CRÒNICA DE LA 64ena SORTIDA XINO-XANO

La vall del torrent de Passavets amb l'avetera (de color verd fosc) envoltada per la gran fageda

ASCENSIÓ AL TURÓ DE L’HOME PER LA FAGEDA I L’AVETERA DE SANTA FE

A les 7h 30’ del matí ben puntuals i encara un pel adormits, els caminadors i la caminadora que avui ens hem apuntat a la sortida, pugem als dos cotxes que, des de Barcelona, ens portaran fins a Santa Fe del Montseny. 

“Després de tants dies d’entrants, escudella i carn d’olla, pollastre rostit, canelons, neules i torrons ja començava a tenir ganes de fer una caminadeta...”, diu algú mentre anem de camí “... doncs a mi, amb el fred i encara fosc, matinar em fa molta mandra”, ha contestat un altre. Però aquí estem, uns i altres, disposats a passar un bon dia. 

Quan arribem a Santa Fe, desprès d’haver recorregut des de Sant Celoni els 21 km de carretera –amb forces revolts- que hi porta, observem damunt l’asfalt nombroses branques que el vent ha fet caure dels arbres. Com deu haver bufat el vent aquesta nit...!, diem. Un cop arribem a l’aparcament de la Font de Passavets hem de treure, de sota del cotxe, alguna branca que en Pep es volia endur de “record” encastada entre la roda i el parafangs...

Son quarts de deu i ja és l’hora d’esmorzar. El vent, a ràfegues, continua bufant amb força fent voleiar –com una mena d’original torb- milers de fulles de faig que, en aquesta època, encatifen el terra. Intentem cercar, al mig de la gran fageda que envolta la font, un indret arrecerat on poder-hi esmorzar. No és fàcil, arreu bufa el vent i finalment la gana ens fa decidir per un lloc -també ventejat- proper al llit del torrent i al costat d’unes grosses pedres... Mentre  mengem els entrepans -entre oliva i oliva i algun trago de vi- convenim que potser, avui, no serà el millor dia per a pujar al Turó de l’Home: “Allà dalt hi deu fotre un vent de nassos...”, comentem. “Ja ho vaig advertir en la darrera revisió del meu pronòstic: no plourà, ni nevarà però el vent no serà fluix...” puntualitza en Joan Miquel. Un cop més, ho ha encertat de ple. 

Decidim pujar un tros, pel mig de la despullada fageda, fins al lloc on hi ha l’abraçada del faig i l’avet i en funció del vent que faci continuarem o no l’excursió. Aquets dos arbres, recargolats entre ells, no estan a tocar de l’itinerari senyalitzat que porta al Turó de l’Home, per això en Joan Miquel ha recollit les seves coordenades exactes al GPS. Ens comenta que, segons aquest estri, hem de deixar el camí i anar torrent de Passavets amunt... Així ho fem, intentant descobrir -l’aclarida fageda ens ho facilita- el verd d’un avet abraçat a un despullat faig... però, no ens en sortim. O les coordenades -tretes d’una guia excursionista- son errònies o quelcom ha fallat: no sabem veure cap parella d’arbres impúdicament abraçats per enlloc... Ho deixem corre.

Els "llebrers"

Tot i que, a estones, sentim bufar el vent –potser protegits pel vessant de la muntanya- no el notem. Decidim, doncs, reprendre l’excursió tal i com la teníem prevista. Prenem un corriol que puja directament a buscar l’antiga pista de desforestar que, actualment, és el camí que porta al Turó de l’Home. L’itinerari, molt ben senyalitzat, va pujant fen ziga-zagues tot guanyant alçada muntanya amunt.  Anem pel ben mig de l’anomenada Fageda Gran, de tant en tant, tenim de travessar nombrosos i grans tous de fulles que, com un mantell de neu, cobreixen el camí i ens arriben fins l’entrecuix... La ruta és molt agradable però, com diu aquella cançó d’en Serrat: “... el camí fa pujada i jo vaig a peu...”. El pendent es fort i es fa notar. Els diferents ritmes de la colla, ens divideixen en dos grups: davant els “llebrers” i desprès –tenint de recuperar l’alè més sovint- els autèntics “xino-xano”... 

Nombrosos mantells de fulles cobreixen el camí

A la bona companya Conxita amb l'estimació de tots

A mitja pujada, l’única “noia” que avui ha vingut a la caminada, decideix que ja en te prou... “com que heu de tornar a baixar per aquí us esperaré en aquest revolt...”, “... de cap manera, aneu, aneu tranquils –ens insisteix quan li proposem de quedar-nos, algun de nosaltres, per a fer-li companyia- jo ja m’entretindré passejant per aquí, observant els detalls del bosc i cercant algun mineral o pedra preciosa que, diuen, pel Montseny se’n solen trobar... us espero aquí fins que baixeu...” Amb un cert sentiment de que, potser, no ho tindríem d’haver fet, la deixem –sola i abandonada com la Blancaneus...- al mig del bosc i, capcots i gairebé sense girar-nos, continuem muntanya amunt... 

Amb l’alçada, els faigs es van aclarint i comencen a dominar els avets..., alguns d’ells, monumentals. Arribem a un punt on el camí planeja, protegit del vent pel Turó Gros que deixem a la nostra esquerra i on poden veure-hi –perfectament conservat- el pou de glaç del Comte.

