Dibuix d'en Michel Tacq al llibre "Pistas"
En el bagul del records de la nostra infància i joventut escolta
-i per tant en el nostre Fons
Fotogràfic- hi ha imatges d’acampades, de diversos dies, en plena natura:
els campaments. Ja hem fet esment a algun d’ells en una anterior entrada
d’aquesta mateixa “sèrie”: el de Taradell, la Setmana Santa de l’any 1966 (1).
Els campaments escoltes –a diferència dels campaments
militars o dels d’altres organitzacions juvenils de l’època- tenien (i, suposem,
ho continuen tenint) les tendes, no en rengles o carrers, sinó escampades per colles o
patrulles i separades entre si i de les dels caps –amb una relativa autonomia-,
formant entre totes elles una mena de cercle o poble sobre un gran espai o plaça central.
En aquest lloc comú era on fèiem les cerimònies –hi havia la bandera i l’altar-
i el punt on, també, hi realitzàvem els jocs i el foc de camp.
A més -també a
diferència d’altres campaments ja estructurats i estables- als nostres campaments calia dotar-los de tot
l’equipament i serveis necessaris: cuina, taules, tenda-rebost, latrines,
espais per a les reunions, el joc o el bany, el clot de les deixalles, etc.
La literatura escolta que nosaltres llavors teníem
(“Escoltisme per a nois”, el manual “Pistes” o alguna revista dels Scouts
belgues o francesos que havíem aconseguit no sabem exactament com) però,
especialment, la “tradició oral“ i l’experiència dels caps i companys més
veterans ens proporcionaven els coneixements, les tècniques, els recursos –el
que anomenem PIONERISME- i tot allò que calia per fer la nostra estada,
al campament, el més còmoda i confortable
possible. I a més -i sobretot- passar-nos-ho molt i molt be mentre ho fèiem.
Totes aquestes publicacions i els companys més vells ens
explicaven que els pioners eren els capdavanters que obrien camí en les
exploracions o la colonització de noves terres. Que aquests aventurers, amb els
pocs recursos que tenien a mà o que la natura els oferia, construïen refugis,
ponts i tot allò que els calia per a ells i per als que vindrien després. Per a una colla de nois,
la majoria de ciutat, aquest esperit d’aventura, aquest fer-ho nosaltres
mateixos –lluny de la tutela dels pares- ens omplia de goig i felicitat. Com una mena de petits Robinsons,ens ho passàvem
d'allò més be.
Practiques de nusos. Any 1961
El primer que calia aprendre era a fer els nusos: el nus pla, el de teixidor,
el del pescador, l’as de guia,...; després les
lligadures o amarres: la lligadura recta, la lligadura diagonal, la
lligadura en paral·lel, el trípode, ...; l’ús de les eines: el ganivet o matxet,
la destral, la serra, la “picoleta” , la pala americana,... No cal dir
que l’instal·lació, muntatge i cura de la
tenda era un dels capítols fonamentals: triar un bon lloc d’emplaçament, els
reguerot perimetral, els tensors, les “piquetes”, els doble sostre,... i
finalment les instal·lacions: la
cuina, el menjador, el racó per a les reunions,... ponts, altars, tendes elevades i tuti quanti.
Tot aixó feiem als campaments. Aquí en teniu una bona mostra gràfica.
Tot aixó feiem als campaments. Aquí en teniu una bona mostra gràfica.
Cuines:
Cuina elevada. Cánoves. Any 1964
Cuina elevada, aprofitant un desnivell. Castellar d'en Hug. Any 1964.
L'Asensio en una cuina de forat. Any 1965.
.jpg)
Cánoves. Any 1964
Terrassa. Any 1964
Terrassa. Any 1964
Terrassa. Any 1964.
Gualba. Any 1965
Olzinelles. Any 1968.
Altars:
Altar improvisat amb motxilles. Any 1963.
Terrassa. Any 1964.
Terrassa. Any 1964.
Taradell. Any 1966.
Ponts:
Taradell. Any 1966.
Sala del Consell:
Olzinelles. Any 1968
(1) DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (1): EL CAMPAMENT DE
TARADELL. Setmana Santa de 1966.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada