diumenge, 9 de juliol de 2017

CRÒNICA DE LA 79ena SORTIDA XINO-XANO

El gorg i salt del Clot de l'Infern



RECORREGUT ESTIUENC PELS SALTS I GORGS DE LA OMBRÍVOLA I SELVÀTICA RIERA DE RIELLS

Anem molt be, son quarts de nou del matí i, passat Breda, ja circulem per la carretereta que, en uns sis quilòmetres, ens porta fins a Sant Martí de Riells. Davant nostre veiem, en mig de boires matineres dalt del seu cònic turó, la inconfusible silueta del castell de Montsoriu. “Quin bon record i grata impressió tinc de la nostra visita a aquest impressionant castell...” diu la Conxita i, els qui anem en el cotxe, li donem la raó.

Can Joia prop de Sant Martí de Riells
A mesura que ens acostem al nostre destí, la vall de Riells va estrenyent-se; els camps i planes –industrials i agrícoles- del començament, van transformant-se en un paisatge més boscós i “de muntanya”. Ens crida l’atenció la presencia de grans i antigues masies –segurament del tot autosuficients-, com Can Joia, que degueren acollir i fer conviure -sota el mateix sostre- vells i joves, homes i dones, propietaris, pastors, mossos i jornalers. Ai, si les velles parets parlessin... i ens poguessin explicar el que van viure i veure !!!

Arribem -no en podem tenir cap dubte doncs la carretera asfaltada hi mor- al petit nucli de Riells. Hi veiem l’església –l’”abadia” de Sant Martí- i unes poques, tres o quatre, cases. Aparquem els cotxes en un racó de la gran esplanada que hi ha, entre l’ermita i la “caseta de fusta” d’informació del Parc del Montseny. Sembla, tal i com ens ha pronosticat en Joan Miquel, que tindrem un xafogós dia, amb algun núvol però sense pluja.

L’esmorzar.- Com que la gana ja se’ns ha despertat, ens disposem a esmorzar en una àrea, amb bancs i taules -unes al sol i d’altres a l’ombra-, que hi ha en un tranquil paratge que tenim a tocar. “Certament el nostre país ha anat canviant, abans teníem d’anar a Suïssa, Alemanya, Àustria o algunes zones de França per a trobar, en plena natura, indrets com aquest, amb taules de picnic i espais condicionats per a menjar-hi... Ara, sense anar més lluny, us en heu adonat que nosaltres, en les nostres sortides, ja hem pogut esmorzar “entaulats” en nombroses ocasions... !!”, comenta algú; “I espera, si ens deixen fer el referèndum i guanya el SI..., farem un país que no el coneixerà ningú...” afegeix un altre, amb sornegueria.


Ben entaulats, anem per feina: els entrepans, les olives, el vi i l’aigua, el cafè i les gotes –conyac, whisky, o les dues coses...-. No ens estem de rés. Cal reconèixer que, els esmorzars de les Xino-Xano, son un “requisit” obligatori i del tot imprescindible d’aquestes sortides. 

La caminada.- Per a no repetir-nos –doncs ja varem explicar, amb un cert detall, el recorregut d’aquesta excursió a la CRIDA de la sortida-, no entrarem en el detall de l’itinerari. Si que, un cop més, per allò de que: “una –o diverses- imatges valen més que mil paraules...” farem ús d’algunes de les moltes fotografies i el vídeo que, uns i altres, hem anat fent al llarg de la sortida. 

Ha sigut aquesta, especialment aquests dies de forta calor, una excursió que a tots ens ha agradat i complagut. 

Hem estat, al llarg de tot el recorregut, pràcticament acompanyats sempre per la remor de l’aigua, passant per alguns paratges que –exagerant una mica- semblaven propis de la selva amazònica. Boscos de ribera; falgueres i plantes d’aigua per arreu; majestuosos i vells castanyers; racons on la riera semblava jugar amb l’entorn; una font –la de les Fogueres- amb aigua “potable” (?),“Estàs bé Zac ?”...; grans blocs i parets de pedra; arbres caiguts que semblava ens volien impedir el pas; ufanosa i espessa vegetació... un espai natural salvatge, del tot recomanable !!!.

Vells i monumentals castanyers I

Vells i monumentals castanyers II

Vells i monumentals castanyers III

Font de les Fogueres


Arribem al Clot de l'Infern

Passat el que antigament devien ser uns marges o gran perxada plena de vells i gruixuts castanyers, entrem a l’anomena’t Clot de l’Infern. A partir d’aquí la muntanya es va tancant al nostre voltant amb unes imponents parets de pedra. La riera intenta obrir-se pas, formant nombroses cascades i gorgs, entre el congost i les roques. La ruta, amb una mica d’intuïció, no te pèrdua. Cal anar seguint -per on es pot- la  riera: ara per la riba; ara tocant o gairebé per la mateixa llera; aquí, travessant –per damunt d’unes pedres o algun tronc- a l’altre costat del torrent o, quan sembla que una paret de roca ens barra el pas, enfilant-se i grimpant per la penya... per a seguir, sempre, riera amunt.