El pou de glaç del Comte

El cim del Turó de l'Home des
del collet dels Rocs Cremats

Quan, una mica més amunt, som al petit collet herbat que separa els Rocs Cremats del Puigsesolles –coronat d’antenes- la visió que hi tenim ens impressiona. Davant nostre, encara una mica més amunt però ja a tocar, el coll Pregon -on hi veiem arribar algun del tres companys que ens precedeixen...-, el Turó de l’Home –rematat amb l’antic observatori-, el Puig Sacarbassa i, una mica més enllà, les Agudes. Girant la mirada vers la vall per on hem pujat, en primer terme –amb un color verd fosc- l’avetosa envoltada per la gran fageda de Santa Fe –ara a l’hivern mostrant, ben despullats, la blancor dels seus troncs-, el Turó de Morou –que visitàrem en una de les nostres primeres xino-xano- i al fons de la vall, darrera les muntanyes que la tanquen, la silueta inconfusible del Turó i el castell de Montsoriu.

La fageda gran i l'avetosa des dels Rocs Cremats

Quan, els qui anem darrers, ens enfilem cap el coll Pregon el companys que van davant ja ens fan senyals des del mirador que hi ha dalt del Turó de l’ Home. Ja han fet el cim !!! Dalt la carena el vent es fa sentir de valent i alguna de les ràfegues falta ben poc per a que se’ns emporti (?) o ens faci caure... Sort que amb l’ajut dels bastons formem un bon trípode o quadrúpede... !!.

Passa una mica de les dotze del migdia quan ens trobem tots, dalt del Turó de l’Home, ben arrecerats del fort vent per les parets de la històrica casa-observatori. Contemplem el panorama de muntanyes i valls que envolta aquest privilegiat mirador: les Serralades del litoral -amb el Corredor, el Montnegre i el Collserola-, el Matagalls, el Pla de la Calma, el Tagamanent, les properes Agudes, les Guilleries, els cims del pre-pirineu, els Pirineus i –en un dia ventilat com avui- fins i tot, en mig de núvols, la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca !!. 

Per a poder-ho ensenyar als incrèduls, ens fem la fotografia del grup. En aquesta ocasió, com que ens ha fet por que el vent s’emportés la màquina i el trípode, hem demanat a un altre excursionista que també havia fet el cim que fes de fotògraf.

Tota mena d'excursionistes i de bastons... però, dalt del cim !!

Contens i satisfets per, desprès de tants anys, haver pogut tornar a pujar dalt d’aquest mític cim desfem el camí fins a la Font de Passavets. Baixar, ja és una altra cosa. Gairebé no ens adonem, tot i que -camí avall- el pendent també es fa notar, arribem on la Conxita ens està esperant. Gairebé l’abracem d’alegria !!, “pensàvem que hauries anat baixant cap els cotxes...”, li diem. “Hem quedat que us esperaria aquí... i aquí estic !!”, ens contestar ferma i solemnement... i amb tota la raó !!. Ja tots plegats, acabem d’arribar fins la font i el pàrking on hem deixat els cotxes. Allà ja ens hi espera l’Enric que, amb el seu tot-terreny, també s’ha acostat -fins on l’han deixat- al Turó de l’Home.

El "milfulls"... molt maco i molt bo !!

Carretera avall desfem camí fins a Sant Celoni. A l’hora assenyalada, 2/4 de tres, arribem al restaurant El Rebost on ja ens hi esperen la resta de comensals de la colla prenent les cerveses. És la primera vegada que acudim a aquest lloc i cal dir que, segurament, no serà la darrera. Ens han ates molt be i el dinar -de menú- ha estat variat, molt ben presentat, bo i a un preu molt raonable. Amb caminada o sense, mirarem de tornar-hi.

Després d’animada conversa –on, evidentment, hem parlat dels darrers esdeveniment polítics i de la recent investidura del nou president Puigdemont...-, ens fem la fotografia del grup complert i ens acomiadem –aquells que hi puguin venir- fins la passejada  matinal-cultural del proper dijous 21, a alguns llocs de la memòria històrica de la barcelonina muntanya de Montjuic.

Agraint a tots i totes la vostra assistència i participació donem per acabada la 64ena Xino-Xano.

Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel hem caminat uns 11,5 quilòmetres amb uns desnivells acumulats de +/- 565 m.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Joan, Enric i Pep.

CRIDA A LA PASSEJADA CULTURAL (MATINAL) PER MONTJUIC

MATINAL CULTURAL PER ALGUNS LLOCS DE LA MEMORIA HISTORICA: MONTJUIC

Data.- Dijous 21 de gener 2016

Recorregut i llocs a visitar.- Agafarem l’autobús 150 a la parada d’origen de l’Av. Reina Maria Cristina (a tocar de les Torres Venecianes de la Plaça d’Espanya, a partir de les 9h hi ha un bus cada 15’) que ens portarà fins el Castell de Montjuic. 

Un cop allà baixarem fins al Fossar de Santa Eulàlia per a visitar el lloc on, el 15 d’octubre de 1940, va ser afusellat el President Lluís Companys. 

