem per la pista, força enfangada, que  va seguint aigües avall la riera. Deixem, a la dreta, un estrat inclinat de color gris, format per sediments calcaris que havien sigut el fons d’un llac. Ens crida també l’atenció, en un dels costats d’aquest estrat, una paret de roca quartejada en grans blocs de pedra que forma una mena de muralla natural.

Estrat inclinat de color gris i la paret de roca quartejada

Això si que es "guarnir" un arbre...



La vall s’eixampla en una zona que, al segle XIX i fins a començaments del XX, havia estat ocupada per antigues vinyes, camps i horts, son les anomenades vinyes del Trabal i de l’Andreu on hi podem veure, prop del camí i entre les antigues feixes -avui plenes de pins-, dues tradicionals barraques de pedra seca.






Uns quants metres més endavant, a la riba d’un meandre de la riera, hi trobem un altre antic molí, el molí d’Altimires (3). Ens hi estem una bona estona contemplant-ne les restes i els detalls. Un panell informatiu, al costat d’unes taules i bancs, en dona tota mena d’explicacions històriques i sobre el seu funcionament.




Contrallum al Molí d'Altimires



Seguim per la pista que continua planejant suaument pel costat de la riera fins que distingim els Plecs de Serra Borina. Ens trobem davant d’una curiositat geològica i l’expressió més espectacular de la deformació o plec de l'escorça terrestre, que es produí fa milions d’anys en aquet indret. El pas de la riera va anar tallant i erosionat el plec, deixant al descobert uns estrats fortament acolorits i gairebé verticals, amb complicats plecs secundaris. Un impactant decorat que ens te una bona estona contemplant-ne els detalls.




Els Plecs de Serra Borina

Davant d’un bonic roure, ara despullat, ens fem la foto del grup.


Foto del grup (hi falta en Pep que és el qui fa la fotografia)

Seguim per la pista riera avall fins que arribem al punt on hi desemboca, per la dreta, el torrent d’ Altimires. Deixem la pista per on anàvem i continuem per la que, vorejant el torrent, es va enfilant cap el coll que separa la Serra del Jordi de la Serra Borina. Passem per un indret boscós i fresquívol amb força sotabosc on hi destaquen els galzerans amb les seves “fulles” característiques i els peculiars fruits vermells.



Sortim a un espai més obert on hi ha alguns camps llaurats i, enfilat en un solejat vessant, el gran Mas Altimires (4).


Mas Altimires
Passem per sota del mas, travessem el torrent -que baixa del nord-est- i ens anem enfilant cap el punt culminant de la Serra Borina de 517 m. d’alçada. La pista va pujant pel mig d’un bosc on hi predomina el pi roig. Quan som dalt la carena, ens crida l’atenció descobrir-hi una barraca de vinya, circular, de pedra seca i -sorprenentment- tancada amb una solida porta: “Segurament, encara ara, es deu fer servir...”, diem.


Pujant per la Serra Borina (I)
Pujant per la Serra Borina (II)
La cuidada barraca de vinya de Serra Borina

Una mica més enllà hi trobem uns camps, el primer erm -tot i que amb indicis d’haver estat cultivat- i el segon, llaurat i amb una nova barraca -aquesta rectangular- mig enrunada. A partir d’aquí la pista comença a baixar, pel vessant nord-oest del serrat de la Ponsa, cap al poble de Santa Maria d’Oló.

Travessem, per un petit pont, el torrent Gros -que aquest matí hem creuat també, a l’alçada del molí del Coix, al punt on desemboca a la riera d’Oló.


Travessant el Torrent Gros ja gairebé
dins del poble de Santa Maria d'Oló

La torre mestra  (el que en queda)
del castell d'Oló
Fa estona que veiem, situat dalt d’un promontori, el nucli antic de Santa Maria d’Oló amb l’església vella de Santa Maria. Ens hi enfilem pel carrer de Sant Antoni –“el carrer de la costa” com, amb tota raó, l’anomenen aquí-. “Deu ni dó, el pendent que te !...”, arribem a dalt esbufegant de debò. Ens rep un veí que, amablement, s’havia ofert -quan tot just érem al començament de la pujada- a pujar a alguns de nosaltres en el seu vehicle. “Ja sou dalt !, ara a mirar les vistes... !!”, ens ha dit quan hi hem arribat. Li preguntem per les restes del castell i ens hi acompanya... “Si voleu visitar l’església per dins en aquella casa, la Montserrat, us en deixarà la clau...” afegeix quan ja hem fet les fotos -del que queda- de la vella torre mestra del castell d’Oló (5).

Truquem, ens obre la senyora Montserrat i li ho demanem: “No faltaria més, espereu..., trec una cosa del foc i torno...”, ens contesta. Quan torna a sortir, amb la clau als dits, ens entretenim un moment davant la porta del garatge de casa seva: encastada al paviment d’un dels costats hi ha una antiga clau, d’aquelles que quasi fan un pam de llarg... “Aquí en té una, de clau... !”, li diem fent-nos els graciosos..., “I, aquí, el duro...” ens contesta, somrient, assenyalant una moneda de 5 pessetes incrustada al terra de l’altre costat de la porta: “La clau i el duro...” que, deien abans, calia portar sempre al sortir de casa... molt bo. Tot rient, tots plegats, ens acompanya fins l’antic temple parroquial, obre la porta i diu: “Espereu que us encendré les llums per a que pugueu veure els detalls del retaule...”, “No patiu... preneu-vos tot el temps que necessiteu doncs deixaré la porta oberta una bona estona...”, afegeix abans de marxar cap a casa seva, segurament, a tornar a posar l’olla al foc. El que dèiem..., en aquest poble, hi ha “molt bona gent...!!”.


L'església i alguna casa del nucli antic de Santa Mª d'Oló
Entrem i ens entretenim una bona estona contemplant tots els detalls i racons de l’ església de Santa Maria (6). El que, especialment, ens crida l’atenció només de traspassar el portal és l’espectacular retaule barroc de darrera l’altar. Fem forces fotografies i, al sortir -com que el dia s’ha anat aixecant i ara al sol s’hi està bé, ens estem una estoneta asseguts damunt la barana i al voltant de la creu que hi ha a la balconada de davant del temple. De la mateixa manera que, durant segles, deuen haver fet, segur, molts parroquians.


El retaule barroc

Detall d'un dels llums de forja de l'església 

El rellotge de sol cantoner


Donem un nou tom, desfent camí, pel nucli antic on hi ha un bon nombre de cases construïdes els segles XVII i XVIII i retornem, amb precaució -doncs, en alguns llocs el fort pendent i els racons humits, fa que el terra sigui relliscós-, per “la costa” del carrer Sant Antoni fins al “poble nou”, on donem per acabat el recorregut i, gairebé segur, a l’hostal ja hi tenim la taula parada.


El dinar.- Quan falta un quart per les dues, entrem a l’Hostal Santa Maria per a dinar. Al gran menjador ja ens tenen la taula a punt. Un cop entaulats, demanem les cerveses, tot i que avui -amb poca calor a l’ambient- no son tant d’agrair, fem el brindis i els primers glops.

En una de les parets hi ha una gran pissarra amb el menú d’avui. Al cap de poc ve l’hostaler a prendre nota del que volem: “D’entrants podeu triar sucs -de tomàquet o fruita- o escudella casolana; els primers i segons plats, els teniu a la pissarra... els postres ja els demanareu desprès...” ens diu amb el rutinari i imperatiu to que li donen els anys d’ofici. Triem i ell va apuntant: d’entrants: suc de tomàquet, escudella...; de primers: amanida de la casa, paella, patates estofades, macarrons, pinya amb pernil, ...; de segons: conill a la brasa, peus de porc, lluç a la planxa, botifarra, pollastre al forn,... i de postres: macedònia de fruites, mató artesà amb mel, gelats, fruita,...; amb el pa, l’aigua i el vi -de tres colors: blanc, rosat i negre-, tot per 12 euros. Pensem que el menú és molt correcte (ben cuinat, amb alguns plats, com l’escudella barrejada amb mandonguilles, de campionat... !!!) i a un preu molt ajustat.



Prenem els cafès, tallats i carajillos; demanem el compte; paguem i ens acomiadem -agraint-los l’atenció i el servei- dels hostalers i marxem satisfets.