De tant en tant es molt recomanable aturar-se, més que per recuperar l’alè, per a poder anar contemplant els detalls del paisatge: petits saltants d’aigua i, sota cadascun d’ells, algun gorg; racons encisadors, amb l’arbrat, les lianes i d’altres plantes enfiladisses penjant per aquí i per allà... “Vigileu que no hi hagi cap boa... “ diu, rient, en Josep Maria; grans blocs de pedra, de diferents i curioses formes, ens obliguen a vorejar-los tot cercant –com si d’un “joc de pistes” es tractés- la continuació del camí... i, de tant en tant, alguna petita clariana il·luminada pels raigs del sol que, filtrant-se pel mig del fullam, hi produeixen un efecte serè i màgic que convida a seure i estar-s’hi una estona.







Un detall us cridarà, també, l’atenció. Com si d’un lloc misteriós i maleït es tractés, observem que sovint les pedres i el fons de la riera estan tenyits d’un color roig-sang molt intens: no, no es tracta de cap maledicció, restes d’un ritual, batalla, esbudellament o sanguinari crim ocorregut aigües amunt, l’explicació és més senzilla: les aigües que s’escolen cap a la riera, desprès de passar per les roques del subsòl, venen carregades de sals ferroses en dissolució; un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro “rovellat”, es torna insoluble precipitant-se i tenyint de vermell intens les roques i el llit de la riera. Un efecte, doncs, fantàstic però del tot natural.  


Una mica més amunt arribem, sota d’un bonic saltant, a un temptador gorg (alguns l’anomenen el Gorg del Clot de l’Infern) –potser el més ample i fondo que hem vist fins ara- que ens convida al bany... “Ens hi fiquem ?”, diuen els més atrevits; “No portem tovalloles i desprès tindrem d’anar molls...” afegeix un dels qui la fredor de l’aigua li fa una certa por...; “A més, en algun lloc he llegit, que del maig al setembre està prohibit el bany per la recuperació d’algunes especies, com les llúdrigues. I, si t’arrepleguen els forestals, et foten multes... “ afegeix.   

Salt i gorg del Clot de l'Infern
Quasi tots els "caminadors" al costat del Gorg del Clot de l'Infern
Continuem, riera amunt, fins que arribem a un punt on una paret de roca (el Serrat Gros) sembla indicar que aquí s’acaba –o comença- la riera.  Hi ha un fosc gorg i un gran salt,  com una “cua de cavall” –el més alt que hem trobat-, som al Gorg Negre. La riera continua per damunt del salt, fins a un lloc anomenat Dues Aigües on hi conflueixen el torrent de Can Bernat i el Sot dels Güers. Però, per a nosaltres, la ruta per la riera acaba aquí, al Gorg Negre. Ens hi estem una bona estona, asseguts damunt les roques, escoltant la remor de l’aigua, xerrant, i, ara sí, remullant-nos els peus i contemplant el que deu ser l’hàbitat –els agraden les aigües netes i oxigenades- d’un gran nombre de libèl·lules o damisel·les blaves (Calopteryx virgo). Un espai natural amb “espectacle” inclòs. “Si aquesta riera la tinguessin prop de Port Aventura, ja hi haurien fet un recorregut o espai temàtic...; millor que no ho expliquem gaire...” comentem.

Salt i Gorg Negre




Les libèl·lules o damisel·les blaves
Satisfets i molt be de temps –és ¼ d’una-, reculem pel mateix camí per on hem arribat al Gorg Negre però, ara, continuarem recte sense baixar a la riera. Voregem el vessant SE del Turó de l’Aguda (769 m), fins anar a trobar –a l’anomena’t Revolt d’en Formiga- la vella pista que comunica Santa Fe del Montseny amb Riells. Estem, quan som al revolt, al punt més alt -650 m d’alçada- del recorregut de l’excursió. Veiem, al fons de la frondosa vall, la riera de Riells per on nosaltres hem anat pujant, tancada a la seva capçalera pels contraforts del Turó de Morou (1308 m) i del Pic de la Cornera (1264 m); davant hi tenim, enfilades a la muntanya que amaga el castell de Montsoriu, les urbanitzacions de Fogueres de Montsoriu i, on la riera arriba al pla, hi endevinem el lloc on ens dirigim: Sant Martí de Riells.  