Continuarem pel camí que voreja el castell i baixa cap el Jardí Botànic i ens porta fins una de les entrades del Cementiri de Montjuic, amb nombroses obres d'art funerari, en un extrem del qual hi ha el Fossar de la Pedrera. És aquest un indret poc conegut i visitat per molts barcelonins. Aquesta antiga pedrera que inicialment va ser un lloc on s’hi enterraven indigents, persones sense recursos econòmics o cossos sense identificar, va ser arran de l'esclat de la Guerra Civil quan va començar veritablement el seu camí per convertir-se en un lloc de memòria. Durant el conflicte va ser el lloc on s'enterraven les víctimes dels bombardejos, però acabat aquest, es va convertir en la fossa comuna a la qual portaven els cossos dels afusellats -entre els anys 1939 i 1952- com a conseqüència de la repressió franquista, principalment al Camp de la Bota o -els de més “ranc”- al proper Castell de Montjuic. Un monument commemoratiu –una mena de pietat clàssica- obra d’en Ferran Ventura i unes columnes on hi ha gravat el nom de molts dels executats, ho recorden. Al Fossar hi podrem veure, des del 1985 la tomba del president Companys quan s'hi traslladaren les seves restes. “In memoriam” és el conjunt monumental en record a les víctimes de l' Holocaust Nazi dissenyat per l’arquitecte Leonard Glaser que reuneix deu gosses pedres, una per cada camp de concentració. En els camps de concentració nazis van morir 7000 espanyols, molts d'ells a Matuthausen on van ser portats la majoria. Al Fossar hi ha també nombrosos memorials que ens recorden a polítics de la resistència antifranquista, brigadistes internacionals, guerrillers antifranquistes, maquis, maçons… en destaca el Monument als Llibertaris morts pel franquisme obra d’en Juanjo Novella erigit el 2011. 
A 2/4 de dues donarem per acabada la ruta i en dirigirem a un proper restaurant.

Després de dinar podem retornar amb el bus H-16 que des del Passeig de la Zona Franca, passant pel centre de la ciutat, porta al Forum.

Dinar.- Després de la visita anirem a dinar, aproximadament a les 14h, al Restaurant MAI ONA situat al Passeig de la Zona Franca 35-39 telèfon 932 23 19 55 on tenen un menú d’ 11 euros.

Lloc i hora de trobada.-  Ens trobarem, per a començar la matinal cultural, a la Torre Veneciana de la dreta (mirant a Montjuic) de l'Av. de Maria Cristina a les 10h de matí (esmorzats). Penseu portar les targetes multi-viatges per al bus.

Inscripcions.- Com que possiblement serem una bona colla, per tal de reservar taula al restaurant, agrairíem confirmeu l'assistència -especialment al dinar-, contestant el correu de la crida o dient-ho a en Josep Lluís que és qui organitza aquesta matinal, avants del vespre del dilluns dia 18 de gener. Dimarts al matí direm al restaurant el nombre de comensals. Gràcies. 

Fotografies d'en Josep Lluís, el coordinador i promotor de la sortida.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Pronòstic pel dijous 21.

Aquest dijous tot apunta a que gaudirem del que sovint diem "bon dia", encara que darrerament no ho hauríem de dir perquè ja fa massa temps que no plou. Els boscos i les plantes en general estan molt secs i cada dia que passa el risc d'incendi és més alt.
Bé però, pel que fa a la nostra sortida matinal, a Montjuic lluirà el sol tot el dia, el vent serà fluix de Mestral al matí girant al llarg del dia a Llevant, la humitat relativa serà baixa i la temperatura al punt del matí de 7º però tot seguit augmentarà a 12º per acabar el dia a 13º.
És a dir, com deia tindrem bon dia per nosaltres. Mal dia pels boscos.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

CRIDA A LA 64ena SORTIDA XINO-XANO

El Turó de l'Home i el Puigsesolles en primer terme.

AL TURO DE L’HOME PER LA FAGEDA I L’AVETOSA DE SANTA FE

Data.- Dijous 14 de gener del 2016.

Tipus d’itinerari.- El Turó de l'Home, amb els seus 1.706m., és el cim mes alt del Montseny.

Al seus peus la vall de Santa Fe, encatifada de faigs, té un aire alpí que la fa ser, potser, una de les més belles de la serralada. Allà, abans que el fort fred es faci notar, us proposem anar en aquesta ocasió. 

Punt d'inici de la caminada a la Font de Passavets

En aquesta caminada pretenem assolir el cim del Turó de l’Home per un dels seus vessants paisatgístics més interessants: pujant-hi per la fageda i l’avetosa de Santa Fe. Guerau de Liost, un dels poetes que millor han glosat el Montseny, va escriure aquests coneguts versos dedicats precisament als faigs i als avets: 

“Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, d’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòtic renadiu.”

La imatge és ben exacta: els faigs i els avets tenen tot l’aire solemne i vertical de les catedrals gòtiques. I la seva monumentalitat.

Precisament, en un punt del recorregut passem a tocar d’un símbol de la proximitat –a partir dels 1.300 m d’alt- d’aquestes dues especies d’arbres: un avet i un faig entortolligats, gairebé amb els troncs fusionats, que son coneguts amb el nom de l’Abraçada.

Al final de la pujada arribarem al Turó de l’Home un dels objectius dels primers excursionistes catalans, abans que les millores en les comunicacions els animessin a fer “expedicions” cap al Pirineu. Dalt de tot encara hi ha la caseta d’observació meteorològica (1) i, si el dia hi acompanya, es pot gaudir d’un magnífic panorama: des del Pirineu fins a les muntanyes de Tarragona i des del mar (en dies molt clars es veu l’illa de Mallorca) fins als cims del Pallars.