En la caminada d'avui, segons el precís equip de mesura d'en Joan P. hem caminat  7, 85 km i superats uns desnivells de +/- 166 m. El recorregut circular que hem fet és el que mostra -en color groc- el mapa.





Comiat.- Ja al carrer, ultimem les converses i ens acomiadem -emparaulant-nos per a la propera sortida que, segurament, serà el dijous 7 de febrer vinent- i, repartits en els mateixos cotxes en que hem vingut, retornem als respectius llocs d’origen.



I fins aquí la crònica. Com a mínim, ens veiem a la propera Xino-Xano.

Una abraçada a tots/es.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan S., Joan Miquel i Pep.

Mesures recorregut.- Joan P. Wikiloc. 

  

NOTES.-

1.- La fabrica Sauleda pretén seguir el model i l’estructura d’una colònia industrial closa. La vella tradició tèxtil i de parairia del poble es va convertir el 1902 en una primera fàbrica, la del Pastor que el 1920 va reformar Joaquim Borràs, de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar, fent-la passar de 30 a 120 treballadors. L'anà ampliant fins que el 1955 hi aixecà els blocs de pisos pels treballadors. A principis dels seixanta, la crisi del tèxtil els obligà a tancar. L'any 1963 la família Sauleda de Sant Pol de Mar la comprà, posant-la en funcionament dos anys més tard. S'ha anat ampliant progressivament, de tal manera que l'any 1989 era la segona industria espanyola en fabricació de lona. Una mica separades de la fàbrica, hom  hi troba els blocs de pisos dels treballadors i la reixa que tanca el conjunt. De tota l'estructura industrial, formada per diverses naus construïdes en diferents èpoques, destaquen les dues construccions dels extrems. Ambdues són de planta rectangular amb coberta a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana. L'edifici de la banda nord, destinat a despatxos i magatzem, té uns interessants espais oberts amb decoracions de maó. El de la banda sud, la Casa de l'amo, destaca pel mateix tipus d'obertures amb predomini de balcons i per unes rajoles que representen la Verge de Montserrat amb un fanalet al seu damunt amb treball de ferro forjat. Ambdues construccions aconsegueixen un gran efecte ornamental combinant el vermell del totxo amb el blau de la ceràmica i el dels cabirons de fusta que contrasten amb el blanc de les parets.

2.- Era un molí de poca potència ja que tenia un salt d’entre 3 i 4 metres. L’aqüeducte que hi ha al costat, portava l’aigua de la riera des d’una resclosa situada uns 300 m. aigües amunt. Va deixa de funcionar durant la guerra civil. L'últim moliner era coix, d'aquí li ve el nom.

3.- La datació d’aquest molí fariner és anterior al segle XVI. Sembla més aviat una torre fortificada amb nombroses espitlleres. És de planta quadrada i té cinc pisos: el catau, refugi o amagatall, l'obrador o molí pròpiament dit, un parell de pisos més i el "terrat". En una de les finestres es pot veure, a la llinda, un parell de cèrcols d'ornaments florals geomètrics a l'estil dels que hi ha als sarcòfags medievals. Algun estudiós pensa que pot ser reaprofitada d’algun altre edifici de la zona. Adjunt a la torre hi ha les runes del que degué ser un modest habitatge. Aquest molí aprofitava la força de l'aigua de la riera per moldre el gra. Aigües amunt, l’aigua es desviava cap a un rec, amb poc pendent, que seguia la vall paral·lel a la riera fins arribar al molí, on s'omplia una bassa situada a tocar i sobre mateix de l’edifici. Així, amb un desnivell d’uns 4 o 5 m., s’aprofitava la seva energia per a fer girar les moles. Després de passar pel molí, l’aigua era retornada a la riera.