Continuem, pista avall, passant per les runes de Can Perarnau –escenari de la llegenda de la Dona d’Aigua del Gorg Negre- i pel costat d’unes velles i monumentals alzines sureres, fins que arribem al pont d’obra que, una mica més amunt de Sant Martí de Riells, travessa la riera i al lloc on hem començat la caminada.

Podria molt bé ser una Dona d'Aigua davant una
de les grans alzines sureres de Can Perarnau


En total hem recorregut uns 6,2 km amb uns desnivells acumulats de +/- 145 m. El temps que hi hem emprat, amb pauses i aturades, ha estat de 3 h justes.

El dinar.- Amb els cotxes ens dirigim fins a la sortida de Breda, al km 1 de la carretera que va a Riells, on hi ha el restaurant Can Mariano. Hi arribem quan encara no son l’ 1 del migdia. Ja hi tenim la taula parada dins un gran menjador on l’aire condicionat convida a seure-hi. Així ho fem i, mentre esperem als quatre companys que només venen a dinar –l’hora acordada és les 14 h-, demanem les cerveses. Al cap de mitja hora ja hi som tots i triem el menú. Ens hem sentit molt ben atesos, hi hem menjat molt be i a un preu molt ajustat.




A les postres en Jaume (i la Ma Rosa) ens conviden a cava per a celebrar el 41è aniversari del seu casament i el natalici de la Mª Rosa. Brindem per agrair-los el detall i desitjar-los, amb salut, molts i molts aniversaris més... i que nosaltres ho veiem !!!.


Prenem els cafès, tallats, perfumats, carajillos i cigalons... passem comptes, agraïm l’acollida i paguem. 

La tertúlia.- És encara molt d’hora (a més, ara, el dia és llarg) i alguns proposen continuar la xerrada, prenent unes tòniques o repetint de cafè, sota els para-sols que hi ha a l’era de Can Mariano.



Ni parlar-ne !!!
Finalment el que, quasi tots, demanem son uns gintònics... 
Comencem rememorant records i incidències d’antics campaments, amb algun retard -el dia de la matinera i inesperada visita dels Caps de Grup i del Districte- en l’hissada de bandera en una d’aquestes acampades... i la corresponent "bronca"; l’enfrontament amb els de La Guardia de Franco, a Granollers, en una castanyada... i l’”explicació” que sobre aquest fet ens donà –després de, suposem, parlar amb el Delegado de Juventudes- l’ aleshores Cap del nostre Districte scout... 
A partir d’aquí la conversa s’ha anat animant amb hipòtesis -més o menys fonamentades amb arguments històrics o testimonials- sobre l’origen i intencionalitat dels primers agrupaments d’ Scouts de España que, els anys 50 del passat segle, es formaren a Barcelona... 
En algun moment, més que una conversa-remember sembla que ens trobem en una tertúlia de les que veiem per la televisió... tots, fins i tot prenent la paraula d’altri, hi volem dir la nostra... !!!.
Coincidim -sense entrar en el possible origen, més o menys proper al règim d’alguns, pocs, però significatius caps- que cap de nosaltres ens sentirem MAI, mentre estiguérem als scouts, “adoctrinats” amb idees partidistes ni sectàries... Si que, tot i que lògicament, cadascú després ha fet via com a pogut, volgut o sabut...: els valors d’amor al país, un cert sentiment religiós, la defensa i estimació a la natura, la companyonia i el servei al proïsme... que ens inculcà l’escoltisme –tot i no ser això mèrit, nomès, exclusiu d’aquest moviment- han influït, sens dubte, en tots i cadascun de nosaltres. 
Quan, els més xerradors estan “esgotats” per la dialèctica, en Jaume aprofita i pren la paraula: “Sense haver tingut l’oportunitat de haver estat amb vosaltres en aquells temps, em sento ben orgullós d’haver-vos conegut i de poder formar part del grup...”, diu, deixant-nos a tots plegats muts i sense paraules... Gràcies, Jaume, tu si que ets un gran i preuat “valor” !!!

Comiat.- Ara si que, a mitja tarda, decidim acomiadar-nos tot desitjar-nos uns bons mesos d’estiu i uns feliços dies de “vacances” amb el compromís d’anar mantenint el contacte –via whatsapp o per telèfon- fins que ens tornem a trobar de nou. Abans, però, ens fem la tradicional foto de grup.




Bon estiu a tothom, a "carregar les piles" i fins la propera.

Una abraçada.


Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Josep Maria, Jaume i Pep

1 comentari:

  1. Va ser una sortida meravellosa!!!!! i tant ben comentada.

    Conxita D.

    ResponElimina