Una caminada que, xino-xano, ens permetrà reviure vells records d’antigues excursions (quan –més joves- carregats de forces i d’ energies, no únicament pujàvem al Turo de l’Home, sinó que aquest era tant sols una etapa més en les nombroses travesses que fèiem al Montseny...) i, assolint o no el cim (que segur que ho farem), gaudir d’uns paisatges i entorn –la fageda i l’avetosa- encisadors.   

Font de Passavets

Recorregut i dificultat.- L'itinerari s'inicia, 1 km més enllà de Santa Fe, al poc d’haver passat el punt quilomètric 22 de la carretera de Santa Fe a Sant Marçal (BV5114) on aquesta travessa la riera. Serem a la Font de Passavets (454462–4625738–1.233) on hi trobarem un aparcament ben arranjat i un plafó amb un mapa esquemàtic del Parc Natural. Deixant la font a mà esquerra començarem a pujar, pel mig d'una fageda, tot seguint els senyals indicadors. Si volem veure l’ Abraçada del faig i l’avet (454028–4625514–1.350) caldrà estar a l’aguait i prestar atenció a les coordenades. El camí continuarà pujant, en un zig-zag constant, tot passant per l’avetosa de Santa Fe o de Passavets (454177-4625376-1.437), els boscos autòctons d’avets –amb el que hi ha al nord del Matagalls- situats més al sud del continent europeu. Arribarem, ja gairebé dalt del serrat, al Pla dels Pous (453950-4625044-1.536), deixant el Turó Gros a la nostra esquerra, on hi podrem veure el pou del Comte perfectament conservat. Revoltarem per la capçalera de diversos sots o torrents fins que arribarem a un collet herbat amb els Rocs Cremats a la dreta i el Puigsesolles i les seves antenes a l’esquerra. Al poc arribarem al Coll Pregon (1.654 m d’alçada) i des d’allà per unes escales pujarem fins al cim del Turó de l'Home (453131-4625316-1.704).

Retornarem (en funció de com estiguem de cansats TOTS els expedicionaris) desfent el mateix camí o, fen un recorregut circular per l’altre vessant de la riera de Passavets, continuant el PR-C 208 passant pel Coll de Sesbasses (452937-4625114-1.643) i la Font de Briançó (453496-4625800-1.450) fins arribar de nou a la Font de Passavets. En el primer cas el recorregut total és d’uns 7,5 km, amb uns desnivells acumulats de +/- 550 m i en el segon -baixant per la font de Briançó- d’uns 9 km i uns desnivells de +/- 600 m. La dificultat, en qualsevol cas, és mitjana-alta.

Observeu les diferents opcions de recorregut: fent la volta complerta o retornant per les ziga-zagues de pujada.

Gràfic amb els desnivells en el recorregut de 9 km

Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 14h 30’, al restaurant “El Rebost” al carrer de Sant Joan, 15 de SANT CELONI el telèfon és 938 67 36 40 i podeu veure, també, la seva web  www.elrebostsantceloni.com . El preu del menú diari amb begudes, cafè i IVA inclòs és d’ 12,50 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar que –si ve alguna ànima caritativa ara, amb el fred, portarà cafè; en Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. 

No cal dir -i més si, com sembla, el fred es va animant- que cal dur roba d’abrigar (barrets, “buffs” o tapaboques tubulars, guants, bufandes o -fins i tot- alguna manta… he,he...); calçat adequat al temps i recorregut i crema protectora del sol i del fred, per a la pell i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o ho desitgin, els bastons.  

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport i els possibles “punts de concentració” a Barcelona i l'hora de trobada. Per als qui sortim de Travessera/Llepant serà a les 7h 30’ del matí. El "repartiment" final en els diferents cotxes, l'anirem comunicant directament als assistents per correu electrònic.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 11 de gener, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.

Una abraçada

L'observatori el 1932

NOTA 1.- L’observatori del Turó de l’Home és un indret molt emblemàtic, creat el 1932 per Eduard Fontserè (científic i sots president del Centre Excursionista de Catalunya), l’ Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya. De fet va ser dels primers d’Europa que es van instal•lar al cim d’una muntanya. Fins fa poc més de deu anys, encara hi vivia un meteoròleg en aquesta casa-observatori: en Miquel Meseguer Garcia de Castro, fill d’en Fernando Garcia de Castro una persona que molts de nosaltres encara recordem de les nostres visites al cim, mentre preníem alguna beguda del seu “bar” instal•lat en la recepció de l’observatori i ens explicava com transcorrien els dies, d' ell i de la seva família, que -des del 1951- feien estada en aquell isolat indret. Des de l’any 2004, no hi ha ningú, de forma continuada, prenent les dades ni esperant l’arribada de visitants al Turó de l’Home. La presència constant es va aturar quan l’antic Instituto Nacional de Meteorología, que depenia del govern espanyol, va rescindir el contracte al fins aleshores observador, en Miquel Meseguer. La tardor de l’any 2010, després de sis anys sense dades sistemàtiques –Meseguer en va seguir recollint algunes durant un temps–, el Servei Meteorològic de Catalunya va decidir instal•lar una estació automàtica. Ho va fer, però, al cim del Puigsesolles, situat a pocs metres del Turó de l’Home i a una cota uns metres inferior.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

Aquest dijous és gaire bé segur que no plourà, però farà fred. Sobre tot pujant al Turó del Home per la vessant nord. Els núvols seran alts durant tot el dia fins potser al vespre que és quan hi un cert risc de precipitació. No s’espera que hi hagin masses clars en aquesta configuració de nuvolositat.