4.- Important mas construït sobre un pendent del terreny de tal manera que pel cantó nord presenta menys alçada que pel sud.  Si aprecien alguns finestrals gòtics. La porxada posterior i alguns finestrals son renaixentistes. Ha sofert moltes transformacions i afegits al llarg del temps però l'estructura que avui manté és de caràcter setcentista amb teulada carenera paral·lela a la façana. Les poques obertures i la grandària de l'edifici donen una sensació de solidesa. La planta és rectangular, les obertures emmarcades amb pedra picada. Destaca la galeria de migdia de les golfes de 5 arcs de mig punt suspesos per pilars de pedra. En aquest cos s'hi ha adossat un gran terrat alçat. En un dels angles d'aquest terrat hi ha un petit edicle amb funcions de mirador de vigilància útil, especialment, en les darreres carlinades. Hi ha d’altres dependències més petites al costat de ponent. A llevant, hom troba un cos a un vessant amb doble galeria de tres arcs cadascuna. El topònim surt citat en el fogatge de 1553, en la relació que es fa dels caps de casa de Sant Joan d'Oló (on hi consta un tal Anthoni Altimires). Una llinda de l’any 1516 indica que en aquesta data s'hi feren reformes d'importància. Cal lligar la seva historia amb la importància que tingué la família en les guerres carlines. Fou incendiada i en l'actualitat es conserven les cavalleries. En aquesta casa hi va néixer Josep Altimires i Marcet, destacat coronel carlí. Alt cap dels corregiments de Barcelona i Mataró i Subdelegat de la reial Hisenda. Va ostentar altres càrrecs d'importància, arribant a Brigadier dels Reials Exèrcits.

5.- Del castell d’Oló només en queden les restes d’uns murs i d'una torre rodona, ara englobada a una casa tardana, al cim del poble antic. La torre avui es troba envoltada de cases modernes i ha estat molt transformada per tal de poder-la utilitzar com d'habitatge. El fragment que es pot veure es troba al cantó de ponent, al final del “carrer del castell” i té una amplada de 2'25 m. i una alçada d'uns 8 m. Hi podem observar tres finestres; la de la part inferior és la més antiga. A sobre d'aquesta hi ha una lapida amb una inscripció feta al segle XVIII que diu: "És el castell d'Oló". Les altres dues finestres són modernes. L'aparell comprès des de la primera finestra fins a un metre més amunt de la mateixa és d'època romànica, a base de carreus disposats en filades. A partir d’aquí fins al capdamunt de la torre, l’aparell és més matusser i evidencia diverses remodelacions. A l'altre costat del carrer hi ha les restes d'uns murs del castell, en els quals cal destacar una filada obrada en "opus spicatum". El nom d’Oló apareix citat -Olone- en documents de l’any 889, tot i que el castell ho és només” des del 931.

6.- L'església apareix esmentada el 999, data en què es feu una deixa per a la seva dedicació; el 1077 se'n documenta una altra. Situada dintre l'antic terme del castell d'Oló, el seu devenir estigué lligat al del castell. Com a parròquia apareix esmentada el 1093. Fins el 1332 durà el domini de la família Oló (senyors del castell) sobre aquesta parròquia doncs, és en aquesta data, que el castell va ser venut a Ot de Montcada. Al 1364 l'Estany l'adquirí, fins que s'extingí la vida regular del monestir, cosa que succeí el 1592. L'edifici actual sembla no conservar cap resta romànica. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, cobert amb una teulada a doble vessant, amb capelles laterals afegides, un absis rectangular i un campanar esvelt en forma de torre. La porta d'accés està coronada per un arc de mig punt, a sobre del qual hi ha un frontó partit, amb un escut al centre i dos florons. Flanquejant la porta trobem en relleu una pilastra a cada cantó. En la portalada hi ha gravada la data de 1646. Un ull de bou s'obre en la part superior de la façana, En l'absis hi podem veure les restes d'una finestreta tapiada. L'aparell és obrat amb carreus irregulars de calcaria i gres, sense ser disposats en filades. L'interior de l'església és fosc. A l'entrada hi ha un cor elevat i l'església és coberta amb volta d'aresta falsificada. El retaule major dedicat a la Mare de Déu Assumpta, és obra de l'escultor manresà Pau Sunyer; l’obra va ser  contractada l'any 1663 i s'acabà l'any 1673. Al Museu Episcopal de Vic es conserva una creu processional romànica del segle XIII, procedent d’aquesta església. En un dels angles exteriors de l’edifici hi ha un curiós rellotge de sol hi té gravat l'any 1688.



1 comentari:

  1. Després de llegir la crònica tinc la sensacio de que també hi fet la xx.
    Gràcies Pep i fotògrafs.

    ResponElimina