Però si els esdeveniments atmosfèrics es precipiten a ultimíssima hora, cosa força corrent en política darrerament, tenim condicions adients per a què cap a mig dia veiéssim alguna volva de neu.

La temperatura a la una serà de 2º baixant, la humitat s’aproximarà al 100% en augment i el vent haurà girat cap a nord i afluixat moltíssim.

Quadres extrets i editats de la previsió de l'agència METEOSIM

En resum, caldrà que ens abriguem força i portar calçat i mitjons de recanvi per si ens mullem els peus.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

Nota: Per fer aquest pronòstic i en aplicació de l'acord de desconnexió de l'estat que ens oprimeix, s'ha fet sense tindre en consideració els mapes de la AEMET.

ACTUALITZACIÓ

Del dimecres 13 de gener

Hi han dues variables referent al pronòstic anterior que són dignes de menció. El vent no serà fluix ni del nord i la humitat lluny d'acostar-se al 100% anirà de baixa. Per tant desapareixen les condicions optimes per la presència de la neu.

El fred però, es ratifica.

J.M.

Assemblea de la Comissió de la Memòria del Clan Ós Gris

SE SABRÀ TOT

Ara fa al voltant de dues setmanes, un parell de membres del COMECLOG, vàrem tractar d’imposar el calendari del Clan del any vinent per l’article 36. Però és clar, va ser impugnat tal com era de preveure. Llavors, algú del comitè de remenadors de cireres, va voler convocar una reunió del COMECLOG, però ho va fer pel xat de Whatsapp del Clan Os Gris en lloc de pel xat restringit.

Això no hagués tingut gaire conseqüència si no fos perquè es va muntar la reunió amb tast de vermut  “anticrisis” i dinar de menú diari. L’efecte crida va ser demolidor i l’arribada de nàufrags assedegats de vermut a la vorera de la Bodega Pàdua va ser multitudinària.

La bodega del Lloro

Per sort per la operativa de la reunió va haver-hi baixes dels membres numeraris dels remenadors, i també algun dels claners que es van apuntar. Tot i així, ens vàrem aplegar vuit. Faltaven dos membres del COMECLOG amb excuses justificades, en Joan Simarro i en Josep Maria Serena, però el seu lloc va ser cobert per dos membres del Clan amb motivacions justificadíssimes, en Jaume Llobera i en Josep Fitó que van venir en condició de COME.

El Lloro de Pàdua

Després de ser-nos servit el vermut del Lloro (especialitat de la casa) amb la seva ració de anxova/seitó, olives i patates fregides per només 2 Euros amb 50 cèntims es va intentar començar la reunió, però tan sols vàrem aconseguir aprovar una prèvia: En Jaume i en Josep van ser admesos per unanimitat com a membres de ple dret del COMECLOG.

Després ens vàrem cruspir el menú, la gran majoria menjant tot el que tenim prohibit (sigui pels metges o sigui per les respectives “jefas”) i és clar, estava boníssim. I com que vàrem ser molt feliços ja no es va parlar més de la reunió ni del calendari ni de les impugnacions, així que el calendari publicat en el nostre blog el 9 de desembre, va quedar aprovat per aclamació etílica.

Joan Miquel Cortés

Fotos: Enric Escobedo, Sant Google i Enric Escobedo (per ordre de aparició)

Notes aclaridores:

Sortides de Equinocci. Les dates proposades de primavera i tardor seran definitivament i finalment triades pels agosarats que tinguin prou coratge per organitzar-les.

Ara ja ho sabeu tot. És per això que he triat com a títol el mateix que la adictiva novel·la d’en Xavier Bosch.

CRÒNICA DE LA 63ena SORTIDA XINO-XANO

Cal Romagosa de Torrelletes i el pla del Penedès des prop del Mas Pigot

CAMINADA DE TARDOR PER LES VINYES DE L’ALT PENEDÈS (Parc del Foix) I UN BON DINAR QUE S’HA FET ESPERAR...

Potser va ser el bon regust que ens provocà el record dels colors de tardor dels arbres de la Grevolosa o -siguem sincers- la recomanació del nostre assessor gastronòmic, en Josep Maria, d’anar a dinar a un restaurant de Santa Margarida i Els Monjos sobre el qual li havien donat bones referències... el cas és que, per aprofitar els darrers dies de tardor, hem decidit anar a veure els colors tardorencs de les vinyes de l’Alt Penedès. Una caminadeta no molt dura per agafar gana per al dinar... Llegiu, llegiu com ha anat la cosa...

Per a donar valor afegit a l’itinerari hem“guarnit” l’excursió amb alguns tocs històrico-culturals: el castell de Penyafort, velles masies, un columbari medieval,... 

Ben abrigadets fem cap, el dia assenyalat –la majoria en tren i alguns en cotxe i moto-, fins a la població de Santa Margarida i Els Monjos. 

Les "nenes" i el pastís de la Montserrat (1ª part...)

Son gairebé 2/4 de 10 del matí i, després d’una hora de camí en tren, comencem a tenir gana. L’estació és a tocar d’un polígon industrial: el Pla de l’Estació. Les vies –la ruta és a l’altre costat- ens obliguen a fer un tom, fins a la carretera N-340 i, per un carril per a bicicletes i caminants, anar a cercar el pont que, per sobre la xarxa ferroviària, permet anar fins el castell de Penyafort. Som prop del nucli de La Ràpita i –pensant en els cafès i els tallats- decidim anar a esmorzar sota les carpes de la terrassa d’un bar. Quan encara no hem fet el rotet, la Montserrat Tallada ens sorprèn amb un pastis de xocolata (cacau autèntic), nous i rom... tota una delícia de sabors exòtics i tropicals que, tot i estar tips, endrapem en un no rés. Prèviament hi hem encès una espelma (que no ens hem menjat...), amb el número 6, per a celebrar el 6è aniversari de les sortides xino-xano. Però el detall de la Montserrat continua... ens diu –però, per si un cas, no ens l’ensenya...- que a la motxilla porta un altre pastis igual per als companys que només podran venir a dinar... Solidaris i bons minyons com som, ens resignem i mirant de reüll el tresor que hi ha a la motxilla engolim, només, les saliveres...

El pastis de la Montserrat (2ª part)...

Com que, poc abans d’entrar al bar, un de nosaltres a trepitjat una m... de gos i sense adonar-se ha anat arrossegant el “gènere” i la ferum fins a la taula on hem esmorzat... la majoria decidim comprar uns números de “La Grossa” que el taverner te darrera el mostrador...”alea jacta est...” (la sort o el dau ha sigut llançat... que deien els romans). Si la sort ens és favorable, ja ho sentireu a dir... o no.

Quan ja portem un parell de quilometres de recorregut, fora ja del polígon i a tocar de les vinyes, tenim la primera decepció: els ceps estan completament pelats, sense cap fulla o pàmpol. Ja hem fet tard, diem amb un cert to de desengany. Travessem, per un pont, el riu Foix. Aigües avall de la població o del polígon industrial l’aigua va acompanyada –ufff- de bromera... no ens hi entretenim, doncs, cercant-hi peixos. El paisatge del riu i els arbres de ribera dels costats si, però, que fa un cert goig.

Detall del riu Foix

Fa estona que anem veien, damunt de les vinyes, la silueta del castell-convent de Penyafort; quan hi som a tocar –precisament al peu de la torre del segle XII- en Josep Mª ens en explica alguns detalls històrics: la part més antiga és la torre cilíndrica i alguns llenços dels murs que son medievals; al segle XVII el dominics –sobre els quals ens amplia algunes de les seves tècniques interrogatòriques- hi construïren un convent que subsistí fins a la desamortització de 1835. L’edifici de l’antic convent va acollir durant els últims temps de la guerra civil una presó destinada als aviadors detinguts (o abatuts) pels republicans. Els presoners que tingueren de fer estada a la presó procedien, majoritàriament, d’Itàlia i Alemanya, ja que bona part de l’aviació franquista era d’aquests dos estats. Segons la tradició en aquest castell hi va néixer, vers el 1185, Sant Ramon de Penyafort, un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat Mitjana i l’impulsor de la teologia escolàstica. Se’l considera l’introductor de l’ Inquisició a la Corona d’Aragó, va ser general de l’ordre dels dominics i confessor de reis (Jaume I) i papes (Gregori IX). Els juristes i advocats –catòlics- catalans el tenen com el seu patró.

Continuem per una pista, senyalitzada amb fites de color taronja, pel mig de camps d’oliveres i vinyes a banda i banda. Quan som a l’alçada de Cal Magí ens aturem a retratar unes vinyes que, aquí si, conserven les fulles. Ens creuem amb una persona que ha sortit a passejar amb uns gossos, ens comenta que precisament és de Cal Magí i que en aquest mas es dediquen, principalment, a l’apicultura que comercialitzen amb el nom de “Mel del Castell de Penyafort”.

Cal Vicari (observeu el detall de com, a les terres de secà,
 es canalitza l'aigua de les teulades cap a la cisterna)

La pista passa a tocar de Cal Vicari, una agrupació de dues o tres cases que formen una mena de carrer, en una d’elles –pintada de blanc- hi destaca un rellotge de sol (que, en el moment en que nosaltres hi passem, marca una mica més de les 10 -hora solar-). Al poc travessem, per damunt, el Barranc de Sant Llorenç que pocs metres més avall desemboca al riu Foix.

Cal Brugal

La ruta continua, sense gaires desnivells pel mig de camps i algun petit bosquet, amb bones panoràmiques sobre la plana del Penedès. Creuem, per un petit pont, el Torrent de Borrolleres i arribem, en un encreuament de camins, a l’alçada de Cal Brugal, una bonica, endreçada i ben situada masia a la qual ens hi acostem per a retratar-la. Prenem el trencant que s’enfila cap a l’esquerra i puja fins al Mas Bellestar.

Mas Bellestar

El Mas Bellestar (Bell-estar, Ballestà, Ballestar o Quadra Bell-estar que de totes aquestes maneres l’hem vist escrit...) actualment està molt malmès i gairebé enrunat. Hi podem veure –des de l’exterior, clar- algunes restes arquitectòniques o decoratives interessants: sobre la porta d’accés al clos tancat de la masia hi ha gravat l’any 1856, tot i que segurament la casa és molt més antiga; un rellotge de sol –un xic malmès- en una de les parets de migdia; alguna espitllera; restes dels “habitacles” o corrals on –segurament la mestressa- hi criava els conills;... En fi, una gran i ben situada masia, amb un nom encisador -“bell-estar”- que avui, malauradament, fa pena de veure.

Restes d'un rellotge de sol i una espitllera al Mas Bellestar

El colomar o la Torre de Mas Pigot

Prenem el camí que just davant de la porta del mas continua, entre vinyes, fins a una pineda. Deixem el terme municipal de Santa Margarida i Els Monjos per entrar al de Castellet i La Gornal, el camí va pujant suament fins que arribem al Mas Pigot, una arreglada casa habilitada actualment com allotjament rural. Preguntem a unes dones que han sortir del mas al sentir-nos arribar, sobre on estan situades les restes del vell colomar que hem llegit hi ha prop de la casa... però l’una, és estrangera i no ens entén i l’altra no sap de que li parlem... Prenem, seguint els senyals de l’itinerari, un corriol que passa entre una vinya (que també conserva les fulles amb els colors de la tardor) i la tanca de la casa i sorpresa: aquí, tocant a la tanca, hi tenim l’antic columbari medieval !!! (és sorprenent, o potser no, que els propietaris -potser infravalorant la seva importància arqueològica- d'aquestes restes no ho hagin ni comentat a les persones que tenen a la casa...). És digne d’admiració que construït amb un material tan “sensible” i “fràgil” com la “tapia” o “tova” (massa d’argila i sorra) hagi aguantat tants segles. De fet només en queda dret un dels angles del colomar... però Deu ni do !!. Hi fem unes quantes fotografies i, com que anem molt be de temps, en Josep Maria ens proposa continuar un tros més el recorregut.

Detall de l'interior del colomar medieval de Mas Pigot

Tenim, des d’aquest lloc, una molt bona visió sobre la plana del Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i Els Monjos, La Ràpita i Les Masuques, als nostres peus, i l’Arboç al fons. El camí, un estret sender que voreja les vinyes, baixa per a tornar a pujar després per un ombrívol bosc de pins i alzines que a l’estiu deu fer de molt bon passar-hi. Travessem pel que devien ser antigues feixes ara “reconquistades” de nou pel bosc i, després, per uns camps d’oliveres. El corriol va guanyant alçada amb una bona panoràmica sobre el Penedès i les muntanyes que l’envolten. Al fons de la vall hi destaca Cal Romagosa de Torrelletes una gran masia -del segle XVIII- formada per diversos cossos i tancada dins un clos o baluard defensiu. L’edifici principal té planta quadrada, teulada a dues aigües i una torratxa central, ampla i de poca alçada. La casa, un conjunt molt harmoniós, està envoltada de vinyes i camps perfectament treballats. Una meravella de finca.

Cal Romagosa de Torrelletes

Alguns dels caminadors al costat d'un margalló
 la única palmera autòctona d'Europa (1)

Continuem un centenar de metres més enllà fins a coronar un serrat des d’on al lluny, al final de la plana i riu Foix enllà, hi endevinem la torre i el perfil del castell de Castellet. Decidim que aquest és un bon punt per a donar per acabada la primera part de la caminada. Girem cua, tot desfent el mateix camí per on hem vingut, fins a l’encreuament de Cal Brugal, des d’on retornarem a Santa Margarida i Els Monjos, creuant el riu Foix en nombroses ocasions, per les pistes i vinyes que hi ha entre La Ràpita i Penyafort.

Arribem al restaurant “El Racó de la Cigonya”, situat a l’altre extrem de la població just a l’hora convinguda, les 14h 30’. Entaulats a fora hi trobem alguns dels companys que han vingut només a dinar. Ens diuen que el restaurant és ple i amb gent que espera taula. En Josep Mª parlamenta amb l’hostaler i acorden que mentre ens preparen la taula anirem prenent les cerveses a la tranquil•la terrassa interior del restaurant. Prenem les cerveses que ens serveixen “a l’engròs” –com ja comença a ser habitual- en una gran gerra que equitativament anem repartint en les copes. A la primera gerra en seguirà una segona i, després, una tercera i, encara una quarta... El problema de ser una colla de 12 persones, en un local molt concorregut (de fet, això, és un bon senyal...!!!), és poder parar una taula tant gran... però finalment, gairebé a les 4 de la tarda, ens comencen a servir el dinar.

L’espera ha valgut la pena: comencem amb un obre-gana (tot i que a nosaltres i més a aquesta hora, no ens cal...) a base de sucs de fruita o de tomata; segueixen els primers plats d’entre els quals en destaquem un arròs caldos amb llagostins que ens fa dir “si, senyor !!”; desprès vindran els segons també molt complerts i bons; tot això “regat” amb un molt bon vi de la terra i, per acabar, els postres (amb l’afegit, per als qui no l’han tastat a primera hora del matí, del pastis de xocolata, nous, rom i l’espelma –que no es menja...- que ha fet la Montserrat). Amb les postres apareixen unes ampolles de cava, gentilesa d’en Zacaries i d’en Jaume que han fet anys... brindis, felicitacions, rialles... i que en puguem celebrar, plegats i amb salut, forces més !!!.

La foto de grup (quines cares de satisfacció !!!... clar, tips i ben contentets...)

Faltem pocs minuts per les 17h 30’ i el tren cap a Barcelona passa per l’estació a les 17h 47’. El proper no és fins una hora després. S’imposa l’operació “corre, corre,... que me cago...” cap a l’estació. Com que tenim places lliures en un dels cotxes, en Josep Mª s’ofereix a portar quatre passatgers; els altres tres –gairebé sense poder acomiadar-se de la resta de la colla- decidim anar-hi caminant. Be, caminant és un dir, més aviat ho hem fet amb allò que de joves anomenàvem “pas scout” és a dir: 50 m caminant ràpid i 50 m corrent... i així successivament. Arribem a l’andana “amb el cor a la boca” – i a sobre tenim de travessar les vies- quan el tren ja treu el nas a uns 200 m de l’estació. Ens ha anat d’un pel !!. 

Pitjor sort han tingut els qui aparentment –perque anaven en el cotxe- tenien d’haver arribat abans. Per una d’aquestes fatals coincidències, el carrer on teníem el cotxe aparcat –el mateix on hi ha el restaurant- ha estat tallat, per la policia local, per raó de no se quina festa o celebració pre-nadalenca... i per aquest motiu -i el conseqüent trasbals i enrenou circulatori- els “motoritzats” arriben a l’estació un parell de minuts després de que el tren hagi passat (“manda guevos”... avui, precisament, la Renfe ha estat puntual !!!). Els tocarà esperar una hora asseguts en un dels bancs de l’estació...

Ja ve el tren, ja ve el tren.... !!!

En la caminada d’avui hem fet, a peu, 20 km; 17 km en l’anada i tornada des de l’estació fins al punt on hem vist –de lluny- el castell de Castellet i els altres 3 km en els desplaçaments urbans fins al restaurant i des d’aquest lloc a l’estació.

Malgrat el retard en l’hora de dinar i l’estona d’espera que, alguns, han tingut de patir a l’estació, coincidim que la sortida a estat tot un èxit: molt bon temps, bonics paisatges, llocs interessants, un dinar excel•lent (per a tornar-hi !!), pastis i cava i, sobre tot, un agradable ambient entre bons i grans amics. Ah i avui tampoc hem parlat (gaire) de política... !!. Que més podem demanar !!.

Felicitem a en Josep Mª per l’organització (aquest cop, tot i no portat GPS, no ens hem perdut... !!!) i agrair, a tots i totes, la vostra assistència i participació.

Fins la propera, que tenim prevista per al dijous 14 de gener de l’any vinent.

Una abraçada i, si no ens veiem abans, molt BONES FESTES !!!

Text.- Pep

Fotografies.- Joan, Elena I, Enric i Pep

NOTA 1.- Un amable comunicant (Deu ni do la gent que ens llegeix…) ens ha fet adonar d’un error en el peu de foto d'aquesta imatge. El margalló (chamaerops humilis) no és l’única palmera autòctona d’Europa, comparteix aquest honor amb la palmera de Creta (phoenix theophrastii) que es pot trobar en alguns llocs d’ aquesta illa, al sud de Grècia i en algunes altres illes del Peloponès. Ja ho sabem: “a la cama no te irás sin saber una cosa más”.

    

El Calendari de l'Any vinent

Com cada any, el mes de desembre és el dels propòsits per l'any vinent. Així cada any, els remenadors de cireres del Clan del Ós Gris ens proposem de fer un calendari d’esdeveniments per la colla.

Aquest any i per mor d’acomodar-nos a les respectives obligacions familiars de cadascú, vàrem intentar de fer una reunió del COMECLOG en el Ciberespai.

Us he de confessar que l'intent de reunió virtual va esdevenir un fracàs. Un fiasco i no pas virtual sinó real.

A la vista del èxit, ho vàrem substituir per una reunió presencial però, què us he de dir sobre la feblesa humana! La reunió va ser en una bodegueta del barri del Farró que fan un vermut molt i molt bo i...

Com que vàrem debatre sobre l'humà i el diví i se'ns va fer l'hora de tornar a casa a parar taula, doncs no va haver temps per consensuar el calendari del Clan.

Així les coses, sense haver discutit la seva idoneïtat, el que seguirem és l’esborrany de calendari que es proposava.

Cal significar-vos que aquest és el prevaldrà. Es podrà impugnar en la seva totalitat, però no es podran fer esmenes parcials.

En aquest calendari es reserva des de mitjans de juliol fins a mitjans de setembre pel període de vacances de cadascú.

Així el 22 de setembre seria el primer dijous hàbil de XX després de l’estiu. Aquest podria molt bé ser aprofitat per repetir l’experiència de la Tavallera si ens fos possible.

També són previstos dos caps de setmana llargs en data i estació del any adients per, si algun valent està disposat, organitzar una sortida. De primavera, de tardor, o ambdues si algú gosa.

PER L’ARTICLE 36* AQUÍ TENIU EL CALENDARI 2016 DEL CLAN

*Diu l'article 36: "És aquell que permet als governants (i els remenadors de cireres ho són) passar-se per les gònades totes les lleis del País, incloent l'article trenta sis."

JMC Secretari del COMECLOG